La oposició i els pressupostos

La mamella seca

Com una tromba han arribat, han desenfundat la pistola i han presentat la seva esmena a la totalitat. Cap sorpresa, no en va la guerra als pressupostos és el segell distintiu de tota oposició. I més en temps de butxaques buides, quan és més fàcil plantar la llengua populista al mig de la plaça Catalunya. A més el principal partit de l'oposició, el PSC, necessita demostrar que encara té el timó, encara que el vaixell vagi a la deriva, i no hi ha millor manera d'aparentar ser un paó que desplegant la cua. Com que, a més a més, es tracta d'uns pressupostos austers, el discurs opositor pot ser simple, còmode i simpàtic, no endebades només necessita assegurar que qui governa gestiona malament els recursos públics. És cert que l'elogi de la Comissió Europea al "esforç inèdit" de la Generalitat per una política seriosa deixa en mala posició el discurs frontal, però l'oposició no necessita ser assenyada. Només li cal fer soroll, per bé que això no vol dir, òbviament, que tingui poca o molta raó.

Tanmateix, i més enllà del conegut ritual davant els pressupostos, el mantra que han repetit tots els que han presentat esmena a la totalitat em sembla especialment vistós. I com que el món es divideix entre els que volen augmentar indefinidament els impostos i els que volen abaixar-los, aquest és l’ítem que acaba definint la filosofia de cadascú. L'oposició sembla que es va quedar famolenca en l'últim tripartit i vol augmentar els impostos. Assegura que és l'única manera d'omplir les arques públiques i que si no hi ha diners a la caixa, tampoc no n'hi haurà per a la política social. La idea és tan simple que es pot resumir en un eslògan estil Robin Hood: cal treure tots els diners possibles als rics per assegurar el benestar dels pobres. Ergo, a una societat ja estressada per un augment considerable d'impostos, els socialistes, els sostenibles i el tutti quanti del progressisme ortodox, consideren que cal xuclar més les mamelles dels que creen economia. Pot ser que la consigna tingui èxit al carrer i a la pancarta, però és d'una simplicitat irresponsable en partits que volen governar. Primer, perquè el que cal és feina, i ofegar més als que justament en creen, en lloc de donar-los oxigen perquè inverteixin, arrisquin i dinamitzin l'economia, és un disbarat. Segon, perquè a Catalunya hi ha pocs de rics. El que hi ha és una esforçada teranyina de pimes i autònoms que estan patint la crisi a ple cor i el seu ofec és la principal causa d'atur. I tercer, perquè les polítiques socials se salven amb bona gestió dels recursos i no amb demagògies sobre impostos. O no estaríem més be per pagar la sanitat si no s’haguessin gastat amb tanta alegria els diners públics en l'anterior legislatura? Més impostos? Per Déu! El que fa falta és incentivar el mercat per crear més feina. O això, o tots voldran peix i ningú no tindrà la canya de pescar.

Pilar Rahola

Periodista i escriptora

Article publicat a LA VANGUARDIA el dissabte 11 de juny del 2011