Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




20 de febrer 2021

Violència i llibertat d’expressió

Comencem per la llibertat d’expressió. La llibertat d'expressió és el dret de tot individu a expressar idees i opinions lliurement, i per tant sense censura. És un dret fonamental recollit a l'article 19è de la Declaració Universal dels Drets Humans, i la majoria dels sistemes democràtics també l'assenyalen. La llibertat d'expressió pot ser objecte de restriccions, sempre que la llei les determini i sempre que siguin necessàries per al respecte dels drets o la reputació d'altres persones o per a la protecció de la seguretat nacional, l'ordre públic o la salut i la moral públiques.

El professor de Dret Constitucional, Joaquín Urías ens dóna una lliçó de dret per esvair dubtes a aquells que no tenen clar el sentit jurídic de la llibertat d'expressió quan diu: "La qüestió de la llibertat d'expressió jurídicament és més senzilla del que creu la gent. Si expresses les teves idees polítiques sempre és llibertat d'expressió, si utilitzes les paraules per amenaçar, insultar o animar a delinquir, mai és llibertat d'expressió".

Tot plegat ve a tomb per l’empresonament del raper Pablo Hasél, condemnat el 2014 a dos anys de presó per enaltiment del terrorisme d'ETA, els Grapo, Terra Lliure i Al-Qaeda a les seves cançons. El setembre del 2019, l'Audiència va suspendre el compliment de la pena amb la condició que el raper no reincidís en 3 anys, perquè si no comportaria el seu immediat ingrés a la presó. Ara, l'ingrés a la presó de Pablo Hasél és pel compliment de 2 anys i 4 mesos, per la suma de les dues condemnes. Però Hasél té altres condemnes els anys 2017, 2018 i 2020. ¿Vol dir això que l’empresonament del raper vulneri la seva llibertat d’expressió? Potser millor dir que les múltiples condemnes que ha rebut, han motivat finalment el seu engarjolament.

Arribem ara al tema de la violència i és que l’empresonament de Hasél ha provocat arreu de Catalunya i la resta de l’estat espanyol, un seguit d’aldarulls que hom pot pensar si hi caben dins un altre dret fonamental, com és el dret de manifestació. La violència que s’està veient en aquestes manifestacions, no pot ser solament deguda l’assumpte del raper. Han d’haver-hi d’altres connotacions que fins ara restaven somortes, com pot ser l’atur juvenil, la manca de futur, les restriccions per la pandèmia, etc. que han estat la guspira que ha encès la flama de la violència. Tot plegat ens porta cap a una altre qüestió: ¿Afectaran aquests aldarulls i la forma com els tracta el cos de mossos a les negociacions per formar govern? Massa preguntes per ser contestades en aquest post. Tal vegada una reflexió arran d’aquests fets, ens la fa el president Quim Torra en el seu article titulat “La gestió de l’ordre públic per a una policia exemplar” que podeu llegir tot seguit.

La gestió de l’ordre públic per a una policia exemplar 

Una vegada més, amb la detenció i empresonament de Pablo Hasel, aquesta setmana hem vist com s’empetitia una mica més la ja prou feble llibertat d’expressió a l’estat espanyol i, per desgràcia encara, a Catalunya. Dir que els Borbons són uns lladres en una cançó no hauria de ser considerat ja una ofensa sinó una opinió, que en aquest cas és fonamentada per una llarga llista de dades i fets històrics que ens remunten al 1707.

No cap en cap democràcia normal –ja no cal dir avançada– que un raper sigui condemnat per injúries a la corona. I encara menys quan la corona ha de sortir d’amagat per fugir a una dictadura a viure com un rei (perdoneu-me la redundància), perseguida per una gran taca de corrupció, escàndols i enganys.

Encara és més estrany, per anar caragolant la farsa, que tot això passi justament en aquell moment precís que la història ens ha regalat –oh, gràcies!– el govern més progressista del sistema solar, si l’última missió a Mart de la nau Perseverance no fa cap descobriment que ho desmenteixi. Imagineu-vos què no ens passaria si no tinguéssim la gran sort i fortuna de comptar, al govern espanyol, amb la perseverant presència dels amics de Podem i els comuns. Sense ells no s’hauria produït la reforma del codi penal en tres mesos, la derogació de la llei mordassa, la independència dels fiscals amb vocació professional, la fi de la repressió, les comissions d’investigació del 17-A, de la guerra bruta, de la corrupció a la monarquia, la fi dels atacs a la llibertat d’expressió… Ai!, disculpeu, que ara no sé del cert si tot això que dic ha passat o només eren promeses d’aquelles que no es fan mai realitat.

El cas és que aquesta setmana un raper ha entrat a la presó per haver expressat lliurement la seva opinió. I que hi ha gent a la presó i a l’exili per haver procurat que la ciutadania s’expressés lliurement. I que s’ha inhabilitat un president de la Generalitat, servidor, per haver mantingut una pancarta que exigia la llibertat dels presos i el retorn dels exiliats d’acord amb allò que ens encomanava als servidors públics la resolució del grup de treball sobre detencions arbitràries de la Comissió de Drets Humans de les Nacions Unides. I que molta més gent ha estat perseguida, jutjada i condemnada per haver volgut expressar-se amb la llibertat que s’hauria de garantir a qualsevol estat que es vulgui anomenar democràtic.

I la llibertat d’expressió va de bracet del dret de manifestació que, a la vegada, comparteix categoria amb el dret de seguretat i d’integritat física. Tots aquests són drets i llibertats fonamentals que han de ser pilars d’un estat i, per tant, missions prioritàries de l’ordenament jurídic, de les estructures de poder i, per tant també, d’una policia democràtica i de servei ciutadà.

Els Mossos d’Esquadra són uns servidors públics, que amb la seva feina –molt sovint silenciosa, discreta i imperceptible– ens ofereix la possibilitat de viure amb una seguretat raonable sense perdre drets com ara la privadesa o la mobilitat. I aquesta feina, com la de totes les policies democràtiques europees, és la que fan el 99% dels dies de l’any sense ocupar portades de diaris ni obertures de telenotícies.

I és per això, perquè som ciutadans que ens volem lliures, que cal evitar de totes passades que passin coses com les que sí que han ocupat les portades aquests últims dies. I això no és qüestió de debats pim-pam-pum a les xarxes socials o d’opinadors de tertúlia poc especialitzats o gens, sinó que cal aportar anàlisi real i crítica de tots els aspectes que produeixen aquests esclats de foc i càrregues.  Hi causes molt profundes en el patiment dels nostres joves. I cal analitzar-ho bé, amb veus expertes en diverses matèries, perquè al final de tot hi ha una persona que ha perdut la visió d’un ull, cosa que no havia d’haver passat mai. A ella, la seva família i a qualsevol ciutadà que mai no havia d’haver tingut cap lesió física, el meu suport.

Com va anunciar el conseller Miquel Sàmper –i és un dels encàrrecs que jo li vaig fer quan li vaig proposar d’assumir el Departament d’Interior–, cal reformular de cap a cap el model de gestió de l’ordre públic de la policia de Catalunya. Perquè volem ser també punta de llança en la resolució de situacions de conflicte al carrer, on tots els drets i llibertats han de ser preservats. La mediació, però també el disseny de dispositius de contenció, han de ser repensats prenent de referència, si cal, els models d’altres policies europees i mundials. Avancem-nos. Canviem tot allò que s’hagi de canviar. Involucrem-nos-hi tota la societat. No pot passar ni un sol dia més sense emprendre aquesta reforma que permeti de refer la confiança que la ciutadania hagi pogut perdre envers la nostra policia.

Quim Torra

131é President de la Generalitat

Article publicat al digital  VilaWeb  el divendres 19 de febrer del 2021

Cap comentari: