Lliçons hel·lèniques

L'historiador i professor de la UAB, Joan B. Culla, ha dit en un article que "els qui no semblen haver entès res" de la lliçó de Grècia d'aquests darrers dies "són les dones i els homes que piloten Iniciativa per Catalunya Verds". ¿S'han preguntat Joan Herrera --ha qüestionat Culla--, Dolors Camats i col·legues per què una Grècia amb només 11 milions d'habitants —endeutats a raó de gairebé 30.000 euros per càpita—, un territori l'economia del qual representa amb prou feines el 2,5% del PIB de la UE, pot permetre's plantar cara a Brussel·les i Berlín, i posar en dubte l'estabilitat de l'euro, i amenaçar de no pagar el seu deute? Culla s'ha respost que ho aconsegueixen perquè Grècia és un Estat independent. L'historiador ha argumentat: "En tot just una setmana, ha aconseguit que Brussel·les es plantegi, en nom d'un acord, dissoldre la troica." Finalment l'autor de l'article ha sentenciat que mentrestant, aquí, "la cúpula d'Iniciativa considera que tenir o no Estat propi és irrellevant; que el que és crucial són les polítiques socials d'una administració regional emmanillada per Montoro i el FLA. Santa innocència!". Podeu llegir l’article complert traduït al català en el nostre Blog.

Lliçons hel·lèniques

Deu dies després de la seva presa de possessió, hi ha una sola cosa del nou Govern grec que no deixa cap mena de dubte, i és el seu caràcter nacionalista. Com, si no ho fos, podria unir sota un programa comú a l'esquerra radical de Syriza i ANEL o Grecs Independents, un partit d'extrema dreta només superat en dretanisme pels neonazis d'Alba Daurada?

Tan sols des d'una lògica de pacte entre nacionalistes de dreta i esquerra cal entendre que els de Tsipras, tenint altres socis possibles, hagin preferit escollir un del que els separen qüestions tan importants com l'actitud davant la immigració, o la postura respecte a la Església ─laicismo davant nacional-ortodoxia−, o els temes de moral i costums, però amb el qual els uneix la reafirmació de la sobirania nacional contra els dictats del "estranger" (alemany, a més a més).

Potser algun ànima càndida cregui que, dins del flamant Executiu d'Alexis Tsipras, el nacionalisme ha quedat arraconat en el Ministeri de Defensa que exerceix el soci i líder d' ANEL, Panos Kamenos. Ben al contrari, la pulsió nacionalista travessa tot el Gabinet i s'ha manifestat ja de diverses maneres. Per exemple quan el titular de Finances, Yannis Varufakis ─que parla un anglès nadiu, ja que ha estat professor a Austràlia i posseeix fins i tot la doble nacionalitat─ va emprar exclusivament la llengua grega en rebre a Atenes al president de l'Eurogrup, Jeroen Dijsselbloem, imposant a aquest arrogant holandès els auriculars i la inferioritat de la traducció simultània.

Però hi ha hagut molt més que exabruptes verbals o gestuals. Mentre la descarada ingerència de Putin intensifica la guerra a l'est d'Ucraïna, el primer moviment diplomàtic dels nous governants grecs ha consistit en frenar ─i en advertir que bloquejaran─ l'adopció de noves sancions de la UE contra Rússia. Això, en un context de múltiples picades d'ullet cap a Moscou, i fins i tot d'amenaces de cooperació militar amb el Kremlin ... per part d'un membre de l'OTAN. No resulta casual que la controlada premsa moscovita tituli: "Syriza és el nou aliat de Rússia".

I aquest idil·li, en nom de què? Doncs de la solidaritat ortodoxa, del protectorat que la Rússia tsarista va exercir durant segles sobre les comunitats gregues escampades des de l' Adriàtic fins al Caucas, del suport rus a les lluites de la independència grega, de l'acollida que van trobar a la Unió Soviètica els exiliats comunistes de la guerra civil de 1944 a 1949 ... Tant se val: en nom de raons històriques, culturals i identitàries que permeten avui a l'equip de Tsipras recolzar-se en Putin per desafiar Merkel. Si això no és pur nacionalisme, diguin-me què és.

Els que ho varen entendre a la primera i han començat ja a aplicar el model són els dirigents de Podemos. Pablo Iglesias sembrà el seu discurs de dissabte passat a la madrilenya Puerta del Sol d'al·lusions a la "" sobirania "i al" patriotisme "(" Espanya és una pàtria, i no una marca "), mentre la marea humana que l'envoltava apareixia sembrada de banderes ... espanyoles. Republicanes, és clar, però espanyoles. O potser la tricolor vermella-groga-morada no és una bandera espanyolíssima? O potser la Segona República no va ser un règim polític nacional espanyol? Fins i tot el Dos de Maig de 1808 ─tan grapejat per la dreta─ va ser invocat per Iglesias com a exemple del nacional-patriotisme popular que Podemos pretén liderar.

En canvi, els que no semblen haver entès gran cosa són les dones i els homes que piloten Iniciativa per Catalunya Verds. ¿S'han preguntat Joan Herrera, Dolors Camats i col·legues per què una Grècia amb només 11 milions d'habitants ─endeutats a raó de gairebé 30.000 euros per cap─, un territori amb una economia que representa tot just el 2,5% del PIB de la UE, pot permetre plantar cara a Brussel•les i a Berlín, i posar en dubte l'estabilitat de l'euro, i amenaçar amb l'impagament del seu deute, i ...?

No, el motiu no és que Alexis Tsipras sigui el superheroi de l'autèntica esquerra continental, ni el programa de Syriza la poció màgica d'Astèrix. Passa, només, que Grècia és un Estat independent; arruïnat, ineficaç, corcat per fraus i corrupcions, però independent. I sí, hem sentit moltes vegades la cantilena que la sobirania dels estats ja no és el que era, i que la independència no existeix. Però, a l'hora de la veritat, ja ho crec que existeixen! És clar, només cal voler exercir-les: Samaràs i Rajoy no han volgut. Tsipras si vol, i per això coqueteja amb Putin, i tracta de pressionar frau Merkel amb una aliança de governs anti-austeritat, i alterna els gestos conciliadors amb els agressius ... I, en tot just una setmana, ha aconseguit que Brussel·les es plantegi, en nom d’un acord, dissoldre la troica. La troica!

Mentrestant, aquí, la cúpula d'Iniciativa creu que tenir o no Estat propi és irrellevant; que l'important són les polítiques socials d'una administració regional lligada de mans per Montoro i el FLA. Santa innocència!

Joan B. Culla i Clarà

Historiador

Ressenya publicada al digital tribuna.cat el divendres 6 de febrer del 2015, arran de l’article publicat al diari el Pais.

Traducció al català de l’article feta per Unió Catalanista de Sabadell.