Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




21 de maig 2018

“Forza España”

El líder de "Ciudadanos" Albert Rivera ha presentat aquest diumenge la plataforma anomenada “España Ciudadana”, amb la qual el partit recorrerà el territori espanyol mirant d'eixamplar la seva base de cara a les properes eleccions municipals. El periodista Enric Juliana ha apuntat que aquesta plataforma vol ser la versió espanyola del partit “Forza Italia” del ultradretà Silvio Berlusconi. "Ciudadanos" va a sac per obtenir la presidència espanyola i aquesta plataforma ha estat creada per xuclar la medul·la del PP fins assecar el partit, amb un discurs nacional-patriótic de l’Albert Rivera, bastit amb frases curtes, directes i demagògiques, moltes d’arrel "joseantoniana", llençades a tort i dret per ser assimilades per la gentada que l’escolta enfervorida. Rivera parla de Catalunya i del procés per assegurar que ha servit per unir més Espanya. ‘Han intentat trencar el nostre país, però han unit els espanyols, hem perdut el complex de defensar la Constitució’, ha dit el líder dretà. Fent referència a les llengües, ha presumit de la diversitat que hi ha a Espanya, però exigint que ‘no es faci escollir’ entre cap de les llengües del país. Potser seria bona cosa recordar la gènesi del partit de l’Albert Rivera, llegint l’article del sociòleg Alfonso Durán Pich titulat ‘Embolicar la troca’, que podeu trobar tot seguit, on s'expliquen els orígens del partit ‘Ciutadans-Partit de la Ciutadania’, que va aparèixer a Catalunya el juliol del 2006 amb l’únic objectiu d’anar contra la llengua i la immersió lingüística.

Embolicar la troca

Entre d’altres de les seves múltiples activitats, la trama de l'Estat ha propiciat el desenvolupament d'un producte polític de naturalesa ‘zombie’, llançat al mercat com si fos un perfum "low cost" dels que venen a Mercadona, que ha anat ocupant espais entre els votants dels partits dinàstics (PP i PSOE), no tant per mèrits propis com pel deteriorament corrupte dels hereus directes del franquisme.
Dir que "Ciudadanos" és un invent no és dir res de nou. El seu repertori ideològic pren com a fonament les lletres de les cançons de José Luis Perales. De fet, les seves figures més notòries tenen aquest perfil, entre modern i caspós, que llueixen els espanyols quan actuen al festival de la cançó d'Eurovisió.
Un dels seus eslògans inicials deia: ‘No ens importa on vas néixer, no ens importa la llengua que parles, no ens importa la roba que vesteixes. Ens importes tu’. Perales no ho hauria explicat millor.
Les seves proclames, que operen prenent com a tronc central la desqualificació, l'insult i la baixesa, destil·len aquell aire xulesc i prepotent que els joves falangistes mostraven en la postguerra. Per això parlen de ‘colpistes’ quan es refereixen als polítics independentistes catalans i celebren ‘que els fiquin a la presó’ o declaren la seva oposició més dura a un programa d'acostament dels presos bascos a Euskadi, una mesura que interpreten com a signe de debilitat.
Aquests nois i noies (tan macos ells), haurien fet les delícies dels que defensaven en el tardofranquisme la continuïtat de la dialèctica de “los puños y las pistolas”. No oculten la seva bastardia, en la tercera accepció del María Moliner.
I encara que els seus antecedents són coneguts, val la pena recordar als desmemoriats algunes de les característiques dels ‘pares fundadors’ d'aquest estrany artefacte.
Destaquem, per exemple, al senyor Félix de Azúa, acadèmic de la llengua, fill de ‘bona família’, que va formar part de la "Gauche Divine", que va marxar a viure a Madrid perquè la seva filla "no creixi en l'odi als espanyols " i que va dir sobre l'alcaldessa de Barcelona (Ada Colau) que és ‘una dona que hauria d'estar venent en una parada de peix’. Un altre il·lustre fundador va ser Arcadi Espada, escriptor i periodista, també traslladat a Madrid, que sobre la particular sentència del cas de violació de "La Manada", va posar dubtes sobre el comportament de la noia, dient que ‘Tanta atenció a aquests nois. .., jo voldria saber si hi ha algun vídeo sobre la vida sexual de la víctima’. Una tercera columna d'aquesta tropa la tenim en Albert Boadella, que exerceix de pallasso en les seves hores lliures i es presenta com a president de "Tabarnia", després d'haver gaudit de tota mena de càrrecs ‘culturals’ molt ben retribuïts a la Comunitat de Madrid; el mateix senyor Boadella que el 19 d'abril de 1979 signava una carta conjunta molt dura, en la qual defensava el dret d'autodeterminació de Catalunya. Ja ho va dir Groucho Marx: ‘Aquests són els meus principis. Si no li agraden, els canvio’. I finalment tenim al senyor Francesc de Carreras, prototip de la burgesia catalana més genuïna, mentor i professor del senyor Rivera, fill de Narcís de Carreras (que va ser president de la Caixa i del Barça), i que després de disset anys de cobrar els seus honoraris i dietes com a membre del Consell Consultiu de la Generalitat, es va passar a l'espanyolisme, primer amb la creació del Fòrum Babel, i després amb la formació de "Ciutadans" (partit de la ciutadania, per si no quedava clar). El mateix de Carreres que en un debat a Televisió Espanyola arran de la consulta del 9N, va dir que ‘la idea que l’anhel del poble té més força que el poder de la llei, és el mateix que deien els moviments feixistes i nazis en els anys vint i trenta (del segle passat)’.
Si busquem una característica comuna a aquest grup de veterans espanyolistes és el seu odi, un odi visceral, a Jordi Pujol i al que representava en el seu vessant cultural i lingüístic. Ja els anava bé la Catalunya autonòmica, ja que gaudien dels privilegis de la seva posició i dels seus vincles econòmics, però no perdonaven la immersió lingüística. Ara que el delicte d'odi s'ha posat de moda en el codi penal espanyol, els fiscals haurien de revisar aquesta part de la història, sabent que la donaran per prescrita. Més tard, quan Convergència va deixar el poder i el va prendre el tripartit, van preparar la vendetta, però no van trobar el suport que esperaven de Pascual Maragall. Potser per això van donar un cop de mà als seus amics socialistes (Montilla, Iceta, Sala, etc.) per acabar liquidant els últims vestigis d'un socialisme català independent i no contaminat.
Aquest ressentiment, a manera de mantra, és el que van transmetre als joves cadells que van col·locar al capdavant de "Ciutadans". Els Rivera, Villegas, de Páramo, Hervías, Arrimadas, etc. han begut en aquestes mamelles. Nascuts la majoria a Catalunya, però no integrats en la cultura catalana, en les seves formes de vida i valors, en el seu Weltanschauung*. Són espanyols que viuen a Catalunya com podrien viure a la Rioja i que celebren la Fira d'Abril i no senten com a pròpia la Diada.
En la història d'aquest grup hi ha mil senyals que els delaten. Com quan la mare de Rivera ─fanàtica de les tertúlies de les emissores de ràdio i televisió espanyoles─ i que no parla català (malgrat viure a Barcelona des que tenia tretze anys), va recomanar-li al seu fill que anés a un acte d'un grup autoqualificat com ‘il·lustrats del segle XXI’, i on va trobar al seu antic professor de Carreres i a la resta dels il·lustrats. Alberto Rivera ja havia intentat abans créixer en la política, militant en les Noves Generacions del PP durant quatre anys, inversió que li va resultar poc rendible, potser perquè com va declarar anys després Eduardo Bolaños, que era president de NG en aquells temps: ‘Em va semblar una mica prepotent. Com si volgués arribar a ministre un mes després d'haver-se afiliat’. O quan Fran Hervías, fill de guàrdia civil, nascut i criat en una “casa-cuartel”, manifestava que es va apuntar a "Ciutadans" després d'assistir a un acte d'Arcadi Espada a Girona, el mateix Espasa que insinua comprendre el comportament dels nois de la "La Manada". O quan el mateix Rivera no va ocultar les seves estretes relacions amb Francisco Caja, president de Convivència Cívica Catalana , que pretenia ‘noquejar el català i tornar-lo a les masies’. O quan Luis Garicano, el guru econòmic de "Ciutadans", ponent regular en la FAES aznarista, va ocultar el seu vincle familiar amb Tomàs Garicano Goñi, advocat militar, que va ser ministre de governació del Règim en els anys finals del franquisme. O quan Juan Carlos Girauta va passar per alt la seva zigzaguejant trajectòria política, que ha anat del PSOE al PP, per acabar a "Ciutadans". O quan la senyora Arrimadas no fa esment a l'anterior condició del seu pare com a policia adscrit a la Brigada Polític Social de Barcelona, en els anys en què els germans Creix exercien de torturadors oficials. Massa senyals de fum per no adonar-nos que estem en territori comanxe.
Però aquests nois i noies comptaren des del principi amb el suport financer del bloc espanyolista, liderat en origen per Miguel Rodríguez, antic sindicalista de CCOO, que després va fer fortuna amb la marca de rellotges Festina i avui té una generosa cartera d'inversions . Pel que fa al suport mediàtic, del qual segueixen gaudint, van tenir al seu costat inicialment a alguns pota negra de la caverna madrilenya, amb la singular empremta de Federico Jiménez Losantos i Pedro J.Ramírez, més l'equip de Intereconomía , que capitanejava Julio Ariza.
Però des d'aquell esperpèntic congrés de ‘fi de curs’, que fou el de Bellaterra el 2006, han passat moltes coses, amb alguns errors d'imatge sonats, com ho va ser la seva aliança amb la ultradreta a les eleccions europees del 2009 en la candidatura de “Libertas” , encara que jo sempre he cregut que aquest és el seu espai natural. Després han recompost la situació, demostrant, això sí, que són capaços d'improvisar en qualsevol circumstància.
Però el que els va donar l'empenta definitiva (les casualitats del factor exogen) va ser la irrupció de "Podemos" en el panorama polític nacional. Els sectors més reaccionaris de l'empresariat (grans constructores, bancs i antics monopolis de l'Estat) van imaginar-se que aquest partit podia trencar la seva zona de confort i van témer que els partits dinàstics (PP i PSOE) no fossin capaços de contenir l'allau suposadament esquerranós. No van adonar-se que "Podemos", un altre producte fabricat pels mitjans, només pretenia ocupar les butaques dels vells “carrozas” de la Transició. La sacralització oficial d'aquests temors infundats va ser la conferència pronunciada per Josep Oliu, president del Banc de Sabadell, al Cercle d'Empresaris de Madrid el juny del 2014, en què va expressar la necessitat de tenir ‘un" Podemos"de dretes’. Ja el tenien, però no s'havien assabentat.
Els fets es van precipitar. La màquina es va posar en marxa. L'ex-president del govern José María Aznar, president de FAES, fundació a la dreta de la dreta, va fundar aquest mateix any l'Institut Atlàntic de Govern, amb la idea difusa de promoure l'economia de mercat i la seva interpretació peculiar i esbiaixada del pensament liberal. En el consell social i acadèmic de la fundació no faltava ningú: Abel Matutes, Cesar Alierta, Josep Piqué, Gustavo Cisneros, Borja Prado, etc. Alberto Rivera va ser convidat a donar la seva conferència habitual i incorporar-se a l'ordre monàstica, encara que fos oficiosament.
FEDEA, un altre important lobby econòmic de la capital, va donar contingut a les línies bàsiques del programa econòmic de "Ciutadans", cosa que significà un estret llaç d'unió del partit amb els principals patrons del lobby, entre els quals es troben Movistar, Abertis, Iberdrola, Enagás, ACS, Santander, BBVA, Bankia, Sabadell i CaixaBank. La "crème de la crème".
Afegim que el president de FEDEA és Jordi Gual, actual president de CaixaBank, i que el seu director general és Àngel de la Fuente, el famós economista dels ‘comptes públics territorialitats’, un invent estadístic que pretenia amagar grollerament el Dèficit Fiscal de Catalunya amb l'Estat. Tot lligat i ben lligat.
Ara els sondejos pre-electorals (que a Espanya, per tradició, són objecte de grolleres manipulacions), indiquen una pujada espectacular de "Ciudadanos", que desplaça al PSOE al tercer lloc i va frec a frec amb el PP. En definitiva, un èxit aclaparador d'un grup de valents trepes.
En el context actual, on la inoperància, la corrupció i la confusió ideològica són factors dominants a l'Estat, el poble hauria d'abstenir-se massivament i no acudir a les urnes. Però no ho faran, perquè com bé explica Ignacio Ramonet, els han sabut vendre la moto.
Haurien llegir el ‘Discurs de la servitud voluntària’ d'Étienne de la Boétie, el gran amic de Montaigne, i així comprendrien moltes coses. El problema és que amb prou feines llegeixen.
Definitivament, cal anar-se'n. I com més aviat, millor.

Alfonso Durán Pich
Llicenciat en Sociologia i Llicenciat en Psicologia

Article publicat en el Blog de l’autor el 17 de maig del 2018

* Weltanschauung=visió del món