La MHP Laura Borràs va voler assistir l’altre dia a donar suport als manifestants de la Meridiana. Ja ho havia fet fa temps juntament amb els diputats al parlament Ferran Civit (ERC), Carles Riera (CUP) i Francesc de Dalmases (JxCat) i l’excandidat de JxCat al senat espanyol Roger Español i l’exdiputat de la CUP Antonio Baños. Però la diferència està en el fet que en aquells dies Laura Borràs era només la portaveu de JxCat al congrés espanyol i ara és la Presidenta del Parlament de Catalunya. Per això s’ha aixecat aquesta polseguera en contra de la seva presència a la manifestació. Sembla que Borràs actua ‘ex-partium’ i això la fa que sigui objecte dels dards dels seus opositors i també d’alguns dels seus teòrics amics. Tal vegada la veritable raó d’aquests atacs podria ser perquè l’entreveuen l’única capaç de donar la cara enfront de la contínua repressió que està patint el nostre País.
Cal tenir en compte que quan la MHP Laura Borràs, va anar dissabte al vespre al tall de Meridiana Resisteix, no va fer cap acte de desobediència. Perquè no hi havia res a desobeir. La filtració a la premsa per part d’Interior d’una resolució enviada als organitzadors de la protesta que s’ha fet ininterrompudament d’ençà de l’octubre del 2019, feia creure que es podia prohibir i donar per acabada per voluntat del departament mateix. I no és pas cert. El govern no pot ni prohibir ni limitar una manifestació com aquesta, ni autoritzar-la o deixar-la d’autoritzar, segons que deixen ben clar les lleis que ho regulen i la jurisprudència més recent. Si de cas, Interior pot proposar canvis d’ubicació, que és això que feia en aquesta comunicació tramesa a Meridiana Resisteix.
Aquests atacs de tothom a Borràs, coincideixen amb el discurs que va pronunciar ahir el MHP Pere Aragonès per fer balanç del seu primer any de govern. Fets i no paraules, deia en Montilla, doncs això és el que se li pot demanar al president Aragonès. Efectivament, un any després de la victòria d’ERC a les darreres eleccions, el gran trumfo del republicà, la taula de diàleg, no avança, la repressió no s’atura i llavors surt el president català i ni vol fer por, ni vol exagerar-la, ni vol amenaçar, ni vol fer pressió. Cap ensurt ni al govern espanyol, ni als socis de govern, ni a ningú. Aragonès és l’home dels pactes i la discreció, que camina sense mai trepitjar fort. Es podrà valorar si a Catalunya li fa falta aquesta calma, vorejant l’ensopiment, o si li caldria tensió, vorejant el caos. Però ningú no podrà dir que no haguéssim estat avisats. Aragonès es va presentar a les eleccions allunyat de l’èpica. Avui el seu equip avisava abans de començar el discurs: “No espereu màgia.” I ni èpica ni màgia, no hem tingut. Aquesta dicotomia entre els partits catalans i el poble, la palesa el politòleg, Ramón Cotarelo, en el seu article titulat ’La retòrica burocràtica del MHP’, on afirma que el discurs d’Aragonès ha estat una peça retòrica de llocs comuns que, a força de repetits, es poden fer valer en qualsevol combinació i qualsevol intenció. Podeu llegir l’article a continuació.
La retòrica burocràtica del MHP
La convenció dels cents dies de gràcia superada amb generositat i elegància versallesca, el MHP Aragonès ha comparegut a l’esfera pública per fer un balanç de l’acció del seu govern i albirar amb mirada llarga el seu esdevenidor. Conscient de la importància històrica d’un moment tan històric com tots els altres, el president ha triat una data simbòlica; no el moment de constitució del govern del qual parla (mes de maig), sinó el de les eleccions del 14-F que esdevenen així l’epifania de la nova era de la Generalitat republicana.
Tota una fita històrica per a la qual el MHP ha preparat un discurs solemne sobre el seu full de ruta cap a la independència pragmàtica amb tots els ets i uts. Un discurs que ha llegit davant un auditori d’incondicionals de la partitocràcia. Una peça retòrica de llocs comuns (creixement, autodeterminació, govern efectiu, amnistía, etc.) que, a força de repetits es poden fer valer en qualsevol combinació i qualsevol intenció. Això que el president llegeix els seus discursos importants permet fer-se una idea de la seva maduresa i lideratge.
Un discurs de xerraire programàtic, propi d’un buròcrata de partit molt bé pagat, de paraules que els fets desmenteixen amb la seva tradicional tossudesa. El viacrucis (més que el balanç) del govern fins aleshores es diu pressupostos aprovats de franc; 25% de castellà; cas del diputat Juvillà; repressió de la Meridiana. Tot curullat per la ja ridícula quimera de la taula del diàleg tan real com la pedra filosofal i amb la mateixa funció.
Pel seu balanç la Generalitat republicana ni és Generalitat ni republicana, sinó un òrgan autonòmic incapaç de defensar els drets dels seus parlamentaris. Quant als propòsits per l’esdevenidor, llegits amb claredat pel president, ja se sap, tots calbs.
A la vista del panorama, per fer creïble el seu compromís oficial amb el mandat de l’1-O, JxC hauria de trencar el govern. No ho fa pretextant que cal conservar el que s’ha aconseguit i també per tal d’impedir que ERC no es llanci als braços dels comuns amb un nou tripartit. Seria un govern d’ERC i els seus “aliats naturals”, segons Tardà, amb suport exterior PSC. Però això és mentida: no trenquen perquè són el mateix.
No cal conservar el que s’ha obtingut perquè no s’ha obtingut res. Ans al contrari, en un any s’ha perdut gairebé tot el poc que s’havia aconseguit en immersió, sobirania del parlament, pes de Catalunya a Madrid; i la taula del diàleg és una no-taula que s’hi ha “vaporitzat” com succeeix amb les no-persones de la novel·la d’Orwell.
Quant a la possibilitat del nou tripartit cal considerar que el govern actual no farà res diferent del tripartit vell; de fet, els pressupostos tenen l’aprovació dels Comuns. A més a més, el govern amb els “aliats naturals”, enemics juramentats de la independència, palesaria d’una vegada per totes que ERC no és independentista, encara que sigui parlant de si mateixa als mitjans que controla, gairebé tots, com “partit independentista”.
El problema és que JxC tampoc no ho és d’independentista. A JxC hi sembla haver un sector més obertament independentista que es correspon amb la majoria del seu electorat. Tanmateix, la majoria de la militància i, sobretot els càrrecs no està encisada amb l’independentisme, cosa lògica atesa la seva procedència i el seu enyor del PDeCat. Intenten fer veure que són diferents, però no és veritat: és la mateixa partitocràcia gens interessada a la independència.
A JxC fan el mateix que ERC: paraules. El seu pla sembla ser donar suport, amb algunes crítiques, a la política claudicant dERC a l’interior (tasca encomanada a Jordi Sánchez) al mateix temps que es concentren totes les energies a la batalla judicial del MHP Puigdemont a l’estranger, un assumpte comprensiblement personal, però que serà difícil traduir en un acte de rellevància col·lectiva en un temps incert, sobretot si el president legítim dels catalans continua dins del joc dels partits.
En qualsevol cas i mentre arriba aquest esdevenidor incert, el que tenim ha estat admirablement formulat al discurs llegit del MHP: un govern autonòmic que exigeix unitat a l’independentisme per defensar el que ell mateix no defensa, la immersió; per garantir uns drets que ell mateix ataca; per encoratjar una mobilització al carrer que ell mateix reprimeix amb la força pública.
És patètic.
Ramón Cotarelo
Politòleg
Article publicat al digital elMón el dilluns 15 de febrer del 2022.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada