I no passa res...

El 23 de juny de 2021, Joaquim Forn, Oriol Junqueras, Raül Romeva, Josep Rull, Jordi Sànchez i Jordi Turull, sortiren de la presó de Lledoners després de prop de quatre anys privats de llibertat. Dolors Bassa i Carme Forcadell també van rebre l’indult i el mateix dia van abandonar les presons de Puig de les Basses i Wad-Ras. La concessió dels indults va ser una coreografia política de llarg abast. Dissenyada minuciosament des de la Moncloa, materialitzada des del Ministeri de Justícia i compartida només amb els interlocutors necessaris per evitar més turbulències de les imprescindibles. De la sortida dels centres penitenciaris de Lledoners, Puig de les Basses i Wad-Ras ara se'n compleixen dotze mesos, i aquesta imatge suposa l'únic fruit substancial del diàleg amb l'Estat que es va proposar emprendre Pere Aragonès quan va aterrar a la presidència de la Generalitat.

Aquesta mesura ha suposat, a part de la llibertat condicionada dels presos polítics, el virtual desballestament del procés d’independència i la pràctica desaparició dels seus líders. Malgrat que alguns d’ells encara continuen fent activitat política, per culpa de les seves inhabilitacions, només poden fer-la des de la rereguarda. Alguns d’altres ―com Josep Rull, Jordi Cuixart o Joaquim Forn― ha abandonat els seus càrrecs i es mantenen més o menys al marge del procés. Aquesta ha estat sens dubte la gran victòria de l’Estat espanyol. L’aniversari d’aquesta data ―carregat, doncs, de simbolisme― ha estat el moment triat per reobrir formalment el diàleg entre el Govern central i la Generalitat, després de llargs mesos de xocs i desacords arran dels nombrosos atacs a les més elementals normes democràtiques, que han culminat amb l’escàndol de l’espionatge dut a terme per l’estat espanyol a polítics independentistes. La pregunta que ens hem de fer ara és: passarà res després d’aquest diàleg? Sincerament creiem que no, ja que l’experiència ens ho demostra a bastament. Vegem-ho.

L’estat espanyol ha destrossat sistemàticament tota mena de drets fonamentals que, en els primers moments, ens va impressionar: estomaquen la gent per votar!, envien milers de policies!, empresonen a líders civils i polítics!, sentencien a deu anys de presó la presidenta d’un Parlament!... com pot ser que una democràcia europea faci aquestes barbaritats? I va passar i després han anat passant més i més coses, com és possible? Segur que passarà alguna cosa i mai passa res. Vam conèixer els escàndols del rei corrupte i semblava que tremolava la monarquia i ha tornat amb un jet de superluxe a veure els nets, ha anat de regates i també ho hem normalitzat, tampoc ha passat res. Hem sabut que s’espiava a tota la ciutadania, especialment la independentista, sense cap argument ni suport jurídic, i llavors pensem: això és un Watergate, això és molt gros!... i ja està, ja s’ha dit, hi ha una mica de bromera i no passa res, perquè home... “tot el món espia”. I ara hem sabut ―perquè l’inefable comissari Villarejo ho ha explicat amb pèls i senyals― com van manipular la campanya electoral catalana, amb la complicitat del senyor Rajoy que va felicitar-lo personalment per haver esgarrapat, gràcies a les clavegueres,  dotze escons al President Mas. Com es va manipular també la campanya municipal perquè no pogués guanyar en Xavier Trias, i ho declaren amb tota normalitat i no passa res. Perquè en nom de la ‘sagrada unidad de España”, es pot fer qualsevol barrabassada antidemocràtica i això ho han decidit a dretes i esquerres, en una democràcia que és un autèntic fangar. I no passa res.

Si alguna vegada heu dubtat que estar dins l’estat espanyol era el pitjor que ens podia passar com a ciutadans, si alguna vegada heu tingut dubtes que l’única alternativa que tenim per viure en un país decent, mínimament sòlid, amb unes estructures democràtiques mínimament presentables, és fugint tan aviat com puguem d’aquest país anomenat Espanya; si algun cop ho hem arribat a dubtar, ara ja no podem vacil·lar més. Per tot plegat, resulta molt esperonador llegir el tuït que ha fet, des de l’exili, el MHP Puigdemont parlant dels esdeveniments judicials  i polítics que han succeït recentment al nostre país, i on escriu: “Una societat democràticament sana no pot assumir que es cometin aquests crims en nom seu, o fent-la servir d’excusa: exigiria una depuració de responsabilitats. No és el cas d’Espanya, perquè no és una democràcia sana, ni completa, ni plena”. Llegiu aquest fil de tuït tot seguit.    

Puigdemont ha piulat

Arran de totes les informacions que van apareixent sobre l’Operació Catalunya i les proves que demostren la responsabilitat penal d’alguns dels seus protagonistes, m’ha semblat oportú parlar d’algunes coses; ho faré d’una manera una mica llarga. Espero que no ho sigui massa.

Queda demostrat que ministres, diputats, policies, fiscals, jutges, editors i periodistes s’han organitzat per atacar l’independentisme (hi falten empresaris i banquers, però ja acabaran sortint): aquesta és una trama real, encara activa, que Espanya mai no investigarà. La vam denunciar des del primer minut, però uns i altres van convenir fer caldo gros perquè tenien interessos comuns; no van tenir interès a recollir la denúncia d’uns fets que tothom sabia que s’estaven produint i sí a amplificar el relat dissenyat pels caps de la trama. Igual com passa amb la corrupció de la monarquia espanyola, la majoria de la classe mediàtica espanyola va callar i se’n va fer còmplice. Tractant-se de la unitat d’Espanya no prenen cap mena de precaució: el benefici perseguit era superior a la pèrdua democràtica ocasionada.

Qualsevol país democràtic (per tant, no dels de pandereta) reaccionaria davant d’això i hi hauria conseqüències. Una societat democràticament sana no pot assumir que es cometin aquests crims en nom seu, o fent-la servir d’excusa: exigiria una depuració de responsabilitats. No és el cas d’Espanya, perquè no és una democràcia sana, ni completa, ni plena. Té els fonaments podrits. Que a hores d’ara cap fiscal no hagi ordenat diligències contra Fernández Díaz ni Sánchez Camacho és la prova d’aquesta profunda podridura, irreversible. No té cura. Que el PP no hagi sentit una forta pressió mediàtica, política i social per exigir responsabilitats a aquests dos destacats membres del seu partit, és un símptoma del mateix. Com ho és la confessió de l’exdirector d’El País sobre l’intent de sabotejar l’acord d’investidura.

A tota aquella gent que es fa il·lusions creient que les revelacions de l’Operació Catalunya poden provocar una sacsejada, que abandonin tota esperança. Pessigolles en el millor dels casos. Els criminals continuaran als seus llocs, mentint i enfotent-se de les víctimes. Ho han comprovat durant més de quaranta anys: els crims dels seus antecessors han quedat literalment esborrats dels arxius policials espanyols, com bé es va recordar ahir a l’acte organitzat al Parlament Europeu per parlar de memòria històrica i del cas de Martín Villa.

Dit això: cal denunciar i cal deixar en evidència que la justícia espanyola és una farsa, amb jutges fent política, delirant amb trames russes mentre tenen davant dels seus nassos la mare de totes les trames i no fan res. A Espanya, la justícia no és igual per tothom. Jutges i periodistes patriòtics empastifen el bon nom de persones honestes com Josep Lluis Alay i Gonzalo Boye sense cap mirament, vulnerant drets fonamentals només perquè ens estan fent costat i, en canvi, són incapaços de menar una investigació profunda sobre les clavegueres. La guerra bruta no és patrimoni del PP, com saben bé les víctimes dels GAL i com sabem tots els espiats per ordres del PSOE en l’escàndol del CatalanGate, que es va fent més gran a mesura que més ferma és l’oposició socialista a investigar-ho. Tant se val PP com PSOE.

Tot això ha de servir per tenir memòria i per saber qui tenim al davant quan ens asseiem amb un representant de l’Estat espanyol. Hi tenim tot això. Per entendre’ns, no hi podem dialogar com aquell que dialoga amb un funcionari europeu per parlar dels Next Generation. Hi hem de tractar partint de la realitat que abans he descrit, i ignorar-ho és una irresponsabilitat. Menteixen, espien, conspiren, corrompen, subornen, arruïnen bancs d’altres països... És evident que per anar a dialogar amb aquesta gent totes les precaucions són poques. Per això no serveix de res anar-hi sense tenir fixades prèviament les condicions i la metodologia. Abans d’asseure’ns, això hauria d’haver quedat clar. No serveix de res anar-hi permetent que l’altra part decideixi qui hi va i qui no. Ni serveix de res anar-hi dividits. No serveix de res més que per perdre el temps, contribuir a desmobilitzar i desesperançar. Han passat molts anys, massa, i damunt la taula no hi ha ni una sola proposta espanyola per resoldre el conflicte polític amb Catalunya. Admetem-ho d’una vegada: no en tenen cap.

Arribats a aquest punt, l’independentisme ha de fer un replantejament que, per ser eficaç, només pot ser unitari. Recuperem l’estratègia i la iniciativa, reagrupem forces, refem confiances i respectem-nos tots. No hi sobra ningú. Ni els anomenats hiperventilats ni els acusats de traïció ni els titllats de processistes, lliristes i octubristes, ni els de la pagueta, ni els tuistars, ni els convergents… El referèndum el vam fer amb tots ells.

La fórmula la sabem.

MHP Carles Puigdemont

130é President de la Generalitat

Fil de tuït publicat a  #krls.eth / Carles Puigdemont   el dijous 23 de juny del 2022

Villarejo i els atemptats del 17-A

El 3 de novembre de 2017 la policia espanyola va detenir l’excomissari José Manuel Villarejo, juntament amb la seva muller, Gemma Isabel Alcalá, i més investigats per ordre de la fiscalia anticorrupció.  Era l’endemà ―oh casualitat !―  de l’entrada a la presó de mig govern de la Generalitat. Dos dies després, la jutgessa de l’Audiència espanyola, Carmen Lamela, el va fer tancar a la presó. Es desencadenava l’operació Tàndem, contra els seus negocis milionaris muntats mentre era policia. Les dates són capritxoses. El dia que l’operació Catalunya era executada, amb la presó i l’exili del govern del Primer d’Octubre, un dels seus principals instigadors entrava a la presó i la documentació que tenia sobre l’espionatge durant anys a polítics independentistes era intervinguda i, posteriorment, classificada com a secret oficial.

Villarejo és un individu sinistre: gavardina, boina, un pedaç a l’ull, màscara negra amb la bandera espanyola. Sembla un personatge de ficció, tret d’un film de lladres i serenos en blanc i negre. Però no, el paio és ben real: espia, comissari (ex) de la policia espanyola, condecorat amb la Creu al Mèrit Policíac amb Distintiu Blanc, és tan real que sembla mentida. Producte manufacturat de les clavegueres de l’Estat, Villarejo, ha estat implicat en tota mena de fangars i martingales, anant i tornant del cercle estatal al privat i viceversa, guarda dossiers amb informacions comprometedores de molta gent. Com tothom sap, l’excomissari va formar part destacada de l’anomenada ’operació Catalunya’, la trama politicopolicíaca bastida des del Govern espanyol per a intentar frenar l’onada independentista, mitjançant la fabricació de dossiers i de proves falses, de filtracions a la premsa i de tota mena d’atacs contra polítics catalans.

Ara Villarejo, en seu judicial,  ha declarat que el CNI, l’organisme d’intel·ligència espanyol, va estar implicat en els atemptats del 17 d’agost del 2017 a Barcelona i Cambrils. Ha dit que volien “fer un petit ensurt a Catalunya” i que se’ls va escapar de les mans. Disset persones assassinades. Ara que comença a declarar en el primer gran judici contra les seves activitats, Villarejo engega el ventilador, amb revelacions com la del 17-A. L’excomissari es defensa d’una acusació de més de cent anys de presó, i desplega una estratègia agressiva per a enfangar i neutralitzar les acusacions, tot basant-se en el principi que la millor defensa és un bon atac. La seva xarxa d’interessos, de favors fets i d’enemistats declarades permet d’entendre una mica més els moviments imprevisibles de l’ideòleg de les clavegueres de l’estat espanyol.  Que Villarejo és fosc, doncs sí i que tot el que declara cal posar-ho en quarantena, doncs també. Però que la relació del maleït imam de Ripoll amb el maleït CNI ha estat acreditada, i que la negativa a investigar-ho per part de l’Estat, també. I que això és insuportable. Volem dir que l’acceptació de tot plegat és insuportable. ¿Com és que no se’n fa condició ‘sine qua non’?, que això s’ha d’investigar, que s’ha d’aclarir, i que sense aquesta prèvia, res. ¿Què fan els comuns en un govern que evita la veritat, què fan els partits independentistes, en què es tradueix la indignació?

L’article del catedràtic de Dret Processal, Jaume Alonso-Cuevillas, diputat de Junts per Catalunya al Parlament i advocat dels pares del Xavi, el nen de tres anys de Rubí atropellat a Les Rambles el 17-A, publicat amb el títol ’Les declaracions de Villarejo i el dret a saber la veritat’, posa el dit a la nafra per esbrinar algunes d’aquestes qüestions, analitzant les tres hipòtesis que es podrien establir arran les declaracions de Villarejo: primera, que el mateix Estat espanyol hagués orquestrat l’atemptat; segona, que els serveis secrets haguessin estat negligents en no haver detectat el risc d’atemptat imminent; tercera, que es pogués tractar d’un simulacre d’atemptat, és a dir només un ‘ensurt’ que permetés la posterior intervenció de les forces de seguretat o del mateix exèrcit espanyol en les vigílies del ja anunciat referèndum de l’1 d’octubre. Podeu llegir si voleu aquest article a continuació.

Les declaracions de Villarejo i el dret a saber la veritat

Les recents declaracions de l’excomissari Villarejo han generat tota mena d’especulacions i reaccions diverses, sovint esbiaixades pel posicionament polític-ideològic de l’opinant.

Uns s’hi abonen amb diversos graus d’intensitat i ho emmarquen en el context del conflicte polític català, com ha insinuat el mateix excomissari. Altres ho desqualifiquen per l’escassa credibilitat del personatge, màxim exponent de les clavegueres de l’Estat, i acusen als primers de conspiranoics moguts per consideracions només de caràcter ideològic.

Com a advocat de víctimes de l’atemptat –com és conegut, defenso els pares del Xavi, el nen de tres anys de Rubí tristament atropellat a Les Rambles–, m’agradaria fer algunes puntualitzacions al respecte.

Villarejo no m’inspira cap credibilitat, però amb independència del que hagi dit o deixat de dir, la relació entre l’imam i els serveis secrets espanyols és evident i està més que acreditada.

De fet, tan bon punt com es va aixecar el secret del sumari, el 19 de juliol de 2019 vam presentar un escrit a l’Audiència Nacional en el qual sol·licitàvem tot un conjunt de diligències que tenien per objecte investigar aquesta relació. Ens basàvem en indicis més que contundents, degudament acreditats a la causa: les visites dels serveis secrets a l’imam mentre complia condemna a la presó de Castelló, la sorprenent anul·lació de la seva ordre d’expulsió post-condemna i l’encara més sorprenent la immediata concessió d’un permís de residència de llarga durada, les declaracions del president de la Comunitat Islàmica de la mesquita Youssef a Diegem (Bèlgica) assegurant que va sentir parlar per telèfon l’imam en castellà i el mateix imam li va reconèixer que parlava amb els serveis secrets espanyols... Indicis més que suficients de la relació existent. La més elemental lògica processal diu que qualsevol investigació judicial hauria de voler estirar aquest fil, però sorprenentment –o no tant– la Fiscalia s’hi va oposar de forma radical i el magistrat instructor va acollir acríticament els arguments del fiscal. Hem continuat reclamant aquesta investigació en totes les ocasions processals posteriors, però sempre amb el mateix resultat negatiu.

De fet, de forma també sorprenent, l’Audiència Nacional va decidir acotar l’objecte del procés a l’explosió d’Alcanar amb l’argument que els responsables dels atemptats de Barcelona i Cambrils eren morts. Els fets de Les Rambles i Cambrils quedaven, doncs, fora del procés. Argument contrari a l’actuació inveterada de la mateixa Audiència Nacional, que sempre ha considerat que tots els integrants d’un escamot terrorista responien (amb el grau de participació corresponent) dels actes de l’escamot. I argument processalment il·lògic quan les víctimes de Barcelona i Cambrils sí que havíem estat acceptats com a acusació particular (categoria processal reservada a les víctimes del delicte).

Al final del judici vaig demanar l’obertura d’una nova investigació per resoldre els molts interrogants que el procés no va aclarir, exposant els corresponents indicis amb les oportunes referències documentals extretes de la mateixa causa. Entre altres interrogants no resolts plantejava quantes persones hi havia a la casa en produir-se l’explosió, qui anava a la furgoneta que va marxar al temps de produir-se la primera explosió, com s’explica que la furgoneta de l’imam apareixes dies després a Sant Carles de la Ràpita, com és que la bústia morta de l’imam i algun dels seus telèfons van registrar activitat dies després (per a qui tingui interès, pot veure el meu informe final a aquest enllaç del meu canal de YouTube)

https://www.youtube.com/watch?v=-1icJmCbjHQ&t=7s

La sentència de l’Audiència Nacional no va resoldre cap d’aquests dubtes.

Les recents declaracions de Villarejo s’han d’analitzar, doncs, a la vista de tots aquests antecedents. Com abans he dit, malgrat la poca credibilitat del personatge, les relacions entre l’imam i el CNI són evidents, i només per aquest motiu, és obvi que és necessari investigar aquest tema.

Penso que part de la polèmica deriva també de la poca claredat de les afirmacions de l’excomissari, que permeten diverses interpretacions. D’entrada, em resisteixo a creure que el 17-A pogués haver estat un atemptat de falsa bandera responsabilitat, per tant, del deep state espanyol. Tot i creure que aquest deep state ha dut (i duu) una tremenda guerra bruta contra Catalunya, la hipòtesi que el mateix Estat hagués orquestrat l’atemptat és tan summament bestial que em nego a donar-hi cap credibilitat. Sí que podria ser, però , que els serveis secrets –que, recordem, tenien controlat i monitoritzat l’imam i els principals membres de l’escamot–, haguessin estat negligents en no haver detectat el risc d’atemptat imminent o haver-ne minimitzat el perill. De fet, a la causa davant l’Audiència Nacional vam plantejar la responsabilitat de l’Estat precisament sobre la base d'aquesta negligència dels serveis de seguretat, agreujada perquè Espanya havia incomplert la seva obligació legal (prevista al Reglament Europeu UE 98/2013, directament aplicable des de setembre de 2014) de regular i controlar la venda de precursors d’explosius. No és comprensible que els membres de l’escamot poguessin comprar lliurement quantitats ingents dels ingredients necessaris per fabricar l’explosiu tristament conegut com a Mare de Satan i que no saltés cap alarma. Com vaig dir a la vista, sense explosius no hauria volat la casa d’Alcanar i no s’hauria activat el pla B que va posar fi a la vida del petit Xavi i altres 14 persones, a més de multitud de ferits. La responsabilitat de l’Estat Espanyol em sembla, doncs, evident.

Ara bé, en Villarejo sembla apuntar una altra hipòtesi. L’anàlisi de les seves paraules concretes: “un error grave del señor Sanz Roldán  (Director del CNI), que calculó mal las consecuencias por darle un pequeño susto a Cataluña” semblen apuntar a la hipòtesi –que jo ja havia sentit temps enrere– que es pogués tractar d’un simulacre d’atemptat (“comandos ficticios”) encarregat a l’imam amb la intenció de provocar, efectivament, només un ensurt que permetés la posterior intervenció de les forces de seguretat o l’exèrcit espanyol en les vigílies del ja anunciat referèndum de l’1 d’octubre.

Apuntades les tres hipòtesis, crec personalment que podem descartar la primera (atemptat de falsa bandera) per temerària. Es cert que Villarejo no aporta cap prova que avali la tercera hipòtesi (simulacre per encàrrec que “se’ls va escapar de les mans” arran de l’explosió), però, a diferència de l’anterior, aquesta no sembla apriorísticament descartable ni temerària.

Cal, doncs, plantejar-se per què llença Villarejo aquesta afirmació sense que –per cert– vingués gens a tomb. Reiterant la nul·la credibilitat del personatge –que, a més, en condició d’acusat en un procés penal no té obligació de dir la veritat–, és obvi que forma part de la seva estratègia de defensa. Personalment, em fa la sensació que la sorprenent revelació podria haver estat un advertiment de Villarejo als serveis secrets que podria estar disposat a tirar de la manta si no rep l’ajut que pretén. Villarejo no aporta cap dada o prova, però –alerta!– diu que hi són tots entre la documentació que li va ser requisada i que es manté classificada com a matèria de secret oficial. La hipòtesi no està gens provada, però existeixen prou elements per poder esbrinar la seva certesa o credibilitat.

Les víctimes dels atemptats, i per extensió tota la ciutadania –víctimes també indirectes del terror causat pel terrorisme– tenen, tenim, el dret a saber la veritat. Es tracta d’un dret fonamental dels anomenats de tercera generació, reconegut a diverses Resolucions de Nacions Unides (per exemple, la Resolució 2005/66 de l’Alt Comissionat de Dret Humans de data 20 d’abril de 2005, o la resolució 9/11 del Consell de Dret Humans de data 24 de setembre de 2008). Les autoritats, en aquest cas de l’Estat Espanyol, estan doncs obligades a satisfer aquest dret duent a terme les corresponents investigacions.

L’Estat Espanyol no està complint amb aquesta obligació internacional. Recordem que les forces majoritàries del Congrés van impedir que es creés una Comissió d’Investigació (com sí que s’havia fet per l’11-M). Recordem que diverses autoritats d’àmbit estatal es van negar a comparèixer a la Comissió creada al Parlament de Catalunya i la Fiscalia es va negar a procedir contra els incompareixents. I recordem, tanmateix, que el poder judicial no ha volgut fins avui investigar els fets. Els tres poders de l’Estat (Legislatiu, Executiu i Judicial) han incomplert, doncs, l’obligació de permetre a les víctimes, i a la ciutadania en general, saber la veritat de tot el que va passar l’agost del 2017. Tots els països que han patit un atemptat terrorista greu han creat com a mínim comissions d’investigació parlamentària. Per què l’Estat Espanyol no ho vol fer ara? En mèrits dels seus compromisos internacionals, l’Estat està obligat a posar tots els mitjans al seu abast per investigar totes les circumstàncies dels luctuosos atemptats. I és evident que ni ho ha fet ni sembla que vulgui fer-ho.

Per això, estem preparant una bateria de mesures. Algunes en nom  de les víctimes, motiu pel qual estem ja en contacte amb la UAVAT (Unitat d’Atenció i Valoració a Afectats per Terrorisme), per formular una nova denúncia davant la justícia espanyola. I en el previsible cas que se continui refusant la investigació dels fets, formular la corresponent demanda davant el Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg. Igualment, exercirem davant el Parlament Europeu el Dret de Petició previst a l’article 227 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea.

Aquestes mesures han d’anar acompanyades d’altres accions polítiques, alguna de les quals ja s’ha posat en marxa. Des de demanar de nou la creació de la corresponent Comissió d’Investigació al Congrés, sol·licitud de compareixences a Congrés i Senat, instar la fiscalia perquè actuï d’ofici o demanar la desclassificació com a secret dels documents de Villarejo relatius al 17-A. Peticions que poden ser, tanmateix, sol·licitades a través de mocions aprovades a ajuntaments i en altres institucions.

Em consta, també, que els nostres eurodiputats ja estan actuant per atorgar als fets la transcendència internacional que requereixen.

Els fets seran posats, així mateix, en coneixement de les autoritats consulars i diplomàtiques dels diversos països de les víctimes, d’una trentena de nacionalitats. I tots els ciutadans podem subscriure la petició que a través de change.org ha fet el Javier Martínez, pare del petit Xavi.

http://www.change.org/p/por-una-comisi%C3%B3n-de-investigaci%C3%B3n-en-el-congreso-sobre-los-atentados-de-barcelona?recruiter=47409689&utm_source=share_petition&utm_campaign=psf_combo_share_initial&utm_medium=whatsapp&utm_content=washarecopy_24463639_es-ES%3A0&recruited_by_id=ef0f45a0-86b0-0130-b5b9-3c764e046567

Si, com s’ha afirmat des de determinats sectors, intentar relacionar els atemptats amb els serveis secrets espanyols és una teoria conspiranoica, que es dugui a terme la corresponent investigació per tapar-nos la boca amb fets i dades.  La negativa a investigar els fets alimenta més les sospites.

Tenim dret a saber la veritat i no defallirem a perseguir-la.

Jaume Alonso-Cuevillas

Advocat i catedràtic de Dret Processal

Article publicat al setmanari   ElTemps  el divendres 14 de gener del 2022