El terrabastall originat pel missatge capturat il·lícitament del mòbil d’en Comin per un periodista de T5, ha esdevingut primera plana en tots els mitjans catalans, espanyols i mundials. Puigdemont va dir el que va dir i ara tothom vol en treure les seves pròpies conclusions, alguns de forma interessada i d’altres per esbrinar el rerefons d’aquestes reflexions. Una de les frases que més s’ha comentat de tot el missatge, ha estat la que fa referència a un possible acord per alliberar els quatre hostatges que encara són a presó i això seria a canvi de lliurar el cap d’en Puigdemont per poder-lo empresonar. Joan Tardà ja ho va insinuar aquest cap de setmana. Avui mateix l’Oriol Junqueras ha proposat una presidència “bicèfala”, meitat simbòlica, meitat efectiva. Per acabar-ho d’adobar l’eurodiputat d’ERC en Josep Maria Terricabras ha manifestat sobre aquesta proposta, que no li semblava ‘bé res’ fins que no hi hagués llibertat per als presos polítics i els exiliats. ‘Això és l’única cosa important’ ha dit. L'Estat no para de proclamar per cel i terra que posarà totes les traves possible a que Puigdemont ─a qui consideren l'enemic públic número u─ ocupi ni el despatx de la plaça Sant Jaume ni qualsevol altre càrrec públic. Tot plegat ens remet a un magnífic article publicat fa una setmana, quan precisament es complien 100 dies de l’empresonament dels Jordis, titulat “Cent dies d’injustícia, cent dies d’indecència”, escrit pel filòsof i professor universitari en Xavier Antich, que podeu llegir més avall i on precisament, recordant aquesta trista efemèride, escriu: ‘cal recordar que Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Oriol Junqueras i Joaquim Forn no són criminals ni delinqüents, sinó molt bona gent i homes de bé, que no han comès cap delicte dels que han inventat ad hoc l’Estat espanyol que està perseguint de manera fanàtica, amb un odi patològic i malaltís, per destruir el moviment independentista’. I ara surt el ministre de justícia espanyol i diu que no cal esperar els judicis que s’han de fer als independentistes ja que, amb la “seva” llei, d’aquí a dos o tres mesos se’ls pot inhabilitar de per vida. Es a dir, “muerto el perro, se acabó la rábia”. Aquesta és la veritable democràcia i la justícia espanyola.
Cent dies d’injustícia, cent dies d’indecència
Tots recordarem on érem, i amb qui, i fent què, el passat 16 d’octubre al vespre. La magistrada de l’Audiència Nacional Carmen Lamela, a instàncies de la Fiscalia, va ordenar l’ingrés en presó de Jordi Cuixart, president d’Òmnium, i de Jordi Sànchez, president de l’ANC, per alta probabilitat delictiva i risc de destrucció de proves, després d’acusar-los de sedició. La notícia va provocar immediatament un terratrèmol polític a Catalunya, tot i que moltes veus ja havien reconegut la voluntat d’escarment de l’Audiència Nacional, plegada, com en tants altres casos, i com passaria després amb mig Govern legítim de la Generalitat, als desitjos i les instruccions del govern espanyol, encara que fos al preu de passar per sobre, com una piconadora, de qualsevol consideració jurídica mínimament solvent.
Començava, així, amb els Jordis, una autèntica operació d’Estat per destruir el moviment independentista català amb voluntat de decapitar-lo, inventant-se acusacions inversemblants i desmentides fins i tot per les proves aportades per la defensa, i atacant-lo en tots els fronts, des del polític fins al ciutadà, des de l’educatiu fins al mediàtic. Causa general contra l’independentisme, majoritari en el Parlament de Catalunya sorgit del 27-S i, després, tot i la repressió, amb majoria renovada en el Parlament sorgit del 21-D. El trasllat de la causa al Tribunal Suprem confirmaria la presó de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, i confirmaria els empresonaments posteriors d’Oriol Junqueras i Joaquim Forn. Dels que van quedar en llibertat, quants continuen en la política activa? I quants, dels que segueixen, amb causes encara obertes, no estan sotmesos a restriccions de les seves llibertats fonamentals, d’opinió, d’expressió i de participació política? I dels que estan a Brussel·les, quants tenen restringida, a més de la seva llibertat de moviments, la seva possibilitat de participació política, en igualtat de condicions amb els representats electes dels addictes al règim del 155?
Fa cent dies d’aquell 16 d’octubre. Cent dies de presó de Jordi Cuixart i de Jordi Sànchez. Un més un més un més un..., i així fins a cent. Vuitanta-tres en el cas d’Oriol Junqueras i de Joaquim Forn. En condicions humiliants des del trasllat a la presó fins a la vida quotidiana entre reixes. No al recordar-ne els detalls, a hores d’ara prou coneguts com perquè no calgui llistar-los sense una profunda indignació. Aquests mesos he pensat sovint en les paraules del filòsof Avishai Margalit en el seu llibre ‘La societat decent’, ja clàssic, de 1996: “Què és una societat decent? La resposta que proposo és, a grans trets, aquesta: una societat decent és aquella les institucions de la qual no humilien les persones. I distingeixo entre una societat decent i una societat civilitzada. Una societat civilitzada és aquella els membres de la qual no s’humilien els uns als altres, mentre que una societat decent és aquella les institucions de la qual no humilien les persones”.
No cal forçar el text de Margalit per reconèixer que la societat espanyola, efectivament, és una societat indecent, perquè les seves institucions, des d’aquell infame 16 d’octubre ha estat humiliant, durant cent dies, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, i, durant vuitanta-tres, Oriol Junqueras i Joaquim Forn. Cal afegir-hi, a aquests quatre ciutadans empresonats per motius polítics, els cinc membres del Govern legítim de Catalunya, president inclòs, que estan a Brussel·les amb la certesa, confessada reiteradament pel govern espanyol erigit impròpiament en jutge, que si entren a l’Estat espanyol seran immediatament detinguts i empresonats. I la indecència, segons Margalit, és un dels noms de la injustícia.
L’empresonament de Cuixart, Sànchez, Junqueras i Forn, i l’amenaça d’empresonament del president Puigdemont i d’Antoni Comín, Lluís Puig, Clara Ponsatí i Meritxell Serret, només té motivacions polítiques i fa avergonyir els penalistes independents, com en El Nacional ha argumentat sovint per escrit, de forma difícilment discutible, Joan Queralt, catedràtic de Dret Penal de la Universitat de Barcelona.
Però no es tracta només de l’empresonament. Hi ha, a més, la voluntat explícita d’humiliació, amb la intenció, confessada, de deixar el moviment independentista sense la seva primera línia de comandament institucional i ciutadà. Jordi Sànchez ho reconeixia explícitament quan declarava, a través d’un tuït publicat per l’ANC, que “ens volen humiliats i destrossats”, on afegia, de manera contundent, com un gest de resistència, “No podran”. I tanmateix la duresa judicial, policial i carcerària mostra indicis prou inequívocs que, a poc a poc, estan posant fora de circulació, i si no és d’abast major és pròpia incompetència del sistema, a la primera línia del moviment independentista tal com l’hem conegut fins ara. Per no recordar que la causa general contra l’independentisme continua oberta i ampliada.
Des d’aquell 16 d’octubre, els carrers i places de Catalunya han registrat diàriament concentracions i manifestacions, actes de tota mena i amb participants de tota condició, en defensa de la llibertat dels presos polítics i contra la política repressiva de l’Estat, que ha transgredit tots els protocols de separació de poders i que ha posat els tribunals de l’Estat a les ordres polítiques del govern espanyol.
La vigília d’aquest sinistre aniversari, cent dies per a uns, vuitanta-tres per als altres, es feia pública la carta de Joaquim Forn renunciant al seu escó com a parlamentari electe. És una carta breu, manuscrita, escrita sense rancúnia, però que, potser també per això, és difícil que pugui ser llegida sense un calfred d’esborronament. Entre altres coses, confessava: “com sabeu el passat 11 de gener vaig declarar davant el Tribunal Suprem i vaig adquirir uns compromisos que en algun moment podrien arribar a representar una contradicció amb determinades línies d’actuació del grup al qual represento”. Cal llegir-ho molts cops, sense que, per això, l’estremiment que provoquen aquestes paraules deixi d’esborronar. Perquè, ho sabem, el jutge ha forçat la declaració de Forn sobre el seu futur comportament polític com a parlamentari electe legítim: amb això, el jutge no només ha privat de llibertat Joaquim Forn, com a Cuixart, Sànchez i Junqueras, sinó que, a més, ha restringit per al futur el seu dret fonamental a la participació política, la seva llibertat ideològica i el seu compromís polític. La institució del Tribunal Suprem de l’Estat espanyol, així, deixa per a la història el que bé pot considerar-se un exemple canònic d’indecència, en els precisos termes que Margalit la defineix. És això tolerable?
L’únic cop que he parlat amb Joaquim Forn va ser l’any 2014, diria que durant la primavera. Va ser en una sessió de treball a l’edifici antic de l’ajuntament de Barcelona, a la plaça de Sant Jaume. Ell no estava a la reunió però va venir a saludar-nos i, després d’encaixar-me la mà i adreçar-se a mi pel meu nom, em va agrair un article publicat amb el títol de "Rua de captius", en què parlava de la novel·la homònima de Francesc Grau i Viader, publicat feia poc per Club Editor, que, em va dir, el va impulsar a comprar-se el llibre i a llegir-lo. Rua de captius rememorava el pas de Grau i Viader pels camps de concentració franquistes: el santuari del Sant Crist de Balaguer, la plaça de braus de Logronyo i sobretot el camp de concentració de Miranda de Ebro. El llibre explica tots els mecanismes de la humiliació i l’anorreament de la dictadura, amb episodis inoblidables per la seva cruesa, com el d’un sergent d’infanteria que recorda els presoners: “Sois unos miserables prisioneros de guerra, simple desperdicio humano sin ningún valor. Todos juntos no alcanzáis el precio de una cerilla usada”.
El record d’aquest encontre amb Forn m’ha fet tant de mal que he tornat a llegir el llibre, per descobrir, en els dispositius d’aquella política repressiva de la dictadura, els antecedents infames de la situació que el mateix Forn, Cuixart, Sànchez i Junqueras estan vivint aquests mesos, com en una mena de cruel i sinistra repetició. Perquè, a l’empresonament de tots ells, els ha acompanyat una vergonyosa criminalització constant per part del govern espanyol, de les interlocutòries de l’Audiència Nacional i del Tribunal Suprem i de gran part de l’opinió publicada pels mitjans de comunicació afectes al règim del 155.
I és que, ho sabem, el primer efecte de la injustícia és la veritat. I, per això, aquí, ara, i cada dia mentre siguin a la presó, cal recordar que Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Oriol Junqueras i Joaquim Forn no són criminals ni delinqüents, sinó molt bona gent i homes de bé, que no han comès cap delicte dels que han inventat ad hoc i contra tota prova els autos del Suprem, i que ells han fet el que han fet com a representants, polítics electes i legítims els uns i ciutadans els altres, de la ciutadania representada democràticament en la majoria parlamentària. Cal dir-ho, explícitament i de forma clara: empresonant-los a ells, s’empresona la voluntat política de més de dos milions de ciutadans lliures.
L’Estat espanyol està perseguint de manera fanàtica, amb un odi patològic i malaltís, destruir el moviment independentista. I tanmateix aquest supera ja els dos milions de persones si es compten els vots de les darreres eleccions. L’Estat espanyol, amb aquesta actitud, s’ha posat en un carreró sense sortida. Fins que Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Oriol Junqueras i Joaquim Forn estiguin a casa seva i amb les seves famílies, a les places i carrers de Catalunya es continuarà reclamant i exigint, de l’Estat espanyol, llibertat per als presos polítics injustament i arbitràriament empresonats. Per decència i per dignitat.
Xavier Antich
Filòsof
Article publicat al digital ElNacional el dijous 25 de gener del 2018
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada