Només la suma de CiU i d'ERC arreu garanteix l'èxit del procés independentista

¿Recordeu de fa uns anys, quan van aparèixer un munt de pintades per les parets de molts edificis que posaven allò de “CiU + ERC = Catalunya”? Aquest missatge va aflorar durant la negociació entre els principals partits catalans, que acabaria desembocant en el primer tripartit, presidit per Pasqual Maragall. Era a finals del 2003, i llavors tothom veia clar que CiU i ERC havien de pactar per sumar. Al final però, Esquerra va optar per fer entrar oxigen a la Generalitat de Catalunya i van optar pels socialistes. Ha passat més d’una dècada i el missatge continua essent vàlid encara. L’analista polític en Francesc Abad ha escrit un article on assegura que només serà possible arribar a la independència si es posen d’acord aquests dos partits en les dues properes conteses electorals, les municipals i les plebiscitàries del 27S. Podeu llegir-lo en el nostre Blog.

Només la suma de CiU i d'ERC arreu garanteix l'èxit del procés independentista.

Avui diumenge La Vanguardia publica una enquesta d'intenció de vot a la ciutat de Barcelona. Crec que és una bona oportunitat de concretar algunes reflexions que fa temps tinc al cap.

La primera, més general i més important de totes, és el convenciment absolut, total, i fonamentat, que l'èxit del procés independentista depèn totalment que CiU i ERC sumin majoria absoluta a la major part dels nostres ajuntaments i a les eleccions plebiscitàries del 27S.

La segona és que és cabdal la batalla electoral de Barcelona en les properes eleccions municipals. Amb caràcter general, aquestes eleccions municipals haurien de consolidar totes les majories consistorials que han permès que la pràctica totalitat d'ajuntaments del nostre país donin suport al procés, i si pot ser, fer-les més àmplies i més sòlides. Però d'entre tot l'eixam electoral que són unes municipals, els resultats que en termes de procés seran més rellevants, fins al punt de poder-los considerar clau, seran els que es donin a la ciutat de Barcelona. El fet que les darreres eleccions guanyés Xavier Trias i CiU ha estat molt més important del que ens pensem en l'èxit del procés d'aquests anys. Un mal resultat de les forces que donen suport a la independència seria un entrebanc important.

La tercera és que la importància de la suma de CiU i d'ERC no deriva únicament del fet que d'aquesta manera assegurem la majoria social, deriva també que si es produeix aquesta suma garantim també un altre factor bàsic, fonamental: és l'única manera que tenim d'assegurar una governabilitat ferma, sòlida, que traslladi seguretat a tot el procés, a un procés que es caracteritzarà, en aquesta fase, per haver de fer front a moltes incerteses i les majors dificultats viscudes fins ara. Aquest punt és important. Amb la CUP també s'ha de comptar per a tot el que sigui l'expressió de la majoria social per la independència. Però tots sabem que amb la CUP no es podrà comptar per garantir governs sòlids, forts, fiables, i capaços d'assumir tots els sacrificis que caldrà fer. La CUP, dissortadament, encara no té la maduresa suficient per ajudar en el procés en aquesta dimensió. La CUP ha estat cabdal per salvar el procés en aquests dos anys, com quan la seva responsabilitat va permetre salvar el 9N, que és el més important que hem fet fins ara. I ho feu davant la descomunal irresponsabilitat d'ERC. Però, i m'agradaria equivocar-me, no la veig prou madura com per superar la seva fase de consignes i arremangar-se a governar sacrificadament, de manera realista, país i municipis colze a colze amb forces ideològicament molt allunyades dels seus maximalismes.

Crec que a aquestes tres conclusions la majoria de nosaltres hi haurem arribat d'una manera o una altra, són autèntiques perogrullades. Val la pena per tant pensar en els elements que poden dificultar-ho, que poden amenaçar que es doni el que necessitem que es doni.

Si em permeteu, faig una aproximació a les meves tesis a partir d'una visió que és la que està a la base de la meva anàlisi: no hem de subestimar mai el potencial devastador de l'estupidesa. El professor Carlo M. Cipolla va estudiar amb profunditat l'estupidesa humana, i sempre he tingut molt present el seu enfoc. Per al professor Cipolla l'estupidesa és tot aquell comportament que causa un perjudici als altres i al mateix que el genera, o que com a mínim no li causa a qui el genera un benefici. Es distingeix així l'estúpid del malvat, perquè aquest causa un perjudici als altres però es genera un benefici a ell mateix. Com a resum de la seva teoria, hi ha dos altres comportaments humans tipificats, el de la bondat, que causa un benefici als altres i un mateix i el de l'incaut, que genera un benefici als altres a costa d'un perjudici a ell mateix.

El professor Cipolla també ens explica que l'estupidesa és una constant que es dona en tots els col·lectius i països. Així, aquesta constant implica que els estúpids estan sempre presents, en una proporció similar, en qualsevol aproximació que fem a un col·lectiu. La constant es dona entre homes i entre dones, entre rics i entre pobles, entre gent amb estudis i entre analfabets. En qualsevol col·lectiu humà sempre hi haurà, és la constant, un % d'estúpids.

Així les coses, evitar els potencials efectes devastadors de l'estupidesa depèn, en qualsevol circumstància, de la capacitat d'identificar els estúpids i d'aïllar els comportaments estúpids, de la capacitat, en definitiva, que tinguem de neutralitzar l'estupidesa.

Si no ho aconseguim, si no la neutralitzem, és quan l'estupidesa genera els seus efectes devastadors.

Pel que fa a Catalunya i als catalans, aquests efectes devastadors de l'estupidesa qui millor ho va resumir va ser Joan Sales, quan va dir «els catalans portem 300 anys fent l'imbècil. Es tracta de deixar de ser catalans? No! Es tracta de deixar de fer l'imbècil!»

No em caldria remarcar la importància que té que políticament i electoralment les coses vagin bé a CiU i a ERC si no fos perquè aquest desig dissortadament no és gaire compartit i fins i tot entre els mateixos agents es donen comportaments basculants entre l'estupidesa i el malvat.

Sense anar més lluny, l'estupidesa d'ERC va estar a punt de carregar-se el 9N i després de carregar-se les eleccions plebiscitàries. El 9N el vam salvar gràcies a l'astúcia i determinació del President Mas i al compromís responsable de la CUP. I les eleccions plebiscitàries sembla que les hem salvat gràcies a aquest acord agònic que ens ha de portar al 27S.

Tanmateix, aquesta estupidesa política d'ERC d'aquests mesos el que d'una manera clara sí ha aconseguit carregar-se és la fortalesa del procés. Sense aquesta estupidesa ara estaríem llençats, forts, sòlids i amb mentalitat guanyadora, a unes eleccions plebiscitàries que s'haurien pogut fer el mes de març, amb una proposta referendària d'un gran bloc central pel SÍ que hauria arrasat. I en canvi ara estem en un moment que continua essent de profund desconcert i que ha permès activar molts dels ressorts del poder de l'estat espanyol per intentar trencar la majoria social per la independència.

En aquest context el que és més important és que a ERC siguin capaços d'aïllar i de superar tot el que els ha portat a mantenir aquest comportament i posicionament polític tan i tan estúpid. Si això ho aconseguim, el procés haurà fet un gran pas endavant.

Perquè, i tornem aquí a la primera reflexió, l'únic que pot garantir que el procés arribi fins al final i ho faci amb èxit és que les coses vagin molt bé a CiU i a ERC. Als dos. Perquè només amb els dos ho aconseguirem. Perquè cap dels dos en solitari ho pot fer. Perquè políticament són la columna vertebral del procés, i perquè si un dels dos va malament seria l'equivalent a trencar-se l'espinada.

Aquesta estupidesa d'ERC no és l'únic problema que ha tingut el procés. N'hi ha un altre, i també molt greu: la maldat de Duran. Duran és malvat perquè tot el que fa ho fa per causar un perjudici col·lectiu, perquè el que vol, amb tot el que fa, és rebentar el procés, és desgastar al President Mas, és afeblir CiU, és generar confusió, etc. Però no és estupidesa, perquè tot aquest mal que fa als altres per a ell és un benefici. Quin és aquest benefici? Ben bé ara no ho sabem, només ho intuïm. Intuïm que actuar com ho fa potser és la manera que té d'evitar que «surtin» coses seves. I, en qualsevol cas sí que sabem, no és una intuïció que ell mai ha estat al servei del procés ni del poble de Catalunya, sinó d'ell mateix i de l'establishment. Tot el mal que generi a ell li permet gaudir de beneficis.

Fixem-nos que mentre que en Duran en surt beneficiat ell personalment, per això és un comportament malvat, ERC no, per això és estupidesa. ERC en cap cas tampoc no surt beneficiada de tot el que provoca amb el seu comportament, tots els efectes que ha generat han estat dolents, tan a nivell col·lectiu com per a la mateixa ERC, no hi guanya ningú i hi perdem tots, també ells.

Però, tornem-hi, això que analitzo només té sentit que ho estigui explicant perquè necessitem superar aquesta fase, perquè necessitem una CiU i una ERC fortes, molt fortes, que liderin amb seguretat i que aconsegueixen ser la garantia del procés i del seu èxit fins al final.

Per a que CiU sigui forta, el màxim de forta, és cabdal que es desfaci d'en Duran el més ràpidament i contundentment que pugui. No cal ni dir que el lideratge del President Mas és potser, ara mateix, el més gran actiu que té el procés. Aquest lideratge l'hem de protegir, l'hem de blindar i l'hem de potenciar. Però tot això passa de manera ineludible per dues coordenades polítiques clau:

- el President Mas ha de configurar una proposta electoral pròpia, nova, que superi els partits, que integri el màxim de sensibilitats diferents i que, de manera clara, explícita, inequívoca, es posi al capdavant no del 9N, sinó dels resultats del 9N. El President Mas ha de dir a la societat que es posa políticament al capdavant dels 2 milions de vots del 9N a favor que Catalunya esdevingui un Estat Independent. Això ja s'ha començat a fer, sobretot per part d'en Josep Rull, que ho està liderant CDC de manera exemplar, però cal rematar-ho, i només ho pot fer el President Mas.

- Si el President Mas configura aquesta proposta política pròpia nova que té com a objectiu liderar la independència, aquí no hi té cabuda en Duran. Ell ja ho ha dit per activa i per passiva. Així doncs el tema és fer la desconnexió el més ràpidament possible i de la manera més clara possible. Sense cap ombra de dubte. En Duran no hi és i en Duran no té ni tindrà ja mai més cap capacitat de res en relació al projecte polític que lidera el President Mas, un projecte en el qual tots volem que hi sigui Unió, tota la gent d'Unió... menys en Duran i menys els que ja han dit públicament que el seu projecte no és la independència. I Unió hi serà, no en tinc cap dubte, fidels al llegat de Carrasco i Formiguera. I l'únic que no hi serà, perquè no hi pot ser, és en Duran. I no s'hi val res més que INDEPENDÈNCIA i que fer-ho sense Duran. Avui el Consell Nacional d'Unió ha aprovat sotmetre a consulta a tota la seva militància el full de ruta. L'únic full de ruta a consultar és «Estem amb el President Mas en la seva proposta política per fer de Catalunya un estat independent?» amb dues úniques respostes: Sí/No. Res més.

Pel que fa a ERC, per superar l'espiral destructiva i d'estupidesa en la que tan incomprensiblement s'ha instal•lat, cal que tingui present dues coses:

- CiU i el President Mas no són cap enemic a batre. Si les coses van bé a CiU i al President Mas, també aniran bé a ERC. ERC no ha de pensar que si fa tot el que pot per desgastar a CiU i al President, això els beneficiarà. Aquesta miopia absurda s'ha d'acabar. Si les coses van bé a CiU i al President Mas també aniran bé a ERC. De la mateixa manera que tampoc CiU no sortiria gens beneficiada d'un desgast d'ERC. Sentit col·lectiu i repartiment de papers. Visualització de la unitat d'acció, de full de ruta, de compromís a deixar-s'hi la pell en l'aposta, sense dubtes i blindar-se per marcar l'agenda pròpia i no per deixar-se arrossegar per l'agenda que ens volen marcar. I fer-ho sense complexos. Quan més s'ajudin CiU i ERC més beneficiats en sortiran totes dues formacions. Quan més fort sigui el lideratge de Mas, més fort també ho serà el de Junqueras. No són dos plats de la balança, són els dos pesos que han de fer decantar la balança. Sentit d'estat, sentit de la història i sentit estratègic clar.

- ERC ha de deixar de tenir per tota estratègia política portar la contrària a Mas, estar esperant a veure què diu Mas per proposar el contrari. Això s'ha d'acabar. S'ha d'acabar amb això de que si el President diu que el 9N tira endavant, ERC digui que el President ha renunciat al 9N, que si el President parla de fer eleccions plebiscitàries, ERC digui que han de ser constituents, que si el President proposa una gran llista central de país pel Sí, ERC digui que han de ser llistes separades, que quan el President els convida a entrar el Govern digui que és millor donar suport des de fora, i que quan no els hi diu, diguin que volen entrar. Tot això només aporta que confusió, incertesa i desànim, i s'ha d'acabar d'una vegada i per totes.

Tornem ara a Barcelona. És la batalla electoral cabdal d'aquestes eleccions municipals. Són les eleccions on l'unionisme hi abocarà tots els seus recursos. D'entrada han aconseguit dues grans coses:

- desarticular el posicionament en el bloc del procés d'ICV-EUA i que l'ambigüitat amb la que havien gestionat aquest posicionament es trenqui per a situar-se inequívocament en el bloc unionista.

- catapultar al capdavant del nou projecte unionista a Ada Colau, proporcionant-li tot el suport i projecció mediàtics de que l'establishment pot fer ús. Això implica des de l'evident inflació i sobrepresentació mediàtica fins a visualitzar-la en les enquestes com la gran proposta emergent.

Fa temps que ho vaig dir: Podemos és la gran aposta de la casta, de l'establishment, per frenar el procés. I en les eleccions a Barcelona han aconseguit fer «línia»: desarticulen ICV, la fan servir de cavall de Troia per fer entrar Podemos i catapulten Ada Colau com a líder bolivariana de l'unionisme.

Davant d'això només hi ha una alternativa: defensar el bon govern municipal de Trias -cosa d'altra banda certa- i la importància cabdal que ha tingut pel procés que CiU guanyés les anteriors eleccions i defensar també la candidatura d'en Bosch i d'ERC com la gran garantia que compagina políticament la sensibilitat social amb la fidelitat al procés i el projecte independentista.

La CUP em desconcerta. Hauria pogut presentar David Fernández com a cap de llista, i hauria estat una jugada mestra, que estratègicament hauria tingut un gran valor per al procés i que hauria permès canalitzar el respecte que s'ha guanyat la CUP al Parlament. Tot sembla indicar, dissortadament, que això no passarà i que, atrapada com està la CUP de Barcelona per la força que tenen els sectors més tòxics que la integren, posaran algú que serà per fugir corrents... Tant de bo m'equivoqui...

Barcelona necessita que CiU i ERC sumin 21 regidors. No cal donar massa credibilitat a l'enquesta de La Vanguardia per saber que ara mateix no hi som, en aquest escenari. De manera que cal treballar i molt per fer-lo possible. Si ERC i CiU, si CiU i ERC no sumen 21 regidors, serà una pèssima notícia per al procés. De manera que tots ens hauríem de centrar en fer-ho possible.

Si finalment aconseguim generar una mobilització massiva per la independència a Barcelona i per evitar es converteixi en un experiment del bolivarisme unionista i CiU i ERC sumen 21, el procés sortirà inequívocament reforçat i catapultat cap al 27S.

Prou postureo. Prou estupidesa. Prou fer el ruc. Prou agafar-se-la amb paper de fumar. Convicció, força, intel·ligència, talent, compromís, i capacitat de generar sinergies que alimentin una majoria per la independència i el bon govern que només pot venir de la suma de CiU i d'ERC. Per això necessitem que CiU i ERC siguin cada cop més fortes i les opcions electorals de referència de la majoria social per la independència.

Prou estar com «el gat i el gos» i tot a posar tota la carn a la graella del treball conjunt, que és l'única manera que tenim de guanyar, de culminar amb èxit el procés independentista.

Francesc Abad

Analista polític

Publicat al blog de l’autor “Dies de Glòria” el dissabte 21 de febrer del 2015