Villarejo és un individu sinistre: gavardina, boina, un pedaç a l’ull, màscara negra amb la bandera espanyola. Sembla un personatge de ficció, tret d’un film de lladres i serenos en blanc i negre. Però no, el paio és ben real: espia, comissari (ex) de la policia espanyola, condecorat amb la Creu al Mèrit Policíac amb Distintiu Blanc, és tan real que sembla mentida. Producte manufacturat de les clavegueres de l’Estat, Villarejo, ha estat implicat en tota mena de fangars i martingales, anant i tornant del cercle estatal al privat i viceversa, guarda dossiers amb informacions comprometedores de molta gent. Com tothom sap, l’excomissari va formar part destacada de l’anomenada ’operació Catalunya’, la trama politicopolicíaca bastida des del Govern espanyol per a intentar frenar l’onada independentista, mitjançant la fabricació de dossiers i de proves falses, de filtracions a la premsa i de tota mena d’atacs contra polítics catalans.
Ara Villarejo, en seu judicial, ha declarat que el CNI, l’organisme d’intel·ligència espanyol, va estar implicat en els atemptats del 17 d’agost del 2017 a Barcelona i Cambrils. Ha dit que volien “fer un petit ensurt a Catalunya” i que se’ls va escapar de les mans. Disset persones assassinades. Ara que comença a declarar en el primer gran judici contra les seves activitats, Villarejo engega el ventilador, amb revelacions com la del 17-A. L’excomissari es defensa d’una acusació de més de cent anys de presó, i desplega una estratègia agressiva per a enfangar i neutralitzar les acusacions, tot basant-se en el principi que la millor defensa és un bon atac. La seva xarxa d’interessos, de favors fets i d’enemistats declarades permet d’entendre una mica més els moviments imprevisibles de l’ideòleg de les clavegueres de l’estat espanyol. Que Villarejo és fosc, doncs sí i que tot el que declara cal posar-ho en quarantena, doncs també. Però que la relació del maleït imam de Ripoll amb el maleït CNI ha estat acreditada, i que la negativa a investigar-ho per part de l’Estat, també. I que això és insuportable. Volem dir que l’acceptació de tot plegat és insuportable. ¿Com és que no se’n fa condició ‘sine qua non’?, que això s’ha d’investigar, que s’ha d’aclarir, i que sense aquesta prèvia, res. ¿Què fan els comuns en un govern que evita la veritat, què fan els partits independentistes, en què es tradueix la indignació?
L’article del catedràtic de Dret Processal, Jaume Alonso-Cuevillas, diputat de Junts per Catalunya al Parlament i advocat dels pares del Xavi, el nen de tres anys de Rubí atropellat a Les Rambles el 17-A, publicat amb el títol ’Les declaracions de Villarejo i el dret a saber la veritat’, posa el dit a la nafra per esbrinar algunes d’aquestes qüestions, analitzant les tres hipòtesis que es podrien establir arran les declaracions de Villarejo: primera, que el mateix Estat espanyol hagués orquestrat l’atemptat; segona, que els serveis secrets haguessin estat negligents en no haver detectat el risc d’atemptat imminent; tercera, que es pogués tractar d’un simulacre d’atemptat, és a dir només un ‘ensurt’ que permetés la posterior intervenció de les forces de seguretat o del mateix exèrcit espanyol en les vigílies del ja anunciat referèndum de l’1 d’octubre. Podeu llegir si voleu aquest article a continuació.
Les declaracions de Villarejo i el dret a saber la veritat
Les recents declaracions de l’excomissari Villarejo han generat tota mena d’especulacions i reaccions diverses, sovint esbiaixades pel posicionament polític-ideològic de l’opinant.
Uns s’hi abonen amb diversos graus d’intensitat i ho emmarquen en el context del conflicte polític català, com ha insinuat el mateix excomissari. Altres ho desqualifiquen per l’escassa credibilitat del personatge, màxim exponent de les clavegueres de l’Estat, i acusen als primers de conspiranoics moguts per consideracions només de caràcter ideològic.
Com a advocat de víctimes de l’atemptat –com és conegut, defenso els pares del Xavi, el nen de tres anys de Rubí tristament atropellat a Les Rambles–, m’agradaria fer algunes puntualitzacions al respecte.
Villarejo no m’inspira cap credibilitat, però amb independència del que hagi dit o deixat de dir, la relació entre l’imam i els serveis secrets espanyols és evident i està més que acreditada.
De fet, tan bon punt com es va aixecar el secret del sumari, el 19 de juliol de 2019 vam presentar un escrit a l’Audiència Nacional en el qual sol·licitàvem tot un conjunt de diligències que tenien per objecte investigar aquesta relació. Ens basàvem en indicis més que contundents, degudament acreditats a la causa: les visites dels serveis secrets a l’imam mentre complia condemna a la presó de Castelló, la sorprenent anul·lació de la seva ordre d’expulsió post-condemna i l’encara més sorprenent la immediata concessió d’un permís de residència de llarga durada, les declaracions del president de la Comunitat Islàmica de la mesquita Youssef a Diegem (Bèlgica) assegurant que va sentir parlar per telèfon l’imam en castellà i el mateix imam li va reconèixer que parlava amb els serveis secrets espanyols... Indicis més que suficients de la relació existent. La més elemental lògica processal diu que qualsevol investigació judicial hauria de voler estirar aquest fil, però sorprenentment –o no tant– la Fiscalia s’hi va oposar de forma radical i el magistrat instructor va acollir acríticament els arguments del fiscal. Hem continuat reclamant aquesta investigació en totes les ocasions processals posteriors, però sempre amb el mateix resultat negatiu.
De fet, de forma també sorprenent, l’Audiència Nacional va decidir acotar l’objecte del procés a l’explosió d’Alcanar amb l’argument que els responsables dels atemptats de Barcelona i Cambrils eren morts. Els fets de Les Rambles i Cambrils quedaven, doncs, fora del procés. Argument contrari a l’actuació inveterada de la mateixa Audiència Nacional, que sempre ha considerat que tots els integrants d’un escamot terrorista responien (amb el grau de participació corresponent) dels actes de l’escamot. I argument processalment il·lògic quan les víctimes de Barcelona i Cambrils sí que havíem estat acceptats com a acusació particular (categoria processal reservada a les víctimes del delicte).
Al final del judici vaig demanar l’obertura d’una nova investigació per resoldre els molts interrogants que el procés no va aclarir, exposant els corresponents indicis amb les oportunes referències documentals extretes de la mateixa causa. Entre altres interrogants no resolts plantejava quantes persones hi havia a la casa en produir-se l’explosió, qui anava a la furgoneta que va marxar al temps de produir-se la primera explosió, com s’explica que la furgoneta de l’imam apareixes dies després a Sant Carles de la Ràpita, com és que la bústia morta de l’imam i algun dels seus telèfons van registrar activitat dies després (per a qui tingui interès, pot veure el meu informe final a aquest enllaç del meu canal de YouTube)
https://www.youtube.com/watch?v=-1icJmCbjHQ&t=7s
La sentència de l’Audiència Nacional no va resoldre cap d’aquests dubtes.
Les recents declaracions de Villarejo s’han d’analitzar, doncs, a la vista de tots aquests antecedents. Com abans he dit, malgrat la poca credibilitat del personatge, les relacions entre l’imam i el CNI són evidents, i només per aquest motiu, és obvi que és necessari investigar aquest tema.
Penso que part de la polèmica deriva també de la poca claredat de les afirmacions de l’excomissari, que permeten diverses interpretacions. D’entrada, em resisteixo a creure que el 17-A pogués haver estat un atemptat de falsa bandera responsabilitat, per tant, del deep state espanyol. Tot i creure que aquest deep state ha dut (i duu) una tremenda guerra bruta contra Catalunya, la hipòtesi que el mateix Estat hagués orquestrat l’atemptat és tan summament bestial que em nego a donar-hi cap credibilitat. Sí que podria ser, però , que els serveis secrets –que, recordem, tenien controlat i monitoritzat l’imam i els principals membres de l’escamot–, haguessin estat negligents en no haver detectat el risc d’atemptat imminent o haver-ne minimitzat el perill. De fet, a la causa davant l’Audiència Nacional vam plantejar la responsabilitat de l’Estat precisament sobre la base d'aquesta negligència dels serveis de seguretat, agreujada perquè Espanya havia incomplert la seva obligació legal (prevista al Reglament Europeu UE 98/2013, directament aplicable des de setembre de 2014) de regular i controlar la venda de precursors d’explosius. No és comprensible que els membres de l’escamot poguessin comprar lliurement quantitats ingents dels ingredients necessaris per fabricar l’explosiu tristament conegut com a Mare de Satan i que no saltés cap alarma. Com vaig dir a la vista, sense explosius no hauria volat la casa d’Alcanar i no s’hauria activat el pla B que va posar fi a la vida del petit Xavi i altres 14 persones, a més de multitud de ferits. La responsabilitat de l’Estat Espanyol em sembla, doncs, evident.
Ara bé, en Villarejo sembla apuntar una altra hipòtesi. L’anàlisi de les seves paraules concretes: “un error grave del señor Sanz Roldán (Director del CNI), que calculó mal las consecuencias por darle un pequeño susto a Cataluña” semblen apuntar a la hipòtesi –que jo ja havia sentit temps enrere– que es pogués tractar d’un simulacre d’atemptat (“comandos ficticios”) encarregat a l’imam amb la intenció de provocar, efectivament, només un ensurt que permetés la posterior intervenció de les forces de seguretat o l’exèrcit espanyol en les vigílies del ja anunciat referèndum de l’1 d’octubre.
Apuntades les tres hipòtesis, crec personalment que podem descartar la primera (atemptat de falsa bandera) per temerària. Es cert que Villarejo no aporta cap prova que avali la tercera hipòtesi (simulacre per encàrrec que “se’ls va escapar de les mans” arran de l’explosió), però, a diferència de l’anterior, aquesta no sembla apriorísticament descartable ni temerària.
Cal, doncs, plantejar-se per què llença Villarejo aquesta afirmació sense que –per cert– vingués gens a tomb. Reiterant la nul·la credibilitat del personatge –que, a més, en condició d’acusat en un procés penal no té obligació de dir la veritat–, és obvi que forma part de la seva estratègia de defensa. Personalment, em fa la sensació que la sorprenent revelació podria haver estat un advertiment de Villarejo als serveis secrets que podria estar disposat a tirar de la manta si no rep l’ajut que pretén. Villarejo no aporta cap dada o prova, però –alerta!– diu que hi són tots entre la documentació que li va ser requisada i que es manté classificada com a matèria de secret oficial. La hipòtesi no està gens provada, però existeixen prou elements per poder esbrinar la seva certesa o credibilitat.
Les víctimes dels atemptats, i per extensió tota la ciutadania –víctimes també indirectes del terror causat pel terrorisme– tenen, tenim, el dret a saber la veritat. Es tracta d’un dret fonamental dels anomenats de tercera generació, reconegut a diverses Resolucions de Nacions Unides (per exemple, la Resolució 2005/66 de l’Alt Comissionat de Dret Humans de data 20 d’abril de 2005, o la resolució 9/11 del Consell de Dret Humans de data 24 de setembre de 2008). Les autoritats, en aquest cas de l’Estat Espanyol, estan doncs obligades a satisfer aquest dret duent a terme les corresponents investigacions.
L’Estat Espanyol no està complint amb aquesta obligació internacional. Recordem que les forces majoritàries del Congrés van impedir que es creés una Comissió d’Investigació (com sí que s’havia fet per l’11-M). Recordem que diverses autoritats d’àmbit estatal es van negar a comparèixer a la Comissió creada al Parlament de Catalunya i la Fiscalia es va negar a procedir contra els incompareixents. I recordem, tanmateix, que el poder judicial no ha volgut fins avui investigar els fets. Els tres poders de l’Estat (Legislatiu, Executiu i Judicial) han incomplert, doncs, l’obligació de permetre a les víctimes, i a la ciutadania en general, saber la veritat de tot el que va passar l’agost del 2017. Tots els països que han patit un atemptat terrorista greu han creat com a mínim comissions d’investigació parlamentària. Per què l’Estat Espanyol no ho vol fer ara? En mèrits dels seus compromisos internacionals, l’Estat està obligat a posar tots els mitjans al seu abast per investigar totes les circumstàncies dels luctuosos atemptats. I és evident que ni ho ha fet ni sembla que vulgui fer-ho.
Per això, estem preparant una bateria de mesures. Algunes en nom de les víctimes, motiu pel qual estem ja en contacte amb la UAVAT (Unitat d’Atenció i Valoració a Afectats per Terrorisme), per formular una nova denúncia davant la justícia espanyola. I en el previsible cas que se continui refusant la investigació dels fets, formular la corresponent demanda davant el Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg. Igualment, exercirem davant el Parlament Europeu el Dret de Petició previst a l’article 227 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea.
Aquestes mesures han d’anar acompanyades d’altres accions polítiques, alguna de les quals ja s’ha posat en marxa. Des de demanar de nou la creació de la corresponent Comissió d’Investigació al Congrés, sol·licitud de compareixences a Congrés i Senat, instar la fiscalia perquè actuï d’ofici o demanar la desclassificació com a secret dels documents de Villarejo relatius al 17-A. Peticions que poden ser, tanmateix, sol·licitades a través de mocions aprovades a ajuntaments i en altres institucions.
Em consta, també, que els nostres eurodiputats ja estan actuant per atorgar als fets la transcendència internacional que requereixen.
Els fets seran posats, així mateix, en coneixement de les autoritats consulars i diplomàtiques dels diversos països de les víctimes, d’una trentena de nacionalitats. I tots els ciutadans podem subscriure la petició que a través de change.org ha fet el Javier Martínez, pare del petit Xavi.
Si, com s’ha afirmat des de determinats sectors, intentar relacionar els atemptats amb els serveis secrets espanyols és una teoria conspiranoica, que es dugui a terme la corresponent investigació per tapar-nos la boca amb fets i dades. La negativa a investigar els fets alimenta més les sospites.
Tenim dret a saber la veritat i no defallirem a perseguir-la.
Jaume Alonso-Cuevillas
Advocat i catedràtic de Dret Processal
Article publicat al setmanari ElTemps el divendres 14 de gener del 2022
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada