Les desafortunades declaracions del diputat Rufián, han desencadenat un devessall de comentaris, rèpliques i contrarèpliques, tant en defensors com en detractors de les seves paraules. Tot plegat, cal destacar-ho, en uns moments en què es produeixen dos fets concomitants: primer la vaga d’estudiants contra el conseller d’Esquerra, Josep González Cambray, i segon el possible nomenament de Rufián com a cap de llista a l’ajuntament de Santa Coloma. És de manual que, quan hi ha un problema dins un partit (la vaga d’estudiants), cal actuar amb maniobres de distracció. En el segon fet (el nomenament), Rufián ha volgut deixar clar que, si li ho ordenen, ell pot ser el candidat a Santa Coloma, però que no el mouran pas del congrés espanyol, on es troba comodíssim i feliç. Des de l’inici de l’actual legislatura de coalició, el diputat d’ERC a Madrid havia rebut la consigna explícita de no provocar Junts per Catalunya, pel bé de la mateixa coalició. De sobte Rufián trenca aquest acord. Quina bomba podria ser més eficaç ―per a avisar els seus que no juguin amb ell― que atacar directament l’estabilitat del govern presidit per un company de partit? Tothom sap que Rufián és un personatge amortitzat, que s’ha lliurat amb cos i ànima al PSOE i incapaç de negociar res amb cara i ulls. Però, per una altra banda, el problema que té Esquerra és que Rufián els ha fet guanyar més escons dels que no havia tingut mai, i el pas de substituir-lo és molt delicat i perillós.
Responent les declaracions de Gabriel Rufián, el cap de l’oficina de Carles Puigdemont, Josep Lluís Alay, s’ha mostrat “sorprès” per les declaracions del portaveu d’ERC al Congrés, i les ha considerat de “molt injustes” venint d’algú que pertany al moviment independentista. Així mateix, li ha demanat “responsabilitat”. Alay ha negat amb contundència que s’hagi buscat el suport de Rússia al procés i ha afegit que en cap moment es va voler crear un entramat internacional per finançar la independència. D’altra banda, l’expresident de la Generalitat Carles Puigdemont ha atribuït a una “pura fantasia i especulació” amb l’objectiu “de desacreditar o atacar la reputació del moviment independentista” les informacions que l’acusen d’haver-se reunit amb persones de l’entorn de Vladímir Putin. El MHP Puigdemont ha fet aquests aclariments en un article titulat “Catalunya i el reconeixement internacional” on rebutja les declaracions del portaveu d’ERC, en què donava per bones aquestes informacions, i defensa al mateix temps el cap de la seva oficina, Josep Maria Alay, assegurant que suports com el seu “causen urticària en aquells que ens voldrien mediocres, adotzenats i acomplexats”. Llegiu l’article complet a continuació.
Catalunya i el reconeixement internacional
Des de la nostra arribada a l’exili, una de les prioritats ha estat la internacionalització del procés d’independència de Catalunya. I naturalment ha estat un dels camps on l’Estat espanyol també ha centrat alguns dels seus esforços, ja sigui per desacreditar o ja sigui per criminalitzar.
Personalment he procurat tenir tantes reunions i trobades com m’ha estat possible amb dirigents, exdirigents i persones representants o amb encàrrecs de governs d’arreu del món. M’he trobat amb persones dels diferents continents. Des de caps d’Estat fins a diputats de països africans on es violen els drets humans de manera sistemàtica, passant per banquers de països candidats a la UE o d’alguna de les democràcies més indiscutibles del món. Si no hagués estat per la pandèmia ho hauria continuat fent al llarg d’aquests darrers dos anys.
En totes les reunions i trobades s’ha parlat del procés d’independència de Catalunya i de la situació econòmica. En totes les ocasions, la conversa sobre la independència ha sorgit a iniciativa dels meus interlocutors, interessats a conèixer la situació de primera mà. En cap de les reunions i trobades s’ha abordat l’escenari del reconeixement, per bé que aquest és també un dels objectius que tenim fixats per culminar el procés d’independència. Vaja, seria molt difícil explicar que vols la independència però esperes que el reconeixement caigui per generació espontània. Tanmateix, en tots els casos el meu objectiu era i és ampliar el coneixement internacional de la realitat del conflicte. Per reconèixer, primer t’han de conèixer.
En aquest propòsit he comptat i compto amb l’ajuda excepcional del professor Josep Alay, acadèmic brillant i coneixedor profund de diverses regions del món, particularment d’Àsia, que parla i entén més de 10 llengües. Sé que aquesta mena de suports causen urticària a aquells que ens voldrien mediocres, adotzenats i acomplexats. I que ho intenten criminalitzar de la manera que han criminalitzat l’independentisme.
S’ha parlat i s’ha especulat a partir de dues trobades amb l’aleshores president d’Armènia, que ja vam fer públiques al seu moment. En realitat es van produir en el context d’unes jornades internacionals en les quals vaig coincidir amb altres dirigents d’altres països,i sempre van ser contactes de cortesia i intercanvi d’opinions informals. No només amb ell.
Per cert, i perquè no en quedi cap dubte: cap d’aquestes reunions i trobades ha estat amb cap dirigent, exdirigent o persona representant de la Federació russa.
Tot el que surti d’aquest esquema és pura fantasia i especulació, que no té cap altre interès que el de manipular per obtenir l’objectiu de desacreditar o atacar la reputació del moviment independentista. Tan fantasiós com el famós informe de la “intel·ligència europea”, base de les principals informacions, del qual la mateixa Comissió Europea nega taxativament l’existència.
L’independentisme no és un moviment que hagi de tancar-se en si mateix, ni que pugui renunciar a tenir tants contactes internacionals com sigui possible. No som una regió, no som una mera comunitat autònoma. Som una nació, i les nacions procuren tenir veu al món, i procuren tenir coneixement de tots els conflictes i interessos que hi ha en joc al món. Fer-ho és imprescindible per poder tenir opinió i política pròpia en aquest àmbit; i les opinions i les decisions al respecte són nítides sobre quins són i quins volem que siguin els nostres aliats. Quin és el nostre model i quin no és, sense necessitat de sucursalitzar la nostra política als interessos, legítims però no necessàriament sempre coincidents, de l’Estat es panyol. Només cal repassar totes les resolucions internacionals aprovades per l’independentisme, ara i al llarg dels anys, per adonar-se que fins i tot en els moments més foscos d’Europa, quan l’unionisme espanyol estava alienat amb Hitler i Mussolini, el catalanisme ha es tat compromès amb la causa de la llibertat. Aquí, ala Xina popular o a Rússia.
Carles Puigdemont i Casamajó
130è President de la Generalitat
Article publicat al diari LA VANGUARDIA el dijous 17 de març del 2022
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada