“Todo por la Patria”

Fa gairebé dos anys l’ARMH (“Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica”), va demanar a Pedro Sánchez que el Gobierno’ retirés de totes les casernes el lema “Todo por la patria”, assenyalant que aquest lema ‘fou una imposició dels colpistes del 18 de juliol del 1936’. Aquest lema fou instaurat pel dictador Franco, en plena Guerra Civil, per diferenciar entre patriotes i antipatriotes, reprimint violentament els que no pensaven com ells. Amb això intentaven justificar l’assassinat de milers de civils, l’empresonament de més de mig milió de persones, les humiliacions públiques i les violacions de milers de dones, les morts, lluny de casa seva, de centenars de milers de persones exiliades. Tot això van fer-ho, no només per una ideologia feixista, ni per negar-se a la democratització del país, ni per defensar els privilegis de classe dels terratinents, adinerats i jerarques de l'Església catòlica; ho van fer “Todo por la patria”, és a dir, per salvaguardar l’essència de la unitat d’Espanya.

A partir d'aquell moment, la frase va quedar impregnada d’aquesta connotació. ¿Com podem explicar als descendents d'aquells milers d'espanyols assassinats o perseguits, que el lema sota el qual van ser condemnats, segueix encara vigent avui? Doncs molt fàcil: només cal veure i llegir les notícies que un dia rere l’altre, es succeeixen dins d’aquesta ‘democràcia plena’ que s’anomena “España”. Aquestes darreres setmanes hem vist com esclatava l’escàndol del ‘Pegasus’ amb centenars d’espionatges a telèfons de polítics, advocats, periodistes i ‘tutti quanti’ que podien ser sospitosos de fer ferum d’independentisme. I surt la inefable ministra de Defensa, Margarita Robles, dient que s'està acusant el CNI sense proves, defensant la legalitat de totes les actuacions de l'organisme d'intel·ligència, justificant l'operació d'espionatge amb l'argument de: ‘¿què ha de fer un Estat quan algú declara la independència?’. Doncs tot, per la ‘unidad’ de la Pàtria.

De les actuacions fetes amb l’excusa del “Todo por la Patria”, hem passat ara a les excuses de les ‘Razones de Estado’. La “raó d’estat” ho justifica tot, després que s’hagi adobat tant el terreny perquè floreixi la llavor de l’espanyolisme i els sembradors ―C's,PP i Vox― hagin fet tan bona feina. Hem passat temps argumentant i defensant que a Catalunya hi havia una bona convivència i que no hi ha cap divisió a la societat. Potser ara no podríem estar-ne tan segurs, ja que una part d’aquesta societat, la que es va revoltar l’1-O, està cansada i poc reactiva i una altra part  ―que al principi s’ho mirava expectant―  ara s’ha revelat en contra de la primera acceptant, sense traves, la “raó d’estat” per justificar totes les accions encaminades a sufocar la pulsió independentista.

Res del que surti de les clavegueres de l’estat està mal fet si es fa contra l’independentisme. L’espionatge, el poc aclarit atemptat de la Rambla de Barcelona i tantes coses que no sabem, però que, quan les sapiguem, totes elles tindran una “raó d’estat”. Per exemple, Ada Colau, és un personatge enigmàtic. No s’entén el seu ascens fulgurant de l’activisme a la política i a l’alcaldia de Barcelona. Si us passeu la pel·lícula dels esdeveniments que van del 2013 al 2015, sembla que estiguin rodats en càmera ràpida. Salvar a Iniciativa Verds  ―la marca blanca del PSC, que estaven amb l’aigua al coll pràcticament ofegats― i guanyar unes eleccions de manera fraudulenta, amb una mentida que va ressonar amb força a tots els mitjans de la caverna, desbancant a Xavier Trias, com després desbancaria a Ernest Maragall amb una altra maniobra indecent a través d’un personatge nogensmenys enigmàtic, Manuel Valls. La ‘raó d’estat’, el ‘dret penal de l’enemic’… anem aprenent conceptes que ens ajuden a situar-nos i a enfocar bé el camí.

L’obsessió per la unitat territorial, la tenen molt arrelada a l’Estado espanyol i la ‘raó d’estat’ és el joc brut per mantenir aquesta unitat. L’espionatge dels telèfons de l’Ernest Maragall  i de l’Elsa Artadi mentre negociaven per l’alcaldia de Barcelona, descobert aquests dies dins l’operació ‘Pegasus’, per a impedir un pacte independentista, com ho explica, Vicent Partal, en el seu editorial titulat  “Colau, Maragall, els espies i els borratxos de la raó d’estat”, mostra d’una manera molt crua que no hi ha límits per a la ‘raó d’estat’ espanyola i el ‘Todo por la Patria’ que citàvem abans. Llegiu l’article, si voleu, tot seguit.

Colau, Maragall, els espies i els borratxos de la raó d’estat

El concepte “raó d’estat” ha acompanyat el desenvolupament de l’estat modern com la definició d’una de les seues pitjors conseqüències. Malgrat l’origen italià de la idea, hom l’atribueix al cardenal Richelieu, perquè la seua posició durant la guerra dels Trenta Anys, en favor del protestantisme ―essent ell mateix catòlic― va marcar per sempre la manera de fer la política. Richelieu tenia por que el poder de l’emperador catòlic romà fos excessiu per a la monarquia francesa i per aquesta “raó d’estat” va contradir les seues conviccions més íntimes i va passar a moure’s, segons la coneguda frase, “entre allò que la consciència permet i allò que requereix la resolució dels afers públics”. El cinisme es va apoderar de la política i la “raó d’estat” va desplaçar cada vegada més la decència personal, els valors i la ideologia i tot dels governants.

D’ençà d’aleshores, aquesta invocació a la “raó d’estat” s’ha convertit en una pantalla perfecta per a permetre a qualsevol polític de fer totes les coses que repugnarien a la consciència, fins i tot la pròpia, o que no es podrien explicar sense tornar-se roig com un tomàquet. Bàsicament perquè adduir la “raó d’estat” per a fer qualsevol cosa és una de les maneres més evidents de dotar de legitimitat, si més no de legitimitat retòrica, qualsevol política que vulgues fer. Qui caram, així en abstracte, s’oposarà a la raó d’estat? Qui s’oposarà a una imperiosa necessitat del conjunt de la nació?

Però el problema de la raó d’estat, com es va descobrir de seguida, són els límits. Que desapareixen com per art de màgia. En el moment que acceptes de justificar-te amb la raó d’estat és gairebé impossible de no repetir la carta, tan còmoda com és. Invocar la raó d’estat, sobretot quan els altres l’accepten sense crítiques, és perdre qualsevol constrenyiment, deixar de patir pels límits que marquen què pots fer i què no, sentir-te sobirà absolut. Per això no és estrany que aquells qui la fan servir una vegada i una altra acaben perdent el nord i la decència, sovint embriagant-se de poder, fins que un dia cometen un error que de tan gros que és, de tan enorme, esdevé inexplicable, indecent. I sol ensorrar-ho tot.

Això ve a tomb de la notícia que vam saber ahir, per una informació de La Vanguardia, que l’estat espanyol havia fet servir l’espionatge també per a evitar que ERC ―Ernest Maragall, en concret― pogués pactar amb Ada Colau i esdevenir batlle de Barcelona. I la història és particularment interessant per tres motius.

El primer és que posa en relleu una altra volta que per a l’estat espanyol aquestes diferències internes que tant angoixen els independentistes no existeixen: simplement tots som l’enemic. Ja ho hauríem pogut entendre quan, en la primera llista del Pegasus, apareixen com a investigats polítics com Ferran Bel, Marc Solsona i Marta Pascal, que no podien estar més allunyats de l’estratègia de la confrontació. Però ara, per si calia, encara tot es fa més clar. Un pacte entre ERC i els comuns és precisament allò que ha cercat amb afany un sector d’Esquerra, com una manera de desfer-se del bloc independentista i un vehicle per a fer entrar el país en una nova etapa política en què la independència reste aparcada. Però per al govern espanyol Esquerra, per més predisposada que estiga a acceptar-ho tot i a aguantar el que siga, simplement és l’enemic, forma part de l’enemic i, per tant, farà qualsevol cosa per afeblir-la. La veritat és que jo no confie gens que Esquerra aprenga la lliçó i actue en conseqüència, però he de dir també que tampoc no sé quant de temps podrà resistir defensant una posició que les obvietats contradiuen i ridiculitzen.

La segona lliçó interessant que es pot extreure d’aquesta situació que acabem de saber és la ceguesa que causa sempre la raó d’estat en qui la fa servir. I ací és on es creen oportunitats magnífiques. Ho he explicat abans: en termes polítics, per a Espanya seria molt important i li donaria una gran seguretat en el futur que ERC es despenjàs del bloc independentista i s’instal·làs en una mena de nou tripartit. Això faria que el país abandonàs l’eix Catalunya-Espanya en favor de l’eix dreta-esquerra. Però els obsessiona tant la por que tenen de l’independentisme i la constatació ―que ells sí que tenen i creuen― que la independència és possible en qualsevol moment, que simplement perden el nord i alhora la capacitat d’anàlisi. Fins al punt que quan Ernest Maragall guanya les eleccions, en compte de pensar que Maragall i Colau governant junts podrien formar una nova centralitat i obrir una nova etapa, només hi veuen un terrible independentista manant al cap i casal i embogeixen. I què fan? Maniobrar com siga ―si han espiat, què més no hauran arribat a fer?― per impedir-ho. A qualsevol preu.

Finalment, el tercer aspecte interessant que es desprén de tot plegat és l’aclariment ja gairebé definitiu del paper d’Ada Colau i els comuns com a instrument privilegiat de l’estat per a frenar l’independentisme. Això ―tornem-hi― ja era visible, però ara s’ha documentat molt més. Evidentment, la batllessa pot dir que no en sabia res, però l’acumulació de fets estranyament casuals que sempre l’afavoreixen a ella ja és d’una dimensió monumental. I cada vegada és més difícil de creure que no n’és conscient, del joc a què juga. En primer lloc, Colau aprofita d’una manera completament indigna una maniobra de la caverna, la famosa mentida sobre Xavier Trias i els diners inexistents a Suïssa, per a arribar a la batllia, tot derrotant CiU. I quan es descobreix la mentida no demana mai excuses per allò que havia arribat a dir ni expressa tristesa per haver estat protagonista de l’afer. Però és que, a més, a les eleccions següents accepta els vots de l’ultra Manuel Valls per a tornar a ser batllessa malgrat que Esquerra Republicana havia guanyat les eleccions. I ara descobrim que tot això passa amb l’agreujant que, en aquell moment, algú espia telèfons i influeix, doncs, de manera directa en el resultat de les negociacions. Tot això partint de la base, i dient per escrit a un jutge que per a Espanya és imprescindible que la batllessa siga Ada Colau. Com siga.

Deia abans que el problema principal de la raó d’estat és que els qui s’acostumen a fer-la servir amb regularitat ―siguen de dretes o d’esquerres, que això tant hi fa― al cap de poc temps solen entrar en una deriva que els porta inevitablement a cometre errors enormes i ben sovint a propiciar situacions completament contràries als seus interessos. Emborratxar-se del poder que t’atorga gaudir del deep state i les seues extraordinàries funcionalitats, generalment té una ressaca molt i molt amarga. Per això estic convençut que les conseqüències del Pegasus, que tot just si comencem a descobrir, significaran el moment més decisiu en la política catalana d’ençà del Primer d’Octubre i la proclamació de la independència. I l’error més important d’Espanya d’aquests darrers anys.

PS. Una de les coses més tenebroses de l’afer Pegasus és que no sabem si continuen espiant ―que segurament sí. Ni sabem què més fan de manera il·legal per a incidir en la vida política catalana. Però una cosa sí que és clara: si fa quatre anys evitar que Maragall fos batlle de Barcelona era una “raó d’estat”, res no fa pensar que no ho continue essent encara avui.

Vicent Partal

Periodista

Article publicat al digital   VilaWeb   el diumenge 15 de maig del 2022

 

No puc més. #aneu a la merda

L’eurodiputada d’Esquerra Republicana, Diana Riba, ha afirmat que li havien introduït el programari Pegasus per espiar-la l’octubre del 2019. Ella ha estat un dels primers eurodiputats que han estat espiats amb Pegasus, i això pot fer ―no vol dir que ho faci―  que aquest escàndol d’espionatge, el Catalangate,  pugui prendre més volada. Després de dir primer que no en sabien res, l’Estado, ha admès després que és  veritat que ens espia. Ho ha dit obertament la ministra de Defensa, Margarita Robles, qui sap si aclaparada per la pressió escènica o en un gest clarament premeditat. L’Estado ha volgut justificar l’espionatge dient que s’hi va veure ‘obligat’, ja que els independentistes atacaven la sagrada unitat d’Espanya. El mateix va argumentar una diputada de Vox, Macarena Olona: “Líders independentistes catalans suposadament espiats pels serveis d’intel·ligència espanyols. On és el problema? Que els han espiat? Poc han fet.” Som un perill per al règim, disposats a declarar la independència, a tallar les vies públiques, a provocar desordres, a tenir relacions amb dirigents d’altres països i, fins tot, a tenir somnis inconfessables amb qualsevol ideal.

En aquest context s’ha produït la notícia que l’Elsa Artadi deixa la política. Deixarà de ser regidora a l'Ajuntament de Barcelona, no en serà l'alcaldable a les pròximes eleccions municipals i renunciarà a l'acta de diputada al Parlament. També plega dels òrgans de direcció de Junts. "No tinc energia per continuar, no puc més", ha explicat en una compareixença sense preguntes visiblement emocionada. La decisió ha subratllat Artadi, és de caràcter personal i no polític perquè no està "en condicions de servir" ni al país ni a la ciutat. La que era, fins ara, alcaldable de Barcelona de Junts per Catalunya ha assegurat que ha arribat el seu moment de dir "prou" i que és la decisió "correcta i honesta" perquè aquells que estan en la primera línia de la política hi han de ser "amb tota l'energia i dedicació".

Aquests dos fets ―i molts més que no podem esmentar per manca d’espai― expliquen les reaccions del món polític català, com la de l’expresident de la Generalitat i eurodiputat de Junts, Carles Puigdemont, que ha esclatat contra el govern d’Espanya, a qui culpa de la intervenció de l’Estat, efectuada amb el programa Pegasus, i en un missatge publicat a Twitter, ha difós l’etiqueta #aneualamerda, afegint-se a l’expressió que, en un comentari anterior, havia fet servir l’exvicepresident d’Òmnium Cultural, Marcel Mauri. “Aneu a la merda tots els qui heu violat les nostres vides i les de les nostres famílies. Miserables els qui ho feu i els qui ho justifiqueu”. El mateix Puigdemont ha manifestat també que “no ens podem asseure mai més en cap taula amb aquesta gent fins que hàgim de decidir els termes de la separació”, una nova expressió de rebuig a la taula de diàleg que l’actual president de la Generalitat, Pere Aragonès, encara sembla voler mantenir amb el govern d’Espanya.

La marxa d'Elsa Artadi de la política torna a confirmar l’excepció que vivim dins l’Estado espanyol. Un Estat on els seus joves polítics, els més ben preparats, decideixen retirar-se dient:  ‘no puc més’, ens hauria de fer reflexionar a tots els demòcrates. Espanya no va per bon camí. La renúncia d'Elsa Artadi és bona mostra d'això. L’espionatge del Catalangate, en el nostre cas, de catalans que vam votar i guanyar la decisió de separar-nos d’Espanya i esdevenir la República Catalana, és una nova acció de guerra d’Espanya contra nosaltres per a mantenir-nos permanentment sotmesos. Motius sobrats de separació i divorci. Malgrat això, veiem molt d’interès d’en Pere Aragonès quan afirma que hi ha coses que s’han trencat per part del PSOE, però que Esquerra Republicana no ha abandonat ni abandonarà la negociació.

Fins ara l’Estado no ens ha derrotat encara. S’ha cremat qualsevol prestigi democràtic d’Espanya, s’han desemmascarat com a franquistes de soca-rel que són, s’ha trencat el miratge que un “gobierno de izquierdas” seria molt diferent, però nosaltres encara som els mateixos independentistes que abans. No intentin enganyar de nou als catalans, ara amb la paraula “negociació” més maca i encertada que no pas la paraula “diàleg” però de fet buida, sense tornar a la necessària unitat estratègica lleial a la incipient República Catalana. No acceptarem ni excuses ni dilacions. El periodista, Jordi Barbeta, analitza les actuacions recents de l’Estado en un article titulat  ’España y yo somos así, señora’, on escriu que, si el govern més progressista de la història no ha estat capaç ni tan sols d’interrompre l’actuació immoral de les clavegueres de l’Estat, per a què ha servit tenir un govern tan progressista?  Podeu llegir l’article a continuació.

“España y yo somos así, señora”

El Govern de l’Estat ha comunicat que efectivament va espiar el president Aragonès i altres persones d’ideologia independentista i s’ha quedat tan ample. L’executiu ha declarat que la tasca d’espionatge es va fer d’acord amb la llei (franquista de secrets oficials) i amb autorització d’un jutge. Amb les declaracions de la ministra de Defensa i la compareixença de la directora del CNI a la comissió de secrets oficials, l’executiu de Pedro Sánchez ha ratificat que van fer el que havien de fer i que ho van fer bé. Això no equival a dir que ho tornaran a fer, sinó que continuen i continuaran fent el mateix. El president Pedro Sánchez no ha expressat cap intenció de rectificar res. No es canviarà la llei, no se substituirà la ministra, ni la cap dels serveis d’intel·ligència, i es mantindrà en el seu lloc el mateix jutge del Suprem que porta instal·lat confortablement al CNI des de fa més d’una dècada, quan el mandat era per cinc anys. La directora del CNI només s’ha referit a l’espionatge de 18 persones. De la resta de persones espiades ha dit que no en sap res, però el que és més significatiu és que tant li fot i no pensa fer res per comprovar-ho. Tampoc la Fiscalia. La conclusió és que tot aquest abús de poder, aquesta vulneració de drets fonamentals, forma part del funcionament sistemàtic de l’Estat espanyol i el que resulta més desesperant, és que funciona i funcionarà així governi qui governi i, des del punt de vista democràtic, aquesta és una conclusió tràgica.

Ara tenim a l’Estat el que s’ha anomenat el govern més progressista de la història. Certament, la majoria parlamentària que ha donat suport a l’executiu de Pedro Sánchez es va articular per descavalcar el Govern més corrupte de la història i, per primera vegada a la història, aquesta majoria tenia una composició inequívocament progressista, tant plural com transversal i territorialment diversa. Havia de marcar un punt d’inflexió i revocar la regressió en drets i llibertats que havien imposat els governs del Partit Popular. Tanmateix, la dreta política, però molt especialment els poders fàctics de l’Estat, que es creuen els legítims propietaris d’Espanya, han considerat la formació del Govern PSOE-Podemos com la infiltració a les institucions d’uns intrusos, un conglomerat de tots els enemics de la pàtria, comunistes, proetarres i independentistes, amb la qual cosa s’han considerat legitimats per actuar en conseqüència i coordinats des de totes les estructures de poder que controlen, polítiques, judicials, d’intel·ligència, policials, econòmiques, financeres i mediàtiques. Per això l’executiu de Pedro Sánchez s’ha trobat amb tantes dificultats per derogar les lleis del PP. Ni la llei mordassa, denunciada per totes les organitzacions de defensa dels drets humans, s’ha reformat encara. Per no parlar de la connivència amb les corrupcions de la monarquia. Sánchez havia d’optar entre enfrontar-se als poders omnipresents de l’Estat o adaptar-se pragmàticament a les circumstàncies. Per a la primera tenia els vots, però potser no prou fortalesa. La segona opció li haurà semblat més fàcil per sobreviure, però només li servirà fins que el facin caure potser fins i tot amb deshonor. Perquè Pedro Sánchez va assumir una responsabilitat. Si el govern més progressista de la història no ha estat capaç ni tan sols d’interrompre l’actuació immoral de les clavegueres de l’Estat, per a què ha servit tenir un govern tan progressista? I si cap govern pot canviar tota aquesta merda que ha emergit, per a què serveix anar a votar?

Són reflexions que afecten tot l’espectre polític de la majoria, especialment el PSOE, Unidas-Podemos i Esquerra Republicana. Sánchez ha optat per sobreviure a força de cohabitar amb els poders fàctics que el volen descavalcar, però aquests saben que continuarà insistint a governar amb els considerats intrusos perquè personalment no té alternativa, així que mantindran la seva ofensiva per foragitar-lo ni que sigui a un càrrec europeu. Qualsevol combinació d’aliança política del PSOE amb la dreta passa per entregar prèviament el cap de Pedro Sánchez. La incorporació d'Unidas-Podemos a l’executiu, que havia creat algunes expectatives, no ha servit per desarticular la màfia estatal sinó per incentivar el seu activisme i resignar-se. Esquerra Republicana se les prometia molt felices assumint la interlocució catalana amb l’Estat, una posició que els situava en el centre de l’escenari polític i que solia ser molt rendible electoralment parlant. Tanmateix, els republicans s’han trobat ara sense arguments per mantenir la interlocució i atrapats sense poder capitalitzar tampoc una trencadissa...

Hem arribat al punt que fins i tot l’amenaça de l’extrema dreta genera indiferència en cercles progressistes, com si no fos cap novetat, perquè l’Estat continua parlant com fa més de cent anys declamava aquell capità Diego de Acuña, en la peça teatral d’Eduardo Marquina ‘En Flandes se ha puesto el sol’. Deia el capità, com ara Margarita Robles, “España y yo somos así, señora”.

Jordi Barbeta

Periodista

 

Article publicat al diari  EL NACIONAL.cat  el diumenge 8 de maig del 2022