El feixisme assetja

El dimarts vam poder veure per TV3 el debat dels nou candidats a les eleccions del 14-F. Potser no va ser un debat massa reeixit, malgrat l’expectació creada i les xifres d’audiència assolides. Tots els candidats varen tractar de nedar i guardar la roba, sense donar massa pistes de cap on anirien els seus pactes postelectorals. Les enquestes del 14-F dibuixen un escenari amb tres partits amb opcions de guanyar: JxCat, ERC i el PSC que surten com a favorits i ja fan números per veure quina seria la fórmula que garantís als seus candidats guanyar una votació d'investidura. En el cas del PSC, Salvador Illa ha insistit que, a diferència d'Inés Arrimadas, si guanya els comicis, es presentarà a la investidura, però sembla que amb els vots dels Comuns no en tindria prou i llavors s'obren algunes incògnites, com per exemple si el candidat Illa rebutjaria un suport de VOX a canvi de res. A l'estil de què va fer Ada Colau amb Manuel Valls per barrar el pas als independentistes d'ERC. Una pregunta que el candidat, en el debat, va defugir contestar.

La capsa dels trons de VOX la va obrir el secretari general del partit d'ultradreta, Javier Ortega Smith, quan a finals de gener va assegurar que votaria a favor d'Illa en una investidura "per evitar que governin els colpistes”. Això pot arribar a ser molt perillós, ja que blanquejant el feixisme de VOX hem permès que aquesta ideologia nefasta penetri dins la nostra societat. No serveixen les excuses del fet que són un partit minoritari i que tenen tota la legalitat per actuar dins el nostre marc democràtic, perquè ells demostren, per activa i per passiva, que no són un partit democràtic. Alguns pensen que marcant-los de prop o fent-los el buit aconseguiran aturar-los i això ens recorda aquella escena de la pel·lícula ‘Cabaret’ on, veient la joventut nazi cantant el “tomorrow belongs to me” i fent la salutació feixista, en Brian li etziba al seu amic: “Encara creieu que podeu aturar-los?”. Recordem-ho, VOX va passar de 24 a 52 escons al Congrés de Diputats i ara pot entrar al nostre Parlament amb 6-8 diputats. Podrem aturar-los?

S’apropa doncs el moment de la veritat i aquest és el diumenge 14-F, si negligim la nostra obligació d’anar a votar, signarem la nostra capitulació; aprofitem-la i farem d’ella l’inici del nostre redreçament. El 14 de febrer està en joc un canvi de paradigma total. Catalunya ha d’escollir seguir essent un Estat autonòmic recentralitzat, amb uns partits ‘nazionalistes’ espanyols o poder ser una Nació lliure que decideixi el seu futur amb llibertat. Els dos milions de catalans que van votar l’1 d’octubre i van defensar les urnes, el proper 14F, no es poden equivocar en decidir el seu vot o, més greu encara, quedar-se a casa. Votar sense excuses de cap mena i omplir les urnes de vots independentistes, serà la demostració del fracàs de tres anys de terrorisme estatal perpetrat contra el nostre poble i la prova fefaent, davant nosaltres mateixos i del món sencer, que Catalunya és encara viva i els catalans no ens resignem a morir amb vergonya. El coordinador de la Sectorial de Gent Gran de l’ANC, Josep Mª de Fàbregues, ha enviat una carta als seus amics jubilats, que pel seu to i els exemples que hi escriu, ens ha semblat encertat reproduir tot seguit.

Els dos millors actes electorals 

Fa ben pocs dies jugava el Barça i faltant pocs minuts per acabar el partit perdia per 2 a 0. Però els jugadors no van deixar de lluitar i al minut 88 feien el 2 a 1 i, seguint lluitant, encara van fer el 2 a 2 i aconseguir una pròrroga. Van tornar a marcar i els van tornar a empatar. Tampoc es van arronsar i al final van acabar guanyant per 3 a 5 i eliminant al Granada.

I ara em preguntareu si sóc un culer empedreït i us diré que no i que no sóc massa ‘futbolero’. I si em demaneu  què té a veure això amb les eleccions diré que molt (i ho dedico especialment als desanimats). Espanya ens guanya i el partit s’està acabant. Decisió nostra és acceptar el resultat i esperar a l’any que ve (o quan sigui) per lluitar per la copa, o seguir combatent i acabar guanyant.

El dilema del Hamlet: O conformar-se amb l’Adversitat o prenent les armes contra la Fortuna acabar guanyant-la.

Diumenge, ens quedem a casa perquè no hi ha res a fer, perquè els polítics ho han fet  molt malament, perquè tenim el que ens mereixem, perquè és millor esperar temps més propicis, perquè no ens en sortirem, perquè potser en una taula de diàleg tot s’arregli, perquè tampoc estem tan malament...? O ens posem la mascareta i anem a votar Independència, perquè el partit –ni molt menys– no s’ha acabat?

L’altre míting no va ser a Granada. Va ser a Moscou. Qui ens va dirigir la paraula va ser un tal Sergei Lavrov, ministre d’Afers Estrangers rus que va demostrar estar molt informat i ens va venir a dir ─amb molt poques paraules─ que Europa té els peus de fang a causa dels nostres presos polítics, del polititzat funcionament de la Justícia espanyola i de l’absurd tractament del cas català per part del “Gobierno”.

I nosaltres vam entendre també que la  nostra davantera situada a Bèlgica va marcant gols i guanyant partits, un darrere l’altra, a poquet a poquet, sense alterar-se. I que, n’estem segurs, amb un ‘equipàs’ així acabarem guanyant la Champions.

Diumenge, amb la família, TOTS A VOTAR. Veurem qui guanya el partit...

Josep Mª de Fàbregues

Coordinador de la Sectorial ANC de Jubilats-Gent gran

P.S.- Ens escriu sovint un company des de la Xina ^(*) i ens explica el calvari que està passant per poder votar, les ‘trampetes’ de l’ambaixada i el sistema per impedir-ho i el seu desencís perquè, malgrat tots els esforços que ha fet per poder emetre el seu vot, veu que no serà possible. Em trec el barret per la seva lluita que, a més, ens obliga molt a tots.

^(*) N.R. – El company a qui es refereix en Fàbregues, no és altre que el nostre Vicepresident de l’ASM, en Joaquim Clusa i Oriach.