La revenja de Marchena

La sala segona del Tribunal Suprem va emetre fa un parell de dies, no pas una nota oficial ni una resolució judicial sinó que, a través d’un simple whatsapp del gabinet de premsa del Poder Judicial que reben tots els periodistes que hi figuren inclosos, va emetre una nota on es comminava les Juntes de règim general de tractament (òrgan inexistent per altra banda) a no donar permisos penitenciaris als condemnats al procés pel procés. El whatsapp deia textualment:

“En el caso de que la Junta de Tratamiento de las cárceles donde se encuentran los presos de la causa del procès [sic] acuerde su excarcelación para cumplir el confinamiento en sus respectivos domicilios, el Tribunal Supremo se dirigirá a cada de esas juntas de régimen general y al director/directora de los centros respectivos para que a la mayor brevedad expliquen el fundamento jurídico que justifica esa decisión e identifiquen de forma nominal a los funcionarios que han apoyado ese acuerdo. Ello se enmarcaría en la exigencia de responsabilidades penales por la posible comisión de un delito de prevaricación”.

Diem que no existeixen les “Juntes de règim general de tractament” i per això sembla que qui ha redactat el whatsapp no domina bé el sistema penitenciari. D’entrada, no existeixen aquests “juntes” i d’altra banda els directors dels centres tenen un paper molt secundari en les decisions: les aproven o més aviat les tramiten; per regla general, no s’hi oposen. Cosa diferent és la Direcció General de Serveis Penitenciaris, que sí que té la darrera paraula en seu administrativa.

Per tant sembla més aviat que tot plegat podria ser una venjança del jutge Marchena pel fet que, quan va veure sortir de la presó als polítics catalans gràcies a l’aplicació de l’article 100.2 que els deixava fer treballs socials o d’interès general fora del centre penitenciari, va veure com se’ls concedien uns privilegis que ell mai hauria autoritzat. Encara més quan han deixat sortir a 15 presos amb les mateixes condicions que els catalans. La revenja de Marchena ha estat amenaçar als funcionaris amb penes de prevaricació i veritablement ho ha aconseguit, ja que un simple advertiment per part del Tribunal Suprem ha estat suficient perquè les juntes de tractament de les presons catalanes on hi ha interns els presos polítics hagin denegat que passin el confinament pel coronavirus a casa seva.

Sembla doncs que Madrid ha pres perfectament la mida al Govern català i als seus polítics. Tot plegat pot fer-nos venir a la memòria que l’octubre del 2017 el govern espanyol va constatar que dins les institucions no hi havia ni de lluny la resistència que havia previst i temut. No únicament la gran majoria dels funcionaris van treballar com si no passés res, sinó que la majoria dels polítics, que avui seuen al govern, van mantenir-se als seus llocs i van col·laborar amb l’estat. De què haurien de tenir por ara a Madrid? Saben que poden fer què vulguin, que la Generalitat no reaccionarà.

Us convidem a llegir l’editorial del director del digital VilaWeb titulat “Som una societat horroritzada, que ha de fugir del xantatge” que emfatitza aquest sotmetiment dels polítics catalans, remarcant la necessitat de trencar urgentment amb aquest règim polític espanyol, ineficaç, podrit i immoral fins a les arrels. Potser aviat tindrem més ganes de sortir d’Espanya que de casa. Podeu llegir l’article a més avall.

Som una societat horroritzada, que ha de fugir del xantatge

Les definicions legals de ‘xantatge’ són variades, segons els països, però en general s’accepta que quan una institució abusa del seu poder per obtenir allò que vulga d’un tercer vulnerable, això és xantatge. La definició encaixa perfectament amb la pressió feta pel Tribunal Suprem espanyol sobre els funcionaris de presons, que va amenaçar de perseguir-los si no impedien que els presos del procés passassen el confinament pel coronavirus a casa.

I efectivament ahir les juntes de tractament de les presons de Catalunya van aprovar el confinament a casa de quinze dels cent un presos que hi ha al Principat amb un segon grau flexibilitzat amb l’article 100.2 del codi penitenciari, i entre aquests quinze no hi havia cap dels presos polítics, que ara es jugaran literalment la vida entre quatre parets.

A mi se m’acuden poques explicacions més gràfiques que aquesta per a retratar el pou sense fons on l’independentisme s’ha col·locat gràcies als seus errors estratègics després de la proclamació d’independència. La divisió política entre Junts i Esquerra i la separació tàctica entre els dos partits finalment ha dut tothom a aquesta paràlisi en què el xantatge avança cada dia més, guanya espai, acorrala la voluntat popular i vulnera els drets civils i les llibertats, l’un rere l’altre. Si declarar el 155 l’octubre del 2017 va ser difícil i complex políticament per a Espanya, és fàcil de comprovar que ara ja no ho ha estat gens aplicar-lo amb la declaració de l’estat d’alarma. I per què? Doncs perquè l’octubre del 2017 el govern espanyol va constatar que dins les institucions no hi havia ni de lluny la resistència que havia previst i temut. No únicament la gran majoria dels funcionaris van treballar com si no passàs res, sinó que la gran majoria dels polítics, que avui seuen al govern, van mantenir-se als seus llocs i van col·laborar amb l’estat. De què haurien de tenir por ara a Madrid? Saben que poden fer què vulguen, que la Generalitat no reaccionarà.

De la mateixa manera l’enorme errada estratègica que fou acceptar, sense plantar-se en cap moment, els abusos constants del Suprem durant el judici ha obert la porta de bat a bat a això que va passar ahir. Aquesta idea segons la qual era millor no fer cap escàndol passàs allò que passàs porta a un xantatge de l’estat infinit, sense límits. Ara el Suprem ha impedit el confinament dels presos polítics a casa. I, veient que la reacció es limita a enviar cartes, demà, si els ve de gust, arribaran a decretar si els presos tenen el dret de menjar carn o truita. Recordeu la definició: ‘Abusa del seu poder per obtenir el que vulga d’un tercer vulnerable.’

Perquè ho som, de vulnerables, especialment en aquest moment en què ens trobem tancats tots a casa i per tant queda anul·lada la força del carrer, l’única barrera real que l’estat espanyol temia i tem, com es demostrà de manera tan gràfica fa pocs mesos, quan Pedro Sánchez va abandonar cames ajudeu-me l’Hospital de Sant Pau de Barcelona, perseguit pels crits dels sanitaris en favor dels presos. Aquella imatge del seu guardaespatlles ensenyant una metralleta dins el cotxe resumia gràficament on i de què té por l’estat espanyol. Tant com el xantatge obsessiu als presoners resumeix el contrari. Si Sánchez rep els vots d’ERC per a la investidura mentre manté el president del partit a la presó i la secretària general a l’exili, de quina reacció voleu que tinga por?

La política del ‘govern efectiu’ s’ha exhaurit i solament faltava haver de passar per una pandèmia com aquesta per acabar-ho de constatar. Tenir un ‘govern efectiu’ que renuncia des del primer minut a l’enfrontament, que ni tan sols és capaç de complir la voluntat popular expressada a les urnes, no serveix ni a la causa de la independència ni a la causa de la renovació democràtica, avui més imperiosa que mai. Ara mateix, avui, Catalunya és una societat horroritzada amb tot això que vivim, però incapaç de fugir del xantatge on ens hem posat per culpa dels nostres errors.

És urgent, per tant, d’anar pensant quina ha de ser la pròxima etapa política i com es podrà articular d’una manera diferent de com s’ha fet aquests tres anys darrers, durant aquesta legislatura. Perquè, paradoxalment o no, el fet més impressionant de la situació actual, des del xantatge del Suprem als funcionaris de presó fins al desgavell de la gestió militaritzada i centralitzada de la crisi sanitària, no fa sinó remarcar la necessitat de trencar urgentment amb aquest règim polític espanyol, ineficaç, podrit i immoral fins a les arrels. I si bé és evident que Espanya eixirà destruïda de la conjunció de la crisi sanitària, la crisi econòmica, la crisi de la monarquia i l’ascens enorme de l’autoritarisme, també és evident que per a guanyar, nosaltres, hem de saber que la victòria és possible, hem de voler-la i hem d’assumir allò que calga per aconseguir-la. I això vol dir canviar, obligatòriament, de camí. Ara que som a temps de fer-ho.

Vicent Partal

Periodista

Article publicat al digital  VilaWeb  el dijous 2 d’abril del 2020