La Vanguardia Española

El diari del Comte de Godó cada dia té més semblança al diari que el 1939  va prescindir dels intel·lectuals que hi col·laboraven durant la República, com Antonio Machado ó Pere Bosch i Gimpera, va canviar la seva capçalera a ‘La Vanguardia Española’ i va nomenar com a director el nefast Luis de Galinsoga. Aquesta setmana el diari ha decidit prescindir de Salvador Cardús com a articulista, després de divuit anys d’escriure-hi quinzenalment. Ho ha fet saber ell mateix mitjançant un piulet a Twitter: ‘El d’ahir va ser el meu darrer article a La Vanguardia després de 18 anys d’una col·laboració quinzenal. La direcció m’ha fet saber que per raons de reestructuració i planificació, en prescindien. Res a dir: la direcció dona, la direcció pren. Agraïment i comiat als lectors’, afegint a la piulada el seu últim article al diari, titulat ‘No ens coneixíem’ que podeu llegir tot seguit. Un altre dels articulistes destacats de La Vanguardia, l’escriptor Albert Sànchez Piñol, va deixar de col·laborar-hi després de la censura d’un article, fa gairebé tres anys. Un altre cas és el del filòsof Jordi Graupera, que va decidir de deixar de col·laborar-hi, o el del filòsof Xavier Antich, a qui van comunicar que ja no li publicarien cap més article després d’haver-ne escrit un de molt crític amb l’ex-ministre espanyol Jorge Fernández Díaz. Aquesta docs és l’actual línia editorial de la publicació marcadament contrària al procés cap a la independència i fins i tot justificatòria del 155, que potser hauria de plantejar-se  canviar altre cop la capçalera i tornar a posar la de l’any 39.

No ens coneixíem

No ens coneixíem. Ni ens coneixem. I aquest desconeixement és la millor prova del fracàs rotund del projecte de nació espanyola. I més concretament, del fracàs de l'Espanya de les autonomies que es va improvisar de mala gana a la Constitució del règim del 78. I que no ens coneixíem ─i encara no ens coneixem─, posa en evidència un altre fet: que políticament no som el mateix. O per ser més precisos i no ser sospitosos de supremacisme ètnic: que, tot i sent dels mateixos, el model de relació política entre l'Estat i els catalans de qualsevol origen ens ha imposat una profunda desigualtat de reconeixement i dignitat.

Que no coneixíem l'Estat es va fer del tot visible el passat 1-O. Ho diré en primera persona per no implicar els espavilats que "ja sabien què passaria". Jo sóc dels que sostenien, amb tota la convicció, que l'Estat espanyol no podria suportar la imatge internacional d'una policia enduent-se urnes. O que la pertinença a Europa li faria témer la censura de la resta dels membres. Que si les urnes arribaven als col·legis electorals, el Govern espanyol al·legaria que el referèndum era il·legítim i, per tant, irrellevant i sense conseqüències formals. Però que si la participació era significativa, al final, es forçaria el diàleg negat encara pocs dies abans. Reconec que no coneixia Espanya.

Que l'Estat no ens coneixia també es va fer confirmar l’1-O. Els poders de l'Estat creien que això del sobiranisme era la rebequeria d'uns quants ‘nacionalistes’ per negociar més diners: ja se sap, som uns fenicis! Després, que era un bluf inflat per uns líders que s'havien tornat bojos. Que hi havia una ‘espiral silenciosa’ que tenia atemorida una majoria unionista. Més tard, que era un suflé que desinflaria pel cas Pujol, pel pas al costat de Mas o per les discrepàncies amb la CUP. Però l'1-O van descobrir un poble i uns governants determinats a arribar fins al final. Les urnes van arribar a cada col·legi electoral i, malgrat les amenaces i la repressió, es va votar. I així és com es va haver de recórrer a l'aplicació d’un estat d'excepció, l'article 155. Però contra tota previsió, el 21-D va tornar a guanyar l'independentisme en les condicions electorals més bèsties imaginables. Espanya tampoc ens coneixia.

A propòsit de tot això, aquests dies he recordat una anècdota viscuda entre 1997 i 1998, en unes trobades "per entendre'ns una mica millor", com es deia a la presentació. Organitzades per l’ Inheca i la Fundació ‘Encuentro’ a El Paular (Madrid) i al parador d'Aiguablava (Begur), les ponències es van publicar en espanyol i català, amb el títol “Catalunya-Espanya. Un diálogo con futuro” (Planeta, 1998). A la tarda de la primera jornada a El Paular, el diàleg fluïa amb aquella cordialitat impostada ─els ‘abrazos’ entre desconeguts─ que podia fer pensar que tots érem allà en igualtat de condicions. Però a la banda espanyola, tot eren noms de pes: Herrero de Miñón, Lamo de Espinosa, Rubio Llorente, Pradera, Wert, entre d'altres. A la catalana, amb algunes excepcions, un grup de passerells ─que els companys em perdonin─ voluntariosos. Doncs bé, cap al final de la jornada, no vaig poder evitar fer notar que el benintencionat diàleg, més enllà de les formes amables, es produïa en unes condicions d'enorme desigualtat objectiva. Els catalans coneixíem bé a tots els interlocutors espanyols, i en podíem llegir cada dia els seus articles. La bancada espanyola, a la majoria de nosaltres, no ens coneixia de res i, tot i ser articulistes habituals a la premsa catalana, a la seva premsa ‘nacional’          no ens havien pogut llegir mai perquè, en el millor dels casos, érem relegats a les pàgines locals de les seves edicions. I, òbviament, encara érem menys iguals pel que feia al control de grans institucions amb enormes pressupostos ... i en les nostres declaracions de renda.

Res no ha canviat des de llavors, sinó que ha empitjorat. L'èxit de qualsevol diàleg no és que s'intercanviïn idees, sinó que es produeixi en condicions d'igualtat, o si es vol, que faci possible avançar en aquesta igualtat de reconeixement. I això, tant si es tracta del terreny de les idees com dels interessos polítics. De manera que, en general, quan Catalunya i Espanya han dialogat, ha estat sota un simulacre en què s’emmascaraven les condicions de desigualtat objectiva. I quan des de Catalunya s'ha demanat un diàleg polític sense condicions prèvies però sí en condicions d'igual dignitat política, s'ha fet transparent la desigualtat i Espanya no l’ha pogut acceptar.

En definitiva, que ni ens coneixíem, ni ens coneixem, ni sembla que ens haguem de conèixer. Perquè aquest és, en definitiva, l'origen de tot el conflicte polític entre Espanya i Catalunya: el no reconeixement. Dues nacions que podrien entendre’s, i no només "una mica millor", sinó a fons i amb grans oportunitats de beneficiar-se’n mútuament. Però només des del reconeixement. Mai des de la submissió, la humiliació o l'amenaça.

Salvador Cardús

Sociòleg i periodista

Article publicat a LA VANGUARDIA el dimecres 17 de gener del 2018

Pitjor que el presos d’ETA

El director del Nacional.cat, José Antich, es fa la següent pregunta: “¿Què ha passat perquè l'Estat acabi privant homes de pau de drets que fa 30 anys reconeixia a presos d'ETA? Algú podrà afirmar que les llibertats no han anat cap enrere?”. Tot això ve a tomb de la interlocutòria  del jutge del Tribunal Suprem, Pablo Llarena, en que denega la petició d'Oriol Junqueras de ser present en la sessió constitutiva del Parlament del proper dia 17 de gener per poder votar i l'obliga a fer una delegació de vot. El periodista compara aquesta denegació d’excarceració de Junqueras amb la situació viscuda el 26 de febrer de 1987, en la sessió d'investidura de Juan Karlos Ioldi com a candidat a Lehendakari en representació del grup parlamentari d'Herri Batasuna. Ioldi fou traslladat, des del penal d'Herrera de la Mancha, la vigília de la sessió d’investidura enmig d'unes mesures policials sense precedents. Però Ioldi va poder anar a l'hemicicle com a diputat, les autoritats judicials ho van permetre, hi va haver manifestacions de les Gestores Proamnistia a la porta del Parlament, i no es van restringir els seus drets. Ara amb el govern del PP, amb el 155 i els jutges aplicant la llei al seu lliure albir, això ha canviat i ni Junqueras, ni previsiblement els altres tres presos polítics, no podran assistir a cap sessió del Parlament. És interessant saber com, des del País Basc, entenen el conflicte que tenim plantejat a Catalunya. Per fer-ho hem recuperat l’article del periodista José Ramón Blázquez, publicat abans de que es celebressin les eleccions del 21-D, amb el títol ’L’altre 155: deshonor i humiliació’, on afirma que “Amb la sistemàtica aplicació del 155 ofensiu, Catalunya es carrega de raons i emocions per sortir quan pugui d'un país governat per miserables, capaços del pitjor, des de la força legal al xantatge econòmic i la presó. Aquest futur no està molt lluny, perquè Espanya ha portat la seva ignomínia massa lluny”. Podeu llegir tot seguit l’article del diari Deia.

L’altre 155: deshonor i humiliació

Els optimistes creuen, en la seva infinita ingenuïtat o enganyats pels seus desitjos, que el conflicte català es reconduirà en poc temps, un cop curades les ferides de la convivència, amb un Govern més realista i a partir d'una major sensibilitat a Espanya cap a les demandes de Catalunya. No han entès res. Pot ser que els efectes demolidors de l'aplicació de l'article 155 de la Constitució per sotmetre la rebel·lia independentista s'oblidin després de les eleccions del dia de Sant Tomàs i un cop es restaurin els poders autonòmics. Aquest dolor esdevindrà, perquè per a una majoria social l'actual autogovern té un escàs valor, ja que el conceben com una institucionalització del passat, subrogada a un Estat que aspiren a superar. La frontera entre espanyols i catalans no l'ha marcat aquesta norma abusiva i ignominiosa, sinó l'altre 155, l'invisible: l'escarni i la violència emocional exercida en diversos fronts contra la ciutadania, inclosa la part que no simpatitza amb la causa sobiranista.

Hi ha una xic de programat i una mica d'improvisat en les accions del 155 emocional. Estava prevista la cataracta de menyspreus sobre Catalunya, paper que ha recaigut en els mitjans de comunicació i específicament en les cadenes de televisió, així com a les xarxes socials. Ni Euskadi va rebre tanta humiliació, insults, vexacions, desqualificacions i ultratges durant els llargs anys de la violència terrorista, de la qual ens feien responsables als bascos, els seus governants i institucions. Recordem i patim aquella maror d'odi verbal i moral, sovint insuportable, i encara aguantem un plus de acarnissament quan el lehendakari Ibarretxe i la majoria del Parlament de Gasteiz es va atrevir a portar a Madrid un pla aproximat a una proposta confederal, moderada i raonable. Però allò ho supera avui amb escreix el calvari català.

La ignomínia en marxa, el que es diu i maldiu dels catalans en els mitjans de comunicació de l'Estat espanyol és pura degradació. Aquest torrent ignominiós té dues versions. La primera és la més elemental i òbvia, la de l'exabrupte directe i sense concessions, com quan Ana Rosa Quintana diu "mamarratxo" a Oriol Junqueras o quan Eduardo Inda manifesta el seu odi radical i diu que el president Puigdemont "és un merda". Els greuges són imparables. Són molts els tertulians i convocats als platós, les emissores de ràdio i el paper premsa per l'ofensiva de la mofa, sense que, almenys per compensació o fins i tot per estètica, hi hagi els suficients comentaristes per denunciar la guerra bruta de la injúria, ideada a La Moncloa i articulada com un cor hostil d'imprecacions.

La segona versió de l'oprobi mediàtic és la manipulació informativa que es desenvolupa en notícies, editorials i articles d'opinió. S'ha elaborat un repertori anticatalà perquè hi hagi certa unanimitat en les paraules bàsiques, com és pertinent en les clàssiques accions de desprestigi i destrucció de l'enemic comú: desafiament independentista, referèndum il·legal, cop d'Estat, covards, adoctrinament ... Val que les opinions particulars tinguin la seva quota de maltractament contra els líders de l'independentisme, perquè hi ha molt franctirador servil, però que aquest mateix criteri de demolició es bolqui en les notícies i els editorials, en les primeres pàgines, dóna idea de fins a quin punt Espanya i les seves eines informatives han perdut la decència i estan en caiguda lliure cap a la vergonya i compromesos en un procés d'humiliació i deshonra del poble català sense límits ètics.

L'aplicació del 155 de la vergonya s'ha dipositat amb especial rancúnia en tres símbols: Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i Carme Forcadell.

Humiliats per defensar-se, amb la sospitosa unanimitat de les campanyes prefabricades, el legítim president de la Generalitat ha estat despietadament titllat de covard. Als espanyols, lo de l'honra de campanar i milícia els ve de lluny, ben representada per Calderón de la Barca i altres autors de la hipocresia, de manera que la sospita de deshonor és la pitjor acusació possible, com una mort en vida. Aquest medieval greuge és el que s'ha adjudicat a Puigdemont perquè no sortís viu del seu audaç exili belga. Se li demanava al polític destituït que, com l'almirall de ‘la honra sin barcos’, tan grotesc, es deixés detenir i empresonar i pagués amb la presó i la pena del telenotícies la seva desafecció amb Espanya. És a dir, que s'immolés, no ja per ser digne a ulls de l'Espanya nostàlgica de l'imperi, sinó per comportar-se com un castellà antic, submís i ranci. I no, Puigdemont i els consellers que l'acompanyen es defensen de la tirania constitucional fent servir els instruments que tenen al seu abast, jurídics, diplomàtics i de relat. Doncs no faltaria més! No hi ha res més digne que defensar la llibertat i la raó des de la legitimitat democràtica.

A Oriol Junqueras l'estan fent miques. Després d'optar per quedar-se i assumir el sacrifici de la presó injusta, amb l'acompanyament de les vexacions judicials i policials ja conegudes, se l'intenta matxucar política i personalment en els mitjans, potser perquè, segons les enquestes, se’l  presumeix com virtual president després el 21-D. Abans d'això, ha de ser degudament arrasat. Un diari, dels més papistes que el Papa, deia del vicepresident legítim que era l'únic dels polítics catalans presos que feia servir "roba carcerària", com suggerint el vestit de ratlles de les pel·lícules i fins la gorreta. D'aquestes burles canalles es nodreix l'altre 155 per executar la seva tasca d'extermini moral.

No sé si per ser dona o per la seva personalitat d'aparença fràgil i propensa a l'emotivitat, Carme Forcadell és una peça d'especial delectança per l'odi desfermat a Espanya. Com Puigdemont, la presidenta del Parlament ha fet ús d'una estratègia eficaç de defensa, lluny del calderonià recurs a la immolació i la falsa honra hispana. I en la seva declaració ha dit el més just per no donar facilitats al sistema judicial que il·lícitament la sotmet a una pantomima de procés. No té res a veure la grandesa de la causa independentista amb la manera d'enfocar els seus drets. Si calgués fer teatre per menysprear un tribunal trampós, jo també ho faria. I prometria l'acatament constitucional i encara fer-me soci del Reial Madrid. Forcadell no té per què expiar cap culpa i té ple dret a calcular les seves paraules contra un model de justícia abusiu, com ho faria una persona com cal davant d'un tribunal nazi. I, malgrat això, se la presenta com covarda, deshonrosa, traïdora, no tant per enemistar-la amb els seguidors de l'ideal independentista, com per humiliar-la amb els espanyols que assisteixen a l'espectacle d'una decapitació pública. Forcadell és tant senyora i política digna, tan si declara el seu acatament constitucional, com si renega de la legalitat, a conveniència, perquè està en clar desavantatge en un sumari fraudulent. Té l'admiració dels que no es deixen enganyar i escapen de la invitació a l'acarnissament.

També la fugida d'empreses de Catalunya cap a diverses ciutats de l'Estat, mitjançant el canvi de seu social, és part integrant d'aquest 155 humiliant. Es tracta d'un càstig col·lectiu, que perjudica per igual a independentistes i als que no ho són. És un escarment general per la gosadia d'exercitar la llibertat i és, a més, un avís a navegants. Estem advertits del preu de la democràcia. És de lo pitjor de l'estratègia de vexació anticatalana i possiblement comporta els estralls més duradors, perquè moltes de les empreses fugides no tornaran a canvi del favor dels espanyols venjatius.

Amb la sistemàtica aplicació del 155 ofensiu, Catalunya es carrega de raons i emocions per sortir quan pugui d'un país governat per miserables, capaços del pitjor, des de la força legal al xantatge econòmic i la presó. Aquest futur no està molt lluny, perquè Espanya ha portat la seva ignomínia massa lluny.

José Ramón Blázquez

Periodista

Article publicat al diari digital deia.com el dimarts 14 de novembre del 2017

(Traduït del castellà per la secretaria de l’UCS)

Rebel sense causa

Com el títol de la mítica pel·lícula que el malaguanyat James Dean va protagonitzar, l’Oriol Junqueras  i el Joaquim Forn estan presos a Estremera i els Jordis estan presos a Soto del Real per un delicte de rebel·lió, però ‘sense causa’, doncs el judici encara no s’ha fet. Analitzem ara què diu l’article 472 del Codi Penal:  ‘Son reos del delito de rebelión los que se alzaren violenta y públicamente para cualquiera de los fines siguientes: … 5º Declarar la independencia de una parte del territorio nacional’. En tot el desenvolupament de l'anomenat ‘procés’ no hi ha hagut ni un sol acte de violència per part dels protagonistes del mateix, ara en presó preventiva sense fiança, per tant la violència és un element constitutiu del tipus penal. Es per tot això que resulta impresentable que el Tribunal Suprem hagi decidit que és ‘arriscat’ deixar en llibertat el líder d’ERC, Oriol Junqueras vicepresident de la Generalitat, historiador, pacifista declarat i demòcrata confés. Fa pocs dies l'ex-jutge espanyol Elpidio José Silva, a la tertúlia de El Món a Rac1, va demostrar ser un lletrat de fortes conviccions al assegurar que els jutges espanyols no son independents, “funcionen a base del pal i la pastanaga” va dir, ja que a la primera desviació del que els hi manen el seus superiors, són expedientats disciplinàriament i fins i tot expulsats, com van fer en el seu cas. Finalment aquest ex-jutge va afirmar rotundament que a Espanya no hi existeix l'Estat de dret. Es fa evident que el procedir de la justícia contra les llibertats del nostre pobre acabarà com el rosari de l’aurora, com afirma en el seu article titulat “Això no pot acabar mai bé” el prestigiós catedràtic de Dret Constitucional, Javier Pérez Royo i que ve a demostrar que, des de la perspectiva del delicte de rebel·lió, tota l’actuació del estament judicial en aquest cas és esperpèntica i sense fonament, es a dir “sense causa”, com a la pel·lícula.

Això no pot acabar mai bé

El pressupost de fet del delicte de rebel·lió és un alçament violent. La violència és un element constitutiu del tipus penal. L'acció política o cívica pacífica o, en tot cas, no violenta, amb l'objectiu de "declarar la independència d'una part del territori nacional", podrà ser, sens dubte, una acció antijurídica, però no és una acció constitutiva del delicte de rebel·lió. Perquè sense violència no hi ha rebel·lió.

Això, que jo sàpiga, no s'ha discutit mai. No hi ha cap Manual de Dret Penal en el qual no s'expliqui el delicte de rebel·lió d'aquesta manera. I per això resulta difícil d'entendre que el fiscal general es querellés contra els membres del Govern i de la Mesa del Parlament davant l'Audiència Nacional i el Tribunal Suprem per un delicte de rebel·lió.

En tot el desenvolupament de l'anomenat 'Procés' no hi ha hagut ni un sol acte de violència per part dels protagonistes del mateix. S'han succeït al llarg de set anys manifestacions i concentracions extraordinàriament massives i s'han celebrat dues consultes amb participació d'una mica més de dos milions de persones, sense que s'hagi registrat ni un sol acte de violència sobre les persones i ni tan sols algun acte de vandalisme. Totes les persones que han participat, fossin autoritats o ciutadans normals i corrents, ho han fet de manera completament pacífica. Això no s'ha discutit per ningú.

Com es justifiquen, llavors, les querelles per rebel·lió? De quina manera acrediten el ministeri fiscal, l'Audiència Nacional o el Tribunal Suprem la conducta violenta de les persones contra les que es dirigeixen les querelles? En quin moment s'ha produït un "alçament violent" per part d'Oriol Junqueras, per exemple, que el converteixi en "reu del delicte de rebel·lió"?

No hi ha una resposta que no sigui absurda per a aquests interrogants en els escrits de la Fiscalia o en les actuacions de l'Audiència Nacional o del Suprem. La interlocutòria dictada per la Sala del Tribunal Suprem divendres pel qual es decideix mantenir la mesura de presó provisional per al senyor Junqueras proporciona el millor exemple del que dic.

La Sala reconeix expressament que no és possible imputar ni directament ni indirectament cap acte de violència al vicepresident del Govern. Ni va actuar ni va ordenar actuar amb violència en cap moment. Això està acreditat. I no obstant això, la Sala el fa responsable de la violència contra les persones que pretenien votar en el referèndum convocat per la Generalitat el dia 1 d'octubre, ordenada pel Govern de la nació als membres de les forces i cossos de seguretat de l'Estat . En convocar el referèndum, el Govern va obligar a l'Estat, és a dir, el Govern de la Nació, a reaccionar exercint violència contra els ciutadans. Com ningú pot desconèixer que un Estat reaccionarà amb tots els mitjans a la seva disposició per evitar la fallida de la seva integritat territorial, són els que provoquen aquesta reacció els responsables de la violència.

El "alçament violent" del Govern va consistir en que va provocar que el Govern de la Nació hagués de ordenar les càrregues de la Policia i la Guàrdia Civil contra els ciutadans que volien votar. Aquestes càrregues, convé no oblidar-ho, van conduir al fet que el Grup Socialista prengués la iniciativa de reprovar la vicepresidenta del Govern. Iniciativa que va quedar sense efecte amb la votació del 155 de la Constitució. I no obstant això, en l'acte de la Sala del Suprem es trasllada la responsabilitat de la vicepresidenta Saénz de Santamaría al vicepresident Junqueras i amb aquesta operació es justifica la querella per rebel·lió contra aquest últim.

L'acte, des de la perspectiva del delicte de rebel·lió, és esperpèntic. No ho és en absolut en la descripció que fa del 'Procés' i en el caràcter antijurídic del mateix, però sí en la seva qualificació com a delicte de rebel·lió. No hi va haver 'alçament violent' per part del Govern, però sí 'contra-alçament violent' per part del Govern de la Nació. En la provocació d'aquest contra-alçament està la justificació del delicte de rebel·lió per part dels membres del Govern. La Generalitat és la responsable de la violència exercida per l'Estat contra els seus ciutadans. Aquesta és la violència que converteix Oriol Junqueras en reu del delicte de rebel·lió.

Javier Pérez Royo

Catedràtic de Dret Constitucional

Article publicat al digital eldiario.es el dissabte 6 de gener del 2018

‘Divide et impera’

El Tribunal Suprem ha decidit que manté Oriol Junqueras en presó provisional. El vicepresident, que està tancat a Estremera des del 2 de novembre, de moment no pot participar de l'activitat política que té com a responsabilitat i que li ha estat encomanda pels seus milers de votants el 21-D.  Junqueras, com Puigdemont de moment no estan condemnats per cap delicte, i per tant, no haurien de veure limitats cap dels seus drets tret del de la seva llibertat de moviment i, en el cas del vicepresident de comunicació. Sembla que les darreres declaracions fetes pels guanyadors de les eleccions, en el sentit de rebaixar les expectatives per assolir una ràpida sortida d’Espanya o de fer-ho de forma dialogada no han servit per estovar al govern de Madrid i que l’únic esdeveniment que esperen en realitat és el de la rendició incondicional, que a la pràctica es resumeix en l’eliminació per a tota l’eternitat de Catalunya com a subjecte polític, com a singularitat cultural i, si fos possible, com a poble. Per aconseguir aquest objectiu, des de Madrid, estan atiant la rivalitat entre els independentistes, més concretament entre Junts per Catalunya i Esquerra Republicana, tal vegada amb certa raó ja que, mentre JxC es manté ferma en mantenir a Carles Puigdemont com a primera i única opció per ocupar la presidència de la Generalitat, d'altres com la CUP i Gabriel Rufián (que després dels tuits de les "cien monedas de plata" o del "presidente via Skype” descriuen la millorable qualitat del personatge), ja es mostren obertament favorables a d'altres opcions. Aquesta és la unitat i la lleialtat a què ens té acostumats el sobiranisme. Així doncs l’estratègia de Rajoy és clara: dividir l’independentisme per situar-lo al marge de la política o, millor encara, fer-lo fonedís. Com escriu en Vicenç Partal en el seu editorial: 'La maniobra d'enfrontar Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, aquesta que intenten ara el govern espanyol i els seus corifeus mediàtics, és d'una eficàcia provada i, per tant, cal anar-hi amb molt de compte'. Podeu llegir tot seguit l’editorial.

La divisió: el parany que cal evitar

L’any 338 aC Roma va derrotar la Lliga Llatina, una confederació de tribus dirigida per Alba Longa, que integraven una trentena d’assentaments a la part central de la península Itàlica. Després de la derrota, els vencedors es van encarar a una qüestió preocupant: com controlar el territori de la Lliga, per evitar que ningú més en prengués el control? Ho van fer sembrant discòrdia entre les trenta ciutats. En van fer entrar unes quantes a l’imperi, en van deixar fora unes quantes més, van retallar els dominis arbitràriament en alguns casos, els van augmentar en uns altres. Què cercaven? Enfrontar totes aquestes ciutats les unes amb les altres, que es barallessin i que competissin, ensems, pels favors de Roma, convertida així en la capital indiscutible de l’imperi. La jugada, brillant i tremendament eficaç, va ser el motor de l’expansió territorial de Roma i va restar encunyada per sempre en el famós ‘divide et impera’ (‘divideix i impera’, o ‘divideix per vèncer’), atribuït erròniament segles després al gran Juli Cèsar.

Explico això per avisar que la maniobra d’enfrontar Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, aquesta que intenten ara el govern espanyol i els seus corifeus mediàtics, és d’una eficàcia provada i que, per tant, cal anar-hi amb molt de compte. Encara que també sigui cert que la intenció no pot ser més òbvia i que això, en el nostre cas, no els ajuda.

Siguem clars: l’estat juga a confrontar-los l’un amb l’altre, a explotar l’evident poca sintonia que hi ha entre ells dos i a fer servir l’animadversió que alimenten mútuament alguns sectors de tots dos partits independentistes. Però no ho fa per prioritzar aquest o aquell, sinó exclusivament per guanyar ells. Amb aquesta fórmula provada, amb aquesta fórmula comprovada ja fa tants segles.

En aquest país la pulsió partidista sembla sempre inevitable, però, precisament en un dia com avui, cal reconèixer que no ha arribat mai fins a l’extrem de destruir el projecte conjunt de la independència. I això és molt important de remarcar-ho ara. Perquè vull pensar i creure que continuarà essent així. Després de la gran bufetada que va clavar aquest país a Mariano Rajoy i al bloc del 155, seria imperdonable que ara els nostres polítics no fossen capaços de prioritzar, per damunt de qualsevol altra cosa, la formació d’un govern a l’altura del que el país espera.  Del govern que hauria de capitanejar l’enfrontament amb un estat que ha perdut unes eleccions però que no pensa afluixar. Ben al contrari.

Que l’acord de govern no és feina fàcil, ho sabem tots. Però també tots som conscients del desastre històric que significaria ser incapaços de restaurar el govern legítim després d’haver fet la part més difícil, després d’haver estat capaços de guanyar les eleccions. Vivint en l’estat d’excepció que vivim, és lògic i natural que els negociadors estiguen obligats a imaginar moltes opcions, algunes de sorprenents i tot. Però això estaria bé, demano, que ho facin de manera discreta i sense caure en la provocació –no cal fer piulades, cal bescanviar-se  papers i negociar. Una certa premsa madrilenya ja fa temps que especula amb la idea d’un govern presidit per Junqueras, com la darrera manera d’evitar el retorn del govern legítim de Catalunya presidit per Carles Puigdemont. Ells, com la Roma del segle IV, fan la feina que han de fer: ja que no ens han pogut derrotar en el camp de batalla electoral, miren si ara ens poden derrotar a còpia de dividir-nos. Però el parany és tan evident que l’hauríem de superar fàcilment.

Junqueras i Puigdemont no tenen dret, avui, a no entendre’s. Em sap greu dir-ho d’aquesta manera tan rotunda, però estic segur que molts lectors comparteixen aquest sentiment, aquesta presa de posició. I tots dos, i sengles partits, saben que això vol dir que hi ha actituds que cal evitar, com ara la de donar pàbul i versemblança a les maniobres del govern espanyol o a les filtracions interessades dels mitjans al seu servei i al servei d’aquest estratagema desesperat.

I és ben clar que no cal ser tan curt de mires per a fer servir una maniobra evident com aquesta per arrapar uns pocs vots a qui menys cal arrapar-ne, a aquells amb qui es compartirà govern i s’hauria de compartir projecte. Perquè Junts per Catalunya, Esquerra Republicana de Catalunya, la CUP –i  amb ells tothom– val més que siguin conscients d’una cosa: després del debat d’investidura, de cap manera no ens espera una legislatura plàcida de quatre anys, sinó més aviat l’enfrontament més decisiu, potser el definitiu. I la força de tothom, la que és representada en els 2.079.340 vots, serà més necessària que mai. Unida. Unida. Unida.

Vicenç Partal

Periodista

Editorial publicada al digital VilaWeb el dijous 4 de gener del 2018