Sí se puede!, sí se puede!... anaven bramant els militants del PP davant el Mariano, ell solet a dalt del balcó del carrer de Gènova. Aquest crit manllevat dels podemites, feia més mal a Pablo Iglesias que el mateix resultat electoral. Ha perdut les eleccions qui més expectatives s’havia creat. Unidos Podemos volia fer el “sorpasso” i ha fet el paperina. Tot i haver-se anunciat que Podemos passaria davant del PSOE, el partit de Pablo Iglesias i les coalicions afins han quedat ben lluny dels socialistes, malgrat haver unit forces amb Esquerra Unida. Agradi o no agradi, l’augment del vot del PP, que és l’única gran novetat d’aquesta absurda repetició electoral, porta ineludiblement els socialistes a investir Rajoy com a president del govern espanyol. Si Rajoy acaba sent investit president, n’hi ha per fugir corrents, i s’hi ha terceres eleccions, encara més. Dels articles que s’han escrit aquests dies sobre el desenllaç electoral, n’hem escollit un del periodista Jordi Borràs titulat “No es podia”, on fa l’anàlisi del “tortasso” de Podemos, des de l’òptica d’En Comú Podem i el seu paper a Catalunya, i on acaba afirmant, referint-se al partit de l’Ada Colau: “Ara toca mullar-se i deixar-se d'hòsties”. Crec que és el millor resum que es pot efectuar del paper que li toca fer als “comuns”, en el nou camí que s’encetarà amb la votació de la moció de confiança al President Puigdemont del proper setembre. Les agres paraules de Xavier Domènech, el líder d’En Comú Podem, no només cap a CDC, sinó cap a ERC que els hi ha estès servilment la mà, i també les d’Ada Colau demanant solidaritat amb els pobles d’Espanya, mostren que el veritable “sorpasso” de Podemos no es dirigeix a Espanya sinó a Catalunya, i que Podemos té un altre objectiu, dividir i frenar l’independentisme, i guanyar les eleccions al Parlament per gestionar una autonomia més.
No es podia
Amb els ulls plorosos, la veu trencada i el rictus desencaixat d'impotència. Així va sortir Ada Colau al quarter general dels comuns en acabar el recompte de vots. El llenguatge corporal no concordava amb el discurs falsament eufòric de guanyadors. Sí, En Comú Podem ha guanyat de nou les eleccions a Catalunya, però el que realment els interessava, lògicament, era fer-ho a Espanya. I no hi hagut sorpasso ni victòria. El canvi ha fracassat estrepitosament i el partit dels sobres en B i les clavegueres del poder ha sortit reforçat dels seus propis escàndols.
Espanya és irreformable. Ho havíem advertit per activa i per passiva. Se'ns en fotien a la cara des de la supèrbia del si se puede i el victimisme de qui no en té ni idea de què vol dir el joc polític i es passa mitja campanya fent el ploricó. S'ha acabat la cantarella de cop, perquè els que diumenge a la nit van cantar si se puede amb més ganes que ningú, van ser els hooligans del PP aplegats a Gènova per celebrar una nova victòria. Els números canten: el PP puja arreu de l'Estat espanyol i els que prometien canvi han perdut més d'un milió de vots en sis mesos. El mapa d'Espanya està completament tenyit de blau falangista, on el morat només ha aconseguit convèncer a catalans i bascos en unes eleccions —detall important— en clau purament espanyola. Tal ha estat el fracàs que els soldats d'Iglesias ni tan sols són els predilectes com a segona opció a l'Estat, que majoritàriament continua apostant pel PSOE.
No obstant això, sembla que els comuns no han après la lliçó. Diumenge a la nit, Colau i Domènech van tornar a presentar Catalunya com a motor del canvi, fugint d'estudi del seu fracàs amb la cantarella de fer fora Convergència. La memòria és curta, perquè resulta que ja ho van intentar el 27 de setembre, mentre Barcelona en Comú es retirava de la partida perquè no ho veia clar. El resultat va ser indiscutible: majoria absoluta independentista al Parlament, Ciutadans liderant l'oposició i els del si se puede quasi a la cua de l'hemicicle, empatats a 11 diputats amb el PP.
Ara mateix, l'espai polític dels comuns només té dues possibilitats. Seguir amb el discurs teletubbie del canvi a Espanya i la urgència de fer fora Convergència o convertir-se en alternativa real de govern apostant per la via de la ruptura amb l'Estat espanyol. La primera possibilitat ja ha estat sobradament explorada i ha fracassat fins a tres cops en menys d'un any: 27 de setembre, 20 de desembre i 26 de juny. La segona opció sí que pot oferir nous escenaris innegablement atractius pels objectius dels comuns: desbancar Convergència del poder i alhora bastir una majoria social d'esquerres que aposti per una Catalunya independent. És precisament aquest fet, la desintegració de l'Estat com el coneixem avui, l'únic revulsiu que pot fer canviar realment Espanya.
Ja no hi ha excuses, s'ha demostrat empíricament que no es podia. Ara toca mullar-se i deixar-se d'hòsties. O seguiu insistint a canviar un estat irreformable o assalteu el poder de la nova República Catalana. O sou part de la solució o sereu còmplices de les nostres cadenes. Ho teniu a les vostres mans.
Jordi Borràs
Fotoperiodista i il·lustrador
Article publicat al digital Fotlipou.com el 28 de juny del 2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada