El principi d'acord aconseguit aquesta setmana per Podemos, Guanyem, ICV i Procés Constituent per anar en una candidatura conjunta a les eleccions a l'Ajuntament de Barcelona ha provocat una gran bronca dins el partit de Pablo Iglesias. Des del sector crític de Podemos no s'ha entès que la cúpula hagi fet aquest pas, sense sotmetre-ho a consulta prèvia de les bases. Aquestes i altres reflexions entre Podemos i el procés independentista català, les podeu llegir en un article de l’escriptor Francesc Marc Álvaro titulat “No son el mateix” que publiquem en el nostre Blog, on explica que malgrat "el fet que coincideixin en algun diagnòstic" o en què "els dos fenòmens aconsegueixin retornar la il·lusió a una part de la ciutadania" no ens hem de confondre. Nosaltres hi podríem afegir que els catalans que volen votar radical a Catalunya ja tenim la CUP. ¿Perquè anar a buscar gent que no estima el país ni entén res del procés, un procés on ens hi juguem tant?.
No són el mateix
Es diu i es repeteix que Podem i el sobiranisme català són una mica el mateix, unes respostes que aporten aire fresc a una política espanyola resclosida, desacreditada i avariada. El fet que el partit de Pablo Iglesias i el moviment transversal per la independència de Catalunya coincideixin en algun diagnòstic genera aquesta falsa semblança, així com el fet que els dos fenòmens aconsegueixin retornar la il·lusió a una part de la ciutadania. Però Podem i el sobiranisme no són el mateix. L’explicació és tan senzilla com pervers és el malentès que omet una distinció bàsica. Ho diré amb paraules pròpies de la història recent espanyola: Podem és un projecte que planteja una reforma mentre el sobiranisme (en el seu conjunt i més enllà de les diferències entre partits) planteja una ruptura. Se’n recorden els més vells, d’aquestes categories? Reforma o ruptura?
Aquest era un debat molt viu a la mort de Franco. Inicialment, la majoria de l’oposició democràtica plantejava una ruptura amb el règim franquista, un pla desmentit per la complexa realitat d’aquells vertiginosos anys, quan ningú no tenia prou força per imposar un camí de manera unilateral. Es va anar per la via del mig, una mena d’híbrid que, segons la interpretació del desaparegut Javier Pradera, era el resultat dels “canvis realitzats des de dalt i les transformacions imposades des de baix”. Vet aquí el consens, segons la visió canònica del període. Equilibris certament difícils. Per exemple: portar el president Tarradellas de l’exili però impedir que ERC pogués participar a les primeres eleccions (perquè era un partit que subratllava el seu republicanisme, no pas per independentista, que llavors no ho era). El mite de la ruptura va tenir un paper considerable en l’imaginari dels que s’estrenaven en un escenari de nova legalitat, fins els esmentats comicis del 15 de juny del 1977. Després d’aquell moment fundacional, la ruptura seria cosa només de les forces extraparlamentàries, entre les quals el llavors minoritari independentisme català. Molt abans de la victòria del PSOE l’any 1982, la ruptura ja era un terme obsolet.
Avui, el sobiranisme català representa una ruptura democràtica amb el marc espanyol sorgit de la transició. El fet que sigui un procés impecablement democràtic i pacífic no el fa menys rupturista. Tècnicament és així, encara que finalment es concretés una sortida mitjançant un referèndum a l’estil escocès, una possibilitat avui no contemplada per Madrid. El catalanisme polític ha estat reformista durant més d’un segle, fins l’any 2010. Ara, el catalanisme polític ha canviat el seu objectiu: ja no és modernitzar Espanya sinó dotar la societat catalana d’un Estat independent. La sobiranització de sectors socials moderats que creien en el model autonomista és un canvi històric de gran abast i té a veure amb una acumulació de greuges. La nova revolta catalana, amb un protagonisme evident de les classes mitjanes, desitja un divorci civilitzat. Un divorci sempre és –es vulgui o no– una ruptura.
Podem no vol trencar res i ja tira aigua al vi de les seves propostes. Podem vol fer reformes a la casa, encara que faci servir una retòrica calculadament rupturista i una escenografia pseudo-revolucionària que pretén connectar amb l’esperit del 15M. Podem és un projecte que aspira a governar per introduir unes polítiques reformistes que donin resposta possibilista al malestar social que ha generat l’immobilisme i el desgast del PP i del PSOE. És normal que els polítics populars i socialistes vegin Pablo Iglesias i el seu equip com una amenaça, perquè estem parlant de llocs de poder i d’influència. Qui vol perdre cadires i palanques? Aquesta lluita partidista no s’ha de confondre amb la persecució descarnada que els poders de l’Estat espanyol fan del sobiranisme. No tenen res a veure. Certs discursos de dirigents de Podem sobre la banca, la monarquia, els militars, l’Església o el funcionariat demostren que els poders fàctics estan més tranquils amb Iglesias que no sembla. Hi ha menys nervis del que alguns diaris transmeten: qui vol ser alternativa real de govern acabarà pactant amb qui toqui. L’Estat digerirà i integrarà Podem sense cap problema quan arribi l’hora, per molt que les direccions del PP i del PSOE estiguin avui histèriques amb aquest nou jugador, a qui el darrer sondeig del CIS atorga un suport espectacular. Compareu els atacs contra Monedero i altres figures notables de Podem amb els atacs i les insídies contra Mas i el sobiranisme en general, i us adonareu que no són de la mateixa envergadura. L’enemic veritable està molt clar.
Tinc escrit en aquestes pàgines que Podem disputa al sobiranisme el monopoli de la il·lusió. I ho reitero. És ben legítim que els espanyols cansats del bipartidisme tinguin el seu somni. Podem i el sobiranisme fan bandera de la regeneració democràtica des de patriotismes molt diferents: patriotisme de qui disposa d’un Estat constituït i patriotisme de qui no en té. Una distinció que no es pot passar per alt. Però Iglesias, per molt que parli de castes amb impostació irreverent, no discuteix mai el mapa del món donat per descomptat, mentre el sobiranisme català aspira a redibuixar el mapa amb la força dels vots, i això no es tolera. I, a més, mobilitza tots els guardians de l’statu quo.
Francesc Marc Álvaro
Escriptor
Publicat a La Vanguardia el divendres 5 de febrer del 2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada