Totes les sospites apunten que l’espionatge il·legal ve d’Espanya i del govern espanyol, i, de fet, les proves de CitizenLab indiquen el mateix. El silenci del govern espanyol al respecte parla per si sol, és evident que Espanya n’és responsable i còmplice. Cal que denunciem la doble vara de mesurar d’Espanya, que maltracta Catalunya mentre critica estats com Hongria i Polònia. Si les víctimes fossin unionistes, ara hi hauria detencions i la fiscalia ja hauria obert una comissió d’investigació. Però ja podem veure les reaccions: ningú no ha espiat, ningú no sap res, no ha passat ni passarà res. A Madrid només es repeteix ‘at infinitum’ que “Espanya és una democràcia sòlida i consolidada”. Repeteixen aquest mantra fins a l’infinit, a veure si cola i si tothom s’ho creu. No hi ha cap país europeu que hagi de repetir-ho constantment. No els cal. Diguem de què presumeixes i et diré què et manca. Espanya és un model polític la legitimitat del qual surt del franquisme i es fonamenta en les anomenades “leyes fundamentales del movimiento”, per tant, unes lleis fetes a mida perquè res no canviï.
No faran absolutament res perquè ningú els obliga. Només podria fer-ho la UE, però la Sra. Úrsula von der Leyen ja ha dit que no té la més mínima intenció d’investigar res d’aquest atac a la democràcia espanyola, ja que és, com diu sempre Europa, un afer intern espanyol. Les clavegueres ja saben fins on poden arribar. Si l’haguessin espiat a ella, serien figues d’un altre paner. Farem soroll una setmana o potser quinze dies i fins a la pròxima... Malgrat tot, ha estat molt positiva la reacció de la premsa internacional, com ara l’editorial de The Washington Post, que ho identifica com un atac a la democràcia. En canvi, per la premsa espanyola el cas ha estat absolutament ignorat. És molt decebedor. Mentre tota la premsa internacional en parla, sorprèn que part de l’espanyola ho minimitzi o ho silenciï directament. Espanya s’ha convertit en una amenaça al dret de la llibertat d’expressió i d’informació. S’espien periodistes mentre fan la seva feina, les seves fonts, els vulneren de manera flagrant el secret professional ―per cert, n’ha dit res, el Col·legi de Periodistes?― però mira, si més no, els mitjans europeus ho han sabut identificar com el que és: un greu atac a la democràcia.
L’espionatge massiu dirigit a les institucions i líders polítics catalans, que afecta notòriament el Parlament, el Govern, diputats a Madrid, eurodiputats, les principals entitats, etc., hauria de ser la gota que fes vessar el got. Perquè no és cosa del PP ni del ‘deep state’. És la forma d’agrair el suport que Sánchez va rebre d’Esquerra Republicana per arribar i mantenir-se al govern espanyol. És la humiliació que remata la presa de pèl que ha estat la faula de diàleg. ERC, Junts i la CUP haurien de trencar els seus pactes amb els socialistes i els comuns, a Catalunya i a Espanya. Però no ho faran a no ser que la gent, des del carrer, els faci la situació insostenible. Però, a hores d'ara, ja sabem que si van junts és que no van enlloc. Només avançarem pel camí que marqui la gent mobilitzada, sense esperar que ho faci cap partit, ni vell ni nou. Malgrat tot això ens temem que no passarà i Espanya ja ens té pressa les mides. Abans ens fustigaven fins a la mort. Ara, dins d’un “lawfare” totalment instal·lat en un poder judicial feixista, en tenen prou amb acusacions falses dels cossos repressius, milers d’escoltes telefòniques com la seva i contubernis cada vegada més flagrants amb la Unió Europea, que els defensa desprenent-se els seus propis principis.
La periodista, Pilar Rahola, en el seu article titulat ‘Espanya, la monarquia bananera’, explica amb detall aquest afer d’espionatge, afirmant que “A Espanya no passarà res: un nou escàndol que quedarà en el forat negre de l’oblit. Però el drama és que a Catalunya tampoc no ha passat res, excepte una xerrameca de declaracions més o menys acolorida”. Llegiu, si voleu, l’article d’aquesta analista política tot seguit.
Espanya, la monarquia bananera
En el seu darrer article a ElNacional.cat l’advocat Gonzalo Boye es preguntava quins són els límits del nacionalisme espanyol a l’hora de reprimir les minories nacionals, i estic segura que era una pregunta retòrica, no endebades la història ens ha demostrat que aquests límits no existeixen. Estem parlant d’un nacionalisme reaccionari i violent que, al llarg de la història, ha reprimit brutalment les nacions històriques, ha provocat una guerra civil, ha generat dues dictadures nacionalfeixistes i, en plena democràcia, ha assassinat amb fons reservats, ha enviat policies a destruir urnes, ha sentenciat a presó dirigents polítics i civils, i ha iniciat una cacera massiva contra milers de persones, pel seu compromís nacional.
Tant Euzkadi com Catalunya coneixem, en pròpia carn —i en pròpia sang— les brutalitats que Espanya és capaç de cometre quan es posa en perill la unitat de l’Estat, concebut com un principi sagrat, inapel·lable i, sense pal·liatius, antidemocràtic. Si afegim que totes les estructures repressives policials i judicials del franquisme es van mantenir en democràcia, sense cap depuració, fins al punt que molts torturadors reberen medalles posteriors, el cicle demoníac es tanca. Espanya va néixer com a Estat des d’una mentalitat de conquesta i, com a tal, només concep la força, en totes les seves variables, per mantenir-se. Des d’aquesta perspectiva, que ens hagin espiat massivament forma part del manual i, per bé que sigui d’una gravetat enorme en termes de drets democràtics, és secular la impunitat amb la qual actua l’Estat quan reprimeix sense contemplacions.
Tanmateix, que fos previsible no implica que no posem noms i cognoms al CatalanGate, i analitzem els mecanismes que permeten al Regne d’Espanya vulnerar drets sense despentinar-se. Els noms són clars: el responsable de l’espionatge massiu no pot ser altre que el Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI), per molt que surtin en bandada a negar-ho des de tots els estaments espanyols, com altrament, fan sempre. Primer, només els Estats el poden comprar i, a més, el CNI ja va reconèixer que el tenia “per espiar a l’estranger”. (Serà que ja ens hi consideren?). Segon, és un software molt car que obliga a una despesa de milions d’euros, de manera que no és imaginable que algun patriota pata negra el financés, ni tindria cap lògica, quan els fons de rèptils ha nodrit sempre les actuacions repressives fora llei. Tercer, no és el primer escàndol d’espionatge del CNI en democràcia. Recordem que el 1995 va esclatar la informació d’espionatge massiu per part del CESID (tal com aleshores s’anomenava), que va comportar la dimissió del seu director general, el totpoderós Emilio Alonso Manglano, i les dimissions —forçades per CIU— del ministre de Defensa Julián Garcia Vargas i del també poderós vicepresident Narcís Serra. La intel·ligència militar (no oblidem que depèn de Defensa) havia espiat durant deu anys tota mena de periodistes, polítics i empresaris, i la crisi política va ser enorme. Finalment, cal recordar les paraules que, segons s’expliquen als mentideros de Madrid, hauria dit Alfredo Pérez Rubalcaba en una famosa reunió per confrontar el conflicte català: “si nos cargamos la democracia, ya la recuperaremos. Pero si se escapa Catalunya, no habrá manera de recuperarla”. I l’axioma es va complir amb precisió: s’han carregat múltiples drets per poder reprimir, jutjar, empresonar i perseguir l’independentisme català. En conseqüència, dubtar que ens hagin espiat, i qui ho ha fet, és d’una ingenuïtat colossal.
Espanya va néixer com Estat des d’una mentalitat de conquesta i, com a tal, només concep la força, en totes les seves variables, per mantenir-se. Des d’aquesta perspectiva, que ens hagin espiat massivament forma part del manual i, per bé que sigui d’una gravetat enorme en termes de drets democràtics, és secular la impunitat amb la que actua l’estat quan reprimeix sense contemplacions.
Altra cosa és preguntar-se si l’encàrrec ve de la Moncloa o és el CNI, emparat en el deep state, qui ha pres la decisió. Certament, és possible que la major part del govern no en sabés res, i molt menys els aliats de Podem, però sembla poc creïble que els ministres de defensa de torn (els de Rajoy i els de Sánchez) no n’estiguessin informats. O són còmplices d’haver permès l’espionatge, i l’actual ministre ha de dimitir per culpabilitat, o no es varen assabentar, i ha de dimitir per inútil. A més, si a Espanya la justícia no fos ideològica i aquestes accions no gaudissin d’impunitat, hauria d’haver-hi conseqüències penals greus. Però res d’això no passarà. Ni donaran explicacions (Sánchez ni s’ha molestat a piular), ni hi haurà cap acció judicial solvent, si més no a Espanya.
A partir d’aquí la qüestió és per què un escàndol tan enorme que ha traspassat fronteres (l’editorial del Washington Post és demolidora) i ha preocupat el Parlament Europeu fins al punt d’oferir-se a revisar els mòbils dels eurodiputats, no genera cap gran explosió a la política espanyola. La resposta té diverses derivades, però remet al principi de l’article: el dogma de la unitat d’Espanya, pel qual són capaços de traspassar tots els límits d’un estat de dret. Ara bé, que ho facin és una cosa, però que ho puguin fer i els hi surti gratis, n’és una altra de diferent, perquè aleshores calen molts còmplices que ho avalin. És a dir, si el CNI ha espiat catalans per les seves idees independentistes (vulnerant la seva pròpia Constitució), i això no produeix cap escàndol, és perquè tots els estaments de control d’una democràcia fan fallida. Espanya és exactament això, una democràcia en fallida. Primer, fallen els partits polítics, monocolors i acrítics quan es tracta de reprimir l’independentisme. Després, fallen els intel·lectuals espanyols, que han deixat d’existir d’una manera terrorífica: no existeixen els Jovellanos, ni els Unamuno, ni els Aranguren. Només hi ha una colla de personatges que, en la qüestió de la unitat d’Espanya, pertanyen al règim sense esquerdes. Òbviament, falla la judicatura, que no actua des d’una perspectiva legalista, sinó com si fos un martell inquisitorial que cau damunt dels heretges bascos i catalans. I falla la massa crítica espanyola, tan inexistent, que es queda només en el substantiu, despullat de tot adjectiu. Per això no hi ha escàndol, perquè tots, dretes, esquerres, centres i extrems estan d’acord que Espanya és un dogma bíblic, contra els enemics de la qual ha de caure la fúria divina. L’exemple: ni Podem ha fet cap gest mínimament seriós, malgrat pertànyer a un govern que ha espiat ciutadans massivament. Sort que aquests havien de venir per superar el règim del 78, i al final han quedat com a meres comparses.
Hi ha un altre apunt també necessari. Si en el primer escàndol d’espionatge, el del 95 amb el Cesid, es va tallar el coll al director Manglano i varen caure un vicepresident i un ministre, com és que ara no ha passat res? La resposta és senzilla: ara els espiats són independentistes, és a dir, enemics de la pàtria. Però també cal afegir que en aquell moment el PSOE depenia dels vots de CIU i Pujol es va plantar i va exigir el cap de Serra, sota pena de fer caure el govern. Per quin motiu ERC, que ara té la paella pel mànec, es mostra tan timorata, no fa servir la seva força i no exigeix, sota amenaça explícita, alguna dimissió? Incomprensible, per bé que aquest és un misteri, el de la servitud d’Esquerra amb el PSOE, que no aclareixen ni el totòlegs del republicanisme.
Finalment, la trista figura de la part catalana davant aquesta destrucció massiva de la nostra intimitat i dels nostres drets. Calia la foto d’unitat que varen perpetrar Puigdemont i Junqueras, i la resta de líders civils i polítics, per dir que, tatxan... farien caure el govern espanyol, trencarien lligams, estriparien... res, només que posarien unes denúncies? Potser caldria estalviar-se aquestes fotos fake d’unitat que només serveixen per demostrar la nostra més absoluta impotència. Sense estratègia real d’unitat, res d’això és creïble: ni ERC trencarà res, ni ha canviat res. La prova és que, per molta cridòria epicofestiva del president Aragonès, tots els departaments de la Generalitat continuen les seves relacions, amb naturalitat, amb els ministeris espanyols. A Espanya no passarà res: un nou escàndol que quedarà en el forat negre de l’oblit. Però el drama és que a Catalunya tampoc no ha passat res, excepte una xerrameca de declaracions més o menys acolorida. Amb cada envestida, Espanya està més forta, perquè demostra que pot fer el que vol, i li surt gratis. I amb cada envestida, dividida i catatònica, Catalunya demostra que està més feble. Ens han agafat la mida, i, desllorigats i dividits, ja només ens queda la buidor de la retòrica.
Pilar Rahola
Escriptora
Article publicat al digital EL NACIONAL el diumenge 24 d'abril de 2022
