La capacitat mobilitzadora del sobiranisme continua essent impressionat, malgrat el Covid, el desànim, la divisió, la vergonya aliena que poden provocar algunes actuacions dels polítics i, perquè no dir-ho malgrat també l’emprenyamenta de molta gent. No va ser, com alguns havien previst una ‘desfeta’, ni es tracta d’una ‘dèria’, d’un ‘souflé’, d’un globus que es pot punxar en qualsevol moment. Les raons que van empènyer aquesta munió de gent a manifestar-se, poden ser tan heterogènies com les dels que no van anar-hi. L’anàlisi de tot plegat pot ser una quimera, com ho demostren els discursos de les que van pujar a l’escenari al final de l’acte, tan diferents en forma i en contingut, així com el diagnòstic que en fan els que eren al carrer, els que van cridar ‘traïdors’, els que defensen la taula de diàleg, els que no saben què defensen, els que es mantenen perquè ‘si no hi vas, ells tornen’, i també els que van quedar-se escarxofats al sofà o passant el dia a la platja, sense necessitat per això d’haver deixat de ser independentistes.
Algú va dir fa temps que havíem tornat al 1962. Amb els dos partits catalans principals disputant-se l’hegemonia política al cost que sigui i, mentre uns malden per aconseguir el millor pacte amb l’Estat de la repressió i del 155, els altres batallen de portes endins quin relat toca ara i, tant o més important, qui l’ha de liderar. I mentre les veiem passar, el país va perdent a cada passa un gram més de dignitat i un parell de litres d’aquell coratge dels dies d’octubre del 2017. La realitat és que electoralment s’ha premiat amb escreix en les últimes eleccions el partit que encarna la renúncia discursiva i pràctica, l’ajornament i la moderació. Potser l’efecte xantatge dels presos polítics també hi ha tingut alguna cosa a veure. Però el cert és que els partits que s’han presentat amb un clar discurs de ruptura i de punt de no retorn amb l’estat, no n’han sortit tan ben parats electoralment.
Així doncs, recomencem amb les màximes veritats damunt la taula de negociació o de diàleg, com vulgueu dir-li. No som gent de renúncies, ni pactistes a canvi de res. Si d’una cosa ens van servir aquells dies d’octubre, és per prendre consciència dels nostres límits, que són més amples i llargs de què molts pensaven. Cal que seguim exigint a qui ens representa una veritat sense fissures, i una valentia que encara avui és prou escassa. Però no deixem d’exigir-nos també a nosaltres mateixos. Perquè la Història no s’ha fet mai als despatxos, ni els processos d’alliberament s’ha produït sense renúncies ni lluites al carrer. Ser partícips i prendre consciència que no serà fàcil, ni ràpid, i que les conseqüències ens poden afectar o canviar la nostra realitat immediata i personal. Però alhora, no deixem de pensar que seguim sent imprescindibles, tots i cadascun dels ciutadans. I que, en forta mesura, encara depèn de nosaltres, com ens fa veure l’escriptor, Víctor Alexandre, en el seu article, que va publicar la vigília de la Diada, titulat ’Depèn de nosaltres, però fem veure que no’, on pronostica que el president espanyol Pedro Sánchez ha ensumat que hi ha un partit independentista que fa figa i l’ha agafat com a testimoni del seu monòleg sobre la unitat d’Espanya per tal de mantenir-nos entretinguts regatejant competències autonòmiques, com en els temps de Pujol. Podeu llegir aquest article tot seguit.
Depèn de nosaltres, però fem veure que no
Aquesta Diada Nacional de Catalunya no tindrà, com tampoc no la va tenir l'any passat, cap significació especial perquè el pes de la Covid-19 es fa sentir i hi ha moltes persones que tenen por de les grans concentracions humanes. En aquest sentit, s'ha de reconèixer que el coronavirus ha estat un aliat de l'Estat espanyol a l'hora de desmobilitzar la gent. Cap moviment social es pot expressar lliurement quan els drets de reunió, concentració o manifestació topen frontalment amb raons sanitàries.
Però no s’ha de confondre aquesta circumstància amb cap rendició ni res per l’estil. De ganes que Catalunya es doni per vençuda, l’Estat espanyol en té moltes. Però ja s’hi pot posar fulles. Catalunya no s’ha rendit. La prova és que als partits nacionalistes espanyols no els surten els números al Parlament, on són minoria. Jo mateix, que sóc independentista des del bressol, no puc concebre un dia més feliç a la meva vida que el de la independència de Catalunya. En altres paraules, el que pensava abans de l’U d’Octubre ho continuo pensant ara.
Una altra cosa és que dintre de l’independentisme hi hagi un partit que, tot i continuar dient-se independentista, li tremolin les cames, acoti el cap, intenti desqualificar els qui no es rendeixen i hagi aparcat la independència fins, com a mínim, un parell de generacions. Només cal revisar la història per veure que en totes les èpoques i a tot arreu hi ha hagut gent que ha canviat el seu discurs com un mitjó i ha contemporitzat d’acord amb els seus interessos. Polítics catalans en definitiva, que on abans deien blanc ara diuen negre sense cap mena d’escrúpol tot esperant treure rendibilitat de la captivitat. S’entén, per tant, que no tinguin cap pressa a alliberar el seu poble. Tot al contrari, el més mínim moviment contestatari o qualsevol escrit, com ara aquest, els treu de polleguera i, si poguessin, en farien desaparèixer l’autor.
Això està passant a Catalunya i mantenir-ho en silenci no ens fa cap bé. Un mal no s’atura per més que l’ignoris. Conseqüentment, la política d’ignorar-lo equival a un suïcidi i denota una esborronadora manca d’intel·ligència i de coratge. Democràcia és 50+1. I si quan tens el 52%, com ara, et tremolen les cames, no hi ha dubte que quan tinguis el 53% demanaràs el 54%, i després el 55%, i després el 56%, i el 57%, i el 58%, i el 70%, i el 80%... Mai no en tindràs prou. Però ja no caldrà. No caldrà perquè ja hauràs fet tard. En tot aquest temps el teu repressor, imparable, t’haurà retallat i espoliat de tal manera que t’hauràs convertit en un xai inofensiu. No quedarà nació, només quatre províncies, definitivament espanyoles, de l’est peninsular ridículament cofoies d’oferir glòries a Espanya, com el País Valencià de Ximo Puig o les Balears de Francina Armengol.
La taula de diàleg és l’eina de Pedro Sánchez per alentir el Procés, això ho saben fins i tot els nadons. Sánchez ha ensumat que hi ha un partit independentista que fa figa i l’ha agafat com a testimoni estaquirot del seu monòleg sobre la unitat d’Espanya per tal de mantenir-nos entretinguts regatejant competències autonòmiques, com en els temps de Pujol, i desactivar l’independentisme conseqüent, que és aquell que sap que mai, mai, mai, en cap, cap, cap taula de diàleg, Espanya negociarà l’autodeterminació de Catalunya sense un mandat de les Nacions Unides. I a aquesta situació s’hi arriba no pas fent-se fotos i omplint-se el pap al costat de Pedro Sánchez i el Borbó, com fa Pere Aragonès, sinó desestabilitzant l’Estat espanyol. La resta és fugir d’estudi i pura comèdia.
Víctor Alexandre
Escriptor i periodista
Publicat al digital Cugat.cat el divendres 10 de setembre del 2021
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada