Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




25 d’abril 2022

No passarà res

Després de la reunió al Palau de la Generalitat de Catalunya entre el ministre de la Presidència espanyol, Félix Bolaños, i la consellera de la Presidència catalana, Laura Vilagrà, per a abordar l’escàndol d’espionatge ‘’Catalangate’, el govern català s’ha mostrat insatisfet amb les explicacions i les mesures anunciades per Bolaños: “No podem estar satisfets amb les explicacions del ministre. Són insuficients, vagues, inconcretes i de resultats incerts. I un cas tan greu com el que tenim, necessita claredat, honestedat i responsabilitat per part d’aquells que ens han espiat”, ha dit una Vilagrà visiblement molesta, que no ha dubtat en valorar negativament la trobada: “No ha anat bé” ha reiterat. Era d’esperar. Comissió interna i secreta PP-PSOE i a enterrar la veritat sense que els parlamentaris catalans ho sàpiguen. Bolaños se’ns ha pixat a la boca i ha tornat cap a Madrid. Vilagrà s’ha quedat a Barcelona parlant de “conseqüències” que tractant-se d’ERC ja sabem que vol dir.

Totes les sospites apunten que l’espionatge il·legal ve d’Espanya i del govern espanyol, i, de fet, les proves de CitizenLab indiquen el mateix. El silenci del govern espanyol al respecte parla per si sol, és evident que Espanya n’és responsable i còmplice. Cal que denunciem la doble vara de mesurar d’Espanya, que maltracta Catalunya mentre critica estats com Hongria i Polònia. Si les víctimes fossin unionistes, ara hi hauria detencions i la fiscalia ja hauria obert una comissió d’investigació. Però ja podem veure les reaccions: ningú no ha espiat, ningú no sap res, no ha passat ni passarà res. A Madrid només es repeteix ‘at infinitum’ que “Espanya és una democràcia sòlida i consolidada”. Repeteixen aquest mantra fins a l’infinit, a veure si cola i si tothom s’ho creu. No hi ha cap país europeu que hagi de repetir-ho constantment. No els cal. Diguem de què presumeixes i et diré què et manca.  Espanya és un model polític la legitimitat del qual surt del franquisme i es fonamenta en les anomenades “leyes fundamentales del movimiento”, per tant, unes lleis fetes a mida perquè res no canviï.

No faran absolutament res perquè ningú els obliga. Només podria fer-ho la UE, però la Sra. Úrsula von der Leyen ja ha dit que no té la més mínima intenció d’investigar res d’aquest atac a la democràcia espanyola, ja que és, com diu sempre Europa, un afer intern espanyol. Les clavegueres ja saben fins on poden arribar. Si l’haguessin espiat a ella, serien figues d’un altre paner. Farem soroll una setmana o potser quinze dies i fins a la pròxima... Malgrat tot, ha estat molt positiva la reacció de la premsa internacional, com ara l’editorial de The Washington Post, que ho identifica com un atac a la democràcia. En canvi, per la premsa espanyola el cas ha estat absolutament ignorat. És molt decebedor. Mentre tota la premsa internacional en parla, sorprèn que part de l’espanyola ho minimitzi o ho silenciï directament. Espanya s’ha convertit en una amenaça al dret de la llibertat d’expressió i d’informació. S’espien periodistes mentre fan la seva feina, les seves fonts, els vulneren de manera flagrant el secret professional ―per cert, n’ha dit res, el Col·legi de Periodistes?― però mira, si més no, els mitjans europeus ho han sabut identificar com el que és: un greu atac a la democràcia.

L’espionatge massiu dirigit a les institucions i líders polítics catalans, que afecta notòriament el Parlament, el Govern, diputats a Madrid, eurodiputats, les principals entitats, etc., hauria de ser la gota que fes vessar el got. Perquè no és cosa del PP ni del ‘deep state’. És la forma d’agrair el suport  que Sánchez va rebre d’Esquerra Republicana per arribar i mantenir-se al govern espanyol. És la humiliació que remata la presa de pèl que ha estat la faula de diàleg. ERC, Junts i la CUP haurien de trencar els seus pactes amb els socialistes i els comuns, a Catalunya i a Espanya. Però no ho faran a no ser que la gent, des del carrer, els faci la situació insostenible. Però, a hores d'ara, ja sabem que si van junts és que no van enlloc. Només avançarem pel camí que marqui la gent mobilitzada, sense esperar que ho faci cap partit, ni vell ni nou. Malgrat tot això ens temem que no passarà i Espanya ja ens té pressa les mides. Abans ens fustigaven fins a la mort. Ara, dins d’un “lawfare” totalment instal·lat en un poder judicial feixista, en tenen prou amb acusacions falses dels cossos repressius, milers d’escoltes telefòniques com la seva i contubernis cada vegada més flagrants amb la Unió Europea, que els defensa desprenent-se els seus propis principis.

La periodista, Pilar Rahola, en el seu article titulat ‘Espanya, la monarquia bananera’, explica amb detall aquest afer d’espionatge, afirmant que “A Espanya no passarà res: un nou escàndol que quedarà en el forat negre de l’oblit. Però el drama és que a Catalunya tampoc no ha passat res, excepte una xerrameca de declaracions més o menys acolorida”. Llegiu, si voleu, l’article d’aquesta analista política tot seguit.

Espanya, la monarquia bananera

En el seu darrer article a ElNacional.cat l’advocat Gonzalo Boye es preguntava quins són els límits del nacionalisme espanyol a l’hora de reprimir les minories nacionals, i estic segura que era una pregunta retòrica, no endebades la història ens ha demostrat que aquests límits no existeixen. Estem parlant d’un nacionalisme reaccionari i violent que, al llarg de la història, ha reprimit brutalment les nacions històriques, ha provocat una guerra civil, ha generat dues dictadures nacionalfeixistes i, en plena democràcia, ha assassinat amb fons reservats, ha enviat policies a destruir urnes, ha sentenciat a presó dirigents polítics i civils, i ha iniciat una cacera massiva contra milers de persones, pel seu compromís nacional.

Tant Euzkadi com Catalunya coneixem, en pròpia carn —i en pròpia sang— les brutalitats que Espanya és capaç de cometre quan es posa en perill la unitat de l’Estat, concebut com un principi sagrat, inapel·lable i, sense pal·liatius, antidemocràtic. Si afegim que totes les estructures repressives policials i judicials del franquisme es van mantenir en democràcia, sense cap depuració, fins al punt que molts torturadors reberen medalles posteriors, el cicle demoníac es tanca. Espanya va néixer com a Estat des d’una mentalitat de conquesta i, com a tal, només concep la força, en totes les seves variables, per mantenir-se. Des d’aquesta perspectiva, que ens hagin espiat massivament forma part del manual i, per bé que sigui d’una gravetat enorme en termes de drets democràtics, és secular la impunitat amb la qual actua l’Estat quan reprimeix sense contemplacions.

Tanmateix, que fos previsible no implica que no posem noms i cognoms al CatalanGate, i analitzem els mecanismes que permeten al Regne d’Espanya vulnerar drets sense despentinar-se. Els noms són clars: el responsable de l’espionatge massiu no pot ser altre que el Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI), per molt que surtin en bandada a negar-ho des de tots els estaments espanyols, com altrament, fan sempre. Primer, només els Estats el poden comprar i, a més, el CNI ja va reconèixer que el tenia “per espiar a l’estranger”. (Serà que ja ens hi consideren?). Segon, és un software molt car que obliga a una despesa de milions d’euros, de manera que no és imaginable que algun patriota pata negra el financés, ni tindria cap lògica, quan els fons de rèptils ha nodrit sempre les actuacions repressives fora llei. Tercer, no és el primer escàndol d’espionatge del CNI en democràcia. Recordem que el 1995 va esclatar la informació d’espionatge massiu per part del CESID (tal com aleshores s’anomenava), que va comportar la dimissió del seu director general, el totpoderós Emilio Alonso Manglano, i les dimissions —forçades per CIU— del ministre de Defensa Julián Garcia Vargas i del també poderós vicepresident Narcís Serra. La intel·ligència militar (no oblidem que depèn de Defensa) havia espiat durant deu anys tota mena de periodistes, polítics i empresaris, i la crisi política va ser enorme. Finalment, cal recordar les paraules que, segons s’expliquen als mentideros de Madrid, hauria dit Alfredo Pérez Rubalcaba en una famosa reunió per confrontar el conflicte català: “si nos cargamos la democracia, ya la recuperaremos. Pero si se escapa Catalunya, no habrá manera de recuperarla”. I l’axioma es va complir amb precisió: s’han carregat múltiples drets per poder reprimir, jutjar, empresonar i perseguir l’independentisme català. En conseqüència, dubtar que ens hagin espiat, i qui ho ha fet, és d’una ingenuïtat colossal.

Espanya va néixer com Estat des d’una mentalitat de conquesta i, com a tal, només concep la força, en totes les seves variables, per mantenir-se. Des d’aquesta perspectiva, que ens hagin espiat massivament forma part del manual i, per bé que sigui d’una gravetat enorme en termes de drets democràtics, és secular la impunitat amb la que actua l’estat quan reprimeix sense contemplacions.

Altra cosa és preguntar-se si l’encàrrec ve de la Moncloa o és el CNI, emparat en el deep state, qui ha pres la decisió. Certament, és possible que la major part del govern no en sabés res, i molt menys els aliats de Podem, però sembla poc creïble que els ministres de defensa de torn (els de Rajoy i els de Sánchez) no n’estiguessin informats. O són còmplices d’haver permès l’espionatge, i l’actual ministre ha de dimitir per culpabilitat, o no es varen assabentar, i ha de dimitir per inútil. A més, si a Espanya la justícia no fos ideològica i aquestes accions no gaudissin d’impunitat, hauria d’haver-hi conseqüències penals greus. Però res d’això no passarà. Ni donaran explicacions (Sánchez ni s’ha molestat a piular), ni hi haurà cap acció judicial solvent, si més no a Espanya.

A partir d’aquí la qüestió és per què un escàndol tan enorme que ha traspassat fronteres (l’editorial del Washington Post és demolidora) i ha preocupat el Parlament Europeu fins al punt d’oferir-se a revisar els mòbils dels eurodiputats, no genera cap gran explosió a la política espanyola. La resposta té diverses derivades, però remet al principi de l’article: el dogma de la unitat d’Espanya, pel qual són capaços de traspassar tots els límits d’un estat de dret. Ara bé, que ho facin és una cosa, però que ho puguin fer i els hi surti gratis, n’és una altra de diferent, perquè aleshores calen molts còmplices que ho avalin. És a dir, si el CNI ha espiat catalans per les seves idees independentistes (vulnerant la seva pròpia Constitució), i això no produeix cap escàndol, és perquè tots els estaments de control d’una democràcia fan fallida. Espanya és exactament això, una democràcia en fallida. Primer, fallen els partits polítics, monocolors i acrítics quan es tracta de reprimir l’independentisme. Després, fallen els intel·lectuals espanyols, que han deixat d’existir d’una manera terrorífica: no existeixen els Jovellanos, ni els Unamuno, ni els Aranguren. Només hi ha una colla de personatges que, en la qüestió de la unitat d’Espanya, pertanyen al règim sense esquerdes. Òbviament, falla la judicatura, que no actua des d’una perspectiva legalista, sinó com si fos un martell inquisitorial que cau damunt dels heretges bascos i catalans. I falla la massa crítica espanyola, tan inexistent, que es queda només en el substantiu, despullat de tot adjectiu. Per això no hi ha escàndol, perquè tots, dretes, esquerres, centres i extrems estan d’acord que Espanya és un dogma bíblic, contra els enemics de la qual ha de caure la fúria divina. L’exemple: ni Podem ha fet cap gest mínimament seriós, malgrat pertànyer a un govern que ha espiat ciutadans massivament. Sort que aquests havien de venir per superar el règim del 78, i al final han quedat com a meres comparses.

Hi ha un altre apunt també necessari. Si en el primer escàndol d’espionatge, el del 95 amb el Cesid, es va tallar el coll al director Manglano i varen caure un vicepresident i un ministre, com és que ara no ha passat res? La resposta és senzilla: ara els espiats són independentistes, és a dir, enemics de la pàtria. Però també cal afegir que en aquell moment el PSOE depenia dels vots de CIU i Pujol es va plantar i va exigir el cap de Serra, sota pena de fer caure el govern. Per quin motiu ERC, que ara té la paella pel mànec, es mostra tan timorata, no fa servir la seva força i no exigeix, sota amenaça explícita, alguna dimissió? Incomprensible, per bé que aquest és un misteri, el de la servitud d’Esquerra amb el PSOE, que no aclareixen ni el totòlegs del republicanisme.

Finalment, la trista figura de la part catalana davant aquesta destrucció massiva de la nostra intimitat i dels nostres drets. Calia la foto d’unitat que varen perpetrar Puigdemont i Junqueras, i la resta de líders civils i polítics, per dir que, tatxan... farien caure el govern espanyol, trencarien lligams, estriparien... res, només que posarien unes denúncies? Potser caldria estalviar-se aquestes fotos fake d’unitat que només serveixen per demostrar la nostra més absoluta impotència. Sense estratègia real d’unitat, res d’això és creïble: ni ERC trencarà res, ni ha canviat res. La prova és que, per molta cridòria epicofestiva del president Aragonès, tots els departaments de la Generalitat continuen les seves relacions, amb naturalitat, amb els ministeris espanyols. A Espanya no passarà res: un nou escàndol que quedarà en el forat negre de l’oblit. Però el drama és que a Catalunya tampoc no ha passat res, excepte una xerrameca de declaracions més o menys acolorida. Amb cada envestida, Espanya està més forta, perquè demostra que pot fer el que vol, i li surt gratis. I amb cada envestida, dividida i catatònica, Catalunya demostra que està més feble. Ens han agafat la mida, i, desllorigats i dividits, ja només ens queda la buidor de la retòrica.

Pilar Rahola

Escriptora

Article publicat al digital  EL NACIONAL  el diumenge 24 d'abril de 2022

20 d’abril 2022

CatalanGate

Aquest cap de setmana hem conegut l’espionatge polític massiu, la vigilància il·legítima i il·legal i la vulneració de drets fonamentals d’un mínim de seixanta-cinc dirigents independentistes del govern, de partits polítics i de la societat civil. Aquest fet gravíssim no ha propiciat cap moviment de fitxa dels alts representants del govern espanyol ni dels partits polítics que l’integren. Cap investigació interna, cap dimissió, malgrat les denúncies i els articles de periodisme d‘investigació sobre l’ús de Pegasus per part del Govern espanyol i l’afirmació de Microsoft que el ‘Candiru’ s’havia utilitzat especialment a Espanya contra ciutadans catalans. És el cas de ciberespionatge més gran del món que, a més, s'ha portat més enllà de les fronteres d'Espanya: a Bèlgica, Suïssa, Alemanya i França. No és un afer intern, és un afer europeu.

Tothom és de l’opinió  que l’independentisme català ha d’internacionalitzar el conflicte polític amb Espanya. Sempre s’ha dit, però s’ha fet poc. Paradoxalment, Espanya, que sempre ha defensat que la carpeta catalana és una qüestió interna no para d’internacionalitzar-la. Ho va fer apallissant votants de totes les edats possibles l’1-O del 2017, ho ha fet cada cop que s’ha estavellat en un tribunal europeu i ho torna a fer ara amb un espionatge a gran escala a dirigents, càrrecs i líders independentistes amb un programa informàtic israelià. La publicitat que li estan fent a l’empresa del Pegasus no es paga amb diners, però el desastre per a la credibilitat del Regne d’Espanya ―el Borbó emèrit no és l’únic que la perjudica― també és immens. Espanya torna a estar sota els focus internacionals des del moment que un equip d’investigadors canadencs es dedica a fer sortir a la llum les seves febleses i les trampes amb Catalunya. Tot i això, l’escàndol de l’espionatge contra l’independentisme amb el programari Pegasus ha rebut més atenció de la premsa internacional que no pas de l’espanyola. En els principals diaris de Madrid, tan sols El País ha col·locat la informació a la portada, els altres com La Razón amaga l’escàndol i l’ABC no en fa cap comentari.

Ara li toca moure fitxa a l’independentisme. És el moment de veure si és capaç de passar per sobre de les fortíssimes i arrelades divisions internes i fer alguna cosa més que una roda de premsa conjunta. El líder dels comuns al Congrés dels Diputats, Jaume Asens, ha denunciat en una piulada que "l'espionatge il·legal i massiu a l’independentisme català és una vulneració greu dels drets incompatible amb una democràcia". Davant d'aquestes paraules el diputat i cantautor, Luis Llach, ha considerat que Asens té a la mà una manera molt senzilla de depurar responsabilitats: "Podeu començar vosaltres. Fàcil. Sortiu del gobierno". Això va en la mateixa línia de la petició que el líder de Junts per Catalunya, Carles Puigdemont, ha fet a ERC: "Si a partir de demà no fem res i Espanya continua governada gràcies al suport d'independentistes i va fent la viu-viu mentre ens tracta com a ciutadans de segona que mereixen tota mena de vulneracions dels seus drets, els estarem legitimant". Llach ha anat més enllà i en una altra piulada  sobre l'escàndol del CatalanGate, ha assenyalat directament la responsabilitat de l’espionatge a l'executiu de Pedro Sánchez: "Un executiu incapaç de controlar això que anomenem finament ‘deep state’ o niu de serps antidemocràtiques, es converteix en el seu col·laborador necessari i em temo que entusiasta”

La necessitat de fer caure el govern de Pedro Sánchez, que Puigdemont reclama a ERC i Llach a Unidas Podemos, ja va ser posada de manifest pel cap de l'oficina del president Carles Puigdemont, Josep Lluís Alay, que forma part de la llista de noms dels espiats per Pegasus. Alay cita John-Scott Railton, l'investigador de Citizen Lab que es pregunta quin govern hi ha darrere del CatalanGate, però hi ha evidències substancials que suggereixen un nexe d'unió amb el govern d'Espanya. Davant d'aquesta afirmació, Alay expressa la seva indignació i es pregunta "¿no teniu prou raons encara per fer caure el govern espanyol corrupte de Pedro Sánchez?". Per analitzar aquest escàndol que ha provocat l’espionatge massiu a polítics catalans, el director del digital VilaWeb, Vicent Parta, ha escrit un editorial titulat  ”Un tombant, encara que siga poc concret”, on demana a les forces independentistes que es posin d’acord per exigir responsabilitats i congelin “qualsevol mena de col·laboració amb el govern espanyol, amb Pedro Sánchez, si més no mentre no hi haja respostes indiscutibles a les preguntes greus que ells mateixos formulen”. Podeu llegir tot seguit l’article d’en Partal.

Un tombant, encara que siga poc concret

Immediatament després de sortir a la llum pública el Catalangate, es va anunciar que l’independentisme faria un gest públic d’unitat i repulsa amb una conferència de premsa unitària al Parlament Europeu i una declaració pública del govern de la Generalitat.

De manera una mica inesperada, i també significativa, els dos actes van ser bastant diferents, tant de to com de contingut. A Brussel·les la imatge de la taula era potent i prometia molt. Puigdemont i Junqueras, acompanyats a banda i banda d’Elisenda Paluzie, Carles Riera i Xavier Antich, acaparaven totes les mirades, lògicament. No és habitual veure junts els dos dirigents més importants de l’independentisme, en un mateix acte. Però les darreres paraules de la intervenció inicial del president Puigdemont –que apuntaven a una cosa ben òbvia: que no és possible de continuar fent les mateixes coses ara que s’ha confirmat l’espionatge en massa del govern espanyol– van portar, en el torn de preguntes dels periodistes, a un bescanvi de discursos, especialment entre Junqueras i Puigdemont però amb incursions dels altres, que semblaven tornar-nos al passat. A aquell passat en què, normalment, sense dirigir-se mai directament l’un a l’altre –ells dos, o també Junqueras i Mas–, expressaven coses tan diferents i allunyades que era impossible de notar cap complicitat. Elisenda Paluzie també va afirmar que no pot haver-hi cap negociació amb un interlocutor que t’espia abans i després de les reunions. I va rebre la mateixa resposta.

En canvi, hores més tard, la compareixença del govern va ser molt més compacta. El president Aragonès va ser contundent quan afirmà allò mateix que ja havia dit a Brussel·les el president Puigdemont: que no pot ser que no passe res. I va voler deixar ben clar que les relacions del govern català amb l’espanyol, inclosa l’anomenada taula de diàleg, no poden continuar de la mateixa manera que abans. El president, clarament i lògicament enutjat, va posar en la teulada de Pedro Sánchez la continuïtat de les relacions que han tingut fins ara, tot i que va esquivar les preguntes més directes, descarregant les decisions a prendre en unes altres institucions sobre les espatlles dels partits.

Institucionalment parlant, té sentit que el president de la Generalitat, especialment si és al capdavant d’un govern de coalició, no es pronuncie sobre pactes i acords que els partits, inclòs el seu, fan en unes altres institucions. Però crec que la reacció més normal a uns fets d’aquesta gravetat, la més comprensible, seria que Junts trencàs immediatament el seu acord de govern a la Diputació de Barcelona, que tots els municipis on els uns o els altres han pactat amb el PSC reconsiderassen les majories i que tots els diputats independentistes en totes les cambres parlamentàries es posassen d’acord per exigir responsabilitats i congelassen qualsevol mena de col·laboració amb el govern espanyol, amb Pedro Sánchez, si més no mentre no hi haja respostes indiscutibles a les preguntes greus que ells mateixos formulen.

Així doncs, tot plegat, tot allò que vam viure ahir indica que som en un tombant, o en allò que podria ser i hauria de ser un tombant clar, però que encara és massa inconcret. Vejam si el pas de les hores i els dies, i l’actitud prepotent del govern espanyol, fan la feina que resta.

Vicent Partal

Periodista

 

Article publicat al digital   WilaWeb  el dimarts 19 d’abril del 2022

12 d’abril 2022

L’adéu de Jordi Sànchez

Com hem pogut saber els darrers dies, Jordi Sànchez, actual secretari de Junts per Catalunya, ha decidit no presentar-se novament al càrrec en el Congrés que el partit de Junts per Catalunya ha de celebrar el pròxim mes de juny. Per què Jordi Sànchez vol deixar la secretaria general? Els motius són els que ell mateix ha explicat pel fet que, en els darrers temps, en la Catalunya interior ell ha pres les grans decisions, dividint clarament el paper entre ell i el president Puigdemont, que ha portat tot el pes específic de JxC des de l’exterior, i amb la perspectiva del seu molt més que probable retorn immediat, quan surti la sentència del Tribunal de Justícia de la UE. El president Puigdemont ha deixat que el pes específic de la política de Junts per Catalunya en l’interior la liderés la direcció del partit, amb Jordi Sànchez al capdavant.

El secretari general que ha estat el gran artífex d’aquest concepte de partit/moviment amb voluntat de govern, és la persona que tanca el pacte de govern; és el que aconsegueix que diverses personalitats arribin a ser consellers d’enorme importància; és el que ha apagat alguns dels incendis mal forjats, com per exemple el del pacte per la llengua, i també és l’home que ha anat recosint la ferida del PDeCat en el territori de cara a les municipals. Mèrits de Jordi Sànchez en té molts, però és un fet que durant el seu curt mandat com a secretari general, també hi ha hagut alguns dels grans problemes del partit, molts d’ells esdevinguts d’una certa lluita pel poder interior. Jordi Sànchez diu que se’n va per evitar la desunió, perquè no vol que la seva figura, a la qual darrerament s’han dirigit crítiques molt ferotges, serveixi per crear una imatge de divisió dins del proper congrés i perquè ell el que vol és construir la independència, però que no té una especial afecció pel poder.

Això deixa el partit de Junts per Catalunya davant tres reptes importants: el primer és qui optarà al càrrec de secretari general. És evident que hi ha un nom que està per davant dels altres, el de Jordi Turull que, des de la seva època a la presó, s’ha guanyat a pols el lideratge del partit. El que cal saber a hores d’ara, si finalment es presentarà i accelerarà aquest procés. El segon rellevant deure en aquest congrés de Junts és fixar les grans línies del partit. Ha de decidir les millors estratègies, ha d’evitar alguns errors interns que s’han comès darrerament i ha d’evitar aquesta desunió que permanentment origina molt de soroll i estridència. Aquesta aparent desunió no és pas dolenta, ja que ofereix la imatge d’un partit heterogeni i que té molta vida interior, puix és millor un partit així que aquells que tenen votacions ‘a la búlgara’, on tothom diu que sí a tot. Esquerra Republicana té ara mateix aquest problema, pel fet que s’ha convertit en un partit on tothom diu que sí a la direcció, no hi ha dissidents interns, havent-hi com hi ha unes estratègies nacionals que s’han mogut tant els últims temps. Per tant, el gran repte de Junts per Catalunya, és aconseguir que la direcció que finalment surti d’aquest congrés sigui de consens i no pas per veure qui arriba primer a obtenir un càrrec.

El tercer element a tenir en compte és la presidència del partit. Sens dubte avui qui ostenta aquesta presidència és Carles Puigdemont, probablement el líder més emblemàtic de tot el moviment independentista. Però Puigdemont ha deixat dit que vol deixar la presidència del partit, perquè el que realment vol és portar plenament la presidència del Consell per la República. Si és així, i ho vol fer abans del congrés del mes de juny, això obre la porta a veure qui optarà a la presidència de JxC i, no cal dir, obre un meló d’enorme complexitat. Potser la idea millor i més raonable en aquests moments, fora que Puigdemont ajornés la decisió de deixar o no la presidència, a dates posteriors al congrés perquè, amb una direcció de consens, tranquil·lament  es pugui escollir la presidència quan ell finalment ho decideixi.

Seria bo doncs que el partit de JxC resolgui en el proper congrés només el càrrec de secretari general i no es posi a obrir el debat sobre el càrrec de president perquè llavors el consell potser no serà tan plàcid i senzill. En l’article de Pilar Rahola, que es titula “Junts o remenats”, la periodista analitza les darreres dades del CEO sobre la intenció actual de vot a Catalunya i també la situació provocada per l’adéu de Jordi Sànchez. Podeu llegir l’article a continuació.

Junts o remenats

És evident que les dades del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO), com les de qualsevol altra enquesta, només són especulatives, i resulten més útils per omplir tertúlies desvagades, que no pas per fer bones prospectives polítiques. Emperò, si bé això és cert, també ho és la validesa d’uns resultats quan s’han convertit en tendència. És a dir, si unes xifres es repeteixen obsessivament, enquesta rere enquesta, cal tenir-les en compte, si més no per evitar mals superiors.

Amb aquest avís per a navegants, els darrers estudis del CEO marquen tres punts tossuts de tendència: la lenta baixada de la voluntat independentista; la solidesa de l’estratègia de renúncies d’ERC, presumiblement validada; i la pèrdua d’influència de JuntsXCat. Amb dos supòsits afegits: l’absoluta majoria de catalans que volen un referèndum; i la consolidació de Salvador Illa com a alternativa de Govern. Amb tot plegat, seria força impensable, de moment, aconseguir la majoria absoluta independentista del febrer passat que, lògicament, va tenir un gran valor polític i simbòlic. Si aquesta darrera dada, la sumem a la primera —la baixada de la voluntat d’independència— i a la presumpta validació de l’estratègia de marxa enrere d’ERC, el mapa per a aquells que desitgem la independència de Catalunya tendiria cap al pessimisme.

Tanmateix, crec que tots aquests paràmetres no sumen, que hi ha correccions rellevants com el 80% que vol el referèndum, o el fet indiscutible que la desaparició de Ciutadans i la crisi del PP, sumades a la irrellevància dels Comuns, consolida Illa en el seu espectre ideologico-nacional. De Vox no cal fer-ne supòsits: és material extraterrestre. A més, la quantitat d’errors, baralles i confusió que han acumulat els partits independentistes, més la covid i la fatiga econòmica, han incidit directament en el desconcert del seu votant, incapaç de saber quins són els referents i les estratègies. Si l’independentisme està en fase de baixada, malgrat l’enorme resistència que ha tingut la ciutadania en totes les eleccions des del Primer d’Octubre, no és culpa de la repressió espanyola —que, al contrari, reforça el vot—, ni del canvi de criteri personal —crec sincerament que avui hi ha més independentistes que abans—, sinó purament i exclusiva dels partits independentistes, que han excel·lit en l’art de fer el préssec fins a deixar-nos ben marejats. Al capdavall, molts ciutadans poden preguntar-se de què serveix votar per partits indepes, si no sembla que cap d’ells estigui treballant en aquesta direcció. Amb tot, és força difícil especular amb la voluntat actual d’independència, perquè aquesta no és completament quantificable si no es fa un referèndum, i, en aquest cas, estic convençuda que els pota negra de l’Espanya unida s'endurien un bon ensurt. De moment les dades, en termes de desigs i voluntats sempre són especulacions boiroses.

El que, en canvi, em sembla més analitzable és la lenta, però persistent baixada de Junts. Què li passa a JuntsXCat? I cal preguntar-s’ho perquè la resposta fàcil, en el sentit que els ciutadans estarien validant l’estratègia del cranc d’Esquerra, em sembla un reduccionisme simplista. Si Junts perd llençols en cada bugada és per mèrits propis, i això malgrat estar presidit pel líder indiscutible de l’independentisme, el president Puigdemont, i tenir alguns dels polítics catalans més notables en les seves files. Tot i així, Junts no acaba de quallar com a estructura organitzativa, i algunes de les esquerdes de l’edifici són fàcilment detectables. La primera és, justament, una esquerda en ella mateixa: la distància que s’ha creat entre el Junts de l’exili i el de l’interior o, per dir-ho amb claredat, la percepció que la direcció a Catalunya s’ha distanciat considerablement de les estratègies del mateix Puigdemont, especialment en temes d’enorme importància política. Junts no pot allunyar-se de l’exili, perquè l’exili és l’essència mateixa del partit i, sense el lideratge de Puigdemont, perd la identitat que el defineix. Però és indiscutible que ho ha fet, que el president no ha estat d’acord amb algunes decisions fonamentals —des del Govern fins al català— i que, a poc a poc, sense arribar a cap xoc, s’ha anat creant una clara distància. I aquesta difusa sensació de partit més enllà del president —o sense el president— li ha reduït el crèdit i la solvència. Si Junts vol tornar a posicions de pole position, necessita Puigdemont, de la mateixa manera que crec que Puigdemont està més blindat si té el partit al darrere. Aquesta simbiosi necessària hauria de ser molt sensible de cara al congrés del juny.

A banda d’aquesta dualitat entre l’interior i l’exili, Junts també ha acumulat alguns errors que han estat molt visibles: per exemple, una tendència a la baralla entre els alts càrrecs del partit, amb notable cau d’orella als periodistes. A hores, moltes redaccions saben què es diuen uns dels altres, i la prova més clara és la recent dimissió de Jordi Sànchez, que “s’aparta” justament per no crear divisió. És a dir, la divisió existeix. Per dir-ho clar i català, massa ganes de manar, molt neguit per demostrar-ho i poca cultura de grup, a diferència d’ERC, que sembla una congregació de monjos silenciosos. A banda dels galls i gallines del galliner, Junts no ha aconseguit quallar una estratègia pròpia, i no ha estat capaç de demostrar que, en termes d’independència, era substancialment diferent d'ERC, malgrat que ho és clarament. Però en política, cal ser-ho i cal semblar-ho. Alhora, s’ha d’afegir al desori, la trencadissa amb el PdCat —que segurament li va fer perdre el pols amb ERC—, i la pèrdua d’alguns valors fonamentals com Artur Mas. En aquella bugada, els llençols varen ser importants, tot i que Mas va fer mèrits, perquè el seu paper en el moment del PdCat va fer força mal. També és un fet que Junts no acaba de definir-se ideològicament, fins al punt que algunes vegades ha oscil·lat des de posicions ordenades, fins a cupaires, i, més enllà de la independència, sembla impossible conciliar els dos pols. Finalment, cal afegir l’etern mala consciència —que no pateix ERC— de poder fer aliances puntuals amb els partits no independentistes, especialment amb el PSC, cosa necessària en la quotidianitat política.

Probablement la “joventut” del partit explica alguns dels errors comesos, i res no és fàcil per a un col·lectiu humà que ve de múltiples procedències, des del món convergent, fins a activistes de tota mena vinculats amb l’independentisme. Però també és evident que Junts és una opció amb vocació guanyadora, i que necessita trobar el rumb per posar-se de nou en la via del tren. Serà el congrés de juny el que guareixi tots els mals, o el mirall on es reflecteixin? La resposta a aquesta pregunta serà clau en el futur de Junts i, òbviament, en el futur de l’independentisme. No oblidem que en l’horitzó proper es pot plantejar el retorn del president legítim de Catalunya, i Junts no pot semblar un partit desballestat quan això passi.

Pilar Rahola

Escriptora

Article publicat al digital   EL NACIONAL  el diumenge 10 d'abril del 2022