Fil de @xavidomenech99
«L'historiador Joan B. Culla explicava al diari ARA que en la reunió del 20 desembre del 2018 a Pedralbes, el president Torra va exposar a Pedro Sánchez la necessitat d'un pacte d'Estat ―tal com s'havia fet a altres països europeus― per aïllar la ultradreta i "desfranquitzar Espanya". A les democràcies serioses una proposta d'aquest tipus hauria estat rebuda molt positivament tant per progressistes com per conservadors, o potser no hauria estat necessària perquè moltes democràcies serioses ja han pactat "cordons sanitaris" per aïllar l'extrema dreta i han dictat lleis amb l'objectiu (en la mesura del possible) d'evitar actes d'exaltació feixista i exhibició de símbols que puguin recordar dictadures criminals que han patit en el passat, i amb les quals ―amb més o menys fortuna― han passat comptes i depurat responsabilitats.
A Espanya res d'això ha succeït. Els demòcrates espanyols haurien d'estar molt preocupats per la resposta agressiva que va rebre el President Torra i altres que han fet propostes similars, i, evidentment, per la deriva autoritària del seu país. Però sembla que no els amoïna gens. A Espanya els actes d'exaltació franquista i feixista són una normalitat gairebé simpàtica que forma part del paisatge habitual. A Espanya si dones un cop d'ull als cognoms d'alts càrrecs polítics, judicials, econòmics, etc. pots reconstruir tota la genealogia del franquisme. A Espanya, els pactes de "conservadors" (PP) "liberals" (C’s) amb l'extrema dreta (Vox) (per ex. el d'Andalusia) portaven incorporades propostes dels fatxes contra la "dictadura de gènere" que tenia com a objectiu recuperar privilegis que tenien els mascles a l'Espanya franquista, una Espanya que, tal com recorda Culla, en el seu Codi Penal establia que el marit que sorprenia la seva dona en flagrant adulteri podia matar-la sense veure's obligat a afrontar cap pena de presó (en el pitjor dels casos podia ser condemnat a uns mesos de "destierro" i tot arreglat)
Vist això, que ja és escandalós de per sí, creieu que una democràcia normal es pot permetre "la frivolitat" d'acceptar amb indiferència que entre els alts càrrecs de la Junta d'Andalusia hi hagués Francisco Serrano Castro, un antic jutge de família, estendard del rebuig de les lleis d'igualtat de gènere i amb unes idees masclistes no gaire diferents de les d'un psicòpata? Un franquista pota negra, amb opinions inqualificables sobre dones víctimes d'agressions o violacions que al final va haver de plegar per corrupte, fent honor a la normalitat patriòtica.
Culla acaba l'article amb una reflexió molt interessant: "la pretesament modèlica Transició de 1978 va canviar algunes coses... però no va fer res per modificar mentalitats, per esborrar prejudicis, per corregir atavismes culturals, ni en la relació entre homes i dones ni respecte de la pluralitat lingüística i identitària". No hi havia temps ni ganes de fer-ho en aquells moments, i al cap dels anys potser hi havia temps per fer-ho, però hi va faltar la voluntat, entre altres coses perquè es va vendre el relat que tot s'havia fet a la perfecció sobretot en tot allò relatiu al "atado y bien atado". Culla afegeix que "la manca d'una Kulturkampf (combat cultural) contra l'herència del franquisme explica molt bé la situació actual", com p.ex. l'eclosió de l'extrema dreta i la consideració del franquisme com "període d'ordre i benestar".
He escrit aquest fil basat en l'article del professor Culla, perquè avui he tingut oportunitat de parlar amb ‘indepes’ que proposen votar a Vox, ja que, en la seva opinió, amb un govern fatxa, Espanya ‘explotaria’ i faria reaccionar l'independentisme i fins i tot al progressisme espanyol. Jo sóc escèptic en aquest sentit, perquè no veig per enlloc que Espanya esclati a causa d'una victòria de l'extrema dreta a les eleccions... vist el panorama jo crec que bona part dels nostres veïns s'hi trobarien molt a gust. Sobre el tema de com quedaria Catalunya val més no pensar-hi.»
Tot seguit podeu llegir l’article censurat d’en Xavier Roig on només es limita a escriure les seves impressions arran de l’estat actual de la llengua catalana al nostre país, cosa que molta gent comparteix i que, a parer de molts, no tenien cap motiu per ser censurades pel diari ARA. En Roig posa el dit a la nafra en moltes qüestions, com l'aposta que han fet (les 500 famílies i els seus lacais de la classe política) per un país ‘low cost’ de turisme i immigració. Calia, també amb la llengua, donar un cop sobre la taula i despertar-nos de la inèrcia que ens porta a la liquidació.
El nostre idioma no té adversaris
(Nota: Aquest article s’havia de publicar el 23 de desembre del 2021 al diari ARA. Per motius que se m’escapen, però que m’imagino, el van censurar. Aquell mateix dia vaig deixar de ser col·laborador del diari per voluntat pròpia. Però d’aquest incident, gravíssim al meu entendre, en parlarem la setmana vinent. De moment llegeixin l’article censurat i jutgin vostès mateixos.)
Les solucions al retrocés del català no són fàcils. Ni evidents. Les accions a prendre hauran de ser multidisciplinàries ja que els fronts sobre els que caldrà actuar són diversos. Ara bé, dit tot això cal, al meu entendre, definir i tenir clars determinats fets que, per mor a la tradicional por catalana a no caure simpàtic, no es denuncien amb prou rotunditat i claredat.
El bilingüisme és un parany. Ja en parlava Josep Pla en un magistral article a Destino l’any 1957. “El bilingüisme és una tragèdia indescriptible…”. La institucionalització del bilingüisme només ha servit perquè els que no vulguin aprendre el català no ho hagin de fer. El bilingüisme porta a que una llengua es mengi l’altra. I si no, que algú ens posi un exemple on això no hagi tingut lloc.
El català té enemics, no pas adversaris. Molts catalans, començant per la classe política, pequen de la tradicional pusil·lanimitat que ens caracteritza. Això s’ha d’acabar. L’individu o organització que va contra la meva cultura i que, no ens enganyem, la vol veure desapareguda, no és un oponent ni un adversari polític. És un enemic. I no valen tebiors. Ni Ciutadans ni el PP ni Vox són anticatalanistes. Són, simplement, anti-catalans. Si a França algú actués com ells ho fan, serien anti-francesos, no pas anti-francesitzes. Contemporitzar no és una opció, i això també val per a la premsa. Que l’actitud pot comportar enfrontaments i certa divisió social? Esclar! No es guanya cap guerra sense enfrontaments. Tan pacíficament i civilitzadament com vulguin. Però radicals i amb vocació de confrontació. O es pensen que als quintacolumnistes se’ls combat amb lliris?
Una classe política venuda. La societat catalana no alberga un percentatge elevat d’anti-catalans -no més que en d’altres països-. Però la classe política sí que n’alberga perquè no representen veritablement la ciutadania catalana, sinó que estan a salari del partit. Els diputats els nomena el partit i l’electorat només els referenda votant la llista tancada. Els partits no catalans (a saber: Vox, PP, PSOE a Catalunya) col·loquen a les llistes a individus lleials a l’amo. I l’amo està a Madrid. Són allò que coneixem com a botiflers. Per tant, no cal sorprendre’s quan el senyor Illa o Iceta actuen de forma vacil·lant. Defensen el seu salari. Ens trobem amb la paradoxa que els diputats d’un país centralista, com pot ser França, defensen molt millor els interessos del territori que no pas aquí. Perquè, a França, París no pot entaforar un esbirro a cap llista local -el partit es deu al diputat, no a l’inrevés-. En conclusió, a Catalunya tenim un problema molt greu i del qual la llengua n’és el cas paradigmàtic: tenim l’enemic a casa.
La immigració. El volum enorme d’immigració que ha rebut Catalunya els darrers vint anys costa d’integrar. I més sense eines (lleis). Pel que fa a la llengua convindria no enganyar-nos. La immigració hispanoamericana tria Espanya per l’idioma -altrament anirien a llocs més civilitzats- i arriba a Catalunya sense interès d’aprendre el català. És això criticable? No. Simplement no fa falta. Quins països va triar majoritàriament l’exili català? Hispanoamèrica, per no haver d’aprendre un idioma nou. Que potser han après flamenc els catalans que treballen a la regió de Brussel·les? Aleshores, per què han d’aprendre català els hispanoparlants?
I tot plegat sense lleis a favor. És evident que l’espanyol està present a Catalunya com a llengua. Però no ve de lluny, no ens enganyem. No ha estat mai llengua estesa de fa segles, com els enemics repeteixen ad nauseam. El meu avi, nascut a Sarrià, tenia serioses dificultats per parlar espanyol. Orwell va necessitar un diccionari per bellugar-se amb comoditat per Barcelona. El monolingüisme català oficial que propugno equivaldria a oprimir l’espanyol? No. Voldria dir que l’equiparació 50/50 s’hauria acabat. Voldria dir tenir eines legals per poder fer discriminació positiva sobre el català sense contemplacions ni pors. Perquè l’espanyol no necessita protecció.
Xavier Roig
Escriptor
Article publicat al digital parlemclar.cat el dilluns 3 de gener de 2022.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada