No és normal que en un estat democràtic es pugui impossibilitar la investidura d’un president legítimament escollit pel poble, o destituir-ne un altre per no despenjar una pancarta. No és normal que tenir penjat un llaç groc al despatx d’un regidor pugui arribar a ser motiu de persecució penal, d’inhabilitació política, d’inelegibilitat retroactiva i de retirada de la condició de diputat adquirida per decisió dels ciutadans en unes eleccions democràtiques. No és normal que una desproporció com aquesta es pugui materialitzar sense una sentència ferma que la sostingui. I tampoc és normal que la composició i el funcionament d’un Parlament que expressa la sobirania popular puguin ser objecte de la ingerència unilateral d’un òrgan administratiu extern ―la JEC―, que a més amenaça amb conseqüències jurídiques tothom, polític o funcionari, que no compleixi la seva ordre. Totes aquestes anormalitats són possibles a l’empara d’aquest ‘estat de repressió’ que impregna la relació de l’Estat espanyol amb Catalunya des de la celebració del referèndum de l’1-O.
Ara arribem al moll de l’os. L’autonomisme té tan poca solidesa, s’ha tornat tan dúctil, que serveix indistintament de decorat per al fals pragmatisme i per al fals resistencialisme. Des de la retallada de l’Estatut pel Tribunal Constitucional l’any 2010 ―tot i que l’havia aprovat el Parlament de Catalunya― fins a la inhabilitació de Pau Juvillà, des del regne d’Espanya s’han intervingut els resultats electorals i les lleis aprovades, mentre el Parlament suportava inhabilitacions i prohibicions amb impotència. El més trist de tot plegat és que no hi ha unitat estratègica, ni pràcticament parlamentària. En ple procés, treure-li l'escó a un diputat per uns llaços grocs, i en un moment com aquest, una part del Govern està pactant amb els socialistes a Madrid. Agressió contra la sobirania del poble català, contra el Parlament, contra un dels seus diputats, i mentrestant, taules de diàleg ajornades, però les anem fent...
La MHP, Laura Borràs, ha intentat fer un acte de dignitat, per diferenciar-se de l'etapa anterior de Roger Torrent que va ser tristíssima, un període d'obediència cega, de genuflexió, una entrega absoluta del Parlament a les decisions que prenien els tribunals i la repressió espanyola. Tot i els seus esforços, la dignitat sense estratègia, ni unitat, ni cap a on es porta, acaba sent trista i patètica. Sobre el cas Juvillà, suspendre el Parlament com a acte de protesta, no servirà per res. ¿No serà que la presidenta Borràs intenta mantenir la coherència, però se sent sola? ¿No serà que quan ha pres la decisió no l'ha presa amb les complicitats adequades? ¿ERC realment està a favor d'arribar fins al final i no treure-li l'escó a Pau Juvillà? ¿Per què ERC, a cap declaració ho han dit, tot és amb la boca petita...? ¿I els mateixos companys de la presidenta Borràs... tots hi estan d'acord? Són preguntes que Catalunya es fa mentre tots estem desorientats, separats, fragmentats, no sabem què volem fer ni cap a on volem anar, i així l’Estat ens va colant tots els gols.
El 'cas Juvillà' no ha fet més que constatar una desagradable sensació de com està el pati entre les forces polítiques catalanes en l'actualitat. Com acabarà tot plegat? S’entreveuen dues possibilitats. Una: que també en solitari, la presidenta Borràs acabi mantenint l'escó i s'iniciï un procés d'inhabilitació, que podria portar-li rèdits a llarg termini, però que de moment ens quedaríem sense ella de presidenta del Parlament. O dues: acceptar i 'fer un Torrent' i tot allò que ha dit prèviament s'ho hauria de menjar amb patates. Els tres partits independentistes no sembla que tinguin una posició mínima i comuna sobre aquest tema per poder anar a l’una. No es veu que ningú vulgui resistir a res. Ni ERC, ni una part de Junts ni la CUP, molt parlar i tampoc res. O el poble català mantén posicions de resistència i de dignitat o les mantén d'obediència, perquè la repressió no s'atura. El director del digital El Nacional, Joep Antich, ho resumeix perfectament en el seu article titulat ‘Juvillà, no hi havia un pla B’, on afirma que la suspensió de l'activitat del Parlament pel cas Juvillà ha acabat sent un acte estèril. Llegiu l’article tot seguit.
Juvillà, no hi havia un pla B
No hi haurà desobediència del Parlament i el diputat de la CUP per Lleida Pau Juvillà queda en uns llimbs jurídics que, a la pràctica, el situen més com a exdiputat que com a diputat. Amb aquesta decisió, que és evidentment política, la cambra catalana desactiva qualsevol acte de desobediència basant-se en el dictamen d'urgència aprovat aquest mateix dimecres per la Comissió de l'Estatut dels Diputats amb el seu nou president, el diputat i jurista Jaume Alonso-Cuevillas, i que argumenta que el límit és no afectar els funcionaris del Parlament. La decisió no és, per motius ben diferents, del grat dels partits independentistes i tampoc dels no independentistes.
La presidenta Laura Borràs ha perdut algun llençol en la bugada, ja que no ha pogut arribar fins al final del seu compromís per mantenir l'escó de Juvillà, perquè, després de la decisió de la Junta Electoral Central de desposseir-lo, no hi havia un terreny jurídic ferm per poder trepitjar. El seu partit, Junts per Catalunya, l'ha acompanyat públicament, però, tanmateix, amb diferents veus expressant el seu neguit si, al final, no es mantenia una actitud de desacatament a la JEC. La CUP, mantenint un pols amb Borràs pel seu diputat Juvillà, ja que volia que continués sent parlamentari fins a la comunicació del Tribunal Suprem, que havia de ser la instància que acabés retirant-li l'escó fins a la intromissió de la JEC. Esquerra, per la seva part, ha vist els toros des de la barrera. En la divisió dels partits independentistes n'ha tingut prou amb veure com Junts i la seva presidenta es ficaven en un embolic del qual no han pogut sortir amb una explicació convincent.
En l'altre costat, PSC, els comuns, Vox, Ciutadans i PP han gestionat la seva satisfacció, en entendre que no hi hauria un acte de desobediència, amb diferent intensitat tant política com jurídica. L'argument que per a aquest viatge no eren necessàries tantes anades i vingudes recull bastant fidedignament les enormes diferències existents en moltes coses, però també la unanimitat quan toca posicionar-se davant els partits independentistes si el que està en joc té relació amb la sobirania de Catalunya. Per acabar d'embolicar-ho, les negociacions a 600 quilòmetres de la reforma laboral, que ha provocat un conflicte entre el govern de Pedro Sánchez i Esquerra Republicana, en haver de pactar-la l'executiu del PSOE i Unidas Podemos amb Ciutadans, PDeCAT i altres partits de centredreta, oblidant-se dels seus aliats de l'esquerra per tirar-la endavant al Congrés dels Diputats, han deixat el Govern de Pere Aragonès encara més a la intempèrie.
Només dos exemples: la CUP s'ha negat a fer la reunió que tenia agendada amb el president per buscar fórmules que permetin recompondre la unitat independentista. En menys d'una setmana, la CUP i el president d'Aragó, el socialista Javier Lambán, han deixat plantat Aragonès. I el soci que va ajudar el Govern a aprovar els recents pressupostos de la Generalitat fa poc més d'un mes, els comuns de Jéssica Albiach, ha amenaçat el president de retirar-li el suport al Parlament si els diputats d'Esquerra no donen suport a la reforma laboral en un gest gens indissimulat de doblegar la negativa actual i protegir la vicepresidenta d'Unidas Podemos, Yolanda Díaz, promotora i impulsora de la nova normativa.
Resumint i tornant al principi: la suspensió de l'activitat del Parlament pel cas Juvillà ha acabat sent un acte estèril. Perquè, en política, les accions es valoren pel seu resultat i molt em temo que l'objectiu que es buscava no s'ha aconseguit.
José Antich
Periodista
Article publicat al digital El Nacional el dimecres 2 de febrer del 2022
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada