L’envit de Puigdemont

Al president Carles Puigdemont sempre l'han motivat els grans reptes, el disseny a l'engròs, l'èpica, el debat dialèctic (de fet, en el seu moment, va convertir el ple de Girona en un petit Parlament); molt més que no pas la gestió del dia a dia, la burocràcia i els petits detalls. A Puigdemont li agrada pensar, projectar, i tenir un equip que executi. Ens agradarà o no, però és un home d'idees.

A les portes de les eleccions autonòmiques del 12M, el President Puigdemont ha fet un envit que pot sortir-li bé si obté una majoria suficient. Carles Puigdemont tornarà de l’exili tant sí com no a Catalunya pel debat d'investidura posterior al 12-M. Ho farà tant si guanya les eleccions i té opcions de ser investit president com si no guanya els comicis, i en tots dos casos la seva intenció és participar en el debat al Parlament, segons ha assegurat aquest dimarts des de Perpinyà, després que va anunciar la seva candidatura. Va ser llavors, en un gran acte a Elna de finals de març, quan va prometre el seu retorn si tenia la majoria suficient per "restituir" la seva presidència de la Generalitat, una aposta que ara ha decidit apujar, ja que també ha anunciat que si no pot ser president deixarà la política. Ha decidit deixar de banda la pretensió d'anar a les eleccions europees del 9 de juny i “sumar tots els esforços” per articular una “majoria” per “acabar la feina” de l'1-O.

La llei d’amnistia deixa clar que les mesures cautelars –com ara les ordres de detenció o d’entrada a la presó– s’han d’aixecar tan bon punt entri en vigor, i que això permetrà  que Puigdemont pugui tornar de l’exili encara que es presentessin qüestions de constitucionalitat o qüestions prejudicial al Tribunal de Justícia de la Unió Europea. Amb l'amnistia es tanca per Puigdemont una etapa personal i política. Es tanca l'etapa de l'exili, ha dit l'expresident i candidat de Junts, que sí que ha volgut deixar clar que, passi el que passi, la seva candidatura és a tot o res: ha anunciat que deixarà la política activa si no aconsegueix ser investit president. "En absolut em veig de cap de l'oposició [...]. No puc fer política activa si no tinc la responsabilitat de la presidència", ha dit, i ha afirmat que tindria "poc sentit" tornar al Parlament per "controlar" un altre president o marxar a "escalfar una cadira" al Senat. Tampoc preveu, ha dit, acabar al consell d'administració d'una gran empresa.

Puigdemont s’ha col·locat al centre del debat electoral i ha complicat la vida a Pere Aragonès no volen debatre amb un possible, segons diu ell, “company de viatge”. Va prioritzar un debat amb Pedro Sánchez o potser amb Feijoo, abans que discutir-se amb l’actual  President de la Generalitat. També ha dit que tindria molt poc sentit que donéssim suport a un govern de Madrid quan la seva franquícia a Catalunya intenta de posar bastons a les rodes i ha avisat el PSC que no tingui temptacions de repetir una operació política com la que va fer Jaume Collboni batlle de Barcelona malgrat que Xavier Trias va guanyar les eleccions. “Si el senyor Illa vol fer una jugada tipus Collboni, demostrarà poc interès perquè al seu partit li vagi bé. Ell sabrà què ha de fer.” Per tant, com escriu la historiadora Rosa Maria Ortega en el seu article titulat “El camí de retorn el farem junts”, cal que mirem de concentrar les forces i aplegar una majoria política i social al voltant de Puigdemont, que siguin capaces de capgirar les previsions i sorprendre els il·lusos enterradors. Podeu llegir aquest article tot seguit.

El camí del retorn el farem junts

No soc escriptora ni periodista; però m’agrada molt llegir. I escriure. Moltes vegades he pensat que –si no hagués estat professora de música– m’hauria agradat anar pel món com a freelance venent notícies i fotos a les grans capçaleres. Ara feia dies que no escrivia. Em faltava la calma i la tranquil·litat per asseure’m i ordenar idees per a confegir un bon text. Tenint en compte el meu nivell, és clar! Ho dic perquè soc molt conscient de les meves limitacions com a articulista. Escric per intuïció. Mai he anat a cap taller d’escriptura ni a cap classe d’aprendre a escriure. Però les lletres i les paraules m’han acompanyat sempre. I reconec que –tot i la necessitat de repòs– aquests dies he trobat a faltar aquests moments d’intimitat davant del paper en blanc. I avui –després de dos mesos– hi torno. Estic contenta perquè hi ha lectors que m’heu fet arribar que els dimecres trobàveu a faltar el meu escrit. I també estic molt agraïda per les vostres mostres d’afecte.

En l’últim article parlava de quan en Roger Torrent –el mediocre president del parlament d’aleshores– va ajornar la investidura del president Puigdemont. I avui reprenc el fil amb la conferència que el president legítim va fer a Elna dijous passat. L’escoltava i pensava que no hi havia color. Que deu ser veritat que tant ERC com el PSC-PSOE deuen haver fet mans i mànigues per convocar eleccions a correcuita per mirar de posar tantes traves com sigui possible a la seva candidatura. Això és el que passa per tenir caps de llista –també mediocres– repetint com lloros les consignes de partit. Que la presidència d’Aragonès ha estat una de les més nefastes de la nostra història em sembla que no es pot posar en dubte. Fins i tot , pitjor que la del president Montilla, que ja és dir. Com a mínim, Montilla, ens va deixar allò de «les greus conseqüències polítiques d’una desafecció emocional de Catalunya cap a Espanya». I la va encertar.

Tinc seriosos problemes per destacar alguna cosa de la presidència d’Aragonès. El primer que em ve al cap és la fantasmagòrica taula de diàleg, el caos de les oposicions i la versió d’Els segadors en la seva presa de possessió. Ara és hora segadores, cantaven. Ridícul. Després d’afirmar que «posaria en marxa la nova Generalitat republicana» i de disposar d’una majoria independentista d’un 52%, ha fet la fi del cagaelàstics. El balanç d’aquesta legislació fallida no pot ser més desolador. Un president amb una incapacitat manifesta de lideratge al capdavant d’un govern de consellers que només tenien en comú l’oportunisme. I amb Astrid Barrio d’assessora. Rodó.

Com va dir a Elna el president Puigdemont «ens caldrà molta mobilització, començant per la mobilització a les urnes. No deixem cap papereta a casa, mirem de concentrar les forces i aplegar una majoria política i social que, com en les millors ocasions de la nostra història, siguin capaces de capgirar les previsions i sorprendre els il·lusos enterradors». Som-hi!

Rosa M. Ortega i Juncosa

Llicenciada en Història Contemporània (UAB).

Article publicat al diari  Regió7  el dimecres 27 de març del 2024

Puigdemont, exili i sedició

La renovació del Consell del Poder Judicial s’embolica cada dia que passa. El Partit Popular exigeix al PSOE que signi per escrit que no reformarà el delicte de sedició i, en paral·lel, denuncia un pacte secret amb Puigdemont en resposta a la carta del president on explicava, entre altres coses, que s’havia reunit amb una delegació del PSOE. La Moncloa culpa Puigdemont i el PP de posar-se d’acord amb un únic objectiu: desgastar a Pedro Sánchez.

Des de fa anys Catalunya és l’elefant a l’habitació  que hipoteca la política espanyola. El darrer capítol és la reforma del delicte de sedició, que ha fet descarrilar la negociació sobre la renovació del CGPJ. Excusa o raó de pes. El PSOE necessita el seu històric graner de vots català per seguir a la Moncloa però, des de fa un temps, el govern espanyol sembla haver perdut la por al conflicte català, que creu ja no li treu vots i per això s’havia obert a reduir les penes pel delicte de sedició. També el nou PP de Feijóo havia acceptat que la reforma de la sedició no podia ser un topall per treure el poder judicial espanyol del bloqueig en què es troba instal·lat des de fa quatre anys. Però Feijoo va calcular malament la força dels sectors més conservadors de la judicatura espanyola i també va creure, de forma equivocada, que Diaz Ayuso no seria capaç de posar-lo al llindar del precipici. Va ser en aquest punt quan Moncloa va olorar la sang, la de Núñez Feijóo es clar, i va accelerar amb la sedició. Amb un tema tan sensible pels seus votants damunt la taula, Feijóo no va aguantar la pressió i va trencar el pacte. A Moncloa portaven des de l’estiu tractant de desmuntar la imatge d’home d’estat i de persona moderada de Feijoo. Maldaven per acabar amb l’efecte Feijóo que havia aconseguit donar un tomb en les enquestes i el mateix líder del PP els hi ha servit amb safata de plata aquesta feina de desgast.

D’altra banda, ERC, en solitari negocia amb el govern espanyol l’aprovació de pressupostos de l’Estat i aquest proposa la reforma del delicte de sedició. La proposta de reforma del delicte de sedició no ha de ser moneda de canvi per abandonar l’amnistia i l’autodeterminació. El delicte de sedició s’ha de derogar. Hi ha determinació i inversió per esvair la majoria independentista i passar pàgina del procés. Tancar el parèntesi dels darrers deu anys i, en especial, negar la repressió i el que va representar l’1 d’octubre. Simplement, Catalunya ha de poder ser. És d’una evidència claríssima, que la cúpula d’ERC no vol veure i ho està impedint amb tots els mitjans de comunicació que té controlats. Uns nous 1-O i 3-O seguit d’un 27-O, amb tot el poble, o la majoria il·lusionada que ja hi havia el 2017, ens duria a un trencament amb Espanya o, si no, a un trencament d’Espanya amb la legalitat europea. Els motius de la cúpula d’ERC, i d’alguns altres, ara que a tots els ha caigut la màscara que duien el 2017, són bastant patètics i egoistes; volen continuar vivint sense treballar sota l’aixopluc i obeint a l’amo espanyol. Penseu, com es guanyaria tan bé la vida un personatge tan inútil com en Gabriel Rufián?

A tot això el PSC els Comuns neguen que la reforma del delicte de sedició estigui pensada perquè Puigdemont pugui tornar a Catalunya. Els socialistes neguen que hagin anat a veure Puigdemont per proposar-li una solució a la seva situació, a partir de la reforma del delicte de sedició, negació que ha posat en dubte immediatament el president Puigdemont. Mentrestant Joaquim Nadal torna a estar al centre de la polèmica per les seves declaracions sobre Carles Puigdemont. El recentment nomenat conseller dins el govern de Pere Aragonès, ha manifestat que la carta de Puigdemont contra la reforma del delicte de sedició no aporta res de nou perquè no té cap legitimitat com expresident de la Generalitat. Aquestes paraules de Nadal no deuen haver agradat gaire a l’entorn de Puigdemont, ja que el portaveu de Junts per Catalunya, Josep Rius, ha carregat contra el Conseller de Recerca acusant-lo de tenir poca qualitat democràtica i dient-li que actua de manera molt semblant ideològicament a la que tenia a l’època del president José Montilla. Llegiu la interessantíssima carta que ha escrit fa pocs dies el MHP Carles Puigdemont titulada ‘Cinc anys d’exili’ i on, fent referència a la seva expatriació  voluntària, afirma rotundament:  “En aquests cinc anys no he buscat cap solució personal ni he demanat a ningú que ho fes en el meu nom”. Podeu llegir la carta tot seguit.

Cinc anys d’exili

Avui fa cinc anys arribava a Brussel·les per reunir-me amb els membres del Govern de Catalunya que hi eren des de poca estona abans que jo, i començar una etapa incerta i arriscada en la qual ens proposàvem continuar el camí decidit pel poble i les institucions de Catalunya en millors condicions per fer-ho que no pas des de l’interior, on l’Estat espanyol havia desfermat una repressió política i civil embogida i sense precedents. Entràvem en una fase nova, enormement complexa i perillosa, també a nivell personal, en la que havíem de saber trobar la manera de mantenir la posició en condicions molt adverses i d’aprofitar les oportunitats que sorgirien o que fóssim capaços de crear. Era una etapa nova, amb un terreny de joc nou i no tan  desfavorable com ho era l’Estat espanyol; on s’acabés apel·lant a l’arbitri de tribunals no polititzats i des del qual s’eixamplés el coneixement internacional de la crisi catalana. I així reforçar la posició que mantenia una societat civil mobilitzada i unida per, d’aquesta manera, refer-nos del cop del 155 i proposar una continuació del procés a l’entorn dels mateixos eixos que l’havien fet possible: unitat política, mobilització ciutadana, no violència, democràcia.

Durant tot aquest lustre he procurat mantenir la meva acció política en el mateix marc.  No m’he quedat reclòs, sense sortir de Bèlgica, ni callat ni inactiu. Poden canviar tàctiques i algunes estratègies determinades, sobretot a causa de les circumstancien. Però el sentit de l’estratègia general és el mateix, i no hi ha cap motiu per canviar-lo. Més aviat, tot el que ha passat en aquests cinc anys reforça la necessitat de mantenir la posició. Si l’Estat la manté, nosaltres no tenim cap justificació política per no fer-ho. Potser n’hi ha de personal, però no pas de política.

L’aspecte personal compta, és clar, Confrontar-se a una condemna de presó o a passar una visa a l’exili no és cap broma, i té molts costos personals i familiars, a banda de professionals. L’exili i la presó són les tres expressions extremes de la repressió, però hi ha altres expressions d’aquesta repressió que també generen un impacte molt fort en les persones i els col·lectius que les pateixen, sovint invisibilitats i al marge de les grans manifestacions de solidaritat de què hem estat objecte.

Tanmateix, he procurat no perdre mai de vista que la raó de l’exili és política i que les conseqüències personals que comporta aquesta decisió no havien d’influir en les meves accions i les meves decisions polítiques. En aquest sentit, he intentat ser fidel a un compromís que vaig imposar-me en els moments més dolorosos  i difícils: el de no fer del patiment personal i el dolor emocional cap excusa, cap coartada, cap element de discurs polític. He parlat públicament molt poc de la meva vida i de les meves emocions. No m’agrada l’exhibicionisme sentimental al servei de la política, i tampoc no he volgut fer passar una opinió invocant la meva condició personal de víctima. El fet que hi  ha gent que menysprea, ridiculitza o desinforma de l’exili, sigui a la premsa o sigui a la política, sigui des d’Espanya o sigui des de Catalunya, em sembla molt injust i sé que les motivacions són polítiques, també en aquells “analistes” que fan de la befa i l’escarni personals la seva manera de fer crítica política. Però cap d’aquestes desqualificacions, menyspreus o manipulacions, que a vegades han estat coltellades, no m’han fet desorientar sobre la raó principal de fer política des de l’exili.

I com que es tracta d’un conflicte polític, les solucions personals no el resoldran. En aquests cinc anys no he buscat cap solució personal ni he demanat a ningú que ho fes en el meu nom; no he buscat de quina manera passaria menys anys en una presó espanyola, ni he esperat per a mi els beneficis que s’apliquen a d’altres. Sobre aquesta qüestió he estat explícit en públic i en privat, davant de tots els interlocutors que se m’han adreçat per proposar-me “solucions felices”. També a gent del PSOE, que en diverses vegades m’ha vingut a veure per generar-me expectatives d’un bon tracte, via reforma del codi penal, i un indult. Sempre i quan, és clar, acceptés comparèixer davant el Suprem. Segur que Pedro Sànchez sap de què parlo.

Per això no entenc quin és el benefici de la reforma del delicte de sedició per a la resolució del conflicte polític entre Espanya i Catalunya, i encara entenc menys que se’m torni a incloure entre els qui en sortirien beneficiats com una fórmula per arreglar-lo. No el busco ni el vull, aquest benefici personal. Tampoc no el penso demanar de “genolls”, com va gosar advertir un polític independentista durant les negociacions per resoldre la crisi de Govern (amb actituds com aquestes, per cert, ja es veu que no hi havia moltes ganes de resoldre res). Puc entendre els beneficis que té per a l’Estat espanyol el fet que jo acceptés una resolució basada en la reforma del codi penal, però els beneficis per al procés d’independència no els veig per enlloc.

Em consta que, malgrat la meva petició pública i provada que se’m respecti la meva estratègia i la meva posició, en les converses entre el PSOE i ERC torna a sortir la necessitat de resoldre la meva situació personal. Si no els ho he demanat ni els ho he autoritzat, per quina raó hi insisteixen? Què busquen?

Porto cinc anys d’exili no pas buscant una solució personal, Ja sé que alguns serien feliços de veure’m declarar voluntàriament al Suprem, i que es desviurien perquè fos indultat als tres anys de la condemna. Per a la meva vida personal això seria un alleujament. Però seria una renúncia política que no estic disposat a acceptar, i sóc plenament conscient del què això representa.

Durant cinc anys he aguantat tota mena de campanyes brutes, amenaces molt greus, seguiments, espionatges, assetjaments familiars. En gran part, inspirat per l’esperit del “¡a por ellos!” que va decretar el rei espanyol, i amb la participació de gairebé tots el patits polítics espanyols i la immensa majoria dels seus mitjans. També de catalans. Tot aquest joc brut té per objectiu desmuntar-me personalment com a manera de desmuntar-me políticament. Per raons diverses i contraposades, alguns comparteixen la raó de la mateixa molèstia.

Malgrat tot, a desgrat de tots aquests esforços, he après moltes coses que no sabia, he fet coneixences que m’han impactat, com la d’en Josep Valtònyc, m’he fet més resilient davant les adversitats i tinc moltes més raons per continuar confrontant-me a un Estat que no busca solucionar el conflicte sinó liquidar-nos com a nació.

I si he aguantat aquests cinc anys és per l’ajuda incondicional de moltes persones que, des del primer dia ―i per això en paguen les conseqüències― van dedicar-se en cos i ànima a preservar el que havíem estat capaços d’aconseguir. A tots ells, als qui durant cinc anys han preservat la meva seguretat fos on fos, a la gent que generosament m’ha visitat i m’ha traslladat el seu afecte i el seu suport, i naturalment als consellers Puig, Ponsatí i Comín, el meu agraïment i reconeixement.

Continuem; i tant que continuem.

Waterloo, 30 d’octubre de 2022

Carles Puigdemont i Casamajó

130è president de la Generalitat de Catalunya