El secretari general que ha estat el gran artífex d’aquest concepte de partit/moviment amb voluntat de govern, és la persona que tanca el pacte de govern; és el que aconsegueix que diverses personalitats arribin a ser consellers d’enorme importància; és el que ha apagat alguns dels incendis mal forjats, com per exemple el del pacte per la llengua, i també és l’home que ha anat recosint la ferida del PDeCat en el territori de cara a les municipals. Mèrits de Jordi Sànchez en té molts, però és un fet que durant el seu curt mandat com a secretari general, també hi ha hagut alguns dels grans problemes del partit, molts d’ells esdevinguts d’una certa lluita pel poder interior. Jordi Sànchez diu que se’n va per evitar la desunió, perquè no vol que la seva figura, a la qual darrerament s’han dirigit crítiques molt ferotges, serveixi per crear una imatge de divisió dins del proper congrés i perquè ell el que vol és construir la independència, però que no té una especial afecció pel poder.
Això deixa el partit de Junts per Catalunya davant tres reptes importants: el primer és qui optarà al càrrec de secretari general. És evident que hi ha un nom que està per davant dels altres, el de Jordi Turull que, des de la seva època a la presó, s’ha guanyat a pols el lideratge del partit. El que cal saber a hores d’ara, si finalment es presentarà i accelerarà aquest procés. El segon rellevant deure en aquest congrés de Junts és fixar les grans línies del partit. Ha de decidir les millors estratègies, ha d’evitar alguns errors interns que s’han comès darrerament i ha d’evitar aquesta desunió que permanentment origina molt de soroll i estridència. Aquesta aparent desunió no és pas dolenta, ja que ofereix la imatge d’un partit heterogeni i que té molta vida interior, puix és millor un partit així que aquells que tenen votacions ‘a la búlgara’, on tothom diu que sí a tot. Esquerra Republicana té ara mateix aquest problema, pel fet que s’ha convertit en un partit on tothom diu que sí a la direcció, no hi ha dissidents interns, havent-hi com hi ha unes estratègies nacionals que s’han mogut tant els últims temps. Per tant, el gran repte de Junts per Catalunya, és aconseguir que la direcció que finalment surti d’aquest congrés sigui de consens i no pas per veure qui arriba primer a obtenir un càrrec.
El tercer element a tenir en compte és la presidència del partit. Sens dubte avui qui ostenta aquesta presidència és Carles Puigdemont, probablement el líder més emblemàtic de tot el moviment independentista. Però Puigdemont ha deixat dit que vol deixar la presidència del partit, perquè el que realment vol és portar plenament la presidència del Consell per la República. Si és així, i ho vol fer abans del congrés del mes de juny, això obre la porta a veure qui optarà a la presidència de JxC i, no cal dir, obre un meló d’enorme complexitat. Potser la idea millor i més raonable en aquests moments, fora que Puigdemont ajornés la decisió de deixar o no la presidència, a dates posteriors al congrés perquè, amb una direcció de consens, tranquil·lament es pugui escollir la presidència quan ell finalment ho decideixi.
Seria bo doncs que el partit de JxC resolgui en el proper congrés només el càrrec de secretari general i no es posi a obrir el debat sobre el càrrec de president perquè llavors el consell potser no serà tan plàcid i senzill. En l’article de Pilar Rahola, que es titula “Junts o remenats”, la periodista analitza les darreres dades del CEO sobre la intenció actual de vot a Catalunya i també la situació provocada per l’adéu de Jordi Sànchez. Podeu llegir l’article a continuació.
Junts o remenats
És evident que les dades del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO), com les de qualsevol altra enquesta, només són especulatives, i resulten més útils per omplir tertúlies desvagades, que no pas per fer bones prospectives polítiques. Emperò, si bé això és cert, també ho és la validesa d’uns resultats quan s’han convertit en tendència. És a dir, si unes xifres es repeteixen obsessivament, enquesta rere enquesta, cal tenir-les en compte, si més no per evitar mals superiors.
Amb aquest avís per a navegants, els darrers estudis del CEO marquen tres punts tossuts de tendència: la lenta baixada de la voluntat independentista; la solidesa de l’estratègia de renúncies d’ERC, presumiblement validada; i la pèrdua d’influència de JuntsXCat. Amb dos supòsits afegits: l’absoluta majoria de catalans que volen un referèndum; i la consolidació de Salvador Illa com a alternativa de Govern. Amb tot plegat, seria força impensable, de moment, aconseguir la majoria absoluta independentista del febrer passat que, lògicament, va tenir un gran valor polític i simbòlic. Si aquesta darrera dada, la sumem a la primera —la baixada de la voluntat d’independència— i a la presumpta validació de l’estratègia de marxa enrere d’ERC, el mapa per a aquells que desitgem la independència de Catalunya tendiria cap al pessimisme.
Tanmateix, crec que tots aquests paràmetres no sumen, que hi ha correccions rellevants com el 80% que vol el referèndum, o el fet indiscutible que la desaparició de Ciutadans i la crisi del PP, sumades a la irrellevància dels Comuns, consolida Illa en el seu espectre ideologico-nacional. De Vox no cal fer-ne supòsits: és material extraterrestre. A més, la quantitat d’errors, baralles i confusió que han acumulat els partits independentistes, més la covid i la fatiga econòmica, han incidit directament en el desconcert del seu votant, incapaç de saber quins són els referents i les estratègies. Si l’independentisme està en fase de baixada, malgrat l’enorme resistència que ha tingut la ciutadania en totes les eleccions des del Primer d’Octubre, no és culpa de la repressió espanyola —que, al contrari, reforça el vot—, ni del canvi de criteri personal —crec sincerament que avui hi ha més independentistes que abans—, sinó purament i exclusiva dels partits independentistes, que han excel·lit en l’art de fer el préssec fins a deixar-nos ben marejats. Al capdavall, molts ciutadans poden preguntar-se de què serveix votar per partits indepes, si no sembla que cap d’ells estigui treballant en aquesta direcció. Amb tot, és força difícil especular amb la voluntat actual d’independència, perquè aquesta no és completament quantificable si no es fa un referèndum, i, en aquest cas, estic convençuda que els pota negra de l’Espanya unida s'endurien un bon ensurt. De moment les dades, en termes de desigs i voluntats sempre són especulacions boiroses.
El que, en canvi, em sembla més analitzable és la lenta, però persistent baixada de Junts. Què li passa a JuntsXCat? I cal preguntar-s’ho perquè la resposta fàcil, en el sentit que els ciutadans estarien validant l’estratègia del cranc d’Esquerra, em sembla un reduccionisme simplista. Si Junts perd llençols en cada bugada és per mèrits propis, i això malgrat estar presidit pel líder indiscutible de l’independentisme, el president Puigdemont, i tenir alguns dels polítics catalans més notables en les seves files. Tot i així, Junts no acaba de quallar com a estructura organitzativa, i algunes de les esquerdes de l’edifici són fàcilment detectables. La primera és, justament, una esquerda en ella mateixa: la distància que s’ha creat entre el Junts de l’exili i el de l’interior o, per dir-ho amb claredat, la percepció que la direcció a Catalunya s’ha distanciat considerablement de les estratègies del mateix Puigdemont, especialment en temes d’enorme importància política. Junts no pot allunyar-se de l’exili, perquè l’exili és l’essència mateixa del partit i, sense el lideratge de Puigdemont, perd la identitat que el defineix. Però és indiscutible que ho ha fet, que el president no ha estat d’acord amb algunes decisions fonamentals —des del Govern fins al català— i que, a poc a poc, sense arribar a cap xoc, s’ha anat creant una clara distància. I aquesta difusa sensació de partit més enllà del president —o sense el president— li ha reduït el crèdit i la solvència. Si Junts vol tornar a posicions de pole position, necessita Puigdemont, de la mateixa manera que crec que Puigdemont està més blindat si té el partit al darrere. Aquesta simbiosi necessària hauria de ser molt sensible de cara al congrés del juny.
A banda d’aquesta dualitat entre l’interior i l’exili, Junts també ha acumulat alguns errors que han estat molt visibles: per exemple, una tendència a la baralla entre els alts càrrecs del partit, amb notable cau d’orella als periodistes. A hores, moltes redaccions saben què es diuen uns dels altres, i la prova més clara és la recent dimissió de Jordi Sànchez, que “s’aparta” justament per no crear divisió. És a dir, la divisió existeix. Per dir-ho clar i català, massa ganes de manar, molt neguit per demostrar-ho i poca cultura de grup, a diferència d’ERC, que sembla una congregació de monjos silenciosos. A banda dels galls i gallines del galliner, Junts no ha aconseguit quallar una estratègia pròpia, i no ha estat capaç de demostrar que, en termes d’independència, era substancialment diferent d'ERC, malgrat que ho és clarament. Però en política, cal ser-ho i cal semblar-ho. Alhora, s’ha d’afegir al desori, la trencadissa amb el PdCat —que segurament li va fer perdre el pols amb ERC—, i la pèrdua d’alguns valors fonamentals com Artur Mas. En aquella bugada, els llençols varen ser importants, tot i que Mas va fer mèrits, perquè el seu paper en el moment del PdCat va fer força mal. També és un fet que Junts no acaba de definir-se ideològicament, fins al punt que algunes vegades ha oscil·lat des de posicions ordenades, fins a cupaires, i, més enllà de la independència, sembla impossible conciliar els dos pols. Finalment, cal afegir l’etern mala consciència —que no pateix ERC— de poder fer aliances puntuals amb els partits no independentistes, especialment amb el PSC, cosa necessària en la quotidianitat política.
Probablement la “joventut” del partit explica alguns dels errors comesos, i res no és fàcil per a un col·lectiu humà que ve de múltiples procedències, des del món convergent, fins a activistes de tota mena vinculats amb l’independentisme. Però també és evident que Junts és una opció amb vocació guanyadora, i que necessita trobar el rumb per posar-se de nou en la via del tren. Serà el congrés de juny el que guareixi tots els mals, o el mirall on es reflecteixin? La resposta a aquesta pregunta serà clau en el futur de Junts i, òbviament, en el futur de l’independentisme. No oblidem que en l’horitzó proper es pot plantejar el retorn del president legítim de Catalunya, i Junts no pot semblar un partit desballestat quan això passi.
Pilar Rahola
Escriptora
Article publicat al digital EL NACIONAL el diumenge 10 d'abril del 2022
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada