En el cas espanyol, s’ha pogut veure en mantes ocasions la intervenció del ‘deep state’ en actuacions planejades i realitzades en contra del procés independentista. Recentment, hem comprovat com els atacs a la llengua o a la immersió lingüística a les escoles, la fan persones, organismes o entitats que poden parèixer alienes als partits, però que rascant al fons de les seves actuacions surten de seguida els tentacles de l’estat profund.
Les darreres ingerències sobre la immersió poden semblar que l’estat es dedica a fer un 155 educatiu, però en realitat si creiem només això ens podem quedar curts. El que executen en el tema de la llengua és això, sí, tanmateix més sofisticat, més sibil·lí, més mortífer, més decidit i eficient per als seus propòsits d’aniquilació. Recordem que el 155 era un recurs tan maldestre i que generava tantes temences a la Unió Europea que va obligar Rajoy a convocar eleccions al mateix temps que intervenien el govern i que no s’atrevien a ocupar ni TV3 ni Catalunya Ràdio. El 155 va sortir amb data de caducitat. Ara, en canvi, programen la nostra obsolescència, la de la nostra llengua i la nostra cultura. Ara estem en un 155 no declarat, que no s’acabarà mai, que no deixarà res per verd i amb el qual venen amb tot. Per aquesta mena de 155 no els cal venir, a ells a ocupar la Generalitat. Ni secretaris d’estat al Palau, ni ‘piolins’ al port de Barcelona, ni superpolis a Via Laietana. Els fem la feina nosaltres mateixos, des de les diferents instàncies del govern efectiu a les quals l’aparell repressor de l’Estat amenaça i coacciona cada dia. Tant si els esperem asseguts a la taula de diàleg com si hi fem voltes mentre els esperem. El ‘deep state’ espanyol ha blindat a sang i foc l'estructura de l’estat a costa del que fes falta durant els últims 300 anys i fins avui, passant per sobre de la democràcia, la llibertat, els drets socials i econòmics o les llengües i cultures de minories nacionals.
Per això resulta interessant llegir el que escriu, Josep Costa, exvicepresident primer del Parlament de Catalunya en el seu article titulat ‘La farsa del govern bo i Estat dolent’, arran la sentència del Tribunal Suprem rebutjant tots els recursos contra els indults del 'procés' per falta de legitimació i on afirma que resulta ingenu esperar que el govern socialista, pel molt ‘progre’ que sigui, s’enfrontarà al ‘deep state’ continuador del franquisme. Ha arribat l’hora que els polítics no botiflers, posin la dignitat i la intel·ligència davant d’un ‘deep state’ que fa servir una taula de negociació, adulterada i borda, on alguns no volen veure el rerefons de manipulació democràtica fent creure que es pot parlar de tot. És un miratge de taula. Hom sap prou bé que si permetessin que a la taula es parlés d’amnistia i autodeterminació hi hauria un alçament militar, també de grisos i tricornis, lleials al neofranquisme del règim del 78. Espanya no ha canviat mai per ella mateixa traint els seus interessos espuris. Que els nostres polítics veritablement independentistes, treballin per la taula de mediació internacional i deixin de representar teatre del dolent. Llegiu l’article d’en Josep Costa tot seguit.
La farsa del govern bo i Estat dolent
Una de les notícies més transcendents de la setmana, i que ha passat massa desapercebuda entre moltes altres de menor importància, és la sentència dels indults. Que el perdó governamental als presos independentistes hagi desaparegut de l’agenda política i hagi estat validat pel totpoderós Tribunal Suprem és símptoma d’algunes coses, cap d’elles bones.
La justícia espanyola va intentar tancar el govern de Catalunya a la presó durant 30 anys perquè li tenia por. Perquè el referèndum de l’1-O i la declaració d’independència del 27-O realment varen posar l’Estat contra les cordes. Que al final hagin estat només 3 anys i escaig és símptoma de la feblesa internacional d’Espanya. Que tot plegat s’hagi normalitzat de manera tan sorprenent també pot ser símptoma de la nostra feblesa.
La primera reacció de la dreta judicial i política als indults va ser furibunda, començant per l’informe demolidor de Marchena i el seu Tribunal Suprem. El PP va començar aviat una campanya de recollida de signatures que recordava la de l’Estatut i que prometia ser igual de massiva. Qui se’n recorda ara? I VOX i C’s, què varen fer més enllà d’acudir corrent al Tribunal Suprem?
Un servidor va encertar el diagnòstic, però va errar en la predicció de forma inapel·lable. Vaig dir que no hi hauria indults i que, si hi eren, el Tribunal Suprem els revocaria. El diagnòstic era correcte: la pretesa diferència entre un govern ‘progre’ bo i un ‘deep state’ reaccionari dolent, a l’hora de la veritat, no existeix. Era inconcebible que el govern de PSOE i Podemos es pogués enfrontar amb el ‘deep state’ per una cosa tan important com l’excarceració dels líders independentistes.
L’error de la predicció va ser no contemplar com a possible el que realment ha passat: que l’Estat profund pogués beneir els indults. De fet, de la manera com es varen desencadenar els fets (amb Pedro Sánchez accelerant la decisió per tapar la transcendent resolució del Consell d’Europa que demanava la llibertat dels presos i el retorn dels exiliats) i veient les reaccions, molt aviat es va fer evident que la monarquia havia donat el vist-i-plau a la mesura de gràcia. I qui diu la monarquia diu el senyor del ‘deep state’.
Aquests dies també hem vist quina ha estat la resposta del govern espanyol a les escandaloses revelacions de Villarejo sobre els atemptats del 17-A. Novament es constata que qualsevol il·lusió de tenir un “govern amic” a Madrid que qüestioni els interessos o les accions de l’Estat és pura fantasia. La Ministra de Defensa de PSOE i Podemos, de qui depèn el CNI, és la millor defensora dels interessos profunds de l’Estat que aquests poden somniar.
En tot cas, ha anat bé tornar a exigir una comissió d’investigació al Congreso sobre la participació dels serveis secrets espanyols en la trama terrorista que va assassinar una quinzena de persones innocents a les Rambles i Cambrils. Bàsicament perquè confirma allò que deia: que govern i Estat no són el mateix, però que segueix sent impensable que existeixi un govern espanyol que s’enfronti a les directrius i interessos de l’Estat.
Tot plegat està bé recordar-ho perquè el nostre objectiu fonamental a curt, mitjà i llarg termini (la independència) requereix d’un conflicte democràtic sostingut amb l’Estat. I no és tolerable que s’apuntali una peça fonamental d’aquest estat, que és el seu govern central, amb la fal·làcia que no representa o no defensa els mateixos interessos. O fins i tot amb la pretensió frívola que aquest govern, pel molt ‘progre’ que sigui, s’enfrontarà al ‘deep state’ continuador del franquisme.
Evidentment que hem d’aprofitar i incentivar, quan estigui a les nostres mans, els conflictes interns entre els poders de l’Estat. Fer aguditzar qualsevol contradicció o crisi jugarà sempre al nostre favor. Aquest hauria de ser el paper de l’independentisme a Madrid: afeblir el govern i l’Estat sempre que es pugui. Però mai donar-los força o oxigen en un fals joc de bons i dolents en el que hem de prendre partit. Tots els poders de l’Estat seran sempre els nostres adversaris, i no sempre els més desacomplexats i estridents són els pitjors.
Josep Costa
Politòleg i advocat.
Article publicat al digital LaRepública.cat el diumenge 23 de gener del 2022
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada