El Borbó i la llengua catalana

La mentida del rei d'Espanya

Aquests dies fa exactament deu anys que el Parlament de Catalunya es va pronunciar contra les paraules del rei d'Espanya, corroborades dies després per l'aleshores ministra de Cultura, Pilar del Castillo, en què negava dues coses: una, que l'espanyol s'hagués imposat mai a ningú; i dues, que la llengua catalana hagués estat mai perseguida. Les paraules exactes del monarca van ser aquestes: "Nunca fue la nuestra, lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo, por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes". I aquest va ser el text de reprovació del Parlament català: "El Parlament manifesta el seu malestar pel desafortunat contingut de les declaracions que s'han produït les darreres setmanes, que neguen que mai hagi existit cap imposició de la llengua castellana a ningú ni cap persecució política de la llengua catalana. Aquestes declaracions s'han de relacionar amb l'existència d'una campanya destinada a reinterpretar la nostra història per part de sectors polítics, intel·lectuals i mediàtics, impulsada des del nacionalisme espanyol".

Doncs bé, aquest pronunciament del Parlament de Catalunya no tenia precedents en els vint anys anteriors de democràcia. Mai, abans, el Parlament no havia desautoritzat un discurs de la casa reial espanyola. La reprovació, tanmateix, tot i el seu caràcter singular, com veiem, va ser d'una gran tebior. Tebior en el sentit que evitava dir les coses pel seu nom i que en cap moment no esmentava el rei. Al contrari, l'excusava i traslladava les culpes a "sectors" espanyolistes. En definitiva, semblava més aviat una mena de carta llançada a la bústia amb un remitent molt clar però sense cap destinatari. I un Parlament poruc que no gosa dir les coses pel seu nom transmet una imatge molt feble de si mateix. Quan persones amb càrrecs de responsabilitat, com reis i ministres, es permeten faltar a la veritat històrica i ofendre tot un poble, mai la resposta d'aquest poble pot ser més tèbia que la mentida. Faltaven, per tant, els noms dels mentiders.

Els fets descrits, com dic, es van produir l'any 2001. D'aleshores ençà, han transcorregut deu anys. Però no hem avançat gens. Ni el monarca espanyol ha demanat mai perdó ni el Parlament de Catalunya s'ha rebel·lat mai contra l'opressió i l'espoliació espanyoles. Només una única vegada el Parlament s'ha pres seriosament a si mateix. Va ser el 28 de juliol de 2010, el dia que va abolir les curses de braus. Aquell dia, per primera vegada en els darrers trenta anys, la nostra Cambra va deixar de ser el que és, un Parlament regional, per comportar-se com el que hauria de ser, el Parlament d'una nació d'Europa. Veurem si el nostre Parlament, davant els atacs que està rebent la llengua catalana per part del Tribunal Suprem − i en lloc de legitimar aquell club de nacionalistes espanyols al servei del PSOE i del PP anomenat Tribunal Constitucional ─, és capaç de plantar cara i de negar-se a materialitzar la nova agressió que pretén imposar l'idioma espanyol com a llengua vehicular a les escoles de Catalunya i anorrear la immersió lingüística. Caldrà estar amatents.

Víctor Alexandre

Periodista i escriptor

Article publicat al diari e-Notícies el dilluns 13 de juny del 2011