El nacionalisme del segle XXI

«Com a periodista i com a ciutadà, no estic disposat a callar quan es degrada perillosament el discurs públic i es brutalitza l'intel·lecte col·lectiu fins a l'extrem d'erosionar la raó» Aquesta frase és l’encapçalament dels tres articles que va publicar en el diari Vilaweb el periodista i director del digital, Vicent Partal, per definir intel·lectualment i políticament el terme ‘nacionalisme’ en aquestes alçades del segle XXI. S’ha escrit molt arran de la deriva que alguns partits catalans han fet aquests darrers temps cap a posicions més allunyades de les idees nacionalistes, en contraposició del postulats independentistes.

Els temes que planteja el periodista i analista polític són d’una profunditat admirable i per això ha calgut fer-ho en tres extensos capítols, on analitza els canvis que ha observat en l’independentisme, tant pel que fa a ERC com a la CUP i també a JxC. El problema no és només d'ERC sinó de l'independentisme d'esquerres en general, perquè la CUP pateix del mateix. Probablement ho fan per causes diferents però la qüestió és que han abandonat la raó última de ser independentista, si no és per ser nacionalistes. I tot això, com recorda molt bé Partal contra i en reacció al nacionalisme espanyol. O sigui, un nacionalisme d'alliberament davant un nacionalisme d'ocupació.

L’independentisme català actual és, en aquest sentit, exactament el contrari del nacionalisme espanyol i populista que prolifera també en aquests moments en tants països del continent europeu. Un populisme que, en tant que nacionalista, és també xenòfob i euroescèptic. Defensor d’una concepció de la identitat nacional com a identitat única i tancada, sempre orientada a un passat suposadament gloriós –i la majoria de vegades inexistent–. Allò que a Espanya representaria millor que ningú Vox, però també el PP i Cs, i que a França i a Itàlia representen Le Pen i Salvini.

Atesa la llargada dels tres articles, ens ha semblat adient fer-ne un resum amb les idees principals exposades per en Partal, i si algú vol llegir-los en la seva totalitat por fer-ho en els enllaços següents:

https://www.vilaweb.cat/noticies/labsurda-discussio-amb-erc-sobre-el-nacionalisme-i/

https://www.vilaweb.cat/noticies/lariet-de-lenemic-com-a-argument-per-la-censura-ii/

https://www.vilaweb.cat/noticies/tornem-ho-a-fer-i-3/

Tot seguit podeu llegir el resum de la trilogia d’en Vicent Partal:

L’absurda discussió amb ERC sobre el nacionalisme (I)

Deia Joan Fuster que «seria inimaginable un nacionalisme sense un altre nacionalisme enfront». El geni de Sueca va trobar en el seu admirable rigor intel·lectual i en la seva enorme capacitat pedagògica la clau per a reduir un debat difícil, que avui ens fa perdre tant de temps, als seus termes exactes.(...)

El món s'ha capgirat i ara resulta que en comptes d'escoltar gent que en sap i proposar rutes a partir d'escoltar-los deixem que ignorants o cínics, que no sé mai on és el límit, proposen rutes que després alguns ens provaran de vendre amb teories ad hoc, molt sovint infumables. I com a exemple ací tenim aquesta cosa del no-nacionalisme, aquesta obsessió contra el nacionalisme, a la qual Esquerra Republicana tant s'ha afeccionat darrerament.(...)

Laura Rosel preguntava al president del parlament si una Catalunya independent hauria controlat millor el coronavirus. És una pregunta totalment legítima, que no té res d'estranya. És com preguntar si el PP ho hauria fet millor que el PSOE, si Oriol Junqueras ho hauria fet millor que Quim Torra o què hauria passat si en comptes de Donald Trump la presidenta dels Estats Units hagués estat Angela Merkel. Però, curiosament, la seva resposta no és dir que sí, que no o que no ho sé, sinó fer un discurs on primer diu que 'l'última cosa que demana aquesta crisi és que fem plantejaments nacionalistes', per després afirmar que el millor que li pot passar al moviment independentista és 'sobretot fugir de determinades connotacions que poden ser considerades nacionalistes' i rematar-ho dient: 'Jo no sóc nacionalista, jo sóc independentista.'(...)

Tota aquesta xerrameca de tebeo contra el nacionalisme (ep, contra el nacionalisme català!) ve de lluny, perquè alguns intel·lectuals d'ERC, entre els quals gent que considero amiga i amb qui m'he barallat ben de gust, tenen el mal costum de fer el seu treball a la inversa. En comptes d'analitzar el món o el país per ajudar la gent a entendre'l, ells treballen per a vestir les decisions pragmàtiques del comitè central, o com es digui la burocràcia pertinent, amb la visió posada sempre en la conquesta del màxim poder. Quan la lluita amb els convergents, o com es diguin ara, s'accentua, i la cosa és cíclica, com qualsevol lector amb una mínima edat recordarà bé, aleshores el mètode científic de pensament és alterat.(...)

Però la cosa té dos problemes. El primer i més important és que les diferències entre convergents i republicans, que en el passat eren més que notables, avui són, francament, de matís –qui em negarà que Pere Aragonès i Elsa Artadi podrien ser en el mateix partit, i que Carles Puigdemont i Marta Rovira també? (...) Però avui les diferències s'han escurçat tant que mig país vota els uns o els altres sense cap fidelitat a les sigles, només segons l'elecció que toca o el candidat que hi ha. I tots dos partits tenen presos polítics i exiliats, la llibertat dels quals reivindiquem sencera, sense fer matisos per la seva adscripció a aquests o aquells. (...)

I com que, malgrat allò que voldrien i necessitarien, en realitat avui ERC i Junts per Catalunya són tots uns, quan els dos partits han de barallar-se, i per desgràcia de tots nosaltres això és el que fan, els recursos que han de fer servir són per força esotèrics. N'hi ha un, un de sol, que és seriós: la renúncia a la unilateralitat o no, que és igual com dir la renúncia a la independència o no. Però aquest debat en què tant s'esforcen algunes patums d'ERC sobre si som nacionalistes o ho deixem de ser és infumable, pura estratègia adreçada a esgarrapar quatre vots als altres, encara que sigui al preu, indigne, d'abraçar-se a la campanya permanent de l'espanyolisme i treure profit del vent de cua que provoca. (...)

L'argumentari antinacionalista, ho recordareu perfectament si feu un poc memòria, ja el van fer servir per a justificar el segon tripartit, no el bo de Maragall, sinó el nefast de Montilla. I tots sabem que no els ha anat pas malament després. (...)

Mentre escric aquest primer article de la sèrie –demà més–, tinc davant quatre pedretes del mur berlinès que jo mateix vaig arrencar amb les mans el 10 de novembre de 1989, unes pedretes que solc tenir a mà al meu estudi per a no oblidar mai que en política no hi ha res, absolutament res, que no pugui passar. I, sobretot, que és millor pensar-se les coses i les conseqüències de dir-les dues voltes, cosa que em tem que no ha fet el president Torrent, abans de fer un ridícul que el perseguirà anys després, per tota l'eternitat.

L’ariet de l’enemic com a argument de la censura (II)

«Si hem de jutjar pel que diuen els diaris, les ràdios i els nostres contertulians que s'acontenten de repetir-ne les bestieses, sembla que ha arribat el moment de la cancel·lació dels nacionalismes.» Torno a començar avui on començava ahir en el primer dels tres articles d'aquesta sèrie: amb Joan Fuster. (...)

Jo vaig néixer en un poblet que en plena dictadura franquista apareixia com a passablement espanyol, però jo, com molts dels meus veïns, he deixat de ser espanyol, llevat del moment dels tràmits burocràtics més imprescindibles. Aquesta és una circumstància que ha passat, segur, a molts de vosaltres. I això ha estat possible, malgrat tots els malgrats, gràcies a un llarg procés ideològic d'introspecció personal i nacional i com a resultat d'un contrast, sovint dolorós, amb la realitat del dia a dia. (...)

És que resulta que el nacionalisme no és una sola cosa que es pugui definir així de manera tancada. Depèn. Nacionalista com qui? Nacionalista com quan? Hi ha nacionalismes constructius i nacionalismes destructius i hi ha nacionalismes que han estat seqüencialment d'alliberament i opressors o viceversa. Com hi ha comunismes que han lluitat a mort per la llibertat i comunismes tirans. Com hi ha liberals preocupats pel bé comú i liberals rapinyaires. Com hi ha repúbliques on jo voldria viure i repúbliques on no voldria estar-me ni un minut.(...)

Quan Hitler va arribar al poder, Goebbels va omplir Alemanya de cartells que deien «La culpa de tot la tenen els jueus i els ciclistes». Estic segur que la majoria dels lectors ja deuen haver caigut en la trampa parada per aquell assassí que a la vegada era un geni del màrqueting. 'I per què els ciclistes?', us deveu haver preguntat molts de vosaltres sense adonar-vos que en la vostra ment aquesta operació transforma 'naturalment' i de manera automàtica els jueus en culpables. La maniobra té un paral·lel diari en les televisions espanyoles, en els debats polítics, en el paisatge cultural del país veí. La negació de l'existència del nacionalisme espanyol és la forma d'apuntar cap a nosaltres com a culpables de qualsevol mal. (...)

Es molt perillós i no és decent fer servir un argument contra l'adversari, tan independentista com tu, que al final no és cap altra cosa que la utilització de 'l'ariet de l'enemic'. No és decent ni prudent, diria jo. Egoistament prudent i tot.

En el nacionalisme, com en qualsevol altra ideologia, allò que importa és l'adjectiu i no el nom. Franco era nacionalista. I Ho Chi Minh. I Fidel Castro. Muriel Casals era nacionalista. I Salvini ho és. I ho són els xiquets de Hong Kong que s'enfronten a l'autoritarisme xinès i ho és Xi Jinping. Nacionalista era Malcolm X. I Hitler. I Stalin, que era un tros de nacionalista rus, malgrat haver nascut georgià. I ho és Putin. I Castelao i tots els irmandiños. I Mandela, que va fundar una organització 'terrorista' que es deia la Llança de la Nació. I és nacionalista la reina Isabel i tots els monarques de totes les monarquies. Nacionalistes són les dones kurdes que lluiten a Llevant i també els soldats de l'Irac als quals s'enfronten. I els republicans irlandesos. I la presidenta del Taiwan que ha estat un cas d'èxit a l'hora de frenar la pandèmia. Nacionalista és José Mujica i ho és Lula. I ho són també Bolsanaro i Trump.(...)

El 'temps de pensar' és, doncs, i per això, la clau de tots els futurs. Però això reclama el debat obert, valent i desacomplexat, del respecte a l'altre i el diàleg amb ell i no pot permetre de cap manera l'anatema propagandístic ni encara menys cap intent de censura, directa o socialitzada. I és d'això, ho vulguin entendre o no els protagonistes de la polèmica, de què tracta tot plegat.

Tornem-ho a fer (i 3)

Sóc nacionalista. De Bètera. Em sembla que ho sóc des dels disset anys o divuit i no canviaré ara. Crec que el meu país arriba a Salses i salta sobre la mar, i treballo per convèncer els qui m'envolten que podem ser un país europeu normal, un país independent. Això sóc jo i no puc dir gran cosa més avui. Hi ha moments en què sents l'escalf del país i moments en què et penses que tot se n'anirà per l'aigüera. Ara únicament sé pensar que he de fer la meva feina (escriure aquest article per exemple) com a únic antídot que em resta contra el mercadeig polític i el desànim. (...)

He fet costat sempre als partits nacionalistes: són els meus. He intentat amb més fortuna o menys no oblidar allò que m'ensenyaren els més vells valencianistes, aquells que van viure el pitjor moment de la dictadura: que els mals sempre vénen d'Almansa i que hem d'unir-nos. Hi ha hagut ocasions en les quals això ha semblat possible. N'hi ha hagut en què ha semblat impossible. Però, com més temps passa, més d'acord hi estic.

I ara veig que el futur polític immediat és més confús que mai. I que els polítics que em representaven, de partits diversos, no saben, no poden o no volen canviar de rumb. Com a col·lectiu, en conjunt, no tinc el menor dubte que els polítics nacionalistes avui no són capaços de fer-me sentir còmode amb el meu vot, amb les meves preferències o amb les meves actituds. Però no per això deixo de ser què sóc. (...)

Disculpeu-me d'haver-vos confós amb el començament d'aquest tercer article de la sèrie que he publicat tot aquest cap de setmana. (L'absurda discussió amb ERC sobre el nacionalisme i L'ariet de l'enemic com a argument de la censura). Perquè tot això que heu llegit fins ací és l'editorial de VilaWeb, sí. Però el del 7 de novembre de 2006. De fa trets anys i mig. I suposo que deveu estar d'acord amb mi que l'hauria pogut escriure avui. És a partir d'aquesta confusió interessada, doncs, que m'agradaria de rematar aquests tres articles.

L'editorial que acabeu de llegir va ser escrit només de saber-se que ERC, després de les eleccions del 2006, refusava un pacte amb Convergència i Unió per a un govern nacionalista i donava pas, així, al tripartit d'esquerres presidit per José Montilla. El PSC acabava de matar políticament el president Maragall. Però, malgrat això, malgrat que els partits de govern havien perdut escons i malgrat que ERC havia estat expulsada mesos abans del govern per haver votat no a la retallada de l'estatut a Madrid, sorprenentment, en poques hores es va negociar la formació d'aquell govern. El record dels anys nefasts del segon tripartit és prou nítid per a no reclamar més explicacions. Tot i que els anti-ERC militants també haurien de recordar, per emmarcar ajustadament els fets, que anys abans Jordi Pujol havia refusat amb insistència les propostes de pacte dels republicans, i les havia refusades per abraçar-se al PP en aquell infame acord que se'n va dir del Majestic. (...)

El trencament entre ERC i CiU que hi hagués arran del segon tripartit feia preveure que el nacionalisme, l'independentisme, no alçaria el cap en dècades. Dividits, enfrontats, insultant-se els uns als altres, amenaçant-se i agredint-se... La tensió era insuportable i a Madrid, bé us en deveu recordar, se sentien tan segurs que no varen saber veure el xàfec que els venia a sobre. Tres anys després d'aquell editorial, el 13 de setembre de 2009, mentre encara governava Montilla, a Arenys de Munt, un grupet de gent va organitzar una consulta popular. Aquell mateix dia, allà mateix, Pugès i Strubell van imaginar una cosa que es diria Assemblea Nacional Catalana, que no es faria realitat fins el 25 de maig de 2011. I entremig, el 27 de juny de 2010, el Tribunal Constitucional espanyol va emetre la sentència contra l'estatut i el carrer es va omplir d'estelades. (...)

La resta de la història ja la sabeu. El camí va ser complicat però tots junts vam arribar al primer d'octubre de 2017 i vint-i-sis dies després, a les 15.27 de la vesprada, amb 70 vots a favor, 10 en contra i 2 en blanc, el Parlament de Catalunya va votar la declaració d'independència. Vist a partir del desencís amarg i profund que jo mateix reflectia el 2006, des d'aquella manca total de perspectiva que m'ofegava, allò que vam arribar a fer el 2017 ens explica una cosa essencial que és la que vull remarcar avui: que si ho volem, podem. (...)

Aquesta sèrie de tres articles la vaig començar per culpa de la indignació intel·lectual que em van causar unes declaracions del Molt Honorable president Roger Torrent, probablement l'arquetip més arquetípic, amb el conseller Buch, d'aquesta classe política que no ens durà mai enlloc. A l'article d'ahir vaig canviar de registre per a deixar clars alguns conceptes teòrics necessaris i bàsics, perquè estic convençut que hi ha coses que no poden ser rebregades impunement sense que això afecte la qualitat del projecte col·lectiu. Em semblava imprescindible. Avui us demano que em deixeu tornar a canviar de registre i baixar, finalment, a terra.

Tres anys després, és evident que l'estratègia del 'govern efectiu' és un fracàs complet, malgrat la bona voluntat posada pel president Torra i uns quants més. Tres anys després, és evident que el Consell per la República no ha funcionat i que el president Puigdemont, per la raó que sigui, o no vol assumir o no sap assumir o no es veu capaç d'assumir el paper que la legitimitat històrica ha dipositat en les seves mans. Tres anys després, el món que s'aplega entorn de Junts per Catalunya continua sense atrevir-se a trencar definitivament amb les restes de la pitjor Convergència i consent, per activa o per passiva, aberracions com el pacte amb el PSC a la Diputació de Barcelona. Tres anys després, ERC fuig cames ajudeu-me del nacionalisme i la unilateralitat, fuig, encara que ells no vulguin saber-ho, de la independència, somiant ser el PSC S.A. del nostre futur. I han encimbellat un personatge, Gabriel Rufián, prou irresponsables per a fer broma amb 155 monedes enmig del moment més difícil. (...)

Tot això és veritat i desespera. Però, ep!, tres anys després també han passat, passen i passaran coses molt més importants i extraordinàries que no hauríem de perdre de vista.

Com ara que l'envit català del 2017 ha deixat Espanya feta miques i Pedro Sánchez l'arrossega ara cap al pou més profund que puguem imaginar. I a més s'hi enduu els comuns i tota la seva demagògia hipòcrita. Tres anys després, la pandèmia del coronavirus i la mala gestió de Madrid ha posat més que mai en relleu la urgència de construir una república pròpia independent com a única manera sensata de bastir a curt termini un país millor per a tots. I tres anys després, confinats i tot, no tinc cap dubte que als carrers continua havent-hi la gent necessària per a fer possible la revolució, dels conceptes, de les prioritats, de la vida, que tan urgentment ens cal ara. (...)

Els dies, setmanes i mesos que vénen ara no seran fàcils. Però no ho era tampoc aquell 2006 i bé ho vàrem saber resoldre, no? Algú pot opinar que la història no és cíclica ni es repeteix. No necessàriament. Però no crec que cap de vosaltres pugui defensar honradament que aquest país avui està menys preparat per a la independència, i per a defensar-la, que el 2017 i encara menys que el 2006. Ni que està menys disposat a canviar-ho tot ara, quan, després d’haver vist la cara real del sistema gràcies a la pandèmia, més gent que mai ha entès que no n’hi haurà prou de canviar de bandera i d’himne. Que la independència vol dir crear una nova societat. (...)

Però hi afegeixo immediatament que, dit això, he après, vaig aprendre del 2006 al 2017, que la gent, el carrer, és capaç d'inventar-se nous actors o fins i tot de portar els vells pel camí correcte. Si deixa de pensar que els necessita i reclama de manera audaç el seu protagonisme en la història. Amb el seu vot, sí. Però també, i diria que sobretot, amb els seus peus –a mi, un vell internacionalista militant com sóc, sempre m'agrada recordar que a l'antiga RDA, quan aquella societat lluitava per l'impossible de tombar el mur, d'anar a una manifestació en deien 'votar amb els peus'. Tornem-ho a fer.

Vicent Partal

Periodista

Articles publicats en el digital  Vilaweb  els dies 24, 25 i 26 d’abril del 2020.