L'11 de setembre de 1973 a Xile, les cúpules de les Forces Armades i d'Ordre van aconseguir ràpidament controlar gran part del país i van exigir la renúncia immediata de Salvador Allende, qui es va refugiar al Palacio de la Moneda. Després del bombardeig de la seu presidencial, Allende es va suïcidar i la resistència al Palau va ser neutralitzada. El govern d'Unidad Popular liderat per Salvador Allende és derrocat i Augusto Pinochet assumeix el poder.
L’11 de setembre del 2001 als Estats Units, dinou homes van segrestar quatre avions comercials nord-americans carregats de combustible que es dirigien a diverses destinacions de la costa oest. En total gairebé 3.000 persones van morir en els atacs terroristes a la ciutat de Nova York, Washington i als afores de Shanksville, Pennsilvània. L'atac va ser orquestrat pel líder d’al-Qaeda, Ossama bin Laden.
Tres dates i tres personatges (Felip V, Pinochet, Bin Laden), que van intentar, sense finalment aconseguir-ho del tot, canviar la història de la humanitat.
Ara estem a punt de celebrar un altre 11-S reivindicatiu, amb el propòsit ja confessat de l’ANC de tornar a omplir els carrers i recuperar la força de mobilització popular que va empènyer el procés sobiranista els anys previs al 2017. És evident, però, que hi ha un refredament, motivat en part per la Covid, però també pel cansament de la societat catalana que assisteix astorada als enfrontaments diaris de les forces polítiques sobiranistes i a les proclames d’aquests mateixos partits que volen llençar als carrers aquesta societat catalana perquè li facin la feina bruta. El problema és que tots aquests que criden a l’acció directa al carrer són dirigents de partits polítics que viuen en i de l’autonomia espanyola i habitualment no encapçalen aquestes mobilitzacions. Ans al contrari: envien les policies a les seves ordres per reprimir l’acció al carrer i engarjolar als independentistes.
Els partits catalans que es defineixen d’esquerres, entre els quals hi ha Podemos de l’Ada Colau, alcaldessa de Barcelona i líder indiscutida dels comuns a escala nacional –encara que, de moment, no encapçali les llistes que no són municipals–, i que s’ha lluït aquesta setmana advertint que “la gent ja no està per tonteries”. Sembla que el pla de Podemos seria la reconquista d’Espanya per a l’esquerra des de Catalunya, en col·laboració amb l’esquerra catalana i les altres esquerres nacionals o regionals, una mena d’aliança dels “perifèrics” per pressionar la nau capitana de la vella Espanya, el PSOE. L’historiador, Félix Rabassa, ha estudiat aquest fenomen de les esquerres catalanes en el seu article titulat ‘Cap a una nova cultura del nacionalisme’ i on sosté que els partits d’esquerres catalans han fet tombar totes les forces polítiques catalanes vers l’esquerra postmoderna i que, als que s’hi resisteixen, se’ls titlla d’ultradretans, feixistes i xenòfobs. Llegiu, si voleu, tot seguit aquest interessant article.
Cap a una nova cultura del nacionalisme
Començaré aquest article citant-ne un altre, en aquest cas un d’en Frederic Porta a l’excel·lent revista digital Esperit, la Revista de la Renovació Catalana (a la qual aprofito per animar-vos a subscriure-us-hi), titulat “Contracultura”. En aquest article el seu autor, de la mateixa manera que el filòsof anglès Roger Scruton, constata que els conservadors han abandonat el combat intel·lectual al progressisme i això ha fet que pràcticament tot l’imaginari cultural que ens envolta hagi quedat en mans de l’esquerra postmoderna. Aquest fenomen s’ha esdevingut a tot el món occidental, però Catalunya és un dels indrets on s’ha manifestat amb més força.
A Catalunya, ara mateix, el relat polític i cultural el controlen els intel·lectuals orgànics d’ERC i de la CUP. Mentrestant, JxC, en comptes de generar un discurs social i nacional propi i diferent, ha preferit emmotllar-se al relat dels seus rivals polítics. Aquest progressisme nostrat té les seves arrels en el nefast Jordi Solé Tura i en la seva malaltissa obsessió contra el nacionalisme i particularment contra el nacionalisme català. L’esmentat control del discurs cultural i polític per part del progressisme a Catalunya es manifesta de diverses maneres:
1-Han aconseguit foragitar l’ànima nacionalista i de defensa de la identitat i de la cultura catalanes que formaven part intrínseca de l’independentisme català. S’han inventat un “independentisme no nacionalista” que ha afeblit els fonaments d’un moviment que fa un segle i mig que existeix i que tenia com a pedra angular la defensa de la catalanitat (llengua, tradicions, institucions i territorialitat). Perquè, no ens enganyem, la defensa de la llengua, de la cultura, de la tradició i de la terra catalanes, són els elements constitutius i primigenis del nacionalisme i, per extensió, de l’independentisme català. El que fa l’independentisme no nacionalista” és trair i negar els orígens mateixos i la raó de ser del catalanisme i de l’independentisme i així és impossible aconseguir l’alliberament nacional.
2-Han promogut un independentisme “bilingüista”. El progressisme (suposadament) independentista nostrat ha pretès normalitzar i legitimar la presència de la llengua castellana a Catalunya amb l’objectiu d’eixamplar la base”. El discurs dels partits processistes afirma que en una Catalunya independent el castellà hauria de ser llengua cooficial. En aquest context, la castellanització de la televisió pública catalana avança inexorable.
3-Han posat molt d’èmfasi en la qüestió immigratòria. El seu discurs ha estat el de promoure l’arribada sense límits d’estrangers a Catalunya. Al principi deien que l’arribada de nous ciutadans de llengua no castellana ajudaria a inflar el percentatge de catalanoparlants. Quan s’ha vist que això no és així, ans al contrari, han justificat el seu discurs proimmigratori fent esment de motivacions tan contradictòries entre elles com les raons humanitàries i el mantra-argument que, suposadament, la immigració ens pagarà les pensions.
4-Emmascarada d’un pacifisme covard, han introduït la idea que una Catalunya independent no ha de tenir exèrcit. Amagar tot allò que té a veure amb els exèrcits catalans del passat i el nostre esperit bel·licós del qual ens parlà Ferran Soldevila els serveix per inventar un inexistent pacifisme històric català que justifiqui el fet que els catalans, en el present i en el futur, no puguem fer servir la violència per alliberar-nos o per defensar-nos un cop tornem a ser un estat independent. Volen fer dels catalans un poble mansoi, al capdavall.
5-Han criminalitzat els independentistes que no combreguem amb les seves idees. Han fet virar totes les forces polítiques catalanes vers l’esquerra postmoderna i qui s’hi resisteixi és titllat d’ultradretà, feixista i xenòfob. Es serveixen de tots els mitjans de comunicació en català de l’estàblishment processista per fer que aquesta idea sigui dominant.
En aquest context, com s’ho pot fer el nacionalisme català per ser hegemònic dins l’independentisme?
En Frederic Porta, en el seu article “Contracultura” esmentat anteriorment, ens dóna pistes sobre de quina manera els nacionalistes podem arribar a aconseguir l’hegemonia cultural a Catalunya amb l’objectiu de restituir l’Estat Català independent:
“Cal començar a formar el que els marxistes anomenen quadres o Gramsci ’intel·lectuals orgànics’. Generar pensament i cultura, i difondre’ls. Crear espais de socialització de tots els ordres de la vida, als marges del sistema i financerament independents, posar en contacte ments afins, interconnectar ambients, unificar projectes i voluntats. Escriure, reflexionar, intercanviar, irradiar. Reunir en diverses organitzacions, editorials, diaris, sindicats, podcasts i trobades, tot cristal·litzant en un moviment els discordants de l’statu quo. En termes gramscians, cal bastir tota una ’hegemonia cultural’. Només així hi ha possibilitats de reeixir.”
Els nacionalistes catalans hem de generar noves idees, nous discursos, nous eslògans que s’oposin a l’actual hegemonia no-nacionalista dins l’independentisme. Nous paradigmes alguns dels quals potser no cal que siguin tan nous. Hem de recuperar el pensament patriòtic dels nostres referents: Rovira i Virgili, Batista i Roca, Daniel Cardona, mossèn Armengou… i posar-los al dia. I hem de donar a conèixer el dels referents internacionals en els quals ens puguem emmirallar. Hem de crear editorials que publiquin els nostres clàssics i el discurs dels nous intel·lectuals nacionalistes catalans. Hem d’organitzar conferències que difonguin les nostres idees. Ens cal una literatura, un teatre, una música, nacionalistes. Cal que sorgeixin nous Joan Sales a la novel·la, nous Àngel Guimerà i nous Josep Burgas al teatre, nous Enric Morera a la música, adaptats al segle XXI. Ens fan falta mitjans de comunicació (diaris digitals, butlletins, ràdios, youtubers…) nacionalistes que donin a conèixer als catalans els nostres ideals.
I també cal crear nous espais de sociabilitat nacionalista. Casals, gimnasos i ateneus nacionalistes autogestionats. Associacions culturals, clubs de lectura, clubs excursionistes, escoles, grups de música, col·lectius artístics, fins i tot restaurants… Cal que els nacionalistes ens associem, ens estenem arreu i que dediquem una part del nostre temps i dels nostres diners a sostenir aquestes entitats patriòtiques. No ens faci mandra treballar per a assolir aquest objectiu. No siguem garrepes a l’hora d’invertir una part dels nostres diners per aconseguir allò que volem.
Al capdavall no estarem pas creant res que sigui nou. Els nostres avis i besavis, els nacionalistes catalans de fa cent anys, abans de l’ensulsiada de 1939, ja ho van fer. Hi havia editorials nacionalistes, premsa nacionalista, escoles nacionalistes (com el col·legi de Sant Jordi), orfeons i corals nacionalistes, casals i ateneus nacionalistes a viles i ciutats i associacions nacionalistes de tota casta, com Palestra o l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana.
Ens cal recuperar i posar al dia la nostra simbologia nacional. Hem de treure la bandera catalana (la senyera sense estel) de les urpes de l’espanyolisme i tornar-la a penjar dels balcons independentistes. D’altra banda, el nacionalisme català contemporani ha de tornar a fer servir la bandera de la creu de Sant Jordi, un símbol que el catalanisme de fa un segle va començar a reintroduir per primer cop després de 1714. Cal que reintroduïm l’ús de l’Au Fènix que els primers catalanistes de la Renaixença, en sintonia amb nacionalistes d’altres nacions sense estat europees, van adaptar a la realitat catalana en el context del modernisme artístic, que a Catalunya va anar de la mà del nacionalisme català.
És molt urgent que comencem una guerra cultural que posi tot allò que conforma la identitat nacional catalana (la llengua, les tradicions i la història catalanes) al centre del debat cultural i polític. Si no ho fem, aquesta nació mil·lenària anomenada Catalunya s’acabarà extingint.
Fèlix Rabassa
Historiador
Article publicat al digital LaRepública el diumenge 08 d’agost del 2021.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada