El mandat del 14-F

Darrerament, apareixen moltes veus que denuncien l’incompliment de l’acord de legislatura que ERC i JxCat van subscriure després de les eleccions del 14-F. Amb aquestes eleccions, es tancava l’etapa de transició i recomposició presidida per Quim Torra i se n’obria una de nova. La participació va baixar en picat i els partits independentistes van assolir el 52%, però no va tenir cap conseqüència política directa. Més aviat va confirmar que les ferides internes de l’1-O no s’havien guarit i que, mentrestant, la normalització de la gestió autonòmica post-155 continuaria avançant lentament. ERC estava convençuda que les urnes havien reforçat la seva defensa d’una negociació amb el govern espanyol i de pactes a Madrid. Però Junts, a un escó de distància, va voler fer valer els seus resultats i influir en el programa de la legislatura abans d’escollir Aragonès com a president d’un govern que ells també integrarien.

En l’acord de legislatura del 14-F, els dos partits majoritaris van buscar un equilibri de cessions mútues i que, alhora, evités d’imposar una imatge de partit guanyador o perdedor. Però alguns dels grans punts de l’acord resten pendents de resoldre. Tots dos partits es van comprometre a constituir un espai de coordinació, consens i direcció estratègica (format també per la CUP, l’ANC i Òmnium) que s’havia de  coordinar amb el Consell per la República. És a dir, la direcció estratègica no es desvinculava del tot del Consell, com reclamava ERC. També s’obligava els partits sobiranistes a aplicar la unitat d’acció a les corts espanyoles, al parlament, als ajuntaments o a l’Eurocambra.

És evident que gairebé cap d’aquests punts de l’acord s’han complert en el primer any de legislatura. Al contrari, sembla que cada dia les posicions entre els socis de govern, els partits i les entitats sobiranistes s’allunyen més del mandat del 14-F. Només cal observar la darrera atzagaiada: l’anunci d’una proposta de reforma de la llei de política lingüística, feta  per ERC, Junts, els comuns i el PSC per intentar complir la sentència del TSJC que obliga a fer un 25% de l’ensenyament en castellà,  proposta feta amb l’esperança que l’espanyolisme rabiós deixi córrer la batalla. I això només ha aconseguit accelerar el procés per desactivar l’eina potentíssima que podria haver sigut la majoria independentista del 52% al Parlament. L’autonomisme és mort. Es va morir dijous, quan Esquerra i Junts van publicar el pacte amb el PSC i els Comuns per a reconèixer el castellà com a llengua d’ús a l’escola. El pacte tan sols comunicava que els partits independentistes havien decidit deixar de defensar la immersió lingüística. No la desvirtuava, ni la deixava desprotegida, perquè ja ho estava. En l’acord de divendres, Esquerra i Junts fan seu el marc del TSJC. Per això la part important del pacte és que s’anunciés, i per això no té importància que Junts se’n despengés més tard, quan va veure les reaccions.

El diputat al Parlament, Joan Canadell, escriu en un article titulat  ’Cremar les naus per la independència’, que “a Catalunya sempre tornem a ensopegar amb la mateixa pedra i ens fixem en els arbres que no ens deixen veure el bosc. L’arrel del problema és l’estat espanyol, la solució és la independència i per assolir-la tenim un mandat del 14-F que passa per un acord de govern que ERC ha de decidir si vol complir”. Aquest és el quid de la qüestió. Saber distingir amb claredat quins són els veritables enemics de Catalunya. El missatge fa molt de temps que es cova. Però en el cop que s’ha fet des de Catalunya a la immersió en l’ensenyament hi ha un punt d’inflexió. L’autonomisme s’ha mort perquè s’ha completat. Si els partits independentistes, fins i tot els més acèrrims, ja diuen amb naturalitat que gestionar l’autonomia no és necessàriament autonomista, vol dir que aquesta etapa s’ha acabat. I això és el que fa que el final de l’autonomisme no sigui el final de l’independentisme, sinó el principi d’un altre independentisme. Llegiu, si voleu, l’article del diputat Canadell a continuació.

Cremar les naus per la independència

Diuen que Hernán Cortés va fer cremar les naus perquè cap membre de l’expedició pensés que hi havia possibilitats de tornar enrere. Per mi, l’1 d’octubre del 2017 els catalans independentistes vam cremar les naus. Sabem que no hi ha marxa enrere, és qüestió de temps.

Fa mesos que dic en privat que aquesta legislatura no durarà quatre anys com l’hem començada. L’acord de govern signat per ERC i Junts preveu dues situacions: la del diàleg i la de l’embat per la confrontació. La primera s’està acabant, es demostra que no té cap recorregut, i la segona ha de començar a agafar forma ràpidament.

No obstant això, la decisió final és d’ERC. Han de decidir si volen complir l’acord de govern i preparar la culminació amb Junts, la CUP i les entitats independentistes, i amb un paper destacat del Consell per la República, o si volen fer marxa enrere i incomplir l’acord.

Si això segon passés, s’obren diversos escenaris. Un és fer fora Junts del Govern i pactar amb els comuns amb el suport del PSC. És un escenari que molt probablement perjudicaria significativament ERC, com va passar en el segon tripartit. Per tant, ho veig difícil, però no impossible.

Una altra opció seria anar a eleccions, però això només ho pot decidir el president Aragonès. Crec que és la que menys possibilitats té a curt termini, dubto que ERC tingui cap al·licient per convocar-les i demostraria que el primer govern republicà en 80 anys és el menys “governable”.

Però l’opció per la qual som al govern i per la qual ens vam presentar a les eleccions i vam obtenir el 52% dels vots, és la de preparar la culminació de la independència. És l’opció que penso que pot arreglar gairebé tots els problemes que tenim sobre la taula, tot i que requerirà grans sacrificis.

Posant només com a exemple els debats més recents. És obvi que el tema llengua és molt preocupant mentre siguem una comunitat autònoma d’un estat centralista, però si culminem la independència en pocs anys, aquest problema desapareix i apareix una nova oportunitat de salvar definitivament la llengua. Aquest hauria de ser el debat preponderant, però no el veig per enlloc i em pregunto si realment gaires independentistes creuen sincerament en la independència a curt termini, perquè si fóssim la gran majoria, ens hauríem de centrar en això, en lloc de fer front al mentrestant autonomista. El mentrestant ha de servir per preparar el model de país que volem mentre no hi arribem, però no per desgastar-nos en batalles que no tindran importància quan esdevinguem estat. Soc conscient del risc de no arribar a ser mai independents, però, sincerament, jo crec que hem cremat les naus i només és qüestió de creure-hi i actuar.

El mateix passa amb els Jocs Olímpics. Fora de detalls molt matisables, el fons de la qüestió és clar. Si esdevenim un estat abans del 2030, no ens ha de preocupar que l’Aragó vulgui capitalitzar-los com a jocs espanyols. De fet, seran uns jocs multiestatals, catalans, espanyols, francesos i possiblement andorrans o fins i tot bosnians... Només quan no creus que Catalunya pot ser un estat independent abans del 2030, veus uns jocs espanyolitzats a Catalunya.

I si defugim dels temes més calents i pensem en els estructurals, cal dir que un dels problemes més greus del moment és que l’Estat està aprofitant els fons Next Generation per potenciar les comunitats que no tenen risc d’esdevenir independents i, en canvi, castigarà àmpliament Catalunya, com ha quedat palès amb la fàbrica de bateries de Seat i amb molts altres projectes que passen de llarg de casa nostra.

Per això crec que els debats interessats dels enemics de Catalunya fan que tornem a ensopegar amb la mateixa pedra i ens fixem en els arbres que no ens deixen veure el bosc. L’arrel del problema és l’estat espanyol, la solució és la independència i per assolir-la tenim un mandat del 14-F que passa per un acord de govern que ERC ha de decidir si vol complir.

És moment de prendre decisions, no podem esperar gaire més, i la solució és acabar de cremar les naus i preparar l’embat democràtic per culminar la independència.

Joan Canadell

Diputat al Parlament de Catalunya

Article publicat al digital  EL NACIONAL  el dimarts 29 de març de 2022