La justícia espanyola torna a la càrrega. Si no es pot dir que els presos polítics han de seguir un procediment de reinserció, ja que això seria tant com dir que no estan integrats dins la societat que els ha d’acollir, ara el jutges del Suprem s’han tret de la màniga el tema de la ‘reeducació’ , insistint que els presos del procés s’han de sotmetre a un programa que tracti sobre la sedició. Ras i curt volen imposar un ‘rentat de cervell’ a les preses i presos polítics, perquè en surtin essent fidels als ‘Principios del Movimiento Nacional’ que des del 1958 van regir el destí de tots els ‘espanyolets’.
El Tribunal Suprem ha anul·lat les sortides de presó, que en aplicació de l'article 100.2 del reglament i avalades pel jutge de vigilància penitenciària, gaudia l'expresidenta de Parlament Carme Forcadell. La decisió no té efectes immediats en la pràctica en estar ja els presos el tercer grau, però sí que els tindrà a futur. És a dir el futur dels presos del procés està, des d'aquest dijous, més a prop dels murs de les presons que fora d'ells. El jutge Manuel Marchena, ha esquivat la legalitat vigent per atorgar-se la competència de decidir ara sobre l’aplicació de l’article 100.2 del reglament penitenciari als presos polítics catalans. Aquesta era fins ara una competència exclusiva de les audiències provincials, sobre les quals el Suprem no tenia res a dir.
El Suprem assumeix totes les tesis de la Fiscalia i basa la seva decisió especialment en la falta d'un “tratamiento penitenciario específico” sobre el delicte de sedició. L'Alt Tribunal recalca la necessitat que els presos del procés participin en un programa de tractament penitenciari "relacionado con el delito cometido", és a dir, la sedició. "La falta de conexión entre el programa de tratamiento y el delito de sedición cometido hace injustificable un régimen de semilibertad", resol el Suprem. Resumint: vol fer una ‘cura específica’ contra el virus de la sedició. Recordem que en temps de Mao, la Xina també tenia els seus ‘centres de reeducació’, sembla doncs que tot està inventat.
L'acte del Suprem és un dard cap a la Generalitat, que té transferides les competències en presons, i cap als professionals de les presons, que havien considerat inviable un tractament d'aquest tipus. Però també tritura els plantejaments dels jutges catalans que veien contrari a la llibertat ideològica un programa de tractament penitenciari sobre la sedició. Fins a set magistrats catalans s'havien pronunciat fins a la data en contra del programa de tractament, que la Fiscalia reclama a tots els seus recursos. El Ministeri Públic planteja el programa per "reeducar" als presos del procés amb l'objectiu que aprenguin a "respectar la llei". Fa pocs dies quatre magistrats de la secció 21 de l'Audiència de Barcelona van remarcar que l'objectiu del tractament penitenciari "no pot ser alguna cosa així com un curs de contingut juridico-constitucional dirigit a què s'assumeixi la tesi de la sentència condemnatòria", com segons sembla, pretén la Fiscalia.
Algú es podria preguntar si no és lògic que els jutges del Suprem s’oposin a deixar sortir de la presó un condemnat que va repetint “Ho tornarem a fer”. La resposta és clara: en el cas dels presos polítics, no. Perquè el que volen tornar a fer no és violar, segrestar, atracar, robar o matar, sinó que l’únic que volen és que tots els catalans, pensem com pensem, puguem votar lliurement si volem que Catalunya es converteixi en un estat independent. Per això és ofensiu que la justícia parli, com va fer aquest dijous, de la “reinserció” de la presidenta Carme Forcadell. ¿S’ha de reinserir a qui lluita per eixamplar les llibertats?
Per tot plegat és interessant llegir detingudament l’editorial que ha escrit en Vicent Partal en el seu digital, titulat “Si Esquerra i Junts no reaccionen i pacten, la bogeria repressiva se’ls emportarà”, on el periodista fa una extensa anàlisi de la situació creada darrerament i que ha portat al col·lapse de la confiança dels catalans en la justícia espanyola, especialment la que imparteixen els Alts Tribunals, fent un recorregut per totes les violacions de drets fonamentals que han perpetrat els jutges i fiscals sobretot envers els moviments independentistes. Acaba l’editorial amb un parell de Post scriptum molt encertats. Podeu llegir-lo tot seguit
Si Esquerra i Junts no reaccionen i pacten, la bogeria repressiva se’ls emportarà
Ahir, el Tribunal Suprem espanyol va passar per alt novament la seva pròpia legalitat, atribuint-se de sobte la capacitat de decidir sobre els permisos penitenciaris. Significativament, sobre els permisos penitenciaris dels presos polítics catalans, només. I significativament, també, el dia que l’Audiència Provincial de Girona li recordava que la decisió sobre la utilització de l’article 100.2 corresponia a les audiències provincials i no pas al Suprem. Tant hi fa. El Suprem ha canviat novament les regles del joc a mig partit i ho ha fet amb el suport explícit del govern espanyol, que ha fet servir la fiscalia, orgànicament dependent de l’executiu, com a instrument per a apuntalar la nova teoria jurídica.
Això que fa el Suprem és un acarnissament. Discriminatori. Contra la presidenta Forcadell, a qui té una ràbia molt especial, com és públic i notori, i contra tots els presos polítics. Un acarnissament que es pot qualificar de discriminació. Es canvien les regles del joc només i exclusivament per castigar un grup de presos unit per una mateixa causa política. I es fa de manera explícita. Ni tan sols proven de dissimular, fent un ordenament general que suavitzi la discriminació. La gravetat dels fets és enorme.
Però tot indica que el Suprem continuarà en aquesta persecució, l’ampliarà al tercer grau i retornarà finalment els presos a les cel·les. Cal recordar, perquè ningú no se senti enganyat, que fa anys d’aquest comportament, que no té res de nou. De fet, el judici no s’hauria d’haver fet pas al Suprem espanyol, en termes estrictament legals, sinó al Superior de Justícia de Catalunya. El Suprem es va inventar el delicte de rebel·lió només per passar la causa al seu terreny i, finalment, aquest delicte va decaure. Però l’efecte ja s’havia aconseguit: el judici el va fer el Suprem i no el TSJC.
Aviat hauran passat tres anys del referèndum i de la proclamació de la independència. Després del 155, una part del govern va optar per l’exili i per continuar des de l’espai lliure europeu, i una altra va decidir de romandre ací, cosa que implicava, evidentment, acatar el marc jurídic espanyol i reconèixer a l’estat espanyol el dret de jutjar-los. Potser per això, en un primer moment, es va cercar la clemència. Un cert pacte social reclamava que no es critiqués ningú per les decisions personals que havia pres i això ho vam respectar la immensa majoria de la població. Podíem no entendre què feien, però enteníem que eren víctimes de la repressió i que, com a tals, mereixien el nostre suport incondicional i la comprensió sobre les seves decisions. Això continuarà essent així, però com més temps passa més motius hi ha per a demanar-nos seriosament si aquesta estratègia té sentit. Perquè amb el millor dels governs possibles instal·lats a Espanya, no és que la repressió hagi amainat, precisament.
Per comprovar-ho, mirem aquesta setmana terrible que vivim: la mesa del parlament sencera ha passat pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i n’eixirà inhabilitada, amb tota probabilitat. Pel Tribunal Suprem ha passat Laura Borràs, a qui demanen quinze anys per un presumpte fraccionament de contracte. Mentrestant, un jutge de Madrid ha citat a declarar Antonio Baños, acusant-lo de desobediència per haver-se negat a respondre a les preguntes de l’extrema dreta en el judici de l’1-O al Suprem. I a Figueres, un jutge ha encausat 197 persones més acusant-les dels talls a l’autopista amb motiu de la sentència, un cas especialment interessant pel contrast amb l’actuació del jutge de Perpinyà pels mateixos fets. I a tot això, si no era prou encara, cal afegir-hi l’absolució d’Ibrahim i Charaf, els dos xicots de divuit anys empresonats durant vuit mesos per les protestes a Girona contra la sentència. L’Audiència de Girona els ha absolt per manca de proves, però tots dos independentistes han hagut de passar vuit mesos a la presó, dels quals no els rescabalarà ningú. Com ningú no rescabalarà tampoc els CDR detinguts de manera aparatosa com si fossen els més grans terroristes del planeta i alliberats també tots ells després, els dos darrers posats en llibertat sense càrrecs aquesta mateixa setmana.
Les coses que es van fer en el seu moment no es poden desfer. Però desconcerta molt llegir el relat del que ha passat en només cinc dies i observar com, malgrat tot això, es manté i se sosté un cert relat en el sentit que l’independentisme ha de donar suport al govern de Pedro Sánchez. Deixo de banda la qüestió de la fiscalia, que per si sola ja hauria de ser suficient per a trencar relacions amb el PSOE. Parlant fredament, i com si ells no pogueren fer realment res des del govern, hi ha algú que pugui explicar-nos en què beneficia al procés d’independència continuar pactant i regalant vots al congrés espanyol, o continuar pactant a les institucions, com seria el cas de la Diputació de Barcelona, amb els mateixos que, com a mínim, permeten que passi tot això que descrivia abans? I no parlo del govern espanyol i prou. Ahir, cap partit de l’esquerra espanyola ni cap mitjà de l’esquerra espanyola no es va dignar a fer cap comentari sobre l’agressió contra la presidenta Forcadell. Mentre la dreta i els seus mitjans cridaven victòria i bramaven plens de joia.
Diumenge, el vicepresident Junqueras va ser molt contundent i va deixar clar que el seu partit no pactaria mai amb el PSC perquè els socialistes s’havien alegrat de la seva entrada a la presó i ho havien celebrat. Aquesta és una declaració important. La pregunta és si, en vista de l’acceleració de l’estat de repressió, no caldria fer uns quants passos més. Concretament: no seria l’hora que els tres partits independentistes amb representació parlamentària pactaren una actuació conjunta sobre això? Cap vot al PSOE en res de res a Madrid i desfer els pactes amb el PSC a la Diputació de Barcelona i en altres institucions, per exemple. O és que no s’entén, encara, que en la situació actual el PSOE no té cap al·licient, cap ni un, per a resoldre res i viu còmodament parant una mà per a rebre vots de franc mentre amb l’altra autoritza la repressió i la justifica? I, per contra, algú es pensa que estaria tan tranquil i no es mouria si demà perdés la Diputació de Barcelona i sabés que al congrés espanyol ha de comptar d’entrada amb 23 vots que li diran no a tot? Implacables. Xantatgistes, si ho voleu dir així d’exageradament: o resols el nostre tema o no tindràs cap mena d’estabilitat.
PS. Per si calia més, ahir el mateix Suprem també va rebaixar la pena als atacants violents de Blanquerna. En realitat, va emblanquir la violència espanyolista, perquè va treure de la sentència l’agreujant de discriminació de caràcter ideològic. O sigui: si ets espanyolista i pegues, no et preocupes que ja t’ho arreglarem.
PS2. El futur de l’independentisme no ha de ser en mans d’Esquerra i Junts necessàriament, en això també estem d’acord. Però si escric el que escric és perquè ara mateix hi és i, per primera volta en dos anys, tots dos líders tenen la capacitat material per a parlar entre ells i pactar. Puigdemont i Junqueras tenen prou autoritat sobre els dos espais per a prendre decisions que avui semblen impossibles. Va passar en el passat. No cal que passi avui. Però...
Vicent Partal
Periodista
Editorial del diari digital VilaWeb del dijous 23 de juliol del 2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada