Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




10 de juny 2016

El no als pressupostos: Cui prodest ?

El 'no' de la CUP als pressupostos semblava situar el procés en terreny desconegut, però la decisió del President Puigdemont de sotmetre el seu propi full de ruta a una qüestió de confiança el proper setembre, sembla que ha tornat a revifar la il·lusió dels independentistes.  Ara només resta veure que farà la CUP en aquest nou escenari. Sembla però que sorgeixen moltes veus dins l’organització anticapitalista que critiquen obertament les darreres decisions d’aquest conglomerat de partits. Una d’elles, i no poc important, ha estat la de l’històric militant de l’esquerra independentista i militant de Poble Lliure partit integrat dins de la CUP-CC, membre de l’ANC i professor de la UAB en Carles Castellanos  qui, en un article que podeu llegir en el nostre Blog titulat “El no als pressupostos: Cui prodest ?” afirma que no hi cap acció sense conseqüències i que la pregunta a fer-se sobre el manteniment de l’esmena a la totalitat als pressupostos per part de la CUP és a qui beneficia i qui es mostra “alegre i content” davant aquesta acció. La resposta, segons Castellanos, és que tot l’espanyolisme, des de Podemos a Ciudadanos passant pel PSOE i PP aplaudeixen la decisió de la CUP, “tot esperant que sigui l’inici de la fi del camí cap a la independència”.  Precisament l’organització  Poble Lliure, ja en el seu moment es va mostrar partidària de donar suport a la investidura d'Artur Mas, i sempre ha defensat que el debat pressupostari no podia encallar el procés. Un posicionament polític clarament confrontat a Endavant-OSAN, una altra de les principals formacions de la CUP. Podria succeir doncs que aquestes veus més reflexives dins de la CUP guanyessin, d’ara fins el setembre,  prou força per foragitar aquells  i aquelles  que només veuen en la ruptura, el crit i la protesta el camí cap un Estat Català independent.

El no als pressupostos: Cui prodest ?

No hi ha cap acció que sigui sense conseqüències. Tot porta cap a un lloc o un altre i tot respon a un interès o un altre. L’experiència llatina ja va mostrar una manera ben senzilla per a posar al descobert les intencions ocultes en els comportaments: El que cal fer és preguntar “a qui beneficia?”. Qui es mostra alegre i content davant una acció determinada?

Aquesta simple pregunta posa en evidència el significat real que té, dins la conjuntura actual, el fet de mantenir l’esmena a la totalitat dels pressupostos de la Generalitat. Tota la patuleia espanyolista (de dreta i d’esquerra, des de Podemos fins a Ciudadanos, passant per totes les formacions més conegudes com el PSOE al PP) aplaudeixen la decisió de la CUP, tot esperant que sigui l’inici de la fi del camí cap a la independència.

El gest de la CUP, s’expliqui com s’expliqui, serà interpretat – a causa de  la força de la realitat política conjuntural - com una ferida etzibada al cor de l’objectiu independentista. Els qui es pensen més espavilats diran que no, que això no perjudica les possibilitats polítiques d’aquesta legislatura, però la pràctica demostra que la política que finalment acaba sortint dels envitricollats debats de la CUP, d’ençà de la tardor passada, no fa més que donar ales als sectors que dins i fora de l’independentisme voldrien fer perdre tot el potencial acumulat per la majoria parlamentària del 27 de setembre.  Fins i tot els sectors de CDC que estaven preocupats per la “deriva” independentista del seu partit, ara respiren alleujats, perquè la CUP els ha anat facilitant una manera còmoda per a poder-se’n desmarcar sense mostrar les seves flaqueses.

Diguin el que diguin, l’actuació pública de la CUP no ha estat, des de cap punt de vista, brillant. Malgrat el fet que alguns analistes de bona fe volen veure en els posicionaments de la CUP l’atenuant d’una suposada coherència, això no millora la solidesa de les preses de posició, ni encara menys la seva imatge pública.

El fet clau és que cal saber fer feina en el sentit de la independència, de la ruptura cap a la República Catalana independent. La política institucional necessita un mínim de capacitat per a gestionar la complexitat, una característica que ha estat absent de moltes de les decisions fins ara.

La política no s’acaba en unes quantes teatralitzacions adreçades a aconseguir quatre titulars de diari o un grapat de piulades de twitter. La màxima que diu que l’important és que parlin de tu encara que sigui malament, ja s’ha pogut veure que no funciona en política. I menys en situacions extremament crítiques com en les confrontacions per la independència. L’esquerra independentista no sortirà del forat si no esdevé capaç de portar a terme una pràctica política que sigui clarament assumida i percebuda com a orientada a reforçar la mobilització de masses unitària cap a la independència. La resta és fer volar coloms.

Carles Castellanos
Professor de la UAB

Article publicat al digital  llibertat.cat el dimecres 8 de juny del 2016