L’Espanya oficial, la del PP i el PSOE de Madrid, la de la caverna mediàtica, ja ha tret la seva pròpia conclusió dels darrers resultats electorals a Catalunya: Artur Mas, la “bête noire”, ha perdut i, amb ell, l’independentisme. L'espanyolisme ha celebrat aquest matí la imputació del president Mas per haver posat les urnes el 9-N. Les xarxes socials s'omplen de missatges en contra del president de la Generalitat. Aquests dos fets haurien de fer obrir els ulls als dirigents ─perdó, companys de l’assemblea─ de la CUP i fer-los reflexionar que, el que no han aconseguit fins ara els poders fàctics de l’Estat espanyol, es a dir ensorrar la figura d’en Mas, ho poden fer ells (els cupaires) amb la seva dèria de no voler investir Mas com President. Confiem en que finalment el seny s’imposarà, però si l’enrocament dels cupaires es irrevocable, publiquem en el nostre Blog un article titulat “Mas, conseller en cap?”, on es proposa una solució que, amb bona voluntat, podria ser acceptada per tothom.
Mas, conseller en cap?
El procés no és només una persona, però negar que des de diumenge a la nit tot gira al voltant d'Artur Mas és negar l'evidència. El resultat del 27-S va donar a la CUP la clau de volta de la investidura, i això ha posat potes enlaire l'acord en què es basava Junts pel Sí i que passava per tornar a donar la presidència de la Generalitat al líder de Convergència Democràtica. No és estrany que la maquinària de CDC i tot el seu espai mediàtic hagi posat la cinquena defensant que l'acord amb la Candidatura d'Unitat Popular ha de passar per investir el seu candidat. I tampoc no ha de sorprendre a ningú que Esquerra es mantingui a l'espera, sense badar boca i fregant-se les mans.
La victòria independentista de diumenge té un regust agredolç. No perquè posi les coses difícils a CDC i a Artur Mas, sinó perquè els números ens aboquen a un altre episodi de negociacions tenses. Tornem als nervis previs al 9-N, tornem a les ganivetades de l'Estatut. Però la gran diferència d'aquest moment és el paper de la CUP. L'any 2006, no existia com a tal. I en les setmanes prèvies a la consulta no jugava un paper principal sinó d'acompanyant. Ara, en canvi, amb CDC i ERC fusionats dins de Junts pel Sí, la llista encapçalada per Antonio Baños ha canviat el paper de crupier pel de jugador. I té els asos que li fan falta per elevar l'aposta.
Durant els propers dies, viurem moments de tensió. Hi haurà converses, hi haurà negociacions a l'ombra. Es pactarà com ha de ser el pla de xoc contra la pobresa que planteja la CUP, es debatrà com es formula un codi ètic de bones pràctiques i coses similars. Però el més important, la joia de la corona, serà el nom del futur president de la Generalitat. Una cosa ja es pot avançar: si no hi ha una gran sorpresa, si no hi ha alguna cosa que canviï l'escenari, aquest no serà Artur Mas. La CUP ni ho vol, ni s'ho pot permetre. Però hi ha una possible sortida. Una sortida que Esquerra pot acceptar i que Convergència, després d'ensenyar totes les dents ─citant l'il·lustre Pablo Iglesias─ pot acabar aprovant: un Govern presidit per Raül Romeva amb Mas de conseller en cap.
Seria molt irònic que qui va recuperar el càrrec d'origen medieval per ser delfí de Jordi Pujol, gairebé quinze anys després, tornés a ocupar-lo. Tant se val si se li diu conseller en cap o conseller primer. El cas és que, amb aquesta solució, es matarien molts pardals d'un sol tret. Romeva seria un president que la CUP acceptaria sense cap problema. Esquerra estaria molt satisfeta de no tenir el seu principal rival al lloc més elevat de l'executiu. Mas tindria tot el marge de maniobra per dirigir l'acció governamental i CDC no perdria el valor del seu principal quadre. Amb les cartes que hi ha sobre la taula, sembla l'aposta més segura.
Pere Gendrau
Periodista
Article publicat a Naciódigital.cat el dimarts 29 de setembre del 2015