Tothom és de l’opinió que l’independentisme català ha d’internacionalitzar el conflicte polític amb Espanya. Sempre s’ha dit, però s’ha fet poc. Paradoxalment, Espanya, que sempre ha defensat que la carpeta catalana és una qüestió interna no para d’internacionalitzar-la. Ho va fer apallissant votants de totes les edats possibles l’1-O del 2017, ho ha fet cada cop que s’ha estavellat en un tribunal europeu i ho torna a fer ara amb un espionatge a gran escala a dirigents, càrrecs i líders independentistes amb un programa informàtic israelià. La publicitat que li estan fent a l’empresa del Pegasus no es paga amb diners, però el desastre per a la credibilitat del Regne d’Espanya ―el Borbó emèrit no és l’únic que la perjudica― també és immens. Espanya torna a estar sota els focus internacionals des del moment que un equip d’investigadors canadencs es dedica a fer sortir a la llum les seves febleses i les trampes amb Catalunya. Tot i això, l’escàndol de l’espionatge contra l’independentisme amb el programari Pegasus ha rebut més atenció de la premsa internacional que no pas de l’espanyola. En els principals diaris de Madrid, tan sols El País ha col·locat la informació a la portada, els altres com La Razón amaga l’escàndol i l’ABC no en fa cap comentari.
Ara li toca moure fitxa a l’independentisme. És el moment de veure si és capaç de passar per sobre de les fortíssimes i arrelades divisions internes i fer alguna cosa més que una roda de premsa conjunta. El líder dels comuns al Congrés dels Diputats, Jaume Asens, ha denunciat en una piulada que "l'espionatge il·legal i massiu a l’independentisme català és una vulneració greu dels drets incompatible amb una democràcia". Davant d'aquestes paraules el diputat i cantautor, Luis Llach, ha considerat que Asens té a la mà una manera molt senzilla de depurar responsabilitats: "Podeu començar vosaltres. Fàcil. Sortiu del gobierno". Això va en la mateixa línia de la petició que el líder de Junts per Catalunya, Carles Puigdemont, ha fet a ERC: "Si a partir de demà no fem res i Espanya continua governada gràcies al suport d'independentistes i va fent la viu-viu mentre ens tracta com a ciutadans de segona que mereixen tota mena de vulneracions dels seus drets, els estarem legitimant". Llach ha anat més enllà i en una altra piulada sobre l'escàndol del CatalanGate, ha assenyalat directament la responsabilitat de l’espionatge a l'executiu de Pedro Sánchez: "Un executiu incapaç de controlar això que anomenem finament ‘deep state’ o niu de serps antidemocràtiques, es converteix en el seu col·laborador necessari i em temo que entusiasta”
La necessitat de fer caure el govern de Pedro Sánchez, que Puigdemont reclama a ERC i Llach a Unidas Podemos, ja va ser posada de manifest pel cap de l'oficina del president Carles Puigdemont, Josep Lluís Alay, que forma part de la llista de noms dels espiats per Pegasus. Alay cita John-Scott Railton, l'investigador de Citizen Lab que es pregunta quin govern hi ha darrere del CatalanGate, però hi ha evidències substancials que suggereixen un nexe d'unió amb el govern d'Espanya. Davant d'aquesta afirmació, Alay expressa la seva indignació i es pregunta "¿no teniu prou raons encara per fer caure el govern espanyol corrupte de Pedro Sánchez?". Per analitzar aquest escàndol que ha provocat l’espionatge massiu a polítics catalans, el director del digital VilaWeb, Vicent Parta, ha escrit un editorial titulat ”Un tombant, encara que siga poc concret”, on demana a les forces independentistes que es posin d’acord per exigir responsabilitats i congelin “qualsevol mena de col·laboració amb el govern espanyol, amb Pedro Sánchez, si més no mentre no hi haja respostes indiscutibles a les preguntes greus que ells mateixos formulen”. Podeu llegir tot seguit l’article d’en Partal.
Un tombant, encara que siga poc concret
Immediatament després de sortir a la llum pública el Catalangate, es va anunciar que l’independentisme faria un gest públic d’unitat i repulsa amb una conferència de premsa unitària al Parlament Europeu i una declaració pública del govern de la Generalitat.
De manera una mica inesperada, i també significativa, els dos actes van ser bastant diferents, tant de to com de contingut. A Brussel·les la imatge de la taula era potent i prometia molt. Puigdemont i Junqueras, acompanyats a banda i banda d’Elisenda Paluzie, Carles Riera i Xavier Antich, acaparaven totes les mirades, lògicament. No és habitual veure junts els dos dirigents més importants de l’independentisme, en un mateix acte. Però les darreres paraules de la intervenció inicial del president Puigdemont –que apuntaven a una cosa ben òbvia: que no és possible de continuar fent les mateixes coses ara que s’ha confirmat l’espionatge en massa del govern espanyol– van portar, en el torn de preguntes dels periodistes, a un bescanvi de discursos, especialment entre Junqueras i Puigdemont però amb incursions dels altres, que semblaven tornar-nos al passat. A aquell passat en què, normalment, sense dirigir-se mai directament l’un a l’altre –ells dos, o també Junqueras i Mas–, expressaven coses tan diferents i allunyades que era impossible de notar cap complicitat. Elisenda Paluzie també va afirmar que no pot haver-hi cap negociació amb un interlocutor que t’espia abans i després de les reunions. I va rebre la mateixa resposta.
En canvi, hores més tard, la compareixença del govern va ser molt més compacta. El president Aragonès va ser contundent quan afirmà allò mateix que ja havia dit a Brussel·les el president Puigdemont: que no pot ser que no passe res. I va voler deixar ben clar que les relacions del govern català amb l’espanyol, inclosa l’anomenada taula de diàleg, no poden continuar de la mateixa manera que abans. El president, clarament i lògicament enutjat, va posar en la teulada de Pedro Sánchez la continuïtat de les relacions que han tingut fins ara, tot i que va esquivar les preguntes més directes, descarregant les decisions a prendre en unes altres institucions sobre les espatlles dels partits.
Institucionalment parlant, té sentit que el president de la Generalitat, especialment si és al capdavant d’un govern de coalició, no es pronuncie sobre pactes i acords que els partits, inclòs el seu, fan en unes altres institucions. Però crec que la reacció més normal a uns fets d’aquesta gravetat, la més comprensible, seria que Junts trencàs immediatament el seu acord de govern a la Diputació de Barcelona, que tots els municipis on els uns o els altres han pactat amb el PSC reconsiderassen les majories i que tots els diputats independentistes en totes les cambres parlamentàries es posassen d’acord per exigir responsabilitats i congelassen qualsevol mena de col·laboració amb el govern espanyol, amb Pedro Sánchez, si més no mentre no hi haja respostes indiscutibles a les preguntes greus que ells mateixos formulen.
Així doncs, tot plegat, tot allò que vam viure ahir indica que som en un tombant, o en allò que podria ser i hauria de ser un tombant clar, però que encara és massa inconcret. Vejam si el pas de les hores i els dies, i l’actitud prepotent del govern espanyol, fan la feina que resta.
Vicent Partal
Periodista
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada