20-S ― Cinc anys d’infàmia

Probablement, tothom recorda què feia, i on era el matí del 20 de setembre d’ara en fa exactament cinc anys. A primeres hores, un esglai, les xarxes socials bullen: la policia nacional ha detingut un munt de persones acusades de col·laborar en l’organització el referèndum d’independència de l’1-O, i ha entrat a sac a la conselleria d’Economia. El govern espanyol ha mostrat definitivament les seves cartes: respondrà esclafant amb duresa i garrotades qualsevol intent de culminar el procés i assaltarà les institucions catalanes per primera vegada d’ençà de la dictadura. Els fets que s’esdevenen a partir de llavors són alarmants i greus. L’estat profund engega tota la seva maquinària  de repressió contra l’independentisme català que encara, fins al dia d’avui, no s’ha aturat. Com tampoc s’ha aturat la determinació independentista.

Aquell 20-S de 2017, els independentistes catalans responen a la infàmia de l’estat espanyol plantant-se per milers davant el departament d’Economia, a Barcelona, i en places d’arreu del país, amb càntics de "Votarem!", "Aquí comença la nostra independència!", i, fins i tot, "Declaració unilateral". Un grup de joves reparteix clavells i la gent entona "Els segadors". Tot el matí, dirigents independentistes passen per la manifestació i alguns s'adrecen amb un megàfon a la gent, que els arrenca un compromís: el referèndum es manté. Però la policia espanyola també sosté el torcebraç. No és tan sols un avís: estan disposats a intensificar la pressió, i a mitja tarda unes quantes unitats van a la seu de la CUP, on proven d’entrar sense ordre judicial.

Cal tenir una visió més global de tot l’entramat de trampes planificades per les clavegueres de l’estat. Els atemptats del 17-A i la invasió de les dependències de la Conselleria d’Economia, junt amb l’intent d’entrar a qualsevol preu a la seu de la CUP tenien l’objectiu que hi hagués desgràcies més grans que el 17-A amb violència i sang, per això la Guàrdia Civil va deixar els seus Patrols oberts amb armes i munició a l’abast de tothom, malgrat que els funcionaris d’Economia van oferir-los guardar els cotxes al pàrquing de la Conselleria, i el guàrdies van respondre que no era necessari. La idea concreta quina devia ser?, que algú s’escalfés més del compte i agafés una arma? Tenir llavors l’excusa per disparar i causar una tragèdia? També la d’elevar l’alarma antiterrorista al grau 5 i enviar a patrullar l’exèrcit pels carrers de casa nostra? Però no van preveure la reacció pacífica dels catalans. No va haver-hi violència ni ningú va agafar les armes. No hi va haver caos a Catalunya. Més tard, un poble silenciós i anònim va amagar les urnes i les paperetes fins al moment precís i una ciutadania desarmada i pacífica va defensar amb els seus cossos els col·legis electorals.

Molts dels protagonistes dels fets han recordat aquell operatiu policíac que volia desactivar el referèndum i han recordat que la repressió no s’ha acabat. També ho aprofiten per avalar la seva estratègia actual. Com ho fa Jordi Turull en un piulet: “Avui fa cinc anys que l'ofensiva repressiva per intentar frenar el referèndum  va generar l’efecte contrari. Més  mobilització, més unitat i més determinació. I vam ser imparables. Aquesta és la fórmula. Aquesta és l’alternativa. Cinc anys després cal passar ja a l’acció” També Joan Ignasi Sánchez quan escriu: “Avui 20S fa 5 anys la Guàrdia Civil em detenia a casa: sedició i desobediència. Començava una jornada que ha esdevingut la base de la repressió antidemocràtica de l’estat. Malgrat tot, l’1 d’octubre va ser una de les majors expressions democràtiques que ha viscut Europa”. El MHP Carles Puigdemont ha piulat: “La reacció espontània de la gent va ser el presagi de què passaria el dia del referèndum. També ho va ser la provocació judicial i policial, que anunciava una repressió sense aturador i amb milers de víctimes. Van preparar-ho tot per poder empresonar Cuixart i Sánchez”.

També ho recorda el periodista, Josep Casulleras, en el seu article titulat  “Les cinc hores de silenci de la Guàrdia Civil amb els fusells del 20-S”, on fa una anàlisi de què va passar aquell matí. Ara, amb el pas del temps, anem descobrint la perversitat del sistema d’estat contra Catalunya i anem acumulant molta informació que destapa totes les vergonyes del clavegueram. Si voleu llegir aquest article complet, podeu fer-ho a continuació.

Les cinc hores de silenci de la Guàrdia Civil amb els fusells del 20-S

El brunzit constant de l’helicòpter el 20 de setembre de 2017 tenia un propòsit que desconeixien els milers de manifestants que s’aplegaven davant el Departament d’Economia, a la confluència de la Gran Via i la Rambla de Catalunya de Barcelona. Els Mossos d’Esquadra controlaven constantment de l’aire estant els cotxes que la Guàrdia Civil hi havia deixat aparcats amb armes llargues i carregades de munició a l’interior. I hi van ser d’ençà de les vuit del matí d’aquell dia, quan els agents van irrompre al departament, fins a la una de la matinada següent, quan, després d’una càrrega dels antiavalots dels Mossos contra el pocs manifestants que encara hi havia aleshores, van accedir als cotxes, que eren malmesos després de tot un dia exposats a la gentada. Com és que van deixar dos fusells d’assalt carregats dins dos cotxes logotipats aparcats just davant l’edifici on es feia una intervenció que sabien que causaria una protesta enorme? L’anàlisi de què va passar aquell matí, de les comunicacions entre cossos policíacs, dels preparatius que hi va haver i de les conseqüències que va tenir permet de dir que allò no va ser un descuit, sinó un parany calculat i molt perillós.

Perquè el 20-S fou preparat meticulosament. Era el gran cop contra l’organització del referèndum i havia de significar la desactivació del Primer d’Octubre. Abans d’aquell dia, hi va haver unes quantes reunions entre el jutge d’instrucció Antonio Ramírez Sunyer, que feia mesos que investigava per rebel·lió, sedició i malversació desenes de càrrecs del govern al jutjat 13 de Barcelona; la secretària judicial Montserrat del Toro i el tinent coronel de la Guàrdia Civil espanyola Daniel Baena. “L’operació era d’una envergadura tan tremenda que s’havia d’estudiar molt, i va implicar el magistrat instructor uns quants dies”, explicava Del Toro en el judici contra Josep Lluís Trapero a l’Audiència espanyola.

Es tractava de fer una entrada i escorcoll a uns quants departaments i organismes de la Generalitat, a domicilis i locals privats, i de fer un gran nombre de detencions, inclosos molts alts càrrecs del govern. Tots tres conspiradors, juntament amb un altre comandant de la Guàrdia Civil, van planificar un dispositiu al marge dels Mossos d’Esquadra, perquè era un parany. La successió dels esdeveniments, recollits gairebé minut per minut en el sumari de la causa contra Trapero i la intendent Laplana així ho palesa. La sentència absolutòria, signada pel magistrat Ramón Sáez Valcárcel i que ha esdevingut tota una antítesi de la sentència del Suprem espanyol contra el procés, en fa una síntesi aclaridora.

El dia abans, el 19 de setembre, ja va ser una jornada tensa, amb l’entrada de la Guàrdia Civil a la seu d’Unipost a Terrassa. El dimecres dia 20, a les vuit del matí, vint agents de la Guàrdia Civil i la lletrada Montserrat del Toro van entrar a la seu de la Vice-presidència, al número 19-21 de la Rambla de Catalunya. Exactament en el mateix moment que entraven van fer la primera comunicació del dispositiu als Mossos d’Esquadra, però d’una manera molt genèrica i vaga: “Comencen diferents actuacions policíaques d’investigació que es desenvoluparan a diferents localitats de la província de Barcelona.” En aquell moment, res més, cap més precisió.

Dos agents de la Guàrdia Civil espanyola vigilen la porta del Departament d’Economia el 20 de setembre de 2017. Però la presència dels agents uniformats de la Guàrdia Civil espanyola i dels cotxes logotipats davant l’entrada del departament transmetien a tothom qui hi passava per davant una idea força clara de què succeïa. No hi havia la voluntat de passar inadvertits. I fou així que, un quart d’hora més tard, hi va haver les primeres crides a manifestar-s’hi per part de Jordi Sànchez en nom de l’ANC i de Jordi Cuixart, d’Òmnium. La prefectura dels Mossos d’Esquadra es va assabentar dels escorcolls i la concentració de protesta pels mitjans de comunicació, tal com consta en els fets provats de la sentència de l’Audiència espanyola. “Abans de rebre la primera petició de col·laboració de la Guàrdia Civil, [els Mossos] van decidir de mobilitzar les unitats antiavalots, la BRIMO i l’ARRO.”

I mentre passava tot això, els dos fusells d’assalt carregats eren dins els cotxes de la Guàrdia Civil. Però solament ho sabien els guàrdies civils. Cada vegada hi havia més gent aplegada davant d’Economia, a la Rambla de Catalunya, envoltant els cotxes. “D’ençà d’un primer moment els vehicles policíacs que els agents van deixar aparcats davant la porta principal de l’edifici fan ser envoltats pels manifestants, alguns d’ells es van enfilar a les capotes, que van servir de plataformes d’observació per a periodistes, càmeres de mitjans de comunicació i més gent”, relata la sentència. “Els cotxes van patir desperfectes a les rodes, la carrosseria i els miralls. A l’interior hi havia dos fusells HK i munició, una dada que el tinent [de la policia judicial de la Guàrdia Civil] va traslladar a Laplana cap a les 13:30 i que ella va posar en coneixement dels seus superiors. Per ordres de la prefectura [dels Mossos], uns agents de paisà es van situar a prop dels cotxes per vigilar-ne l’interior i custodiar les armes, un control que també es va fer des de la dotació de l’helicòpter que sobrevolava la zona i que en proveïa imatges.”

Havien passat cinc hores i mitja d’ençà de l’entrada dels guàrdies civils a la Vice-presidència, i no fou fins aleshores que van avisar els Mossos d’Esquadra. Quan ja no s’hi podia fer res, perquè en aquell moment hi havia molts milers de persones concentrades, algunes enfilades damunt dels cotxes, i quan d’un punt de vista de l’ordre públic era del tot desaconsellable mirar de fer cap intervenció, inclosa alguna càrrega, per apartar la gent dels vehicles. Això permetria un temps després a la fiscalia d’acusar els responsables dels Mossos, començant per Trapero, de no fer res per resoldre una situació de perill com aquella que, de fet, havien creat els guàrdies civils amb aquella imprudència. Van anar situant els ingredients necessaris per a començar a construir una causa per sedició: la gentada indignada, els cotxes malmesos, les armes a l’abast de la multitud, la policia catalana passiva…

La intendent Laplana va explicar que els guàrdies civils li havien manifestat la inquietud que tenien pels cotxes que hi havia aparcats davant el departament, però d’entrada no li van dir pas que hi hagués armes dins. No fou fins ben entrat el migdia que li ho van dir, i de seguida va trucar al comissari Joan Portals per avisar-lo de la situació. Eren dos quarts d’una. Pràcticament, al mateix moment un coronel de la Guàrdia Civil va informar el comissari Ferran López que hi havia armes dins els cotxes. La mesura que va prendre la prefectura dels Mossos fou de fer servir l’helicòpter per tenir-ne imatges permanentment.

Les comunicacions escrites entre els cossos policíacs aquell dia deixen constància d’una petició del comandament de la Guàrdia Civil a aquella hora, dos quarts d’una, perquè el personal de peu de les unitats d’antiavalots dels Mossos d’Esquadra habilitessin un passadís amb les garanties de seguretat que garantissin i permetessin als guàrdies civils que hi havia desplegats d’accedir als vehicles. A primera hora de la tarda, quan ja eren desenes de milers de persones que s’aplegaven entre la Rambla de Catalunya i a la Gran Via, hi va haver un avís d’un possible intent d’entrar als cotxes, però finalment no fou així.

I no fou fins passada la una de la matinada, quan ja hi havia molta menys gent davant el departament, que hi va haver alguns manifestants que van mirar d’entrar dins els cotxes. Aleshores hi va haver l’única càrrega dels Mossos aquell dia, contra aquell grup de gent. I una estona després, uns quants agents de la Guàrdia Civil van accedir-hi i van comprovar que les armes encara hi eren. Però l’endemà van aparèixer al cementiri de Montjuïc dues motxilles de la Guàrdia Civil plenes de material i de documentació. Hi havia passaports, carnets de conduir, targetes de crèdit i cinc carregadors plens amb trenta cartutxos cadascun. El relat dels mitjans espanyols és que el material fou robat per part d’alguns dels manifestants i abandonat després, però fins ara no s’ha aclarit mai com va anar a parar allà i qui ho va fer.

Aquells fets sí que van servir per a bastir tota la causa penal contra el major Trapero, que va haver d’anar a declarar per sedició a l’Audiència espanyola poc després del Primer d’Octubre, i que fins l’any passat no va ser absolt, juntament amb Laplana i els ex-alts càrrecs d’Interior Pere Soler i César Puig. Però també va servir perquè Pablo Llarena instruís tota la causa contra el Primer d’Octubre sobre el delicte de rebel·lió. El factor de les armes deixades per la Guàrdia Civil als cotxes fou important en la construcció de l’imaginari de la violència que la fiscalia espanyola es va empescar per castigar penalment els dirigents polítics i socials de l’independentisme.

Josep Casulleras Nualart

Periodista

Article publicat al digital  VilaWeb  el diumenge 18 de setembre de 2022

Un any de l’operació ‘Judes’

Dimecres d’aquesta setmana s’ha complert un any del soroll d’helicòpters de la Guàrdia Civil sobrevolant el cel de Sabadell de matinada. Poc després, els sabadellencs Xavi Duch i Jordi Ros eren detinguts, acusats de terrorisme, fabricació i tinença d’explosius i conspiració per causar danys amb objectius estratègics. Durant aquella operació, batejada com a ‘Judes’, en total es van detenir 9 persones, 7 de les quals van acabar entrant a presó. Totes ells avui estan al carrer en llibertat provisional sota fiança però sobre els seus caps penja l’amenaça d’un judici per terrorisme que els pot tancar molts anys a la presó.

Recordem que aquell fatídic 23 de setembre del 2019, la Guàrdia Civil a partir de les acusacions de la Fiscalia, amb un desplegament de mitjans que recordava les macro-operacions contra el gihadisme, va irrompre violentament als domicilis de ciutadans catalans amb el pretext de buscar armes i explosius preparats per atemptar a Catalunya. La nota de premsa que va facilitar la Guàrdia Civil sobre les detencions de membres de CDR ja preveia el futur desenllaç de l’operació. Era un escampall de condicionals i matisos per no enganxar-se els dits: “Podrien estar preparats”, “presumptes”, “substàncies considerades precursores per a la confecció d’explosius”, “susceptibles de”, “a l’espera de confirmació per part dels especialistes”, “orientada a aclarir”, “per estudiar-ho”... Per sustentar-ho, la mateixa  Guàrdia Civil aportava un vídeo de 38 segons en què es podia veure un magatzem desendreçat, una bossa amb una pols no identificable, olles i diversos recipients d’altres tipus que manipulava un dels agents. Res de concloent. Però tant se valia: la nota complia la seva funció de vincular violència amb el Procés.

Tot plegat va quedar en res quan a finals de l’any passat es van anar deixant en llibertat amb càrrecs, però sense mesures cautelars a tots els acusats, ja que segons la mateixa investigació qüestionava que les substàncies trobades es poguessin considerar explosius. L’Audiència Nacional reconeixia també en alguns escrits que no veia clara la naturalesa terrorista dels fets investigats, ni que els detinguts formessin part d'una organització terrorista. Ara, un any després de les detencions, el jutjat d'instrucció de Sabadell ha admès a tràmit la querella interposada per un dels detinguts el 23-S, David Ros, contra la Guàrdia Civil i ha decidit obrir diligències d'investigació. L'acció penal posava en coneixement de les autoritats judicials les múltiples irregularitats comeses durant els escorcolls domiciliaris, les coaccions i amenaces i la impossibilitat d’accedir a l’assistència d’un advocat tant punt fou detingut. Així mateix, la magistratura del jutjat ha decidit encarar les investigacions a identificar i fer declarar com a investigats a tots els agents del cos armat que participaren en l'operatiu, així com la declaració de la lletrada del jutjat de Sabadell present als escorcolls domiciliaris.

Sabadell no oblida l’operació Judes. Just un any després de la detenció dels nou activistes independentistes, la plaça de l’Ajuntament de Sabadell s’ha quedat petita aquest dimecres per acollir els centenars de persones que s’hi han aplegat per reclamar l’absolució dels detinguts i encausats. Al crit de ‘Tots som CDR’ i ‘No tenim por’, els concentrats s’han instat a continuar denunciant una causa ‘injusta’ que ‘vol silenciar l’independentisme popular’. Llegiu ,més avall l’article de Núria Cadenes titulat ‘Són al replà de l’escala’, on la periodista i activista fa unes reflexions molt encertades dels esdeveniments ocorreguts el 23-S a la nostra ciutat.

Són al replà de l’escala

Hi ha aquelles imatges preses amb intenció de propaganda, difoses pels mateixos uniformats que les enregistraven, avançant arran de paret amb les armes llargues a la mà, armilles, cascs, etcètera, brutalment colpejant la porta amb aquell ariet que tenen, amb les potes, durant un minut llarg de ridícul i impotència i bramant després ‘guardiaciviiiil…!’ des del replà de l’escala, mentre se sent a dins del pis una veu de dona que diu què passa i ‘ya abro’, i fins que penosament aconsegueixen de trencar la porta (tan penosament que la increïble maniobra esdevé de seguida carn de meme internacional) i entaforar-se a la casa assaltada, en filereta atapeïda, set, deu, tretze individus uniformats de negre. Hi ha aquell altre vídeo, difós pel mateix cos paramilitar espanyol, on se’ls veu dins d’un garatge ple d’andròmines, destapant una olla ennegrida i remenant-ne el contingut amb un bastó.

N’hi ha més, de pel·lícules distribuïdes directament i obertament pels guàrdia civils i, encara, un bon grapat de vídeos que arriben a les nostres pantalles convenientment filtrats com qui no vol la cosa (és a dir, com qui la vol descaradament i obviant en el procés una llarguíssima rastellera de garanties processals). Al capdavall, tota aquella història, tota aquella parafernàlia orquestrada i publicitada i executada poques setmanes abans que es fes pública la sentència contra els presos polítics que havien estat jutjats al Tribunal Suprem espanyol acusats d’haver organitzat un referèndum, tota aquella martingala, en fi, no era sinó una posada en escena dins de la pugna de l’estat per a frenar l’independentisme català.

Tot just en fa un any, que es va dur a terme l’operació endegada per les forces policíaques de l’estat espanyol. Va ser el 23 de setembre de 2019. De matinada. Sense trucar. I de seguida va quedar clar què volien aquella gent. De seguida.

Llegiu, si us plau,  aquesta entrevista  amb en Jordi Ros, un dels detinguts. Llegiu-la, sencera, que ho explica tot molt bé. Esfereïdorament bé. Des del començament fins al final, quan, malgrat la por i l’assenyalament, i el dolor que perdura, aquest home diu: ‘Ells apliquen la força, nosaltres probablement aplicarem la intel·ligència, les emocions i l’amistat per a tombar aquesta misèria que ens imposen.’

Aquesta misèria. Que n’hi ha molta. D’oficial, d’uniformada, i de l’altra, la que fa com que: com que estén acta, com que observa el món des del màgic pedestal de l’asèpsia, com que ens ho explica. No sabria com dir-n’hi, d’això que practiquen, d’aquest ofici. Periodisme, no. Periodisme és una altra cosa: recollir els fets, contextualitzar-los, contrastar la informació, verificar les fonts. I més: respectar la intimitat de les persones, la seva dignitat, no escampar rumors, no calumniar. La llista és llarga i, de vegades, encarats a la crua realitat, ben sembla una carta als Reis d’Orient. Separar clarament informació de publicitat, per exemple. O aquella altra, que també és molt bona: reconèixer els errors i corregir-los.

N’hi ha una caterva, de titulars i de farciments ignominiosos, arran d’aquelles detencions. No és ja que els dirigents polítics (espanyols o de més a prop) en diguessin de l’alçada d’un campanar, mirant de sucar pa al poti-poti, sinó que es van omplir diaris i informatius de format divers amb afirmacions tan contundents com falses. Que no tan sols no passarien el sedàs de cap codi deontològic, sinó que se situen en un grau més del no passar: ‘Els CDR ultimaven un atemptat terrorista’ o ‘Els CDR de Torra collen: preveien atacar una caserna amb explosius’ o ‘Els independentistes amagaven material per a fabricar explosius i planejaven atemptar a l’octubre’. N’hi ha més. Infames variacions sobre el mateix tema.

Encara és hora que cap d’aquests mitjans publiqui una rectificació, una disculpa. Ni tan sols quan la mateixa Audiència Nacional espanyola, la cosa en què es va transformar el Tribunal de Orden Público franquista, va haver de constatar públicament ‘l’objectiva inexistència d’explosius’. Ni tan sols aleshores no ho van fer.

Reconèixer els errors i corregir-los, dèiem. Un acte noble que pressuposa error i no pas malifeta, és a dir, no pas intenció. I ja és molt pressuposar.

Núria Cadenes

Periodista

 

Article publicat al digital  VilaWeb  el dimecres 23 de setembre del 2020