“I Have a Dream” és la frase més identificativa del discurs públic pronunciat per l'activista nord-americà dels drets civils Martin Luther King Jr. en la que va demanar que es posés fi a racisme als Estats Units. El discurs va ser pronunciat als graons de l'escala del Lincoln Memorial, a Washington DC el 28 d'agost del 1963, com a part de la Marxa sobre Washington per la Feina i la Llibertat. Parla poderosament i eloqüentment del desig de King per un futur en què els blancs i els negres poguessin coexistir en harmonia i en igualtat. Avui els catalans també tenim un somni o potser molts, com escriu en un bonic article una mestra de poble, na Teresa Sagrera que també ha publicat un llibre i diversos articles. Si el voleu llegir podeu fer-ho en el nostre Blog.
Jo tinc un somni
Jo tinc un somni: que un dia el poble català podrà deixar de ser independentista i senzillament ser. Que podrà ser un país lliure com qualsevol altre, on les nostres institucions no es veuran cada dia amenaçades per tribunals d’un estat que no ens representa i amb què la majoria de catalans no ens identifiquem. Perquè mai més vull viure la repressió d’ara fa tres-cents anys quan totes elles foren abolides per la força de les armes.
Jo tinc un somni: que un dia la nostra llengua no serà una llengua a protegir perquè ja haurà adquirit la suficient fortalesa i maduresa com a llengua d’un estat independent. Que mai més cap altra generació patirà la repressió que varen patir els nostres avantpassats a qui se’ls va prohibir parlar-la, escriure-la i expressar-s’hi, però que no per això la van deixar d’estimar.
Jo tinc un somni: que un dia serem nosaltres qui gestionarem els nostres impostos. I lliurament decidirem en què gastar el fruit dels nostres esforços i deixarem de patir l’espoli que hem patit durant tants i tants anys, que ens ha obligat a regatejar i a ser mediocres en moltes qüestions vitals.
Jo tinc un somni: que un dia es farà justícia a la memòria històrica i l’estat espanyol demanarà perdó pel tracte inhumà que van patir molts catalans durant la dictadura franquista, que causà tantes víctimes i que encara avui en dia no han estat dignificades. Que permetrà obrir judicis contra aquells que encara no han estat jutjats pels crims que cometeren i que d’aquesta manera moltes famílies podran començar a tancar aquelles ferides tan doloroses que encara resten obertes.
Jo tinc un somni: que un dia tots els catalans seran respectats, siguin quines siguin les seves creences, la seva cultura, la seva religió i el seu color de la pell, que tots ells tindran els mateixos drets siguin homes o dones i sigui quina sigui la seva inclinació sexual. I que serem capaços de conviure sense formar guetos, acceptant la riquesa de la nostra diversitat.
Jo tinc un somni: que un dia viurem en un país on els drets socials seran prioritaris i la paraula corrupció serà bescanviada dels nostres diccionaris per la paraula transparència. On no serà ben vist l’usurpador i aquell que viu aprofitant-se dels altres, perquè no vull viure en un país de Lazarillos.
Jo tinc un somni: que un dia els nostres fills tindran suficients oportunitats en el nostre país, que no es veuran obligats a marxar a l’estranger. I que aquells que un dia van haver d’emigrar contra la seva voluntat podran tornar, perquè necessitem als joves per construir un país nou i viu, més fort, més just i més valent.
Jo tinc un somni: que un dia viurem en un país on la cultura serà la seva màxima riquesa, on els governants deixaran de veure les inversions en cultura com una despesa i ho valoraran com la millor de les apostes per formar a uns ciutadans millors.
Jo tinc un somni: que un dia el nostre país tindrà la cura necessària del nostre entorn perquè tots plegats puguem gaudir, durant molts i molts anys, d’aquests paisatges tan meravellosos que tenim. Perquè no vull deixar als meus fills un país consumista compulsiu que s’ensorri sota un munt de deixalles.
Jo tinc aquest somni i avui sé del cert que és un somni compartit per una immensa majoria de catalans, per això sé que entre tots lluitarem per fer-lo possible. Sé que res no ens aturarà perquè fa molt temps que hem perdut la por. Perquè com deia l’Ovidi Montllor: «Ja no ens alimenten engrunes, ara volem el pa sencer».
Teresa Sagrera
Mestra i escriptora
Article publicat a NacióDigital.cat el divendres 17 de juliol del 2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada