Salvem els mots

La ignominiosa sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya considera que l’ús del castellà a les escoles catalanes és “residual” i obliga la Generalitat a garantir que com a mínim un 25 % de les classes hauran de ser en castellà. El TSJC remarca a la resolució que “a més de l’ensenyament de la llengua oficial, s’haurà d’incloure íntegrament almenys una altra matèria o assignatura no lingüística de caràcter troncal“. Aquesta sentència ha estat la raó principal de la vaga i de la massiva manifestació que han dut a terme aquesta setmana professors i alumnes de tota Catalunya. És possible que, enmig dels nombrosos problemes que ens afecten, a la vaga en defensa de l'Escola Catalana li costi obrir-se l'espai informatiu que es mereix. Malgrat tot, no pot ser que s'hagi acceptat com a normal que l'última decisió de totes i cada una de les coses que afectin els ciutadans de Catalunya no l'adopta ni el seu Govern, ni el seu Parlament sinó un dels seus tribunals, normalment el TSJC o el Tribunal Suprem. En els últims anys han estat més les decisions polítiques que han decidit els senyors i senyores que porten toga que els governants escollits. Així, i sense parlar del 155 i les conseqüències que va tenir, s'ha decidit als tribunals la data de les eleccions catalanes (14-F), si es mantenia o no el toc de queda durant la pandèmia i s'ha inhabilitat un president de la Generalitat.

Salvador Espriu escrivia dos dels versos més emblemàtics en el seu poema ‘Inici de càntic en el temple’: “Però hem viscut per salvar-vos els mots / per retornar-vos el nom de cada cosa”. El mateix poema que es clou amb l'admonició “Ara digueu: Ens mantindrem fidels / per sempre més al servei d'aquest poble”. El poeta va esguardar amb horror els crims atroços fets per ambdós bàndols durant la Guerra Civil, i en veure les represàlies que el bàndol vencedor exercia sobre els vençuts, va esguardar que el restabliment de la pau i la llibertat que tant desitjava no serien ja possibles. A partir de llavors, l'escriptor es va sumir en un estat de pessimisme, dolor i alhora resistència que el va portar a manifestar públicament la situació que es vivia a Catalunya i a lluitar per la pervivència de la llengua catalana malgrat l'opressió franquista. "Salvar els mots", aquesta va ser la tasca a què es va dedicar en cos i ànima.

Avui i ara del que es tracta, tant o més que salvar els mots, és de salvar la llengua dels qui la volen destruir. Ja fa segles que els catalans sabem que l’estat espanyol ens voldria desapareguts com a cultura i com a nació. No cal insistir-hi, el que ens cal és tornar a ser propositius i dissenyar un futur pels catalans, ben lluny d’Espanya. Si només fem que reaccionar a les agressions espanyoles ens tindran on volen: queixant-nos dins la seva gàbia autonòmica. És més, si veuen que la tàctica de l’agressió continuada ens paralitza, els hi estarem donant arguments perquè continuïn igual. Si, per contra, els ignorem (sense deixar de defensar-nos de cadascuna de les agressions, és clar) i continuem construint el nostre futur lluny d’ells, dissenyant estructures (les que no hi van ser el 2017), buscant aliances internacionals i progressant, la seva tàctica perdrà eficàcia.

Però el problema no està només a l'escola, també està al carrer. Avui gent entre vint i quaranta anys nascuts a Catalunya, imposen el castellà al carrer. Ho podem viure cada dia,  aquestes persones haurien de trobar-se igual de còmodes en català o castellà, però no és així, es decanten i si poden imposen el castellà, que normalment, poden, ja que som nosaltres els qui canviem ràpidament de llengua quan en sembla que no ens entenen. Per això ens cal a més a més de ‘salvar els mots’ defensar la llengua, com afirma la periodista, Pilar Rahola, en el seu post de YouTube titulat ‘Objectiu: destruir el català’, quan ens diu que “agafem la bandera de l’idioma, perquè torna a estar ferit, i volen destruir el català perquè volen destruir la identitat catalana”. Podeu llegir les paraules de la periodista tot seguit.

Objectiu: destruir el català

Nova jornada de vaga i manifestacions del sector educatiu a Catalunya. La primera es va fer, com és conegut, pel calendari escolar una justa reivindicació dels mestres i professors, que pel que sembla no han trobat un escenari en el qual poder negociar degudament. Està fallant aquí la Conselleria i el Govern. La segona és fonamental i troncal pel 25% del castellà. És a dir per  l’intent de destruir l’escola en català que hem tingut durant tota la transició, i que ha gaudit d'amplíssims consensos i sobretot, d'un èxit considerable tant en el terreny educatiu com en el de la integració i la cohesió social. Els professors, sindicats i estudiants se'n van a la vaga per defensar l'element troncal de l'escola catalana, que és l'idioma.  I ho fan en contra d’una sentència del Tribunal Superior de Justícia que ha esdevingut un Parlament paral·lel.

A Catalunya estan passant coses que recordarien qualsevol altre país no democràtic, però de cap manera poden recordar un país democràtic i és que un Tribunal de Justícia esmena una darrera l'altra, i pren decisions una darrera l'altra de caràcter polític i ideològic, atemptant a la sobirania del Parlament de Catalunya i a les majories que governen. El TSJ ha esdevingut el Parlament, que cada vegada que no li agrada ideològicament una decisió o una sentència  i quan li arriben ‘denuncietes’ de qualsevol organització espanyolista ben sucada econòmicament, que ves a saber d'on surt, gairebé sempre amb interessos ideològics, immediatament el TSJ no té problemes en carregar-se el consens de dècades i dècades i la necessitat sociolingüística d'un país, imposant decisions arbitràries, contràries al model educatiu i a la bona salut lingüística i social del país.

Defensar el català a l’escola és troncal, és fonamental. És possible que enmig del gran terrabastall que tenim d’una guerra a Ucraïna, d’un desastre energètic i econòmic que se’n pot derivar i la sortida d’una pandèmia, no puguem tenir tota la concentració i la sensibilitat social, per entendre que estem parlant d’una qüestió crucial. Però és l’atzagaiada en contra del català, és l’atemptat en contra del català i a la cohesió lingüística del país més important probablement des del franquisme.

El català ha estat assetjat, violentat, perseguit i ferit des del Decret de Nova Planta del 1714 durant 300 anys. Hem tingut un estat que permanentment, amb més o menys accent, ha intentat obstruir un idioma, convençuts de dues coses: que 'el imperio entraba por la lengua', concepte que tot el nacionalisme espanyol ha mantingut durant segles i segona que la identitat catalana es fonamentava sobretot amb una llengua mil·lenària que ens identificava, alhora que també ens identificaven moltes  altres coses, per exemple la tolerància, la capacitat de tenir societat mixta, però que es trobaven en el territori comú de l’idioma.

Per si a algun hiperventilat espanyolista no li ha quedat clar, a Catalunya ningú està en contra que se sàpiga, es conegui i s'estimi el castellà. El que s'està en contra és de què es destrueixi el català. I tots els paràmetres són molt clars: el català retrocedeix per molts motius, alguns dels quals són molt clars, les noves tecnologies, la mundialització, tot el tema de les xarxes socials, els moviments migratoris, molts dels quals de països de qualsevol lloc del món, i si no hi ha una llengua comuna en la qual trobar-se, que és l'escola, és evident que acabarem creant societats diferenciades i sobretot, menys cohesionades.

La decisió del TSJ atempta contra la cohesió, la integració, la cultura catalana, la seva llengua i contra Catalunya, i que els professors hagin de sortir al carrer per reivindicar un aspecte tan fonamental com aquest, vol dir que el govern està fallant per totes bandes. En aquest moment hauria de ser la política la que es plantés davant del que és una decisió arbitrària, malvada i perversa pel nostre idioma. I tota la política falla. Falla la Conselleria, falla el Govern, fallen els polítics. I qui es mobilitza: els professors, els sindicats, la ciutadania.

Salvador Espriu va dir en una època funesta, quan el català estava foragitat de tot arreu, que calia ‘salvar els mots’. Ciutadans de Catalunya, ara tornem a estar en la mateixa tessitura, haurem de ‘salvar els mots’. Potser ara no el tenim prohibit, potser ara sembla que no, que el català té bona salut. Però el català no té estat propi, té un estat que li va en contra, té uns tribunals que li van en contra, té organitzacions espanyolistes que li van en contra i té una Europa que ens abandona, el català està sol. L’idioma català novament, com va dir en el seu moment el president Companys, només té els catalans per defensar-lo. I en aquests moments en què falla tan estrepitosament la Conselleria, el Govern i la política, només té els ciutadans per defensar-lo. Agafem la bandera de l’idioma, perquè torna a estar ferit, volen destruir el català perquè volen destruir la identitat catalana, perquè volen destruir Catalunya com a Nació, perquè volen que siguem, només, una simple, trista i pobre ‘regió’ d’Espanya.

Pilar Rahola

Escriptora

Transcripció del  ‘Paraula de Rahola’  al canal YouTube del dijous 24 de març del 2022

 

Líders decapitats

Un líder és una persona amb capacitat i autoritat per a dirigir un grup, un partit polític o qualsevol comunitat. Per fer-nos entendre: un líder polític aconseguiria la unitat entre els partits independentistes catalans utilitzant la seva autoritat personal i el seu caràcter. Sense lideratge, que és la situació en la qual ens trobem, es pot avançar, però costa més i les possibilitats de fracàs són més altes. Els líders es fan, ja que no neixen amb capacitat de lideratge. Jordi Pujol fou un líder i ho va demostrar durant vint-i-tres anys al capdavant de la Generalitat de Catalunya. Un líder és un home que dura, que sap rebre i tornar batzegades; és un home o una dona de diàleg, que pot convèncer els interlocutors amb les seves paraules i el seu exemple. Acostuma a tenir una visió a mitjà termini que els altres no tenen. L'autoritat només s'assoleix quan es tenen uns quants anys d’experiència al darrere. Un líder pot ser substituït per un grup de persones cohesionades i que actuen coordinadament, sense que cap es distingeixi. Però és difícil. El que passa més sovint és que hi hagi alguns enfrontaments o projectes divergents, que és el que ens passa ara al voltant del projecte polític independentista, en el qual tothom parla d’unitat, tanmateix, tots aspiren a tenir-la si ells poden ocupar el primer lloc o mantenir la cadira. D’això se’n diu populisme i demagògia.

El populisme i la demagògia juguen amb la manipulació del fons emocional que té tot ésser humà, és capaç de contagiar per via emotiva moltes persones que es troben encegades en una determinada posició; pot, la demagògia, ajudar a raonar amb les propostes especialment si són atractives. L’ús de la demagògia, fins i tot és un art, en què també s’utilitzen recursos per sortir d’actituds negatives o emocionals bones, però que poden promoure violència, divisió o malestar. El populisme i la demagògia fan que els líders siguin molt efímers, ja que la ciutadania és possible que cada vegada estigui menys disposada a escoltar el que no li agrada i si a això se li uneix el partidisme que cada dia està tenint més rellevància, possiblement tot plegat contribueixi a fer que el líder tingui poques possibilitats de desenvolupar-se. Cal que ho tinguem present, que no ens deixem desmoralitzar i si els líders polítics no ho fan prou bé, llavors serà el poble qui ho acabarà aconseguint, si persistim. Per tant, el que és primordial és mantenir la voluntat de la gent i no deixar que actituds i declaracions desgraciades de dirigents o líders polítics desmotivin la lluita.

Amb això arribem al moll de l’ós de l’actual situació, ja que, quan un polític català destaca entre la resta, l’estat espanyol s'apressa a decapitar-lo. Ho hem comprovat a bastament els darrers anys, des del ‘pas al costat’ del MHP Artur Mas, al judici-farsa de l’1-O ―on els millors líders catalans foren jutjats i empresonats―, passant per l’exili forçat de Carles Puigdemont i d’altres polítics, i arribant fins a l’actualitat on veiem com una personalitat emergent com la MHP Laura Borràs, es troba a punt de ser jutjada per uns delictes inventats, ja que el TSJC no li ha trobat res i ara passa la patata calenta al fiscal perquè ho ‘afini’. Segur que la portaran a judici, encara que només sigui per veure-la asseguda al banc dels acusats. Des de fa molt de temps, l’estat espanyol va fent pluja fina amb la independència. Una pluja fina que es tradueix amb anar decapitant un a un els líders que van sorgint a cada moment. Ho hem pogut veure cada vegada que un polític independentista treu una mica el cap i es fa un nom i una posició en el panorama polític català. La mateixa exvicepresidenta del Govern Espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, va presumir d’haver “escapçat” Esquerra Republicana i el PDECat, amb aquella cínica frase de “¿sabeu com es diu ara el Diplocat? Ja no es diu Diplocat, es diu Diplocat en liquidació”.

Els grans projectes han tingut sempre líders que s’han fet respectar pels seus amics i pels qui no ho són. L’estratègia doncs de les clavegueres espanyolistes, és la d’anar escapçant i decapitant qualsevulla persona que destaqui per damunt de la resta i que intenti liderar el projecte independentista. Llegiu l’article que amb el títol de ’Líders i comparses’ ha escrit el polític, Santiago Espot, on compara una líder carismàtica com Nicole Sturgeon amb Pere Aragonès, un gris president autonomista. Llegiu, si voleu, l’article a continuació.

Líders i comparses

Liderar és marcar el camí i ser el primer a endegar-lo.  En els moments difícils és quan un representant polític assoleix la categoria de líder tot mantenint-se fidel als seus principis i sense deixar-se condicionar pels interessos de l’enemic. Ha de demostrar caràcter. Si el seu capteniment és erràtic i dubitatiu no som davant d’un líder, som davant un simple comparsa polític que no deixarà mai cap empremta en la història. Mirem algun exemple al respecte.

Fa pocs dies la presidenta d’Escòcia, Nicole Sturgeon, anunciava que tirarà endavant el referèndum d’independència d’Escòcia passi el que passi a Ucraïna. En una entrevista a l’emissora LBC manifestava, poc més o menys, que en el nou ordre mundial que sorgiria del conflicte actual que està vivint Europa, la seva nació havia de ser-hi amb veu pròpia perquè hi pot jugar un paper constructiu i important. Es manté inflexible en la seva determinació i compromís, tot i el que pugui passar a l’est del continent. Per ella, allò primer és Escòcia.

A Catalunya, les coses de la política institucional van d’una altra manera. Són més esquifides, més misèrrimes. No fan cap sensació de transcendència o de grandesa. Tot es limita a protegir la menjadora a còpia de fer bondat davant l’amo i no aixecar mai la veu. Ens volen fer creure que adoptar un paper de minyona és tenir sentit polític. Per això, Pere Aragonès, ha anat a La Palma aquest cap de setmana per parlar d’Ucraïna i dels seus refugiats des de la posició d’una simple regió espanyola. Ell no pot arribar a capir mai que Catalunya tingui un protagonisme en el món. Les seves aspiracions són petitetes i només es limiten a conrear l’hortet del seu partit. Per tal de mantenir-lo, fins i tot  seu a la mateixa taula on ho fa el govern ultra de Castella i Lleó. No deien que li feien un cordó sanitari a l’extrema dreta?

La guerra a Europa ha estat l’excusa perfecta per tancar la idea de la independència en un calaix i llençar la clau al mar autonòmic. Fins i tot, s’acaben els conflictes ridículs de les pancartes del palau de la Generalitat i ara la independència que defensa el nostre govern des del seu balcó és la d’Ucraïna. Sempre acabem embolicant-nos en coses en les quals no hi podem aportar  cap solució. Llavors, no trobem altre camí que el de la caritat, i ens mobilitzem per ajudar tothom perquè ens sembla que així tothom apreciarà la nostra solidaritat. No volem guanyar, voler ser bones persones.

Fa dècades que ens movem en un escenari així i, per aquesta raó, els dirigents que dona Catalunya són flonjos i amb el posat del pocapena. L’ambient col.lectiu ho propicia. Tot ha de ser calmat i pacífic. No els veus capaços d’encarar-se a una situació de tensió i sortir triomfants. Les úniques guerres que podrien gestionar són les guerres d’aigua dels casals d’estiu. Segurament per això molts dels principals polítics de l’independentisme tenen l’aire del monitor d’esplai.

Si no entenem que liderar no és fer bondat i caure bé a tothom, sempre acabarem defensant els interessos dels altres. El líder ha de veure més enllà de les tràgiques imatges de la televisió i tenir un capteniment resolutiu que inspiri confiança a la seva gent. Que hom vegi que sap cap a on va. Nicola Sturgeon apunta cap a la independència d’Escòcia. El govern de Catalunya va La Palma per tal de consolidar l’autonomia que els dona a menjar. Aquesta és la diferència entre una líder i uns comparses.

Santiago Espot i Piqueras

President de Catalunya Acció

Article publicat al digital  el Món  el dilluns 14 de març del 2022

 

  

Unes eleccions atípiques

Aquesta mitjanit s’enceta la campanya electoral de les eleccions autonòmiques del pròxim 14 de febrer. Una campanya de les més estrambòtiques que s’han pogut viure els darrers anys. Per culpa d’un protagonista que no havia estat mai convidat a cap campanya, la Covid-19, es van haver d’ajornar des del primer moment les eleccions a causa del coronavirus, deixant el Govern en una situació de provisionalitat després de la inhabilitació del president Quim Torra per no retirar la pancarta del balcó de la Generalitat. Quan el Govern provisional va escollir la data del 14-F, semblava prou llunyana per poder exercir el dret de vot amb prou seguretat. El problema és que les onades de la pandèmia s’han succeït una darrera l’altra i això va fer decidir Pere Aragonés, president en funcions de la Generalitat, a ajornar novament les eleccions apel·lant a la seguretat sanitària i jurídica dels electors. Aquest ajornament fou tombat, com no podia ser d’altra manera, pels magistrats d’un tribunal de justícia, en aquest cas el TSJC, que amb una ’patxorra’ només explicable per la malícia que sempre demostra amb tot el que fa tuf de processisme, va notificar que el 8 de febrer, és a dir a mitja campanya electoral, decidiria si es pot votar el dia 14.

En aquest context, els partits polítics donaran el tret de sortida avui a una campanya, si més no, atípica, per la situació epidemiològica actual, però també per les polèmiques que l’envolten. La primera va arribar dimarts, quan el govern anunciava el permís de trencar el confinament perimetral municipal per assistir a un míting polític. L’altra polèmica és per les meses electorals. Més de 900 persones convocades per formar-ne part denuncien que els hagin cridat en plena tercera onada i sense tenir, asseguren, prou mesures de seguretat per evitar contagis aquell dia. El Govern garanteix que la votació presencial serà totalment segura, però no deixa de recomanar que, si es pot, es voti per correu, però els catalans compartim amb els seguidors del defenestrat Donald Trump la desconfiança en el vot per correu i ens fem algunes preguntes:  ¿Hi ha prou mesures legals i logístiques que ens permetin oblidar de les dificultats patides pels residents a l’estranger en comicis anteriors? ¿Ja s’han resolt les negligències i les mancances del servei de Correus per evitar la dispersió i la saturació que l’increment del vot postal amenaça de provocar? Justament ara, que els independentistes volem consolidar una majoria parlamentària, potser no és gaire recomanable fer servir el mecanisme de votació per correu, fins que no hi hagi mecanismes que permetin seguir la tramesa del vot tant a l’interessat com a la mesa destinatària, i que, legalment, el recompte no acabi fins que el darrer vot anticipat no hagi estat lliurat. Això seria una garantia de transparència.

Si a totes aquestes circumstàncies atípiques hi afegim l’interès demostrat per alguns partits en impedir que s’ajornin aquestes eleccions, tindrem la tempesta perfecta per aconseguir uns resultats que no satisfaran a ningú i que, podrien ser fàcilment impugnables, al·legant la il·legitimitat d’aquests comicis amb un discurs que, sobretot per aquells als quals no els vagin bé les coses, serà atiat/interessat i que condicionarà en negatiu la pròxima legislatura. Aquest debat sobre la conveniència d’ajornar aquestes eleccions, el descriu el periodista, Carles Ribera, en el seu article titulat ‘Eleccions ‘vintage’’, on afirma que “la discussió sobre l’ajornament electoral és una disputa pròpia del segle XX i no de l’era digital”. Llegiu l’article, si voleu, tot seguit.

Eleccions ‘vintage’ 

“Puc fer pagaments per internet, que és més delicat. Puc lligar per internet, que és més personal. Puc treballar per internet, que és més difícil. Però no puc votar per internet, que és més important.” La frase anterior no és meva sinó del senyor Ramon Pardina, a qui no conec de res, però que té un compte a can Twitter d’on he extret les seves paraules. Una reflexió interessant en aquests dies d’incertesa electoral, com també ho és l’oportuníssim reportatge que escriu la periodista Adela Genís en el número d’avui sobre la casuística de la implantació del vot electrònic en diferents països del món entre els quals, dissortadament, no hi ha Catalunya ni, de moment, hi és esperada.

Un sistema electoral digitalitzat no és cap solució màgica per a la participació ni, encara menys, no pot ser un pegat per a una dificultat de mobilitat ciutadana conjuntural. Ara bé, no plantejar-ne seriosament el desenvolupament i la implantació és un frau a la ciutadania. Com passa amb tota novetat tecnològica, el vot electrònic té un marge de millora i un desplegament indefectiblement basat en el sistema de prova-error que, tractant-se d’un material tan sensible com la voluntat popular, ha obligat alguns països a fer marxa enrere o a practicar giragonses més pronunciades de les previstes inicialment.

En tot cas, és indiscutible que cal avançar en la matèria i amb aquest objectiu cal vèncer dos enemics poderosos. El primer és l’Estat espanyol, refractari a la modernitat democràtica en general i a l’electoral en particular. Una combinació letal que ha permès adulterar els resultats de les últimes eleccions a Catalunya impedint la investidura telemàtica del candidat Puigdemont. Resulta curiós que aquells que per qüestions d’higiene democràtica posen en dubte la conveniència d’ajornar unes eleccions siguin els mateixos que han abonat el cop d’estat polític del 155 i el reiterat potineig judicial posterior que ha impedit investir fins a tres candidats i n’han destituït un altre manipulant, tergiversant i bloquejant la decisió de les urnes.

El segon enemic és la incapacitat d’haver-nos dotat d’un règim electoral propi, que permetria explorar a fons territoris com el de la digitalització. Massa pors, massa càlcul partidista, massa poca confiança en el criteri dels ciutadans llasten el desenvolupament de l’eina fonamental per decidir el futur nacional. D’acord, si al Gran Germà espanyol la normativa no li fa el pes, en faran xixines. Però que després de quaranta anys no ho haguem ni intentat no ens deixa gaire ben situats. No podem continuar dissenyant políticament el segle XXI amb eleccions del segle XX.

Carles Ribera i Rustullet

Periodista i historiador

Article publicat al setmanari  La República  el divendres 15 de gener del 2021