La fiscalia va emetre un comunicat on qualificava els detinguts com a «grup terrorista de caràcter secessionista» i que s'havia procedit a la seva detenció per «avortar el projecte que hauria pogut ocasionar danys irreparables» i els acusava de delictes de terrorisme, rebel·lió i tinença d'explosius. El jutge va decretar presó sense fiança comunicada per set dels acusats i els va enviar a la presó de Soto del Real. En canvi, dos d'ells van restar en llibertat amb càrrecs. Això ja feia preveure que la cosa no estava tan clara com semblava, ja que les acusacions estaven basades exclusivament en l’escrit d’incoació de sumari ordinari pels processats, on els fiscals d’antiterrorisme copiaven fil per randa el relat del darrer atestat de la Guàrdia Civil lliurat al jutjat central d’Instrucció. En el seu escrit el fiscal sostenia que els detinguts pretenien atemptar contra “objectius prèviament seleccionats” i que tenien com a finalitat “aconseguir la independència mitjançant la violència en la seva màxima expressió, forçant la separació de Catalunya de la resta d’Espanya”.
L’entramat d’aquesta maniobra, a mesura que la justícia avançava en la investigació i malgrat els informes falsos de la guàrdia civil, es va anar fonent com per encant, fins a arribar al moment actual on tota l’operació ha quedat tocada i desautoritzada per la mateixa Audiència Nacional. La sala d’apel·lacions d’aquest tribunal ha donat la raó als acusats que van presentar un recurs perquè s’interrogués els agents d’informació de la Guàrdia Civil encarregats de la investigació. El jutge instructor, Manuel García Castellón, en primera instància els ho va negar, d’acord amb la fiscalia. Però ara la sala d’apel·lacions l’ha desautoritzat, amb l’argument principal que “no hi ha cap fet delictiu concret determinant que centri la investigació, que no s’atribueix cap fet concret als investigats, la manca d’existència d’una organització terrorista i, per tant, la instrucció d’una causa per organització terrorista es pot posar en dubte perquè no hi ha cap mena de prova”.
Tot això s’esdevé quan, en aquesta causa, ja hi ha tretze processats per presumpta pertinença a organització terrorista, nou dels quals, acusats també per tinença, dipòsit i fabricació de substàncies o aparells explosius i inflamables “de caràcter terrorista”, i quan són al caire de l’obertura de judici oral. I ara que? Ningú demanarà perdó, però nosaltres els hem d’assenyalar. No els ha de sortir gratis. Si finalment tot plegat resulta ser només un muntatge o una venjança dels que van ordir les falses proves per acusar els nostres conciutadans de terrorisme i d’altres maldats, qui se’n farà responsable? La resposta ens la deixa entreveure el periodista, Vicent Partal, quan afirma que “Som enmig d’un enfrontament total en què l’adversari no dubta a fer servir els mètodes més extrems i il·legals contra el conjunt del moviment democràtic català”. Això ho escriu en el seu article titulat ‘Operació Judes: I ara què hi teniu a dir?’, que podeu llegir, si voleu, tot seguit.
Operació Judes: i ara què hi teniu a dir?
L’Audiència espanyola va reconèixer ahir que els CDR acusats en l’operació Judes tenen el dret de reclamar, en el judici que els espera, la compareixença dels membres de la Guàrdia Civil que els van investigar. L’Audiència diu literalment que la raó que els assisteix és que “no hi ha cap fet delictiu concret determinant que centre la investigació”. Que s’ho van inventar tot, vaja.
Supose que tots deveu recordar que arran de l’operació Judes van detenir membres del CDR, nou dels quals els van empresonar. Eren acusats d’una presumpta pertinença a organització terrorista i de tinença, dipòsit i fabricació de substàncies o aparells explosius i inflamables “de caràcter terrorista”. Tots, efectivament, eren membres dels Comitès de Defensa de la República però no havien fet, com ara constata el tribunal espanyol, res que es pogués considerar un delicte. I ho torne a escriure perquè és al·lucinant i indignant que, després de tot això que ha passat, ara el tribunal ens diga que “no hi ha cap fet delictiu concret determinant que centre la investigació”.
I tanmateix, sense cap fet delictiu que puga ni tan sols donar peu a una investigació, Xavier Buigas, Alexis Codina, Xavier Duch, Eduardo Garzón, Ferran Jolis, Jordi Ros i Germinal Tomàs van haver de passar tres mesos empresonats a Soto del Real. I tots, inclosos també David Budria i Clara Borredo, foren objecte d’una campanya de mentides, falsedats i desprestigi sobre ells i les seues activitats, que va sobrepassar tot allò que ens puguem imaginar.
L’operació en si no ens hauria d’estranyar, venint d’un país com Espanya. Simplement, és una actuació de caràcter polític, no policíac ni judicial, portada a terme per la policia amb l’ajut d’alguns jutges i de mitjans afins que van contribuir amb entusiasme a difondre un relat que avui ja es veu que era completament fals. Però és que, igual com va passar amb la detenció de Tamara Carrasco, l’operació Judes no pretenia trobar res. L’única funció era acovardir la població, infondre el terror de pensar que demà podrien anar darrere de qualsevol de nosaltres i, sobretot, afeblir la força dels CDR, que en aquell moment s’havien convertit en una referència popular poderosa i que avui, gràcies per exemple al fet que la gent es va empassar aquelles mentides, ja no són pràcticament res. Aquest era l’objectiu estratègic d’aquest atemptat contra les llibertats civils, objectiu que hem de reconèixer que s’ha complert de sobres.
Però si l’operació no ens hauria de sorprendre venint d’on ve, crec que, en canvi, sí que fóra bo d’extreure’n unes quantes lliçons tot plegats. Especialment perquè va haver-hi mitjans i polítics catalans, àdhuc independentistes, que es van afegir a la campanya de criminalització amb una alegria que en aquell moment vaig observar amb perplexitat i que avui espere que els faça una mica de vergonya, si més no. Aquella infame declaració de Joan Tardà quan deia: “A Catalunya no hi ha violència; però si hi ha set bojos que els posin a la presó i els jutgin”, espere que el perseguesca per sempre, ara que sabem que “no hi ha cap fet delictiu concret determinant que centre la investigació”. I espere que reflexionen un poc aquells mitjans i aquells periodistes catalans que es van fer ressò sense cap contrast periodístic de coses tan esbojarrades i sense trellat –i que ja indicaven fins a quin punt tot plegat era un muntatge– com ara que els detinguts tenien “precursors” d’explosius, uns precursors que en realitat tots tenim a casa.
La veritat, us ho he de dir, és que no confie molt que ho facen, ni tan sols que demanen perdó als qui van qualificar de boigs o que van associar gairebé a crims de manera completament indocumentada. Però també us he de dir que tampoc no és allò que em preocupa més. En canvi, sí que m’agradaria que vosaltres, els lectors normals i corrents, d’aquest cas tan amarg n’extraguésseu una lliçó útil de futur i l’aplicàsseu sempre d’ara endavant. Som enmig d’un enfrontament total en què l’adversari no dubta a fer servir els mètodes més extrems i il·legals contra el conjunt del moviment democràtic català. I això ha d’implicar que, d’entrada i mentre no es demostre molt documentadament la contrària, no hem de creure res que diguen ells, i encara menys si ho filtren, ni hem de dubtar del company independentista que tenim al costat. Crec que els companys que han estat víctimes de l’operació Judes, a qui envie un agraïment per la seua fermesa, trobarien potser una certa compensació si l’infern per on van passar servís perquè una altra vegada féssem les coses, com a país, d’una manera diferent.
Vicent Partal
Director de VilaWeb
Article publicat al digital VilaWeb el dijous 03 de març del 2022
