Ara, tanmateix, sense que hi hagi cap relació amb determinats posicionaments judicials, es vol modificar aquesta llei. Es pretén parlar de “normalització de l’espanyol” a Catalunya. Els parlamentaris catalans que van subscriure la proposta de modificació de la llei (JxCat, PSC, PODEM i ERC) entenen, per tant, que l’espanyol necessita polítiques públiques de suport a Catalunya. Desconeixen la realitat i que aquesta modificació de la llei és un disbarat. Per això, sembla que Junts per Catalunya no participarà de cap reforma de la llei perquè no té consens polític ni del sector, i perquè no ha impedit una decisió judicial que imposa el 25% del castellà a les aules. “L’únic objectiu de Junts durant aquestes setmanes ha estat consensuar mesures per intentar protegir la immersió. Per nosaltres el català és una línia vermella. No avalarem cap mesura que suposi un retrocés”, ha manifestat el portaveu de JxC. El consens que es va esbombar de manera retòrica, que portava a l’acceptació d’una reforma de la llei de Política Lingüística que retallava la immersió era fals. El PSC, sempre més hàbil que cap altre partit, va arrossegar Junts i ERC a un escenari pensat exclusivament per provocar un enfrontament més entre els socis del Govern. Els socialistes han aconseguit el que volien i de propina s’enduen un episodi més de divisió interna a Junts. La trampa que els socialistes han parat als republicans és diabòlica: o accepten retallar la immersió o donen la raó a Junts, tard i malament. Cap opció és bona.
La normalització de l’idioma català té una llei vigent amb un gran consens. La llei de política lingüística del 1998. Aquesta llei és bona. Centra el català com a idioma de Catalunya, per fer-lo conegut i parlat i, si és possible, imprescindible arreu de la vida social del país. És una conquesta col·lectiva: una llei catalana per normalitzar el català, la llengua nacional, pròpia, dels catalans. No és la llei, que ja tenia el consens social i polític, el que s'ha de modificar. El que cal fer és aplicar la llei vigent que compta amb l'aval del TC i de la societat espanyola i no una sentència que no representa la voluntat democràtica de ningú. Que el PSC i Comuns estiguin a favor de canviar la Llei de Política Lingüística ens hauria de donar una pista molt clara de si aquesta modificació beneficia la immersió o la perjudica. Una de les principals raons que ha dut a Junts a fer-se enrere ha estat el perill que la reforma acabés al Tribunal Constitucional i que el resultat fos un retrocés encara pitjor per a la llengua.
La pregunta que cal fer-nos ara és la que formula el director del digital VilaWeb, Vicent Partal, i que escriu en el seu article titulat: “¿Quin consens sobre la llengua hi pot haver sense la CUP ni Junts?”. Efectivament, és impossible que el pacte per reformar la llei de Política Lingüística serveixi de res. Seria estèril encara que el consens fos de la totalitat dels 135 diputats del Parlament, perquè mai serà admès per a una treva en la guerra judicial contra la llengua. La interlocutòria del TSJC d’aquesta setmana deixa molt clar que els jutges ―a part de demostrar que no coneixen el català― no volen ni pactes polítics ni suposats consensos. Volen obediència, volen submissió. Volen que el conseller d’Educació comenci a enviar ordres a les escoles i instituts per fer matemàtiques en castellà. Ells manen, el govern obeeix i el poble s’aguanta. Així és com ho veuen, i no acceptaran cap altra cosa. Llegiu si voleu l’article d’en Partal a continuació.
Quin consens sobre la llengua hi pot haver sense la CUP ni Junts?
El 3 de desembre de 2007, ja fa més de catorze anys, vaig escriure aquest article editorial, ací a VilaWeb: “Un canvi de cicle polític”. D’aleshores ençà, he publicat més de tres mil editorials i aquest és un dels pocs que recorde amb precisió.
L’article venia a tomb de la manifestació en protesta pels dèficits en les infrastructures, aquella famosa manifestació en què fins i tot va participar, discretament, el president Pasqual Maragall, que acabava de ser defenestrat pel seu partit. I l’article, el recorde perquè el debat que acabà fent possible aquella manifestació va permetre per primera volta una cosa que marcaria el futur del nostre país fins avui. El resum seria aquesta frase: “Segurament que és aquesta fotografia, del PSC i el PP en l’un costat, i d’Unió Democràtica a la CUP en l’altre, el canvi més transcendental que es deu haver plasmat aquest primer de desembre i amb això és possible que hàgem assistit al naixement d’un nou cicle polític al Principat.”
Efectivament. Aquell dia, per primera vegada, les aliances polítiques al Principat van bascular i ho van fer de debò. El PSC de José Montilla ja havia començat el viratge cap a l’espanyolisme que va acabar consumant en la legislatura de la independència. I CiU i ERC començaven a entendre que eren aliats naturals, o ho haurien de ser, si volien portar el país a algun port. I que això exigia d’abandonar les seues relacions amb el PP i el PSOE i prioritzar, sí, l’eix nacional.
Amb daltabaixos o amb entusiasme, amb picabaralles constants, amb deslleialtats de vegades però també amb un ambient de camaraderia extraordinària unes altres, el moviment independentista ha transitat d’ençà d’aleshores, del 2007, per aquesta via. Fins i tot, quan estaven més barallats. I tant és així, que d’aquest govern que tenim ara encara en diuen el govern del 52%. El 52% del vot a favor de la independència. El 52% de la suma d’ERC, Junts, la CUP i el PDECat.
I, tanmateix, d’ençà de la formació de l’actual govern sura la sensació que aquell moment històric generat ara fa més de catorze anys, i que ha estat tan important i positiu per al país, és a punt de ser aniquilat. Els pactes municipals trencant el bloc independentista primer, el pacte de Junts amb el PSC a la Diputació de Barcelona després i el pacte tàcit d’ERC amb el PSOE a Madrid han causat la sensació, i alguna cosa més que la sensació, que l’independentisme és a un pas de destruir un dels motors bàsics del seu creixement electoral i d’entrar, per tant, en una deriva que no se sap on porta.
I això es va posar de manifest ahir d’una manera dramàtica, arran de la decisió de Junts per Catalunya d’abandonar definitivament el pacte per a reformar la llei de política lingüística que ells mateixos havien signat amb ERC i també amb el PSC i els comuns.
Aquell pacte a quatre ja era terrible per si mateix, més enllà de la llengua, perquè feia fora de manera explícita la CUP, partit al qual els signants ni tan sols van arribar a convocar. I, per tant, trencava l’esperit encetat en aquella manifestació del 2007. Però ara, amb la marxa de Junts i la defensa a ultrança del pacte per part d’ERC, les coses sembla que es porten tan al límit que és més fàcil d’imaginar un cataclisme polític a curt termini que no pas una altra cosa.
Sobre el contingut d’aquest acord, ja m’hi he pronunciat anteriorment: és un despropòsit i fa mal al català. En aquest sentit, m’alegre que Junts haja rectificat el seu error. Ara bé, això d’ahir va molt més enllà encara i pot arribar a tenir una repercussió molt més gran. Perquè si la CUP i Junts coincideixen a dir que aquest no és el pacte que la llengua necessita, jo diria que el més raonable seria que ERC renunciés a insistir-hi. Perquè són dos partits de tres, els que diuen que aquest no és el camí. Perquè són 41 escons independentistes contra 33. Però, sobretot, perquè què farà ara ERC? Pactar amb el PSC del 155 i amb els comuns de l’eterna desconfiança, posicionant-se contra el que defensen els seus companys del 52%?
PS. Dos comentaris al marge. El primer és que fóra molt bo, encara que segurament serà demanar massa, que Junts i CUP proposassen ara una alternativa comuna que poguessen defensar tots dos. El segon és felicitar la gent del carrer, els pares i els mestres, les organitzacions, que s’han oposat a aquell pacte a quatre. Ja ho sé, que el desànim no deixa veure res aquests dies, però amb el temps es farà evident que la rectificació de Junts és, sobretot, una victòria dels qui van decidir de resistir i no acceptar una proposta que no serveix per a frenar l’ofensiva judicial però que ens deixava despullats i sense aire als qui creiem en el futur de la llengua catalana.
Vicent Partal
Periodista
Article publicat al digital VilaWeb el dijous 12 de maig del 2022
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada