Un cop passat el primer impacte de l’enquesta publicada pel Periódico, amb el possible repartiment d’escons en les plebiscitàries del 27-S, cal parar atenció i prendre una mica de distància. Això és el que fa de forma magistral l’analista polític Francesc Abad, en un article que reproduïm en el nostre Blog. Pels qui no hagin tingut oportunitat de llegir-lo, val la pena que ho facin, doncs malgrat la seva extensió ─fruit de l’anàlisi exhaustiu que fa de la situació política que estem vivint─ arriba a dir que, deixant de banda les enquestes, els qui creiem que encara som a temps de engrescar altra vegada al catalans independentistes ho podem fer. Sí es pot !!
Enquestes, tendències i altres animals de companyia
Avui hem tingut el primer lliurament d'una enquesta de El Periódico. Una enquesta molt i molt arriscada, per dir-ho suau... Fa ja uns mesos vaig dir que tal i com està el país fer enquestes s'hauria de considerar un esport de risc. Estan passant tantes coses, a una velocitat tan formidable i amb tantes derivades que les situacions polítiques envelleixen en qüestió de dies... fins i tot d'hores. La gent de El Periódico eren molt conscients d'això, fins al punt que, en un plantejament inèdit, han preguntat als enquestats per tres escenaris diferents, intentant recollir totes les possibilitats que ara mateix, a criteri seu, hi podria haver plantejades.
I NI AIXÍ!!! Resulta que el treball de camp de l'enquesta l'inicien el 17 de juny, a remolc dels fets d'Unió i dels resultats de les municipals a Barcelona... però va el MHP Mas i dissabte 20 de juny, un dia abans de tancar el treball de camp, els fa saltar pels aires el qüestionari, i planteja un escenari que no han previst i que no pregunten. Fer una enquesta costa els seus diners, i els de El Periódico l'han volguda amortitzar, perquè sempre que hi ha una enquesta se'n parla. Però el més normal hauria estat llençar-la. L'evolució dels esdeveniments, tres dies després d'iniciar el treball de camp, ja l'havia deixada obsoleta.
El Periódico i GESOP tenen la bona pràctica de publicar el dossier sencer de l'enquesta. Avui només ens n'han fet un tast. I un tast molt insuficient: amb les dades que ens han donat és impossible fer una anàlisi estrictament basada en l'enquesta. Si a l'escenari descrit li sumem que l'enquesta només té una mostra de 800 persones, que en condicions normals d'estabilitat ja seria el mínim, a la vista de com estan les coses 800 enquestats és un fart de riure.
Per tant, KEEP CALM. L'enquesta serveix de ben poc, ja era obsoleta quan encara s'estava fent el treball de camp, no recull totes les opcions possibles, i per tant l'enquestat està més marejat que cap altra cosa a l'hora de respondre. Vol dir això que no en podem aprofitar res ?. Tampoc és això. Hi ha algunes cosetes que són interessants de plantejar com a reflexió, si acceptem pop com a animal de companyia. El primer de tot que cal remarcar és que estem davant un escenari d'una VOLATILITAT EXTREMA. Mai havíem vist res igual. I a aquesta volatilitat hi hem d'afegir un segon element transcendent per a qualsevol anàlisi: LA INCERTESA. No hi ha res cert, en aquests moments, i es pregunta als enquestats sobre coses que són una autèntica quimera.
Fem un repàs de quimeres:
─ Es pregunta sobre una cosa que li diuen «la llista del President». Però el dissabte 20 de juny el mateix President plantejava una altra proposta, traspassant el lideratge a la societat civil i posant-s'hi a disposició, i emfatitzava que en cap cas vol fer res que s'assembli al que s'està parlant d'aquesta «llista del President».
─ Imaginem que finalment el President encapçala una plataforma, una candidatura, dotada d'un profund sentit de transversalitat política, i amb la participació de moltes personalitats que ara mateix ostenten, d'alguna manera, un cert co-lideratge social, ja sigui en el camp acadèmic, en el cultural, l'esportiu, l'associatiu, etc. Quina informació té l'enquestat per opinar sobre una cosa, la llista del President, que no es planteja en aquests termes, i de la que es desconeix totalment qui en pot formar part, qui pot ser-ne co-líder ? Cap sentit, no hi ha una informació mínimament certa que permeti valorar-la. No es pot valorar el que no existeix.
─ Pregunten també per una hipotètica llista que repetís l'experiència de Barcelona en Comú a nivell de tot Catalunya. No se sap si això passarà. No se sap qui en podria formar part, i encara se sap menys qui la podria liderar. Així doncs, què s'està responent, quan es pregunta això? Jo no ho sé.
─ Imaginem, també, que els enquestadors volen transportar l'enquestat a un escenari mental amb una Colau liderant aquesta opció. Tots sabeu l'opinió que tinc de la Colau: és una farsant de la pitjor espècie, una autèntica aprofitada, una vividora, algú sense ofici ni benefici de la que el millor que podem dir és que és extraordinàriament espavilada per viure a costa de les subvencions públiques “sin dar palo al agua”. Dit això, és evident també que la seva farsa l'ha sabut projectar mediàticament d'una manera extraordinària, amb la complicitat d'uns mitjans de comunicació d'un baix nivell i criteri que formen part de lo pitjor que té aquest país i el veí. Tot això l'ha convertida en una persona amb gran projecció i que ha edificat un lideratge de gran impacte social. Això és un fet. ¿Sabem si la farsa de la Colau la portarà a plegar de l'Ajuntament als dos mesos d'haver estat escollida alcaldessa per a presentar-se a la Generalitat? ¿Sabem si es quedarà a l'Ajuntament? ¿Sabem si hi serà la monja antivacunes? ¿Sabem si hi serà el fatxa del Fachín? ¿Sabem si hi seran els tontos útils d'ICV-EUA? NO SABEM RES. Però pregunten com si ho sabéssim tot. Un desastre.
─ Pregunten per Unió. ¿Saben els enquestats què va passar diumenge dia 21 al Consell Nacional d'Unió, quan els representants del NO a la consulta del 14-J van fer explícit que ells donarien suport al President Mas? No, no ho sabien els enquestats perquè encara no s'havia esdevingut. Han sentit els hipotètics i sempre gairebé impossible de quantificar simpatitzants d'Unió a la presidenta del Parlament, a la Núria de Gispert, dir les coses que està dient, explicar, com està explicant, que Duran i els seus fa temps només conspiren contra el President i el procés? No, no ho sabien, els enquestats, però se'ls hi ha preguntat.
I així podríem seguir. L'únic que sabien els enquestats són les propostes momificades de PP, C's i PSC. El discurs de sempre i les cares de sempre. Res.
Perquè totes les incerteses, el que encara no sabem com s'acabarà plantejant, està en dos únics camps:
─ en l'independentista, el d'eleccions plebiscitàries i Sí a la independència, on hi són CDC, Hereus UDC 1931, ERC i CUP
─ en el nou bloc anti-independentista que s'està configurant, a imatge i semblança de l'experiència de Barcelona, al voltant de Podemos i tot l'univers de l'odi, antisistema i antitot que va des de la Colau fins a la Forcades.
Com deia abans, malgrat tot això que he explicat, hi ha algunes coses de l'enquesta en les que val la pena que ens hi fixem, que hi reflexionem, i que, com sempre dic, estiguem atents a futures enquestes per veure si les podem considerar tendència o no.
1. No hi ha «disputa» en el lideratge de l'independentisme. Dit avui això pot semblar una collonada, però no ho és. Fa un any les enquestes projectaven un «sorpasso» d'ERC a Mas. Les eleccions europees, a més, van col·locar ERC com la força més votada. I això, que hauria pogut ser viscut de manera constructiva i amb noves complicitats, va fer embogir ERC. I és el que explica el drama que estem vivint des d'aleshores. Com vaig explicar en el penúltim post, l'estratègia d'ERC passa de ser cooperativa a ser competitiva amb l'objectiu de ser ells qui liderin el procés. «Hi tenim dret!» clamava fa unes setmanes per twiter un dirigent d'ERC del nucli més blindat.
La cadena d'errors d'ERC des de llavors, motivada per la disputa del lideratge, és el que explica l'espiral destructiva en la que encara ara estem instal•lats. I és el que explica també que la proposta independentista no hagi pogut avançar. No per una qüestió de llistes, això és mentida! No hem avançat simplement perquè per explicar públicament les seves decisions ho van camuflar amb tot d'anàlisis falsos, incorrectes, delirants, sense cap fonament. I així és impossible sumar. Si no apuntes on toca, és impossible fer diana, és impossible sumar. Es va parlar «d'indecisos», i no n'hi ha. Es va parlar de Podemos, i llavors no era una amenaça, però aquesta estratègia delirant d'ERC ara sí que els ha convertit en amenaça. Es va parlar de sumar, però pel darrere només s'apunyalava ─i apunyala─, etc. Doncs no, Mas seguirà liderant el vot independentista, molt pel davant d'ERC i la CUP. Aquest tema sí que hauria de tancar-se. No perquè ERC «no hi tingui dret», a aquest lideratge, sinó perquè no està en condicions de fer cap «sorpasso» i perquè tot el que segueix intentant en aquesta disputa en la que només ells solets s'hi han ficat sí que és un factor de desgast del procés.
2. Les incerteses en el suport electoral que pot tenir el món de CDC, Hereus UDC, el President Mas, etc. són grans. Li dic incerteses, però podríem parlar que és evident que pateixen un desgast.
Aquest desgast té dues paral·leles que poden tenir lectures i evolució molt diferents:
─ per una banda el desgast de la repugnant campanya que des del mateix novembre del 2010 es va iniciar contra el President Mas i el seu Govern amb el tema de les «retallades». Aquí han confluït dues circumstàncies. Per una banda la immoral campanya que des d'ICV-EUA i el seu entorn es va iniciar, amb aquest mantra de les retallades. Ells, que havien estat responsables directes de la fallida de la Generalitat, que havien estat al Govern que es veu obligat a aplicar les primeres retallades, acaben convertint les seves mentides en un argument socialment assumit. Alguns fan d'aquesta demagògia repugnant el seu moment de glòria i l'exèrcit d'alliberats sindicals acaba fent la resta. Davant d'això ni el President Mas ni el seu Govern ni CiU mai no han estat prou contundents per defensar-se. I encara més, en el primer tram de legislatura 2011 encara es va cometre l'error d'explicar-ho com una conseqüència de la bona gestió. La combinació de tot plegat, ara ja no podem deixar d'assenyalar-ho, ha desgastat les expectatives electorals de CiU. I sembla molt difícil de reconduir-ho.
─ per una altra banda, en el període 2010-2015 Duran ha sotmès a un desgast implacable al President Mas i a la seva credibilitat. El 2012 esbudella la campanya de Mas i li fa perdre 12 escons, quan tot projectava majoria absoluta. I des de llavors, igual. La paradoxa ha estat que el Mas i la Convergència més independentistes de la història perdien vots cap a ERC de manera incessant conseqüència del desgast de Duran. Això, a diferència de l'anterior punt, ha cessat. No només ja no és una amenaça o un factor de desgast, sinó que la manera tan contundent com s'ha resolt trencar amb Duran ha fet guanyar credibilitat a Mas entre molt votant independentista de posicions centrals. No només s'atura la sagnia de vots cap a ERC, sinó que es comencen a recuperar.
3. El naufragi colossal de l'estratègia d'ERC. A hores d'ara ja podem visualitzar el que ha estat un dels naufragis més descomunals d'una estratègia política, la de l'ERC que va de l'estiu 2014 a ara. Tornem un moment al punt d’origen. En aquell estiu del 2014 Esquerra Republicana hi arriba com a segona força del Parlament, com a guanyadora de les eleccions europees i amb una projecció de «sorpasso» en relació a Mas i CiU. El resum de l'estratègia que porta ERC a aquesta posició és un de molt clar que no es cansa de repetir Junqueras: «Serem l'aliat més fidel que pugui tenir el President Mas». I un paper rigorós d'acompanyar el Govern, garantir la governabilitat, posar-hi accent social i visualitzant-se com els garants que es caminava cap a la independència.
L'hostilitat declarada a partir de l'estiu 2014 contra Mas frena radicalment el que fins llavors era el seu principal jaciment de vot. I el trencament de Mas amb Duran ja ha començat a provocar el retorn de vot cap a Mas. Tinguem presents dues coses. ERC era el destí majoritari del vot que perdia CiU. I el gruix de la indecisió dels votants de CiU també se situava entre CiU i ERC. L'estratègia contra Mas d'ERC talla radicalment amb aquesta tendència. Primer gran fracàs.
El paperot fet per ERC el 9N va desconcertar moltíssima gent, que tenia, a més, l'exemplar compromís i sentit d'estat que va oferir als ulls de tothom la CUP que liderava David Fernández. Aquesta combinació ha estat letal per a ERC, ja que ha provocat, per primera vegada, una significativa fuga de vot d'ERC cap a la CUP. Segon gran fracàs.
El tercer gran fracàs de l'estratègia d'ERC és potser el més dolorós en termes de procés. Els dos anteriors fins i tot els podríem donar per bons si aquest hagués sortit bé. Però era impossible que sortís bé perquè el van plantejar des de pressupòsits sense cap connexió amb la realitat, absolutament falsos, equivocats. En un moment donat ERC s'emparanoia amb Podemos com a amenaça i comença a intentar acostar-se al seu discurs (recordeu tot aquest mantra insuportable de la Catalunya neta, que semblaven comercials d'una empresa d'escombreries) i el que és pitjor, comencen a bavejar amb tot el que fa Podemos. Ells ho vesteixen com un intent d'acostar aquest món Podemos a l'independentisme, però això és no haver entès res i no haver analitzat absolutament res. Terrible. El resultat està prou a la vista. ERC ha captat ZERO vots provinents d'aquest món, però en canvi l'ha enfortit, els ha situat com a referència i ha esdevingut col·laborador necessari per desdibuixar l'opció transformadora de la independència. Un autèntic drama. Terrible.
Lligat a aquest tercer gran fracàs, el quart. A tot el que és l'àrea metropolitana i àrees urbanes ERC ha pillat també ZERO vots provinents de la desfeta del PSC. Zero. Des de les europees que porten enganyant-se -o intentant enganyar- amb aquest tema. Però llavors ja els hi vam dir, i la realitat és molt tossuda: zero! I tampoc no és una bona notícia, que consti.
I el cinquè gran fracàs potser és el més important ─en termes de transcendència─ i el que ho relliga tot: la seva delirant oposició a una llista central de país per la independència. Els quatre fracassos relacionats abans que aquest cinquè, van formar part de l'argumentari per rebutjar-la. I les conseqüències d'aquest esgarrifós error estratègic ara també estan a la vista de tots.
A aquests cinc fracassos encara podem afegir-hi una altra qüestió: el desastre que han provocat en el món independentista, fins llavors unit i cohesionat. Menteixen els que diuen que les propostes que ha fet el President Mas han generat divisió. La divisió l'ha generada l'oposició caïnita i sense cap argument vàlid que ha fet ERC. Menteixen els que diuen que la proposta de Mas de dissabte passat a Molins de Rei pot fracturar la societat civil. El que ha fet ERC en relació a aquesta societat civil els últims mesos algun dia ho explicarem, perquè en tenim totes les dades i fets. I ha estat demencial. Mas sempre ha tractat amb molt de respecte la societat civil i ha estat del tot receptiu al que li han proposat, mentre que ERC, pel darrere, no ha parat d'intoxicar, de moure peons, d'intentar portar l'aigua al seu molí i de tensionar fins a extrems inadmissibles aquesta societat civil.
Us recomano llegiu el blog de Jaume Marfany, que ha estat fins fa ben poc un dels màxims dirigents de l'Assemblea. Explica i documenta tots els posicionaments que ha fet l'ANC en aquest període, i es pot veure ben clar que la proposta de Mas hi tenia una cabuda absoluta, total, era plenament respectuosa amb l'aprovat per l'ANC. ERC hauria de reflexionar sobre aquest colossal naufragi de la seva estratègia, i del mal que ha fet. Mai és tard per rectificar, i necessitem que ho facin. Molt.
4. L'aposta per aturar l'independentisme té noms i cognoms: Podemos i tot el seu entorn, des de la Colau fins la Forcades, passant per ICV-EUA. Fa temps ho vaig dir. I el temps m'ha donat la raó. L'establishment ha detectat que l'aposta etnicista de C's només ha servit per tenir un unionisme cada cop més intransigent i desacomplexadament anticatalà, però no per créixer, ja que només ha provocat una redistribució del vot unionista que ja existia. L'emergència dels Podemos va obrir una nova alternativa, que permetia introduir un segon eix en el discurs polític de la societat catalana, on fins llavors havia estat clarament hegemònica la qüestió nacional. Només això explica la promoció mediàtica que han tingut, tan insòlita com indecent en termes d'equitat política i de propostes. No sabem encara com es concretarà en termes de proposta electoral tot aquest món. Però sí sabem una cosa: el «fem fora Mas» és l'eslògan i eix vertebrador mediàticament i socialment de la proposta dels «sí se puede».
La combinació de tot el que he explicat fins a aquest punt ha estat tan letal que aquest «fem fora Mas» podria tenir en aquests moments carta de naturalesa equiparable a la proposta independentista. Per ara deixem-ho en una amenaça versemblant. Caldrà noves enquestes, sobretot a mesura que es vagin concretant les diferents propostes, per analitzar la nova situació creada. Fins noves dades només tenim l'experiència de Barcelona. Ada Colau i el seu poti-poti d'odi i mentides han esdevingut alcaldessa i govern municipal amb un percentatge de vot ínfim. Però suficient, davant la fragmentació dels altres, per assolir el triomf. I el vot favorable d'ERC, malgrat havien rebutjat tot el que els hi van proposar, és una amenaça esgarrifosa sobre el procés, que ens retreu als pitjors anys del tripartit i a una ERC fent de mamporrera llavors d'un Zapatero, ara d'una Colau i d'un Pablo Iglesias. Un nou drama a la vista. La manera com baveja ERC davant la Colau i els Podemos fa més perillosa encara aquesta última carta antiindependentista que està jugant l'establishment, la del antes roja que rota.
5. Duran, les especulacions amb la seva autoliquidació i un futur d'honor als Hereus UDC 1931. Mai hem tingut dades fiables del que podia aportar la Unió de Duran a CiU. Potser en un moment donat van aportar-hi alguna cosa, però feia molt de temps, com a mínim des del 2012, que només restava, i molt. Fracturada Unió, trencada la coalició i fora els consellers duranistes, la Unió de Duran ha perdut tot el que fins ara els havia fet «importants»: la seva capacitat de desgastar Mas i el procés. Avui Núria de Gispert ho ha explicat claríssimament.
Duran ja no és útil. I al meu entendre els seus propis protectors el liquidaran. Duran i la seva Unió no s'emporten vot de Mas. Per a res. Perquè només desgasten al ja de per si prou desgastat PP. Per tant ara es faran els valents una temporada, i l'únic que han de triar és com -políticament- moriran, si al camp de batalla, és a dir presentant-se i fent el ridícul o ja abans liquidaran l'assumpte, un cop visualitzat que només hi hauran sortides individuals per als dirigents fidels a Duran.
En canvi, tot el que han fet els Hereus UDC 1931 els ha revestit d'una legitimitat i d'un discurs que fins ara mancava en l'espai independentista. Que hi hagi socialcristians de pedigrí com Rigol i Núria de Gispert predicant la independència des dels seus valors polítics pot ser molt i molt important perquè un cert vot d'ordre també basculi cap a la independència.
6. Quan una idea és bona, cal defensar-la i lluitar per ella.
Sí, amics, per acabar, em sembla més que obvi després de tot l'explicat que la idea que tenia la societat civil, el CATN, i que per dues vegades ha defensat, amb diferents formulacions, el President Mas, era la bona.
Sí, amics, una gran llista central de país. Una llista per sobre de partits, amb la societat civil, amb els colideratges de diferents mons implicats en unes eleccions excepcionals.
Sí, amics, això és el que a hores d'ara ja es pot visualitzar clarament era la gran opció que teníem i el drama que haurem d'arrossegar la resta de les nostres vides, no haver-ho fet possible i posar així en risc, d'una manera tan clara, la independència.
Hem de seguir lluitant. No n'hi ha una altra. Però hem perdut les millors cartes i opcions. Fem el que fem, seran segones o terceres opcions. Potser també guanyem, però la història ens jutjarà per haver fet tot el possible per perdre.
Francesc Abad
Analista Polític
Article publicat al Blog de l’autor el divendres 26 de juny del 2015
