L’independentisme és “reacció”. Catalunya no ha creat el problema. Objectivament i cronològica, l’obstacle l’ha generat l’Estat espanyol. Qui genera la tensió? Qui es defensa davant això?
Quin és el “problema” per a Espanya? Catalunya! Com intenta resoldre-ho?, per la força! Continua la repressió i la violència policial, judicial, política, econòmica. Amb el 155 declarat o ara disfressat. Però Catalunya no es doblega ni s’esvaeix només amb repressió. La majoria de la seva societat té dignitat democràtica. El conflicte no sols no desapareix sinó que s’agreuja. Creix en la societat, superat pels incompliments d’Espanya. Intenta que Catalunya sigui progressivament més dependent d’Espanya i és completament a la inversa: Espanya cada cop depèn més de Catalunya, tant pel que fa a l’economia (pensem en els 20 mil milions d’euros que marxen per no tornar), com pel que fa a la política (veiem els resultats a Catalunya dels partits més espanyolistes). El seu obstacle és “la seva dependència”. Només eliminant aquest “problema” Espanya podrà donar el millor a les ‘seves’ gents.
Espanya podria aprofitar el “problema” com a oportunitat per a una gran transformació de si mateixa. Però no ho fa, al contrari. Cada dia es van endurint més les seves posicions enfront del “problema català”. Cíclicament, surten personatges que ho fan, com el líder del PP, Pablo Casado quan diu que un metge a Catalunya té l’obligació de parlar en català, però que un metge català, pot exercir perfectament la medicina a Lleó, sabent perfectament que no ha passat mai que un metge català hagi obligat un pacient de Lleó a canviar de llengua, però que és habitual la presència de metges als Països Catalans que es neguen a atendre els malalts en la seva llengua i pretenen obligar-los a canviar-la. O també persones, com l’exministre Belloch, dient que "Catalunya genera un problema institucional més greu que el terrorisme d'ETA, que provocava dolor, ràbia i indignació, però no qüestionava l'estat de dret". La simple verbalització de posar per davant la integritat territorial, a vides humanes i drets i llibertats fonamentals és repulsiva. Belloch que, a més, entre altres destins professionals va tenir el del jutjat de Vic, on es va produir la matança més gran d'ETA. Quina mena de persona pot dir una cosa així?
De moment no es veu per enlloc que Espanya tingui ganes de solucionar el “problema” que mantén des de fa més de tres-cents anys amb el poble català. Sembla que l’estratègia dels líders castellans, per no dir espanyols, sigui la d’anar laminant la voluntat de llibertat del poble català, com s’escriu en l’article titulat ‘Catalunya encara necessita més mà dura’ on el periodista afirma que Espanya ja no en té prou amb bombardejar Barcelona cada cinquanta anys. Ara el seu objectiu és la victòria total, final i a qualsevol preu. Llegiu l’article tot seguit.
Catalunya encara necessita més mà dura
“Catalunya encara requereix alguna altra derrota de l’independentisme perquè reaccionin”. Frase lapidària de Juan Alberto Belloch, que ara es jubila i que fou ministre de González. Un personatge fosc i dur, practicant del bonic esport de les portes giratòries entre justícia i política (sense ni despentinar-se) i bon representant de la manera de fer i de ser de la casta que domina la maquinària estatal espanyola.
Una frase que és un bany de realitat brutal, per a la Catalunya que encara somia truites autonòmiques, i que queda injustament amagada al darrere d’una altra frase brutalment sincera: “És molt més perillosa, en termes institucionals, la situació a Catalunya que la que provocava el terrorisme”.
Això és un insult, sí, i una mentida, però revela el que realment “pensa” l’Estat. Lògica aclaparadora: Catalunya és l’autèntic problema i necessita encara molta, molta mà dura. Molts més anys d’escarment. Sense concessions. Fins que n’aprenguin. Fins que abaixin el cap i s’agenollin i s’adonin que no hi haurà ni referèndums, ni amnisties, ni reformes legals ni federalismes ni punyetes. O es rendeixen o que s’aguantin. I quan es rendeixin, que no esperin cap canvi. Simplement, podran celebrar amb joia infinita la meravella inigualable de ser espanyols, que és la millor cosa que es pot ser en aquest món des dels temps de l’Imperi Romà, com diria Casado.
Sánchez no diu el mateix, però practica la mateixa doctrina, sense tants escarafalls i amb un llenguatge menys estrident. Sánchez no es pot (ni vol) moure ni un mil·límetre de la pauta dels amos i senyors de l’Estat. No només perquè no li convé electoralment, sinó perquè ha donat proves més que suficients de la seva manca de voluntat i de capacitat de refundar o replantejar les parets mestres de l’Estat. La reforma laboral, que no és reforma ni és res, és “sanchismo” en estat pur.
Belloch ha definit perfectament l’essència de l’estratègia de l’Estat: no afluixar fins a la derrota final de la Catalunya sediciosa i desafecta al règim. Més clar, impossible. Per si encara no ho sabíem o no ho volíem saber.
Algú pot esperar que tinguin cap mena de voluntat de dialogar res a cap taula de diàleg? O que acceptin, si arriben, derrotes judicials a escala europea? O gestos de bona voluntat per apropar posicions? “Al enemigo, ni agua”, aquesta és l’essència de tot plegat. Mà dura i a esperar que vagi donant fruits.
De moment, no sembla que els vagi gens malament, amb aquesta estratègia de força bruta, ni que els importi gens ni mica prostituir la llei o la democràcia o empitjorar la imatge exterior d’Espanya. Ara només volen guanyar.
I de moment, pel que fa a la Catalunya sediciosa, i també a la que veu amb incomoditat (relativa) tot el que està passant, en tenim prou amb prendre’n nota, perquè aquest és el marc real en el qual ens movem, agradi més o menys. Per ara, ens cal pensar, que no és poca cosa.
Ja no en tenen prou amb bombardejar Barcelona cada cinquanta anys. Ara el seu objectiu és la victòria total, final i a qualsevol preu. Que ho puguin aconseguir, o no, ja és un altre tema…
Joan Rovira
Periodista
Article publicat al digital elMon el diumenge 30 de gener del 2022
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada