De fet, Alay, ja acumula tres causes, de les quals només dues continuen obertes, amb tots els ingredients per constituir un judici polític. El primer cas ja es va tancar. Alay va ser investigat per l’Audiència Nacional per encobriment, per estar acompanyant Puigdemont quan va ser detingut a Alemanya. La causa es va arxivar. Però d’altra banda Alay continua investigat pel jutjat 1 de Barcelona, en dues instruccions entortolligades, l’operació Estela i l’operació Volhov, sense que en cap d’elles s’hagi formulat de moment cap acusació, tot i que s’ha difós contingut del seu telèfon mòbil que ha servit per teixir una estrambòtica teoria sobre la trama russa del Procés.
Aquestes causes són unes més amb les quals la justícia espanyola va bastin la causa del procés català, la major part d’elles investigades per l’equip del tinent coronel Daniel Baena, “Tácito” pels amics. Quin escàndol els informes de Tácito i la labor de la fiscalia i la justícia ‘lawfare’ espanyola defensors de la fal·làcia de la unitat d'Espanya. Recentment hem tornat a veure com el jutge de l'Audiència Nacional, Manuel García-Castellón, ha processat per pertinença a organització terrorista els tretze membres dels CDR vinculats amb l'operació Judes. Tot plegat utilitzant el fiscal i el jutge instructor els atestats preparats per la Guàrdia Civil amb les perquisicions policials, en el marc d’un operatiu ordenat pel jurge, i en el qual els agents de la Benemèrita van trobar material i substàncies considerades “precursores” de la confecció d’explosius. Nou d'ells ja van ser detinguts el setembre del 2019 i després de gairebé quatre mesos a la presó van quedar en llibertat provisional un cop pagada la fiança. Els detinguts varen denunciar irregularitats, coaccions i amenaces per part de la Guàrdia Civil entre la detenció i la posada a disposició judicial, denúncies que alguns d'ells varen formalitzar als jutjats, sense cap efecte fins ara.
A la vista d’aquestes i altres actuacions podríem dir, sense por a equivocar-nos, que la major part de les causes contra l’independentisme no són més que fantasies judicials sense cap fonament legal, amb l'únic objectiu d’estigmatitzar als qui les pateixen. Es tracta d'un concepte molt recurrent quan es parla de la ‘judicialització de la política’ i que es pot associar a la situació de bloqueig per part de PP a la renovació dels òrgans constitucionals, la qual cosa seria imprescindible per una qüestió d'higiene democràtica. Pirandello va posar de manifest aquesta fal·làcia, quan la va descriure dient que tot consisteix en "Crear versemblança perquè sembli veritable..." Això és el que fa la Guardia Civil en molts dels seus ‘informes’ i que fiscal o el jutge es limita a ‘copiar i enganxar’ en els les seves sentències. La periodista judicial, Elisa Beni, ho explica amb to humorístic en el seu article ‘Alay, un col·lega en cerca d'autor’, comparant la cèlebre obra de Pirandello amb l’actuació del jutge en l’afer de Josep Lluís Alay. Llegiu, si voleu, l’article a continuació.
P.S. Abans de publicar aquest Post ens arriba la notícia de la detenció a Sardenya del MH President Carles Puigdemont. Les “fantasies judicials” segueixen...
Alay, un col·lega en cerca d'autor
"Crear versemblança perquè sembli veritable..."
Luigi Pirandello. Sis personatges en cerca d'autor
Va ser una de les primeres obres de teatre que el professor de literatura ens va dur a veure a Madrid. Teatre de l'absurd, tot just acabats de sortir del franquisme. Màgia sobre les taules que mai no se t'esborra de l'esperit. Una cosa és el surrealisme sobre l'escena o a les parets dels murs de la Sorbona i una altra a les interlocutòries judicials, però he recordat l'obra llegint la decisió de l'Audiència Provincial de Barcelona sobre Alay.
El paràgraf és digne de Breton i el concepte, del mateix Pirandello. Aquestes jutgesses que veuen en Alay un cooperador amb un delicte l'autor del qual no va delinquir. És excels. Llegeixin, llegeixin: "De l'esmentada conducta, l'investigat pot perfectament respondre'n com a partícip 'extraneus' (cooperació necessària o inductor) sense necessitat que l'autor tingui cap responsabilitat penal". Un inductor que indueix a cometre un delicte a qui no ha delinquit. Un cooperador amb una conducta que ha estat declarada "sense cap responsabilitat penal" per a l'autor. S'imaginen quin camp de possibilitats obre la magistrada Fernanda Tejero per a tota mena d'autors i de personatges? Vostès han induït a fer alguna cosa a algú que no hagi comès cap delicte? En què han estat cooperant amb altres que no van delinquir? Compte amb això. Compte, perquè així tots estem sota sospita. M'imagino un món de trames. Funcionaris que ja no poden treballar amb ningú ni impartir cap instrucció perquè un es pot convertir en còmplice d'un autor de res i, amics, això sí que dona per a un bon embolic.
Com saben, Alay s'asseurà al banc dels acusats acusat de prevaricació i d'una malversació de fons públics per l'autorització i pagament d'un viatge que va fer Meritxell Masó, tot i que la justícia ja ha dit que Masó no ha comès cap delicte i que la causa va ser sobreseguda. Que el viatge a Nova Caledònia el va autoritzar la secretària general de Presidència de la Generalitat, Masó, no hi ha cap dubte i així ho reconeixen: "sense perjudici que l'autora material es trobaria perfectament identificada (...) l'essencial és que existeix una resolució que va permetre cobrir amb despeses públiques" el viatge i Alay pot respondre'n perfectament com a cooperador necessari o inductor "(...) sense necessitat que l'autora tingui cap responsabilitat penal". Quina revolució per al dret penal i la seva part general! Si no hi ha autor responsable ―senyores magistrades― no hi ha cooperador. No es pot ser cooperador o inductor d'un delicte que cap autor no ha comès o, més ben dit, d'un delicte que no ha existit, ja que la conducta duta a terme no produïa responsabilitat penal. Ep, Pirandello! I és que han arribat a la conclusió que Masó no va cometre cap delicte i la mateixa intervenció no va veure cap problema en aquesta autorització. Aquí el que va poder delinquir va ser el còmplice en cerca de delinqüent amb qui cooperar, o sigui, Alay.
Lawfare o simple animalada jurídica? Les dues coses? De vegades, quan vols amb frenesí un resultat el dret se't fa un món i els dits un embolic. Una altra cosa és que poguessin atrapar-lo com a autor de la prevaricació i la malversació directament, ja que aquesta figura s'ha simplicat molt, però, com a extraneus?
La senda de les resolucions judicials inexplicades i inexplicables remunta l'Ebre. De Barcelona hem de viatjar a Saragossa per trobar-nos amb el magistrat Rafael Lacasa, que ha decidit ell tot sol posar en dubte la facultat del govern espanyol de dirigir les relacions exteriors, el conveni que regeix l'espai Schengen i qualsevol persona pròxima a l'actual executiu que, això sí, no sigui aforat per poder-lo enredar. Els parlo del tema de l'entrada a Espanya del cap del Polisario, Brahim Ghali, i de la decisió del jutge aragonès d'imputar l'exministra d'Afers Exteriors i el seu cap de gabinet, destinat a ser ambaixador a Moscou, si és que aquest enrenou no li trunca la carrera per una temporada. El jutge Lacasa, del jutjat d'instrucció 7 de Saragossa, és aquell jutge que el 2018 va rebutjar la denúncia per amenaces de mort a Puigdemont que proferien dues persones a sobre d'un carro de combat. Ho recorden? En aquella resolució va aprofitar per explicar-nos el que pensava sobre el MHP i sobre el procés: li deia covard i traïdor "amb els seus propis companys de cop", ja que "amb la seva fugida" va manifestar una conducta "desproveïda de gosadia i en l'antítesi de la dignitat i gallardia que demanava als ciutadans". Així que, segons aquest jutge de Saragossa, Puigdemont va cometre "una traïció envers els seus" i es "va convertir en un pròfug" després de "convertir el Parlament en una merceria". Aquest magistrat, de forts vincles conservadors, és fill d'un president franquista de l'Audiència de Saragossa, on té un germà. Tot queda en família.
No actua només per intentar posar en un conflicte els que acaben de sortir del govern espanyol (Laya, Calvo i els seus dos caps de gabinet), sinó que ho fa a instàncies d'un advocat malagueny casat amb una marroquina ―i a qui se li coneixen vincles estrets amb el règim alauita― que puja a pledejar a Saragossa a intentar embolicar-los i també al segon cap de l'Estat Major de l'Aire. Per què?
El jutge pretén que un govern no pugui fer allò que sí que l'autoritza a fer el conveni de Schengen amb els anomenats vols d'estat. De fet, el cap de gabinet de Laya, Camilo Villarino, va declarar que el segon cap de l'Estat Major de l'Aire va preguntar a Exteriors si volien que es fessin els tràmits d'immigració i duanes i que ell va contestar: "No cal". Ja saben que el que és normal i el que marca el protocol d'actuació és que els caps militars preguntin al govern si duen a terme conductes delictives. Esperen que tot això faci soroll i que proveeixi de munició, encara que quedi en res.
Pirandello es va perdre conèixer aquest país i Dalí veure'l en el seu apogeu surrealista. No haurien cregut mai que la judicatura donés per a tant.
Potser tornen per veure si necessiten autor, però no ho crec, és evident, ells s'apanyen sols.
Elisa Beni Uzabal
Periodista
Article publicat al digital ELNACIONAL.CAT el dimecres 22 de setembre del 2021
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada