Fa pocs anys, no pas tants, els bancs guanyaven molts diners a còpia de captar dipòsits a un preu i a concedir-los en forma de crèdits amb un interès superior. La diferència incloïa els beneficis i les despeses del banc. Llavors el sistema bancari va començar a abaixar els tipus d’interès, i quan el bàsic es va situar en l’1 o el 0,5%, tot i que els crèdits dels bancs es concedeixen a tipus superiors, la diferència només cobria les despeses i poca cosa més. La solució dels bancs, que intentava compensar aquesta baixada dels interessos, va ser aleshores cobrar comissions per a qualsevol operació. Alguns bancs van poder superar aquesta fase, però d’altres no assolien, ni amb aquesta solució, obtenir dividends per als accionistes. Calia fer una revolució i aquesta s’ha obtingut mitjançant l’anomenada banca digital, que permet reduir a la meitat les seves oficines, el seu personal i també el seu servei. S’ha passat de la banca personal a la banca ‘in-personal’. En els darrers anys la banca ha canviat, efectivament, però per anar a pitjor. Ara podem veure cada dia les cues de persones, algunes de molt grans, que en aquests matins molt freds d'hivern sense seients ni dret a entrar a l'oficina esperen poder entrar-hi i ser ateses per alguna ‘persona’ diferent de la màquina de l’exterior.
Les oficines bancàries ja no s’assemblen gens a les que hi havia abans. Poca gent, algunes cues en els caixers automàtics i poc servei. Podem trobar-nos que en haver d’anar a cobrar un xec en efectiu, un apoderat del banc ―no una persona a la finestreta― et digui que ells no tenen diners, però que en pots trobar en una altra oficina del mateix banc situada a dos o tres quilòmetres d’on et trobes. Les coses han canviat; l’internet i els telèfons mòbils s’han convertit en instruments indispensables per anar pel món i ara tenim la revolució digital que cau sobre les nostres espatlles. Pot parèixer que els bancs ja no necessiten els clients, però els clients necessiten els bancs, per això convindria que les dues parts quedessin contentes. I que els bancs confirmessin la seva labor de servei de cara als seus clients.
L’exemple més
clar d’aquest canvi el podem veure a Sabadell. L’historiador econòmic, Francesc
Cabana, ho detalla molt bé en el seu article titulat ’On és Sabadell?’ on recorda la
situació actual del Banc de Sabadell (ara Banc Sabadell). Permeteu que ampliem
uns detalls sobre l’anècdota que explica Cabana en el seu article. El meritori
Monràs, qui només comptava amb 21 anys, va fer un informe que presentà a finals
de març del 1926 al director de l’entitat financera, Francesc Llonch Cañomeras,
on advertia que havia detectat unes partides considerades com actius que
corresponien a uns crèdits fallits que no figuraven al balanç oficial i que
podien comprometre seriosament l’estabilitat del banc. La Junta de Govern
realitzà una sèrie de gestions que confirmaren amb escreix l’informe de Monràs.
A partir de llavors Monràs va assistir a totes les Juntes de Govern de
l’entitat financera, encara que no hi figurava als llibres d’actes, fins que
arribà a ser-ne Director General. Llegiu l’article tot seguit.
On és Sabadell?
Hauré de repassar els meus coneixements sobre geografia catalana. Identificava el Banc Sabadell com una entitat bancària situada al Vallès Occidental, però la lectura de la premsa m’ha confós, ja que presenten el Banc Sabadell com una entitat amb el domicili social a Elx, capital de la comarca del Baix Vinalopó. La crònica presentava dos dels principals executius del banc als quals no coneixia de res, tot i que tenia o tinc molts amics en l’esmentada entitat del Vallès Occidental.
El Banc de Sabadell es va convertir el Banc Sabadell, com altres bancs espanyols. No era “de” Sabadell, sinó que assumia el nom de la ciutat. Amb aquest nom està al País Valencià.
El Banc Sabadell o de Sabadell és o era un dels dos bancs catalans que ens quedaven. L’altre era CaixaBank, l’antiga Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis. El Sabadell és un banc creat el 1881. Expliquen que el banc es va constituir els primers dies del 1882, però que el consell d’administració obtingué del notari una petita llicència perquè fes constar el 31 de desembre de 1881 com a data de constitució. Ho van fer per poder afegir-se a l’onada de bancs que s’havien constituït aquell any, en el que va ser una veritable “febre d’or” a Catalunya. No sé si aquesta falsedat inicial que comentava podria anul·lar totes les operacions fetes des d’aleshores. És broma.
El Sabadell ha tingut en el seu consell d’administració els noms més il·lustres de la burgesia industrial sabadellenca: Corominas, Izard, Gorina, Llonch, Casablancas i molts d’altres. Quan jo treballava a la banca, el director general era Joan Oliu, pare de Josep Oliu, que ha estat president executiu, primer, i president no executiu actualment. Amb Joan Oliu vaig tenir continuades i llargues converses a l’avió de Barcelona a Madrid que ens portava a la mateixa reunió. L’altre home important del banc –i molt important– era Francesc Monràs, que va ser qui transformà un banc local en un banc en expansió.
Hi ha una anècdota que convé explicar: el 1926, el banc passava per un mal moment, però només el personal subaltern en tenia coneixement. Francesc Monràs va fer un pas agosarat: es va presentar un diumenge al matí a casa del president del banc i li va explicar la delicada situació de l’entitat. La jugada va ser perfecta gràcies, en bona part, als sabadellencs que hi tenien els seus estalvis. El consell d’administració, i en Monràs, demanaren als clients que s’abstinguessin, si era possible, de retirar fons dels seus comptes mentre es mantingués la situació delicada del banc. És per aquest fet, entre d’altres coses, que tinc una gran admiració pels sabadellencs, tot i que la meva mare era de Terrassa.
A la fotografia dels dos primers executius de l’actual Banc Sabadell no hi ha cap referència al lloc on són: pot ser Sabadell, Elx, Barcelona o Madrid. Tot i que Elx forma part dels Països Catalans i que, per tant, el català hi és llengua oficial, si els executius del banc van fer els discursos allí varen deixar de costat la nostra llengua per adoptar la de l’“imperio”.
El Banc Sabadell, tot i no ser independentista, havia mantingut el català com a llengua de l’entitat. La darrera vegada que vaig veure Josep Oliu a la seu del banc, jo estava ajudant a preparar una exposició de documents que eren meus en una bona part. Vaig sentir que Josep Oliu deia al seu company: “Jo m’he dedicat a guanyar diners i aquest senyor, a fer històries.” Així van les coses a casa nostra.
Francesc Cabana i Vancells
Advocat i historiador
Article publicat al diari EL PUNT AVUI el dimarts 8 de febrer del 2022
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada