La invasió d’Ucraïna és una guerra provocada per una potència nuclear a un país sobirà. Tot el que no s’ajusti a aquest context hauria de fer comptar fins a deu a qualsevol persona abans de fer pública una comparació entre les situacions d’Espanya i Rússia. Vladímir Putin, és un psicòpata, i no se’l pot combatre sense tenir-ho en compte, capaç de cometre les més grans barbaritats sense experimentar el més lleu sentiment de culpa. Les amenaces no l’intimiden, les sancions li fan pessigolles, el bloqueig dels comptes bancaris dels oligarques russos el fan riure.
Malgrat això, tant de bo l’anhel humà de possessió i dominació es reduís a Vladímir Putin. El neuròtic Putin, com tants altres cabdills, no fa res més que alimentar els afanys imperials subjacents en molta de la seva gent. Però aquests afanys, canviant-ne la bandera, són els mateixos afanys que tenen altres estats imperialistes i ultranacionalistes arreu del món. Heus aquí per què certs estats, entre els quals Espanya, viuen com una humiliació la independència d’un poble que anteriorment havien envaït i dominat. La independència de Cuba, per exemple, va deixar ferides molt profundes en l’orgull espanyol, i seran encara més fortes les que deixarà la independència de Catalunya. L’imperialisme viu com un afront tota oposició al seu dictat, per això s’imposa per la força i trepitja la voluntat pacífica i democràtica dels pobles que ocupa.
Que Espanya no és comparable amb Rússia és de manual. Espanya és una democràcia que pot ser tan "defectuosa" com Bèlgica, Eslovènia, França o Itàlia, mentre que la Federació Russa és un règim autoritari amb tots els ets i uts. Si Espanya és una "democràcia liberal", Rússia és una "autocràcia electoral". El president d’ERC, Oriol Junqueras, ha sostingut que a Ucraïna, com a Catalunya, hi ha una agressió exterior per part d'un Estat que es vol imposar i que l'autoritarisme i la corrupció del president rus Vladímir Putin s'assembla a alguns partits espanyols. I el coordinador general d'EH Bildu, Arnaldo Otegi, ha assenyalat que Ucraïna estaria "encantada" de tenir una taula de negociació per solucionar el conflicte després de l'atac de l'exèrcit rus. Però aquesta taula de negociació no es produeix perquè hi ha una agressió exterior per part d'un Estat que es vol imposar i que està condicionat per les temptacions autoritàries internes. En el cas de Catalunya passa el mateix amb la taula de diàleg entre la Generalitat i el Govern per solucionar el conflicte català.
Fa pocs mesos cap ucraïnès creia que esclataria una guerra al seu país. I els catalans tampoc no ho creuen. Fa pocs mesos molts ucraïnesos suposaven que la millor sortida per a un Estat amb diverses nacionalitats i ètnies era muntar un mercat ambulant de secessions i independències i reorganitzar el país «a demanda». I molts catalans també ho creuen. Fa pocs mesos els ucraïnesos van entendre que despullar els prorussos del poder institucional ―autoritari i corrupte― era un dret democràtic que estava per sobre de la llei. És interessant llegir l’article de l’editor de la revista digital La República, Joan Puig, titulat ’Espanya actua com Rússia quan es tracta de Catalunya’, en el que analitza les semblances entre les actuacions dels governs d’Espanya i Rússia, enfront de les demandes d’autodeterminació dels pobles d’Ucraïna i Catalunya. Llegiu l’article de l’editor a continuació.
Espanya actua com Rússia quan es tracta de Catalunya
Tenen res en comú aquests dos països? Tots dos rememoren sempre i contínuament el seu passat d’imperialisme expansiu, annexionador de l’espai territorial que consideren seu; tots dos volen exercir un ferri control de la seva població amb lleis restrictives en matèria de drets fonamentals; tots dos menyspreen les minories nacionals que tenen dins les seves artificials fronteres, fet que els porta, per exemple, a coincidir en el no reconeixement de la independència de Kosovo. Ara bé, si el gegant rus avui és una dictadura amb un descomunal potencial militar, el Regne d’Espanya no té un exèrcit efectiu per a campanyes a l’exterior, però, a l’interior, i específicament quan actua a Catalunya, sempre perd els papers i activa, de forma no gens democràtica, les forces repressives, siguin judicials, policials i econòmiques, per establir repressió, censura i injustícia. Ambdós països mai no negociaran sobre autodeterminació i sobirania de les seves nacions veïnes. En aquest sentit, Putin i Pedro Sánchez o Felipe VI actuen de la mateixa manera.
La comparació entre Ucraïna i Catalunya ara mateix és difícil d’establir, ja que, en el cas ucraïnès, la situació allà ha passat de la guerra subterrània i contínua de la metròpoli a una guerra brutal i oberta, en una ocupació directa i indissimulada per part de la Rússia de Putin, que està comportant milers de morts, de destrucció i de desplaçats. Les conseqüències no tenen comparació, però els motius de fons sí que són els mateixos: control del territori i voluntat d’imposició d’un govern titella. I no s’entén massa que nosaltres, que ens ho sabem de primera mà, no només pels més recents esdeveniments sinó per dècades i segles d’imposició de lleis, llengua i ordre polític de l’ocupant, no s’entén massa, reitero, que en tinguem prou alçant la veu per clamar “No a la guerra”. Amb aquesta benintencionada consigna no aturarem la barbàrie russa. El “No a la guerra” és sempre i en tot lloc, però també “Sí al dret a defensar-se”.
Us imagineu que l’1-O no ens haguéssim aturat? Amb els decrets d’independència publicats i amb el pacífic poble català ocupant els carrers en celebració, què hauria passat? Doncs que Espanya s’hauria mostrat al món tal com és: com un imperi en decadència i hauria augmentat la repressió traient l’exèrcit als carrers amb l’ordre de matar per reprimir la democràcia dels catalans. És exactament el mateix, amb un nivell d’acarnissament poc comparable bàsicament per no disposar de tanta força. Espanya essencialment hauria fet el que ara estan fent els russos: atacar sense negociar. Us imagineu que la resposta internacional hagués estat només treure pancartes del “No a la guerra”? Com ens ho hauríem pres?
Davant l’evidència de com actuen els països imperials i mancats de democràcia real, com és que encara n’hi ha que no veuen que la “taula de diàleg” està ben morta i enterrada i que s’assembla força a la “taula de negociació”, que russos i ucraïnesos estan establint, els acords del la qual incompleixen només aixecar-se de la cadira? Si d’alguna cosa pot servir la tragèdia que està passant a Ucraïna és que es fa més que evident el fet que la nostra independència no l’aconseguirem amb “cordialitat” i seient amb Espanya en una “taula de negociació”. Sense lluita, en el nostre cas és de desitjar que sigui només democràtica i pacífica, mai no tindrem cap oportunitat de convertir-nos en república, en la república avalada majoritàriament i democràtica en el referèndum de l’1-O. Necessitem, sense més dilació, un full de ruta que ens porti a la independència. Com hem exposat en anteriors editorials, si hi ha algun protagonista de les trobades del “grup dels 6” (Junts, ERC, CUP, ANC, Òmnium i CxRep) que, dia si i dia també, va impedint que s’avanci, cal deixar-lo de banda.
Cal fixar un full de ruta majoritari i compartit i ahir, a Canet de Rosselló, el primer president elegit del Consell de la República, el legítim president Carles Puigdemont, destituït pel 155, va dir una cosa molt important: “La nostra relació amb els partits ha de canviar, perquè la que hi ha hagut fins ara no ha funcionat, i no ha estat per falta de paciència. Els hem donat moltes oportunitats, però el temps ja s’ha acabat”.
Cal superar la dependència dels partits polítics, que estan embrancats en una absurda guerra civil independentista, desmotivadora de la bona gent independentista. No es tracta de “passar” dels partits sinó de recuperar l’empenta que va fer possible que els partits polítics treballessin de veritat per arribar a un 1-O guanyador.
Sembla que el president Carles Puigdemont està disposat a fer-ho des del Consell per la República, amb el suport de l’Assemblea de Representants i els més de 100.000 inscrits, una xifra que cal ampliar. En moments de desmobilització cal treure llast i trobar eines viables, que ho facin possible, i el Consell per la República està ben enfocat per fer-ho.
Joan Puig
Periodista
Article publicat al digital LaRepública el diumenge 06 de març del 2022
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada