La posició d’ERC davant la situació actual del procés ha anat canviant els darrers mesos, sembla clar que els han deixat tocats amb els empresonaments i els acomiadaments dels seus líders i quadres. Defensen els seus interessos, que es una cosa molt legitima, però que va en contra dels interessos del país. Insisteixen en ampliar majories, sobretot cap a l’esquerra i pensen que això obligarà al govern espanyol a encetar el diàleg que fa anys estem esperant. Esquerra Republicana ha anant desplaçant el seu discurs des de la defensa aferrissada de la unilateralitat i la desobediència civil cap a posicions més flexibles defensant la bilateralitat i l’acatament als postulats judicials i polítics espanyols. La declaració d'independència, el 155 i el 21D van marcar la fi d'una etapa. I els postulats d'ERC, ara, són completament altres i beuen, completament, de les reflexions d'Oriol Junqueras des del Centre Penitenciari on resta empresonat des de fa més de sis mesos.
Els desafortunats tuïts de Tardà on afirmava entre altres coses: "El republicanisme ha de convergir amb les forces polítiques que també defensen el referèndum vinculant, liderades per Xavier Domènech, i ha de reconstruir ponts d'entesa amb el socialisme català, el PSC de Miquel Iceta", han creat una gran polèmica a Catalunya. Es pot estar més o menys d’acord en aquesta nova posició del partit de Junqueras, però el que no pot obviar ERC són les crítiques als seus nous plantejaments polítics, com les que fa en el seu article el sociòleg Salvador Cardús i que podeu llegir tot seguit.
Una altra transició sense ruptura?
Esquerra Republicana de Catalunya ha fet públic l’esborrany de ponència política per a la seva conferència nacional de 2018. Es tracta d’un bon document, molt recomanable de llegir íntegrament. El text va molt més enllà de definir l’estratègia que es vol seguir per arribar a la independència, encara que, per raons òbvies, sigui l’únic de què s’ha parlat. A hores d’ara, no sé si cap altre partit està en condicions de presentar un text tan complet i consistent. I com que només és a ERC a qui pertoca decidir quin país proposa als catalans, quin paper hi vol tenir, i sobretot, com vol fer-ho, seria absurd que des de posicions externes al partit com la meva se li digués què hauria de fer o deixar de fer. En canvi, em sembla legítim assenyalar algunes discrepàncies en l’anàlisi que fa dels fets.
D’entrada coincideixo en la insistència del document en el caràcter multilateral que ha de tenir el Procés i en la necessitat d’ampliar la base de l’independentisme. Però en discreparia si s’entengués que es vol marcar distàncies amb una suposada unilateralitat prèvia, o que considera que no som prou per mantenir el pols amb l’Estat. El Procés mai no ha volgut ser unilateral, i sempre ha buscat l’acord amb l’Estat i el suport internacional. Tampoc les decisions preses per majoria al Parlament de Catalunya, com ara aprovar la llei del referèndum i convocar-lo, no es poden considerar unilaterals sinó resultat d’un mandat popular i de la sobirania democràtica del Parlament. La unilateralitat només és atribuïble a la resposta de l’Estat.
Pel que fa a l’ampliació de la base, d’una banda, cal recordar que el suport al dret a decidir era massiu, de prop del 80 per cent. I el referèndum de l'1-O responia a aquesta voluntat, no només a la dels independentistes. De l’altra, estic segur que l’assoliment d’un suport més gran ja no depèn d’improbables aliances amb l’esquerra que té l’ull posat –i el cul llogat– en objectius polítics a Espanya, sinó de poder decidir el futur de Catalunya en absència de l’actual marc d’amenaces, de coaccions i de repressió. És a dir, els límits de la nostra majoria ara són resultat del joc brut de l’adversari. Ras i curt: en aquests punts crec que el document està contaminat pel relat enemic.
En segon lloc, és obvi que ERC pensa que la República Catalana serà d’esquerres o no serà. I que la ideologia d’esquerra és condició necessària per justificar qualsevol objectiu nacional. Tampoc ho comparteixo. Aquesta perspectiva –que entendria en una lògica de competició electoral– l’obliga a magnificar la distància amb l’independentisme moderat i a exagerar la seva proximitat amb l’esquerra de matriu espanyola. Així, per exemple, insisteix a parlar del nacionalisme moderat com d’un projecte “burgès i elitista”. I fa coincidir –erròniament– el context de crisi com a desencadenant tant del 15-M com del sobiranisme per suggerir-ne –molt forçadament– una “confluència ideològica i de projecte”.
Tercerament, i és el punt de què em sento més lluny, plantegen l’esperança que amb una progressiva acumulació de forces de l’independentisme d’esquerres i un progressiu debilitament del règim del 78 s’aconsegueixi que “Madrid dialogui d’una vegada amb el sobiranisme de cara a aconseguir una sortida a l’escocesa per al conflicte polític català”. Sembla que es confia –que ningú no se m’enfadi– en una via a la República a través d’una nova transició sense ruptura. I, des del meu punt de vista, si és que guanyem la independència, coneixent l’estat espanyol, no serà pas amb una transició pactada. Un model que, d’altra banda, ja coneixem prou bé com acaba.
Salvador Cardús
Sociòleg
Article publicat al diari ara el dilluns 07 de maig del 2018
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada