Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




24 de febrer 2021

El règim del 81

Aquesta setmana es compleixen 40 anys del frustrat cop d’estat del tinent coronel Tejero, entrant pistola en mà al Congrés de Diputats, fent amagar darrere els seus escons amb trets a l’aire a ses senyories, excepte tres valents (Suarez, Carrillo i Gutiérrez Mellado), que van fer front als guàrdies civils armats. Al govern espanyol li ha semblat adient ‘celebrar’ aquest esdeveniment amb un acte a Madrid, seguit d’un tiberi amb els assistents. La celebració ha tingut lloc sense el principal protagonista, el rei emèrit Joan Carles de Borbó, fugit als Emirats Àrabs Units i en espera de la sort de les investigacions judicials sobre una suma d'escàndols que l'esquitxen de ple. Una absència convertida en la principal contradicció de l'acte, ja que bona part de la legitimitat de la monarquia instaurada el 1975 s'ha forjat a partir de l'actuació de l'aleshores rei davant l'intent colpista. L'altra gran absència de l'acte l'ha protagonitzat el gruix de les forces sobiranistes (ERC, Junts, CUP, BNG, PNB i Bildu), fent palesa la seva esmena a la totalitat pel gir ‘autoritari’ produït a l'estat.

Sembla evident que a hores d’ara no se sap, prou ni bé, el què va passar de veritat aquell fatídic 23 de febrer del 1981, però sí que coneixem prou bé, sobretot els catalans, quines conseqüències van tenir aquells fets. El cop de timó que va sofrir l’anomenada Transició va ser terrible, ja que una part dels poders fàctics de l’Estat van considerar que la Transició havia arribat massa lluny, o que hi havia el risc que hi arribés, i per això es van posar d’acord per tancar-la o, millor dit, per fer-la anar enrere. Sobretot en allò que més els inquietava: l’evolució de l’estat de les autonomies.

De fet allò que moltes vegades hom anomena ‘règim del 78’, potser l’hauríem d’anomenar ‘règim del 81’, és a dir el que va quedar establert els dies posteriors al 23-F, amb la convocatòria per part del rei dels principals partits espanyols, però excloent-hi els bascos i els catalans, amb la posterior promulgació de la LOAPA. El règim que s’estableix a partir d’aquell dia és una democràcia convencional, però amb tres temes intocables: la monarquia, la unitat d’Espanya tal com l’entenen des de Madrid i la no revisió del franquisme que es podrà mantenir dins de les estructures de l’Estat, com ho estem veient ara en l’àmbit militar, judicial i polític amb l’aparició de Vox.

Està clar per molta gent que l’acte de dimarts ha estat un intent de blanquejar la figura del rei emèrit fugat als Emirats Àrabs per part del seu fill Felip VI. El cap de l’Estat s’ha referit al seu pare, per a defensar el seu paper aquell dia dient: “Va assumir la seva responsabilitat i el seu compromís amb la Constitució”. Resulta curiós el fet que hagi esperat fins ara per mencionar el seu progenitor, quan havia tingut ocasió de fer-ho molt abans, per exemple en el seu discurs a l’inici de la pandèmia, on va aprofitar per anunciar que havia renunciat a l’herència del seu pare, o tampoc va mencionar per res a Joan Carles en el seu discurs de Nadal. El catedràtic de Dret Constitucional, Javier Pèrez Royo, fa una crítica molt encertada d’aquest homenatge al rei emèrit, en el seu article titulat Un homenatge vergonyós’, on opina que el millor homenatge que podria fer l’actual govern espanyol, seria desclassificar els documents secrets del cop d’estat del 23-F, i no ho ha fet encara excusant-se en una llei franquista que no s’ha arribat a reformar mai. Llegiu si voleu l’article tot seguit.

Un homenatge vergonyós

Mentre els partits que han gestionat el sistema polític que va tenir el seu origen en la Transició, PSOE i PP, no estiguin disposats a reformar la llei de secrets oficials de 1968 i permetre que es tingui accés a tota la documentació relativa al 23F, celebrar actes com el que ha tingut lloc aquest dimarts passat resulta contraproduent.

La monarquia espanyola té un problema de credibilitat difícil d’amagar. L'origen del problema rau en l'executòria del rei Joan Carles durant el seu regnat. La credibilitat de la institució no ha estat assaltada des de fora, sinó que ha estat torpedinada des de dins. Ha estat la mateixa Casa Reial, amb Felip VI al capdavant de la mateixa, que va emetre un comunicat el dia que va entrar en vigor el primer decret d'estat d'alarma, en el qual va aixecar sospites sobre la conducta del seu pare. Ningú a Espanya ha posat en qüestió l'honorabilitat del senyor Joan Carles amb la intensitat amb què ho ha fet el seu fill. El comunicat de la Casa Reial sobre les operacions financeres del rei emèrit és l'equivalent a l'anunci de la posada en venda de Gènova 13 per part de Pablo Casado. És la confessió d'una trajectòria marcada per la corrupció.

Fins al moment, el 23F havia quedat fora de qualsevol mena de sospita sobre la conducta en el mateix del rei Joan Carles I de Borbó. S'havia publicat algun llibre o uns quants articles, en els quals es posava en dubte que la conducta del rei aquell dia fos tan immaculada com se l'havia presentat a l'opinió pública tant espanyola com internacional. Però la figura del rei Joan Carles pel que fa al cop d'Estat es mantenia en aquest punt pràcticament incòlume.

Des de la celebració del quaranta aniversari del 23F de la forma en què s'ha produït al Congrés dels Diputats, ja no podrà seguir essent així. Ningú amb rellevància en el país havia considerat que la conducta del Rei Joan Carles I respecte al cop d'Estat del 23F de 1981 era matèria susceptible de ser sotmesa a investigació. No hi havia res a investigar. Em temo que no serà així d'ara endavant.

Desconec de qui ha estat la idea de la celebració de l'acte. I de fer-ho amb el format amb què s'ha realitzat. Formalment ha estat un acte de celebració del triomf de la democràcia sobre el cop d'Estat. Materialment ha estat un homenatge vergonyós al senyor Juan Carlos per la seva intervenció en aquest dia.

¿No se li ha acudit a ningú que, amb una celebració com la que s'ha fet, s'està donant peu perquè es sol·liciti una reforma de la llei de secrets oficials i es tingui accés a la documentació sobre el 23F? ¿Estan tan segurs els organitzadors de l'acte que la conducta del rei aquell dia no es veuria afectada pel coneixement de la documentació classificada com a secreta? Què faran el Govern i el Congrés dels Diputats si es sol·licita una reforma de la llei per tenir un coneixement més exacte del que va passar el 23F i de la conducta del rei respecte d'ell mateix?

Al meu entendre, l'homenatge dissimulat, però gens encobert, que se li ha tributat al senyor Juan Carlos aquest passat dimarts ha estat un error. I un error no menor. Se li ha pogut tributar de la forma en què s'ha fet perquè respecte del 23F se sap el que se'n sap o, dit d'una altra manera, perquè encara està classificada com informació secreta respecte del que va succeir aquell dia.

L'última cosa que necessita el rei Joan Carles en particular, i la monarquia en general, és que se sol·liciti una investigació sobre el 23F. La conducta del rei Joan Carles aquell dia era un ‘actiu’ de la institució monàrquica. ¿Podrà continuar sent-ho si es té accés a la documentació classificada? ¿O si es rebutja tota sol·licitud de reforma de la llei per tenir accés a ella?

L'acte d'aquest dimarts passat ha estat un homenatge vergonyós, que únicament s'ha pogut celebrar pel dèficit d'informació que existeix sobre el 23F. Tinc la impressió que no ha estat d'utilitat per millorar ni la imatge del rei Joan Carles ni la de la institució monàrquica.

Javier Pérez Royo

Catedràtic de Dret Constitucional

Article publicat al digital  elDiario.es  el dimarts 23 de febrero del 2021

(Traduït de l'original castellà per la secretaria de l'UCS)

Cap comentari: