Fa temps, però que aquesta ‘campechania’ de l’emèrit es podia haver acabat, quan semblava que no podria tornar mai més a Espanya, després de l’exili forçós a Abu Dhabi. No és estrany, tenint en compte que durant el seu regnat va fer gairebé sempre el que va voler, fins que les seves actuacions van esquerdar la protecció que el règim del 78 li havia construït. Res d’això és cert en aquest lamentable país anomenat Espanya. El rei emèrit ha tornat i no d’amagat com podria fer-ho si mantingués un bri de vergonya, sinó amb tota la impunitat de qui es veu inviolable davant la llei. Com va dir l'actual ministre de Consum, Alberto Garzón, en referir-se al capítol de la visita de Juan Carlos de Borbó a Espanya: "Estem davant l'expressió més clara de la impunitat amb què s'ha treballat des de la Casa Reial i des de la Direcció de l'Estat. Estem parlant de la impunitat d'un delinqüent acreditat, acreditat a més per ell mateix”.
És clar que el rei emèrit no ha entès res. Si el que pretenia la casa del rei era que el retorn de Joan Carles fos discret i de baix perfil, es va trobar que la seva arribada fou retransmesa en directe i preparada al detall. Primer, perquè l'emèrit baixés per l'escala de l'avió privat que el va portar fins a Vigo sol, sense res ni ningú que tapés el pla, i, segon, saludant tots aquells que el voldrien victorejar i a la premsa que l'esperava. Com en els vells temps, el rei “campechano” comportant-se com sempre. Com si no hagués passat res, com si això del frau a Hisenda, les comissions, els diners en paradisos fiscals, els regals milionaris a les seves amants o els dos anys fora d'Espanya no haguessin existit. Ell, com diu la cançó, està convençut que continua “siendo el rey”.
El malestar de la Zarzuela, i també del Govern, ha de ser majúscul, ja que demanen discreció i, en el cas de l’executiu, explicacions. Però ja s'ha encarregat l'emèrit que això no sigui així. Ha marcat els ‘tempos’, ha filtrat, a través dels seus amics, les seves intencions, el pla de viatge, i està complint, fil per randa, el guió que havia dissenyat. I ho fa envoltat d'uns cortesans que no li demanen comptes, entre ells, la dreta d'aquest país que no creu que Joan Carles hagi d'explicar res a ningú. Oimés, ahir el PP va acusar el Govern de Pedro Sánchez d'afeblir les institucions de l'Estat, amb la seva actitud davant el retorn de l'emèrit. Espectacle particularment vergonyós fou la seva arribada al Club Nàutic de Sanxenxo, perquè recordem que ha tornat, no per rendir comptes, sinó per anar-se'n a regatejar. Veurem com serà la trobada entre els dos reis a la Zarzuela, prevista per dilluns, perquè fins aleshores l'emèrit haurà tingut temps d'exhibir-se tant com vulgui. Joan Carles no ha fet cap esforç per entendre que les coses ja no són com abans i això que l'únic responsable del canvi és ell.
Sembla doncs que el silenci i l’opacitat pretesament establerta pels fidels a l’emèrit, s’ha blindat encara més amb les actuacions dels jutges i els polítics espanyols que, com escriu l’escriptora i periodista, Pilar Rahola, en el seu article titulat ”L’omertà borbònica”, fan bona la idea que el problema d’Espanya no són les clavegueres de l’Estat, sinó que l’Estat és la claveguera. Podeu llegir tot seguit aquest article.
L’omertà borbònica
Escriu el periodista Ignacio Escolar en el seu article a eldiario.es: “només aquells que prefereixen viure en la ignorància poden avui oblidar que Espanya va tenir durant dècades, com a cap d’estat, un defraudador fiscal que cobrava comissions milionàries de dictadures a canvi de favors mai no explicats. A un patriota que demanava exemplaritat als espanyols cada Nadal mentre amagava la seva fortuna a Suïssa”. Aquests que “prefereixen viure en la ignorància” són una legió tan gran a l’estat espanyol que el focus no es pot posar en la manca d’escrúpols del Rei comissionista i defraudador, sinó en l’entramat de poders fallits que han permès, protegit i blindat la seva corrupció i els seus abusos. I ara, sense cap sentit de la vergonya, han facilitat el seu retorn.
En conseqüència, a la pregunta de per què torna Juan Carlos, la resposta és una metàfora de la corrupció sistèmica de l’Estat: el Rei comissionista i defraudador (que manté la seva residència fiscal a Abu Dhabi per no haver de pagar impostos), torna perquè li rota, com sempre ha fet al llarg del seu reialme. És a dir, torna perquè continua gaudint de l’espessa omertà que sempre l’ha protegit. Per això ho fa sense cap discreció, ni prudència, sinó a l’engròs, viatjant en jet privat de superluxe, matriculat a Aruba, directe d’Abu Dhabi a Vigo, que costa 7.000 euros l’hora, de manera que el passeig suma al voltant de 60.000 euros. I no torna per donar explicacions, o fer alguna mena de gest de penitència, sinó per continuar exhibint la seva vida de luxe, participar en unes regates amb el seu vaixell “Bribón”, i ser rebut per la colla de cortesans esperpèntics que li aplaudeixen les gràcies. Amb les televisions de tot l’Estat seguint l’espectacle, com si no arribés “el gran trampós, l’home més desacreditat d’Espanya” (segons l’expressió feliç de Carlos Elordi), i protagonista d’un escàndol espuri de dimensions enormes, sinó una estrella de Hollywood. És tal la vergonya i el deliri, que gent seriosa com Esther Palomera ho consideren un míssil a la imatge de la institució. “No es recorda un major exercici d’autodestrucció!”, deia en un article.
Com és possible que s’hagi produït un excés tan brutal de desvergonyiment, que ha escandalitzat tota la premsa internacional, i que només és equiparable a la humiliant cerimònia dels franquistes, quan van portar a les espatlles el fèretre de la mòmia de Franco, en treure’l del Valle de los Caídos? Certament, resulta incomprensible la tossuderia d’Espanya per no perdre cap oportunitat de semblar una monarquia bananera reaccionària i antimoderna. La violència contra els ciutadans i les urnes, el Primer d’Octubre del 17, ja va ser una mostra eloqüent. El patètic retorn de Juan Carlos n’és una altra.
Cal fer-se, doncs, la pregunta. Com és possible que el Rei que es va embutxacar milions d’euros aprofitant-se de la seva posició, que cobrava comissions a dictadures del petrodòlar, tenia diners a paradisos fiscals, defraudava Hisenda amb milions d’euros, gaudia d’una vida d’amants i luxe gràcies al benefici dels diners públic, i sortia en sumaris judicials d’altres països i fins i tot era acusat per la Fiscalia del Suprem d’haver comès un mínim de 13 il·lícits penals, com és possible que torni com un reietó feudal, sobrecarregat de luxe, i rient-se dels ciutadans en pròpia cara? La resposta té múltiples arestes i una quantitat ingent de responsables. El primer, la mateixa tradició borbònica, emparada sempre en el lladrocini familiar i la impunitat dels poder públics. Es podria dir, en termes moderns, que la corrupció està en l’ADN dels Borbons, tant com ho està la protecció que tots els estaments de l’Estat els hi han proporcionat. I és així des de Felip V, perquè els Borbons han representat el blindatge de la unitat d’Espanya, el símbol institucional i repressiu de la indivisibilitat, per damunt de les nacions i les seves voluntats. De fet, així mateix m’ho va dir Juan Carlos quan vaig trobar-me amb ell a la Zarzuela i li vaig parlar del dret a l’autodeterminació. Any 1995: “le he prometido, en el lecho de muerte de mi padre, que nunca se rompería España. Y te recuerdo que soy el jefe de las fuerzas armadas”. Més claredat, impossible. Aquest és el primer motiu pel qual esdevé impune: ell mateix és el blindatge contra qualsevol vel·leïtat independentista. No oblidem el paper de Felip VI el 3 d’octubre...
Es podria dir, en termes moderns, que la corrupció està en l’ADN dels borbons, tant com ho està la protecció que tots els estaments de l’Estat els hi han proporcionat. I és així des de Felip V, perquè els Borbons han representat el blindatge de la unitat d’Espanya, el símbol institucional i repressiu de la indivisibilitat, per damunt de les nacions i les seves voluntats.
D’aquest primer motiu en pengem tots els altres. Per això va ser imposat pel dictador Franco, perquè el retorn del Borbó era el nus que ho deixava tot lligat. I per això mateix, a partir d’aquell moment, se li han tapat totes les misèries, inclòs l’obscur episodi dels seus contactes amb els colpistes del 23-F. Per cert, ja n’hi ha prou de la cantarella, repetida per tots els corifeus, a banda i banda ideològica, que va ser l’artífex de la transició. No és veritat, però a més és un menyspreu a tots els ciutadans i partits que varen lluitar per la democràcia i als quals, amb aquest axioma, se’ls relega a la categoria de societat immadura, necessitada de la intervenció del pater reial. Per citar novament Elordi, Juan Carlos només va ser “un subjecte passiu del procés dissenyat per altres”, i el seu paper es va limitar a no oposar-se a un canvi de règim, per tal de no quedar fora de la història.
A partir de la transició, la figura del Rei com màxim guardià de la unitat es va solidificar definitivament, i tots els poders de l’Estat, des dels polítics o judicials, fins als mediàtics, han actuat de manera servil per blindar la institució i la seva missió patriòtica. Durant dècades, malgrat saber-se la corrupció sistèmica que li permetia engrandir la seva fortuna (i de la qual no es coneix xifra exacta), les seves alegries amb amants de tot pelatge, els seus safaris per massacrar pobres animals i les seves comissions vergonyoses, el Rei va gaudir del silenci periodístic i polític, convertit en una autèntica omertà. I després, quan el silenci va esclatar, especialment gràcies als escàndols que es varen conèixer fora d’Espanya (com els 65 milions d’euros en un banc suís, provinents d’Aràbia Saudí), la maquinària de l’omertà judicial va posar-se en marxa amb precisió implacable. Així, les carpetes obertes per Anticorrupció quedaven arxivades per la Fiscalia del Suprem, per “prescripció dels fets” i “protecció dels actes durant el seu regnat per la figura de la inviolabilitat constitucional”. La resta de possibles delictes estaven emparats també per la inviolabilitat de la Corona. És a dir, el motiu no és que no s’haguessin produït els actes il·lícits, sinó que el Rei era inviolable davant la llei. I els milions defraudats a Hisenda quedaven regularitzats de manera molt sospitosa, atès que va pagar quan es va saber públicament que estava sent investigat. A sobre no va pagar tots els diners defraudats, sinó només pels anys en què podia ser jutjat penalment, perquè ja no era rei. I a sobre ho va fer amb un “préstec” d’uns empresaris amics.
Tot sumat, un reiterat capteniment corrupte i immoral que van silenciar els periodistes, varen callar els polítics i varen permetre els jutges, fent bona la idea que el problema d’Espanya no són les clavegueres de l’Estat, sinó que l’Estat és la claveguera. Per això el Rei defraudador, comissionista, puter, assassí d’animals, que amassà una fortuna i és amant del superluxe pot tornar, lliure de pols i palla. Perquè la corrupció a Espanya és impune quan es fa en nom de la pàtria.
Periodista
Article publicat al digital EL NACIONAL el diumenge 22 de maig del 2022
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada