El prestigiós diari nord-americà The New York Times ha col·locat Espanya, segons una anàlisi dels politòlegs Michael Albertus i Victor Menaldo, entre les democràcies europees que s'ensorren, al costat de Polònia, Hongria i Itàlia. El diari americà assenyala que la democràcia europea està en runes, per una deriva cap a tendències autoritàries. Els darrers esdeveniments que ha protagonitzat l’estat espanyol, donen àmpliament la raó a aquest dos eminents analistes, doncs des de la immoral recollida de signatures del PP en contra l’Estatut català, fins a les recents acusacions i empresonaments de líders polítics catalans, passant per totes les barbaritats que han comés els dirigents espanyols, tan amb Catalunya com amb altres comunitats, s’han cobert àmpliament les condicions que expliquen la regressió democràtica a Espanya. Tot plegat sense deixar de banda el seguit de irregularitats en temes com la corrupció, favoritismes, nepotismes, etc. etc. que des dels diferents governs central i autonòmics s’han generat a l’estat espanyol.
El diari apunta que les causes d'aquests retrocessos dels valors democràtics, són els models de transició d'alguns països des de la dictadura a la democràcia, que ha llastat el model democràtic final. Aquest pot ser perfectament el cas espanyol, on la transició des de la dictadura de Franco a la democràcia, es va fer sota uns paràmetres pseudo-democràtics i amb els sabres de l’exèrcit amenaçant els ‘pares de la Constitució’. Malgrat tot, en opinió dels autors de l’article, és possible modificar el pacte social en aquests casos de tendència autoritària, tot i que això succeeix poques vegades, i habitualment va acompanyat de crisis polítiques importants o de grans convulsions econòmiques, ja que si no s’aconsegueix redreçar la situació, aquests estats amb democràcies tant febles, com és el cas de Turquia, poden arribar a esdevenir unes dictadures temibles. Per tot plegat ens ha semblat interessant publicar traduït l’article del NY Times que podeu trobar més avall.
Per què hi ha tantes democràcies que s’ensorren?
Itàlia, Polònia, Hongria i fins i tot Espanya: la democràcia europea està en ruïnes. Les amenaces i crisis a la democràcia també han aparegut enpaïsos com Turquia, Brasil i Filipines. Sota el lema "America First" del president Trump, els líders amb tendències autoritàries en llocs tan dispars com Egipte, Hondures, Rússia i Veneçuela han trepitjat els seus opositors polítics, preocupant-se només de no rebre una reprovació dels Estats Units.
Per què les democràcies fan marxa enrere cap a l'autoritarisme? Molts estudiosos apunten a l'erosió preocupant de les normes democràtiques arrelades en un consens social sobre les regles del joc i les relacions amb als altres ciutadans.
Però aquest desgast de les normes democràtiques està impulsat en darrera instància per factors més profunds. En moltes democràcies, les arrels del col·lapse resideixen en les seves pròpies constitucions democràtiques.
Des de la Segona Guerra Mundial més de dos terços dels països que han fet la transició a la democràcia, ho han fet sota les constitucions escrites pel règim autoritari que plegava. Com exemples destacats podríem incloure Argentina, Xile, Kenya, Mèxic, Nigèria, Sud-àfrica i Corea del Sud. Fins i tot algunes de les democràcies consolidades del món, com ara els Països Baixos i Suècia, es van veure entelades per llegats autoritaris profunds. Les noves institucions democràtiques són freqüentment dissenyades pel règim autoritari sortint per salvaguardar les elits tradicionals de l'Estat de dret, per ajudar-les en la política i la competència econòmica per després de la democratització.
Les eines constitucionals que utilitzen les elits autoritàries que pleguen per assolir aquests fins, inclouen factors com el disseny del sistema electoral, els nomenaments legislatius, el federalisme, les immunitats legals, el paper dels militars en la política i el disseny dels Tribunals Constitucionals. En resum, amb l'assignació de poder i privilegis, i amb les experiències viscudes pels ciutadans, la democràcia sovint no reinicia el joc polític després de desplaçar l'autoritarisme.
D'altra banda, els obstacles per canviar el pacte social als països que hereten les constitucions d'un règim autoritari anterior són costeruts. Aquestes constitucions sovint contenen disposicions que obliguen a unes elevades majories qualificades per fer els canvis. I les elits del passat autoritari que es beneficien d'aquestes constitucions utilitzen el seu poder per aprovar polítiques que millorin els seus privilegis.
Birmània és un bon exemple de com els règims autoritaris sortints poden fer jugar la democràcia al seu favor. Les eleccions del 2015 que van portar a Daw Aung San Suu Kyi i la Lliga Nacional per la Democràcia (N.L.D.) al poder es van dur a terme en el marc de la constitució de 2008 que van escriure els militars. Abans de lliurar el poder el sistema legislatiu, dominat pels militars, va aprovar un seguit de lleis que incloïa promeses d'amnistia als generals militars que estaven acusats de violacions dels drets humans, un pla de pensions generós pels legisladors cessats, contractes de negocis lucratius programats per beneficiar els generals sortints i altres elits i també la transferència de plantes de fabricació del ministeri d'indústria al ministeri de defensa. I, fonamentalment, la constitució concedia als militars el 25 per cent dels escons al parlament, precisament la quantitat necessària per bloquejar una possible reforma constitucional. La seva posició segueix sent tan poderosa que molts observadors es pregunten si la Sra. Aung San Suu Kyi i la N.L.D., malgrat haver guanyat les eleccions del 2015 en uns comicis democràtics, ara són segrestats per la brutal depuració militar de la població ‘Rohingya’ a Birmània.
Una conseqüència important és que les noves democràcies, al tenir els seus pactes socials escrits per dictadors sortints, malgrat que aquestes democràcies poden estar votades pel poble, no funcionen per el poble o per a les persones. Els ciutadans poden estar fora de perill pel que fa a alguns dels pitjors abusos de l'autoritarisme, com ara la censura o la repressió total, però no són actors importants en la determinació de les polítiques públiques. D'aquesta manera, la democràcia és una espècie de purgatori en què vaguen, de vegades per dècades, amb poca capacitat de determinar la seva orientació.
Aquesta és una recepta per desencisar-se amb la democràcia. Crisis importants, com una severa recessió econòmica, poden provocar la incertesa o la desafecció ciutadana per cristal·litzar-se en ràbia i incitar els votants a expulsar massivament els partits polítics tradicionals. Aquest descontentament pot conduir finalment a la desaparició democràtica, ja que els nous actors polítics inexperts apel·len a la demagògia i desmantellen les institucions clàssiques sense crear un fonament democràtic més sòlid.
Pensem amb Turquia, on el president Recep Tayyip Erdogan ha utilitzat bravates i la reforma constitucional per esbudellar les forces opositores i alguns militars que anteriorment estaven d’acord amb els polítics civils. La constitució autoritària de 1982 que portava Turquia cap a la transició a la democràcia de 1983 va crear un Tribunal Constitucional amb capacitat per prohibir partits polítics com els comunistes i també partits religiosos. Els militars van mantenir l'autonomia financera i la presa de decisions. Potser el més atroç, la cúpula militar i els seus col·laboradors es van assegurar que hi havia una sèrie de clàusules i articles que els ha concedit la immunitat d'enjudiciament pels delictes durant l'era autoritària. El resultat va ser que els militars i els seus aliats van seguir gaudint de privilegis econòmics, com ara conservar la propietat de les indústries clau, tot evitant la persecució dels abusos contra els drets humans.
Tanmateix, el 1987, una important esmena a la constitució de Turquia de 1983 va aixecar la prohibició d'alguns partits de la oposició il·legalitzats. Això va obrir el camí per a la posterior pujada de nous partits com el Partit de la Justícia i el Desenvolupament (J.P.D.), que, des dels primers anys del 2000, després d'una gran crisi econòmica, ha dominat la política turca. De fet, sota el J.D.P. el senyor Erdogan va poder explotar la impunitat de la reputació militar, així com la insatisfacció dels clergues i dels ciutadans conservadors en el cor d'Anatòlia, amb la separació de l'església i l'estat impostos per la constitució i imposats pels militars.
Les seves populistes polítiques econòmiques han estat seguides d’una prolongada campanya per consolidar el poder de la branca executiva, debilitar els militars (inclosos els oficials encarcerats), empoderar els islamistes, enervar les llibertats individuals i el poder judicial i, en última instància, reemplaçar la pròpia constitució de Turquia. Va aconseguir-ho completament el 2017 després que un referèndum popular aprovés 18 esmenes a la constitució, que van transformar Turquia en un sistema presidencial en el qual l'executiu exerceix un poder extrajudicial, inclosa la capacitat de nomenar la majoria de jutges i fiscals.
L'erosió demòcrata també ha seguit un patró similar en altres països. El primer ministre autoritari d'Hongria, Victor Orban, va aprofitar el descontentament popular amb la constitució comunista del país per renovar les institucions polítiques hongareses amb una nova constitució l'any 2011. Les reformes del senyor Orban han passat pel poder judicial i van obrir el camí al partit polític Fidesz , enganyant als seus oponents.
Afortunadament, les democràcies malmeses per les elits poden reformar els seus pactes socials amb el temps, per convertir-los en més igualitaris i representatius dels ciutadans, en lloc de retornar a la dictadura. Això no és fàcil ni comú.
Però quan passa, tendeix a produir-se arran d'aquestes mateixes grans crisis o xocs econòmics. La mobilització ciutadana massiva, quan es combina amb el suport material d'una facció de les elits descontentes o desfavorides, pot tenir èxit modificant o reescrivint per complet les constitucions democràtiques per eliminar-ne les pitjors distorsions de la representació democràtica.
Però això requereix paciència, lideratges generosos i la fe ciutadana en la promesa del que pot aportar la democràcia, malgrat que sembli ser cada cop més efímera.
Michael Albertus
Professor adjunt de ciències polítiques a la Universitat de Chicago
Victor Menaldo
Professor associat de ciències polítiques a la Universitat de Washington
Article publicat en el diari The New York Times el dimarts 8 de maig del 2018
Traduït de l'original anglès per l'equip de treball de la Secretaria de l'Unió Catalanista de Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada