Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




16 de març 2022

Líders decapitats

Un líder és una persona amb capacitat i autoritat per a dirigir un grup, un partit polític o qualsevol comunitat. Per fer-nos entendre: un líder polític aconseguiria la unitat entre els partits independentistes catalans utilitzant la seva autoritat personal i el seu caràcter. Sense lideratge, que és la situació en la qual ens trobem, es pot avançar, però costa més i les possibilitats de fracàs són més altes. Els líders es fan, ja que no neixen amb capacitat de lideratge. Jordi Pujol fou un líder i ho va demostrar durant vint-i-tres anys al capdavant de la Generalitat de Catalunya. Un líder és un home que dura, que sap rebre i tornar batzegades; és un home o una dona de diàleg, que pot convèncer els interlocutors amb les seves paraules i el seu exemple. Acostuma a tenir una visió a mitjà termini que els altres no tenen. L'autoritat només s'assoleix quan es tenen uns quants anys d’experiència al darrere. Un líder pot ser substituït per un grup de persones cohesionades i que actuen coordinadament, sense que cap es distingeixi. Però és difícil. El que passa més sovint és que hi hagi alguns enfrontaments o projectes divergents, que és el que ens passa ara al voltant del projecte polític independentista, en el qual tothom parla d’unitat, tanmateix, tots aspiren a tenir-la si ells poden ocupar el primer lloc o mantenir la cadira. D’això se’n diu populisme i demagògia.

El populisme i la demagògia juguen amb la manipulació del fons emocional que té tot ésser humà, és capaç de contagiar per via emotiva moltes persones que es troben encegades en una determinada posició; pot, la demagògia, ajudar a raonar amb les propostes especialment si són atractives. L’ús de la demagògia, fins i tot és un art, en què també s’utilitzen recursos per sortir d’actituds negatives o emocionals bones, però que poden promoure violència, divisió o malestar. El populisme i la demagògia fan que els líders siguin molt efímers, ja que la ciutadania és possible que cada vegada estigui menys disposada a escoltar el que no li agrada i si a això se li uneix el partidisme que cada dia està tenint més rellevància, possiblement tot plegat contribueixi a fer que el líder tingui poques possibilitats de desenvolupar-se. Cal que ho tinguem present, que no ens deixem desmoralitzar i si els líders polítics no ho fan prou bé, llavors serà el poble qui ho acabarà aconseguint, si persistim. Per tant, el que és primordial és mantenir la voluntat de la gent i no deixar que actituds i declaracions desgraciades de dirigents o líders polítics desmotivin la lluita.

Amb això arribem al moll de l’ós de l’actual situació, ja que, quan un polític català destaca entre la resta, l’estat espanyol s'apressa a decapitar-lo. Ho hem comprovat a bastament els darrers anys, des del ‘pas al costat’ del MHP Artur Mas, al judici-farsa de l’1-O ―on els millors líders catalans foren jutjats i empresonats―, passant per l’exili forçat de Carles Puigdemont i d’altres polítics, i arribant fins a l’actualitat on veiem com una personalitat emergent com la MHP Laura Borràs, es troba a punt de ser jutjada per uns delictes inventats, ja que el TSJC no li ha trobat res i ara passa la patata calenta al fiscal perquè ho ‘afini’. Segur que la portaran a judici, encara que només sigui per veure-la asseguda al banc dels acusats. Des de fa molt de temps, l’estat espanyol va fent pluja fina amb la independència. Una pluja fina que es tradueix amb anar decapitant un a un els líders que van sorgint a cada moment. Ho hem pogut veure cada vegada que un polític independentista treu una mica el cap i es fa un nom i una posició en el panorama polític català. La mateixa exvicepresidenta del Govern Espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, va presumir d’haver “escapçat” Esquerra Republicana i el PDECat, amb aquella cínica frase de “¿sabeu com es diu ara el Diplocat? Ja no es diu Diplocat, es diu Diplocat en liquidació”.

Els grans projectes han tingut sempre líders que s’han fet respectar pels seus amics i pels qui no ho són. L’estratègia doncs de les clavegueres espanyolistes, és la d’anar escapçant i decapitant qualsevulla persona que destaqui per damunt de la resta i que intenti liderar el projecte independentista. Llegiu l’article que amb el títol de ’Líders i comparses’ ha escrit el polític, Santiago Espot, on compara una líder carismàtica com Nicole Sturgeon amb Pere Aragonès, un gris president autonomista. Llegiu, si voleu, l’article a continuació.

Líders i comparses

Liderar és marcar el camí i ser el primer a endegar-lo.  En els moments difícils és quan un representant polític assoleix la categoria de líder tot mantenint-se fidel als seus principis i sense deixar-se condicionar pels interessos de l’enemic. Ha de demostrar caràcter. Si el seu capteniment és erràtic i dubitatiu no som davant d’un líder, som davant un simple comparsa polític que no deixarà mai cap empremta en la història. Mirem algun exemple al respecte.

Fa pocs dies la presidenta d’Escòcia, Nicole Sturgeon, anunciava que tirarà endavant el referèndum d’independència d’Escòcia passi el que passi a Ucraïna. En una entrevista a l’emissora LBC manifestava, poc més o menys, que en el nou ordre mundial que sorgiria del conflicte actual que està vivint Europa, la seva nació havia de ser-hi amb veu pròpia perquè hi pot jugar un paper constructiu i important. Es manté inflexible en la seva determinació i compromís, tot i el que pugui passar a l’est del continent. Per ella, allò primer és Escòcia.

A Catalunya, les coses de la política institucional van d’una altra manera. Són més esquifides, més misèrrimes. No fan cap sensació de transcendència o de grandesa. Tot es limita a protegir la menjadora a còpia de fer bondat davant l’amo i no aixecar mai la veu. Ens volen fer creure que adoptar un paper de minyona és tenir sentit polític. Per això, Pere Aragonès, ha anat a La Palma aquest cap de setmana per parlar d’Ucraïna i dels seus refugiats des de la posició d’una simple regió espanyola. Ell no pot arribar a capir mai que Catalunya tingui un protagonisme en el món. Les seves aspiracions són petitetes i només es limiten a conrear l’hortet del seu partit. Per tal de mantenir-lo, fins i tot  seu a la mateixa taula on ho fa el govern ultra de Castella i Lleó. No deien que li feien un cordó sanitari a l’extrema dreta?

La guerra a Europa ha estat l’excusa perfecta per tancar la idea de la independència en un calaix i llençar la clau al mar autonòmic. Fins i tot, s’acaben els conflictes ridículs de les pancartes del palau de la Generalitat i ara la independència que defensa el nostre govern des del seu balcó és la d’Ucraïna. Sempre acabem embolicant-nos en coses en les quals no hi podem aportar  cap solució. Llavors, no trobem altre camí que el de la caritat, i ens mobilitzem per ajudar tothom perquè ens sembla que així tothom apreciarà la nostra solidaritat. No volem guanyar, voler ser bones persones.

Fa dècades que ens movem en un escenari així i, per aquesta raó, els dirigents que dona Catalunya són flonjos i amb el posat del pocapena. L’ambient col.lectiu ho propicia. Tot ha de ser calmat i pacífic. No els veus capaços d’encarar-se a una situació de tensió i sortir triomfants. Les úniques guerres que podrien gestionar són les guerres d’aigua dels casals d’estiu. Segurament per això molts dels principals polítics de l’independentisme tenen l’aire del monitor d’esplai.

Si no entenem que liderar no és fer bondat i caure bé a tothom, sempre acabarem defensant els interessos dels altres. El líder ha de veure més enllà de les tràgiques imatges de la televisió i tenir un capteniment resolutiu que inspiri confiança a la seva gent. Que hom vegi que sap cap a on va. Nicola Sturgeon apunta cap a la independència d’Escòcia. El govern de Catalunya va La Palma per tal de consolidar l’autonomia que els dona a menjar. Aquesta és la diferència entre una líder i uns comparses.

Santiago Espot i Piqueras

President de Catalunya Acció

Article publicat al digital  el Món  el dilluns 14 de març del 2022