D’aquesta frustrada operació policial n’hauríem d’aprendre també una altra cosa i és que qui ordeix la detenció de Puigdemont és el govern més progressista de la història i els seus braços judicials, en particular l’advocacia de l’estat que ha enganyat miserablement el Tribunal General de la Unió Europea dient-li que, com les euro ordres havien estat suspeses, els eurodiputats no podien ser detinguts, i un mes i mig després el Tribunal Suprem encara les manté actives i demana a Itàlia que s’executin quan Puigdemont vola a Sardenya per a visitar l’Alguer. I encara una última lliçó i aquesta és l’absoluta inutilitat de la Unió Europea i de les seves estructures per protegir a mitjà o llarg termini els seus ciutadans de les arbitrarietats dels diferents estats. La seva actitud covarda, pusil·lànime i miop, el seu posat com a simple unió comercial d’estats amb un cinisme que deixa qualsevol persona a mercè de les arbitrarietats dels governs de torn. Aquí, a Polònia, a Hongria o a qualsevol lloc que caigui en mans de la ultradreta. Si mai arribem a ser una nació lliure la primera cosa que hauríem de fer és veure com sortim de la UE esperitats, com Anglaterra, que com a democràcia més avançada d’Europa, sempre ho ha tingut clar.
Unes últimes reflexions. Puigdemont ha tornat a clavar una derrota a l'estat espanyol. No poden amb ell, s’escapoleix de tots els paranys que li munten, jugant al límit i desemmascarant les insuficiències democràtiques d'Espanya. Implacable en la seva estratègia frontal i sense complexos, sempre guanya, se li reconegui o no. I amb això una cosa més important: fa que la causa catalana es mantingui sempre present als mitjans internacionals. Sol, amb la seva maleta, d'aeroport en aeroport, amb uns quants ajudants i quantitat d'adversaris volent acabar amb ell. La frase sobre Espanya i el ridícul que està fent ja la va dir ell en sortir de la presó. El president es mou i viatja. Volia anar a l’Alguer i hi va anar, i a Prats de Molló, i a París, i a Alemanya, i a Suïssa, i a Dinamarca, i allà on sigui. Ara vol anar al Canadà. Sap que pot perdre, però hi torna. Caldran dies, per saber exactament quin paper hi ha tingut l’Estat espanyol, en la detenció, i per saber com de tocada deixarà una taula de diàleg ja prou estranya. La justícia espanyola, amb Llarena al capdavant, s’ha estavellat a Bèlgica, a Alemanya, a Escòcia i ara a Itàlia.
Puigdemont, si pot tornar aviat a Catalunya amb garanties de no ser engarjolat, sembla l'únic que pot catalitzar la unió de l'independentisme, i és possible que això no trigui massa a passar. Mentrestant, polítics que diuen ser independentistes, mitjans espanyols i especialment els espanyols a casa nostra, contribueixen a tenir la gent dubitativa a l'hora de ser coherent i donar suport al Consell per la República, que hauria de tenir ja mig milió d'associats. O és la por a deixar les dades davant la repressió malgrat que el Consell assegura que és un entorn segur? Si fos això, i hem sentit uns quants comentaris en aquesta línia, ja seria per llençar el barret al foc. Sembla clar que Catalunya hauria de saber aprofitar aquestes petites, o grans, victòries que ens regala dia sí i dia també l’estat espanyol, com escriu encertadament el polític d’ERC, Joan Puig i Cordon, en un article que podeu llegir tot seguit.
Espanya ens regala victòries i les rebutgem
Ha estat el govern espanyol qui ha monitorat en tot moment la detenció del president Puigdemont, que se’ls ha acabat girant en contra. I és que no hi poden, que el MHP Puigdemont els distorsiona la ja prou rebentada ‘Taula de diàleg’. Ha quedat clar que a Espanya no la volen per negociar res sinó que solament els interessa per tenir controlats els que defensen aquesta “taula de diàleg”, que no de negociació, com encertadament diferenciava el president en la seva roda de premsa a l’Alguer.
Com és que no aprofitem les ocasions favorables com aquesta per enfortir el relat independentista? Avui diumenge, fent un repàs tranquil als diaris en paper i digitals, es pot constatar com la major part de la premsa compra el discurs de la Moncloa que, malgrat que no s’aguanti per enlloc, ells sí que en saben d’insistir en el seu relat que, en aquest cas, va en dues direccions. Primer que “La detenció ha sigut una decisió de la justícia espanyola”, o sigui, que reconeixen sense rubor que “l’estat profund “va per lliure, sense que el govern no hi pugui fer res. I, en segon lloc, encara que més indirectament, la majoria de la premsa carrega contra el president Puigdemont perquè “la seva mobilitat complica el diàleg”, l’inexistent diàleg, hi afegiríem, o fins i tot que “El president ho ha fet expressament (deixar-se detenir) per recuperar notorietat”. És increïble!
I no són només les dues grans capçaleres catalanes, La Vanguardia i El Periódico, sinó que hi podem sumar el mateix diari Ara amb una editorial, que ja signaria la família Godó, o l’article d’un dels accionistes minoritaris del diari i productor d’èxit econòmic, Toni Soler. Hi podríem seguir sumant una àmplia majoria de tertulians i opinadors de diaris digitals i programes de ràdio i televisió, tots seguint les indicacions del Grup Godó que afirma en una enquesta que la majoria independentista avui ja és minoria.
¿Com és possible que no hi hagi opinions de periodistes professionals en la línia majoritària del que es veu a les xarxes on hi ha riota de l’actuació de la justícia espanyola. Tan comprats o lligats de peus i mans estan els opinadors que no puguin expressar-se en qualsevol sentit? Com és que no s’aprofita una victòria com la de Sardenya on l’estament judicial italià ha tingut claríssim que no hi havia cap motiu per retenir el MHP?
El llibre “Tornarem a vèncer” de l’Oriol Junqueras i Marta Rovira, ho deixa ben clar: sense patronals i sindicats favorables a la independència de Catalunya i sense mitjans de comunicació a favor, tot és molt més complicat. La pregunta aleshores és de sentit comú: què ha fet el darrer govern independentista a l’hora de repartir els més de 30 milions d’euros en publicitat institucional? Si resulta que els més bens dotats són els mitjans de comunicació que el llibre de Junqueras i Marta Rovira posa com a exemple del fracàs del procés independentista, segur que hem fet el negoci d’en Robert amb les cabres, que per una de negra en donava dues de blanques.
Com més tardem a posar-nos al cap que Espanya no vol negociar sinó allargar eternament aquesta falsa negociació, més ampliarem la força independentista. Cal una unitat estratègica urgent que ens permeti guanyar l’embat amb l’estat que arribarà més aviat del que pot semblar i cal estar-hi preparats.
Joan Puig i Cordon
Polític
Article publicat al diari LaRepública el diumenge 26 de setembre del 2021
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada