No estem preparats per una pandèmia ni per una guerra i menys televisada, com va passar amb aquella matinada d’obertura de foc de traumàtic record, la famosa guerra del Golf. El pitjor de tot és que, malgrat les guerres, les nostres vides continuaran exactament igual tot i que ens tocarà aguantar el pes a la consciència de saber que estan assassinant una altra vegada gent innocent i que, d’aquesta manera, tornarem un cop més a saber que som una societat tan feble com miserable.
Una altra guerra és la pugna entre Pablo Casado i Isabel Díaz Ayuso pel lideratge del PP, una guerra oberta aquest dimecres, amb informacions creuades d'espionatge i corrupció dels equips de l'un i de l'altra. El motiu és un contracte per valor d'un milió i mig d'euros atorgat fa gairebé 2 anys per la Comunitat de Madrid a un amic de la família d'Ayuso. Ayuso ha acusat la direcció del Partit Popular d'espiar i injuriar la seva família, informació que la direcció del PP ha negat. La resposta de la presidenta de la Comunitat de Madrid: declarar la guerra a Casado acusant-lo d'actuar "de forma cruel contra ella". Enmig de la polèmica, els seguidors de la presidenta madrilenya han decidit manifestar-se davant la seu del partit per mostrar el seu rebuig a la direcció.
A casa nostra tenim les lluites ―potser encara no arriben a guerres obertes―, entre les diverses famílies independentistes per obtenir el poder, oblidant que la seva prioritat hauria de ser el país i no el partit. També tenim la guerra ―aquesta sí, oberta i cruenta― per defensar la llengua catalana, a les escoles i a tot arreu on calgui. Tenim massa guerres i massa fronts oberts. Potser seria hora d’intentar aconseguir treves de pau que pacifiquessin aquests fronts. Això no ho assolirem ni amb taules de diàleg que no porten enlloc, ni amb comissions bilaterals Estat/Generalitat que, en la darrera, sols han aconseguit el traspàs de l’estació meteorològica del Turó de l’Home, ni el traspàs del salvament marítim, ni la gestió dels MIR. Possiblement, el traspàs de rodalies quedi per al pròxim lustre, no cal córrer. Amb una mica de sort, en la pròxima reunió d’aquí un parell d’anys, podem obtenir que ens traspassin, el canvi d’agulles de la via 2 del baixador de la Canonja.
En les recents eleccions a Castella Lleó els vots de Vox i del PP podrien donar una majoria de govern i a mitjà termini una majoria feixista a Espanya. Llavors, tal com van prometre en el seu programa electoral, una de les primeres lleis serà la il·legalització dels partits independentistes. La Generalitat passarà a ser governada pels unionistes, al carrer la ciutadania es començarà a organitzar al marge dels partits independentistes, incapaços d’organitzar la defensa del territori, amb tota mena de retrets entre ells. El Consell per la República agafarà la direcció política del combat i les organitzacions cíviques passaran a la clandestinitat… Podria ser aquesta narració distòpica d’uns fets que creiem, seria l’única manera de treure l’independentisme de l’atzucac autonòmic en què es troba immers. En l’article titulat ’Hienes, Espanya, etcètera’ la periodista i activista, Núria Cadenes, escriu que “a Espanya, allò que en diuen els poders fàctics (Joan Fuster en diria simplement i clarament “ells”, així, escrit entre cometes) han decidit d’acabar de bastir un instrument de poder d’extrema dreta”, aquest instrument no és altre que Vox. Llegiu l’article de la Núria a continuació.
Hienes, Espanya, etcètera.
M’agraden les hienes. No em pregunteu per què, però m’agraden. Amb la seva cara de hiena i les seves dentotes de hiena i la fila mig espellifada (o espellifada del tot), malgirbada, malandanda de hiena. Amb la complexitat de les seves relacions socials, també, i amb la cosa aquesta que es veu que el poder és de les femelles, i amb la seva intel·ligència, i tot.
En fi, que cascú és cascú i que a mi m’agraden les hienes. I que per això em sap tant de greu barrejar-les avui en aquest article de brutícies peperes. Però és que segurament són la imatge que molta gent haurà tingut al cap, en les darreres jornades televisades de batalla sanguinolenta al si del partit de la dreta i l’extrema dreta espanyola. I amb elles començo aquest apunt, jo també. Per demanar-los disculpes.
Pobres hienes.
L’assalt al control del partit espanyol que s’autodefinia com a representant de l’ordre i l’estabilitat i la jerarquia que els havia de garantir, l’organització que, en paraules del seu darrer president, l’inefable M. Rajoy, es vantava de ser totalment “previsible”, ha estat (és) un espectacle de vísceres esteses al sol. Una sacsejada sangosa, ganivetada va, ganivetada ve. Un circ de misèries que, què voleu que us digui, precisament per la mala mena d’individus que en són protagonistes, tampoc no ha estat desagradable de contemplar.
En tot cas, més enllà de l’opereta, de la parafernàlia que envolta el personatge Isabel Díaz Ayuso, de la corrupció que es torna a repetir i que ja s’ha demostrat sistèmica al PP, del paperot del galdós Pablo Casado, de la desbandada supersònica de rates, ratots i ratolins, hi ha la maniobra política de fons. En podríem dir operació d’armes combinades, de fet, amb la coordinació gens espontània d’acció a xarxes socials, carrer i mitjans de comunicació afins, seguint les formes i maneres del tradicional cop d’estat que tant agrada als sectors més reaccionaris de la dreta espanyola (que ja és ser reaccionari, sí) i dirigida a crear i cohesionar un bloc d’extrema dreta juntament amb Vox com a tota representació política de la dreta espanyola, amb un programa clarament anti, específicament anti i sobretot anti: anticatalà, antiindependentista, antiautonomies, antifeminista, antimemòria històrica, antidiversitat, antiimmigració, antiecologista…
I no és banal, això. És gros. A partir d’ara, la direcció del que de moment és el principal partit de la dreta espanyola sap i ha comprovat clarament que el seu cap ja no es manté a sobre de les espatlles segons si es guanyen o es perden congressos, sinó segons determinen els poders fàctics que han tombat Casado i que han demostrat a plena llum fins a quin punt poden treure i col·locar dirigents polítics (i, per tant, futurs possibles presidents d’estat).
I qui hi tenen, a l’altra banda de l’escena? Doncs un PSOE cada vegada més lluny de la cosa aquella de l’“Espanya plural” que cíclicament i retòricament treuen a passejar i que òbviament mai no s’han cregut ni de manera tangencial. Cada vegada més lluny d’aquest unicorn (feledarisme! faladerisme!) i cada vegada amb la voluntat més explícita d’ocupar el paper de partit d’ordre, d’estabilitat (a Espanya diuen centre quan volen dir dreta no extrema) i, per tant, de la unitat de l’estat. Que ja no és que no hi hagi ni hi hagi d’haver taula ni diàleg ni res que s’hi assembli (i no, l’ofensiva gesticulació de les concessionetes que dic que et faré i que d’aquí a cinc anys, quan t’ho torni a dir, tornarem a celebrar, no compten ni com a tamboret), és que ja no fan ni com que respecten el català a l’escola.
Sembla que, a Espanya, allò que en diuen els poders fàctics (Joan Fuster en diria simplement i clarament “ells”, així, escrit entre cometes) han decidit d’acabar de bastir un instrument de poder d’extrema dreta. I ho han fet amb una campanya d’armes combinades amb la qual han provat el nou equipament que volen emprar per a arribar al govern del seu estat i usar-lo com a ariet amb un programa radical d’antis. Al davant no hi tenen alternativa. Ben mirat, la mica de contenció que troben tan sols s’aguanta amb el suport de partits del que ells entenen per “perifèria” i que són representants de les nacions no espanyoles (i, en menor mesura però també, de la diversitat fins i tot provincial que tenen a Espanya i que es reivindica en contraposició a Madrid). L’esquerra espanyola (diguem-ne així), per si sola (políticament, i no sé fins a quin punt també sociològicament) no fa sinó empetitir-se, mentre avança (políticament, i no sé fins a quin sociològicament), l’extrema dreta.
En fi. Aquest programa anti inclou un ingredient molt característic del projecte nacional espanyol: l’“ensimismamiento”. Terme molt gràfic que defineix l’estat de tancar-se en si mateix. El món sembla a un pas d’una guerra gran, amb una potència nuclear que envaeix un estat europeu i que se salta organismes i acords internacionals i tant com calgui saltar-se amb la sola idea de l’enyorança d’un imperi perdut que es vol recuperar peti qui peti, amb una OTAN reviscolada en el seu paper de xèrif nuclear que passava hores baixes i que ara es torna a reivindicar, amb aquesta perniciosa dicotomia dels absoluts que ens vol obligar a escollir entre un mal i un altre, i, mentrestant… mentrestant, Espanya, a la seva. I sí, és clar, és clar, Ucraïna, però què penses de la caiguda de García Egea? I Feijóo, què? Ara ha dit que sí? Ara ha dit que no? Els que es manifestaven no cridaven Feijóo sinó Ayuso, eh? Eh?
Sí, això d’Espanya és un planeta cada vegada més llunyà. Els poders fàctics que manen sense tenir en compte eleccions, creen i alimenten l’extrema dreta, treuen i posen, persegueixen i eliminen presidents a conveniència i se’ls en refot el que passi al món, ni que sigui la possibilitat d’una guerra mundial.
Vist des d’aquí, és un espectacle indescriptible. Sona de fons el nosaltres no som d’eixe món. I som on érem, sí, mentre això d’Espanya s’allunya més i més cada vegada en direcció a la caverna.
Núria Cadenes i Alabèrnia
Periodista
Article publicat al digital VilaWeb.cat el dimecres 23 de febrer del 2022
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada