REFLEXIONS ARRAN D’ARENYS DE MUNT

.



La Unió Catalanista de Sabadell es va constituir per aconseguir un objectiu que el veiem llunyà i complicat d’assolir, però vital per la supervivència de Catalunya com a tal. Uns fets inesperats i aparentment intranscendents, ens han mostrat que el camí a seguir per arribar als nostres objectius podia ser més curt del que havíem previst.

El nostre objectiu bàsic i final, és l’Estat Català, l’únic sistema que pot garantir i defensar eficaçment, els interessos i el benestar de tots els habitants del nostre País. Les fites que cal assolir per arribar-hi, estan recollides i abastament explicades en el nostre document fundacional “Manifest i Bases” que podreu trobar en aquest Blog.

Però un objectiu just, justificat i desitjat per molt ben fonamentat que sigui, sinó va acompanyat per una ruta que hi meni, esdevé una utopia. La simple proclama d’un objectiu o d’una reivindicació, no serveix per gran cosa. Àdhuc pot ser contraproduent, sobre tot si hi ha la sospita que tot plegat és una tàctica electoral o partidista. En tenim molts exemples punyents a casa nostra. Proclamar alegrement un anhel que no pugui ser objectivament realitzable o sense explicitar o disposar dels mitjans per assolir-lo, no aconseguirà l’adhesió popular sinó tot el contrari. Produirà cansament, desànim i frustració.

Conseqüents amb els nostres raonaments, vam elaborar i detallar les condicions i el treball que teníem de realitzar per arribar a l’objectiu que ens havíem proposat. Aquestes accions, fites intermèdies i condicions necessàries per assolir allò que desitjàvem i volíem, les vam exposar en el document “Les tasques dels catalans” que també podeu trobar en aquest blog.

La consulta sobre la independència de Catalunya que es va fer a Arenys de Munt, ha mostrat un camí inèdit, directe i factible per progressar envers al Gran Objectiu. L’oposició visceral i estúpida del Govern Socialista d’Espanya, l’han feta important i l’han internacionalitzat. També han aconseguit l’efecte contrari, els impediments de tota mena desplegats pel delegat del PSOE a Catalunya, el camarada PP Montilla i el seu acòlit Saura, tot i la consigna de “que surti l’efecte sense que es noti l’empeny”. Socialistes i PP, estan totalment d’acord amb la sagrada unitat d’Espanya, l’espoli de Catalunya i amb fer desaparèixer la identitat i la llengua catalanes. Amb la utilització de la falange per intimidar als arenyencs, han posat al descobert, les seves vergonyes més impresentables.

Les prohibicions, amenaces i entrebancs desplegats per l’Estat Espanyol no han servit per res. Més ben dit, ha servit per convertir una simple consulta, en un autèntic plebiscit, en que el SI a la constitució d’un Estat Català ha guanyat pel 96,33% dels sufragis emesos, en contra d’un ridícul 2,28% del no espanyolista. Evident i definitiu.

En el full de ruta cap a la llibertat, hi afegirem fer plebiscits per la independència de Catalunya. Sobretot perquè serveixen per conscienciar i despertar vocacions nacionalistes, absolutament necessàries per aconseguir l’Estat Català.

Exhortem a tots els catalans a treballar perquè arreu de Catalunya, on l’èxit estigui assegurat, s’organitzin actes com el d’Arenys de Munt.

Si volem, podem !!!

Secretariat de la Unió Catalanista de Sabadell

Per completar la nostra exposició, podeu llegir tot seguit dos articles d'opinió arran del mateix tema, el primer anterior al referèndum i el segon publicat posteriorment.

Diumenge de llibertat

1. TOTES LES FORCES D'ESPANYA S'HAN ENTESTAT a impedir que a Arenys de Munt es voti la independència de Catalunya, i no se n'han sortit. Govern espanyol, Advocacia de l'Estat, jutgessa espanyola, Falange Española y de las JONS, president de la Generalitat, delegat del govern espanyol (que és un càrrec diferent de l'anterior), PP, PSOE, PSC, C's; tots, junts i per separat, han perdut. Volien impedir la democràcia, fer impossible que la gent voti, i han fracassat. Tot ho han fet servir: pressions, intimidacions, amenaces, prohibicions sense judici. I han perdut: la consulta per la independència de Catalunya es fa.

2. CAP DE LES FORCES POLÍTIQUES, INSTITUCIONS i persones que a Catalunya o a Espanya són contràries a la independència de Catalunya ha donat cap argument en defensa de les seves idees. Ningú ha dit en què i per què ens convé als catalans formar part de l'Estat espanyol i no tenir un Estat propi. Només brams de prohibicions, cap espurna de vida intel·ligent surt dels unionistes. És el que correspon a la seva història, tenir els catalans sota estat d'excepció tres quartes parts del segle XIX, i sota dictadures militars la meitat del segle XX, bombardejar Barcelona cada cinquanta anys com a mètode bàrbar però efectiu, segons Azaña, per mantenir la unitat d'Espanya. Ja no poden, però, fer-ho; ni tan sols impedir una consulta a Arenys de Munt. L'Estat espanyol és un tigre de paper.

3. MANTENIR ELS CATALANS A ESPANYA CONTRA la nostra voluntat té un preu que els espanyols ja no estan disposats a pagar: repressió violenta, dictadura, i pobresa. Ho van fer en els anys 20 contra la Mancomunitat, i dels 30 als 70 contra la Generalitat, i ja saben què els costa i és massa. No volen tornar a ser un Estat pària, aïllat i misèrrim, no volen tornar a ser la Birmània d'Europa. Només dels catalans, del nostre consentiment o resignació, depèn que mantinguin el seu domini, i ni els interessa ni saben atreure's la nostra voluntat. Pretenen negar-la, impedir que s'expressi, però els és impossible en democràcia. Mentre la gent tingui dret de vot, no es pot impedir que voti. Facin les lleis que facin, sempre trobarem les escletxes per on llisqui la llibertat.

4. NO ESPEREM RES DE LA PART CONTRÀRIA, de les institucions i forces polítiques espanyoles, ni decència ni joc net. Potser algú en tingui i n'exerceixi, però fóra irresponsable comptar-hi, perquè l'èxit del poble català no pot dependre en res de la seva col·laboració ni comprensió. Ni ens cal ni la volem, respectem i entenem que defensen els seus interessos: es juguen més de set milions de persones, més del 20% del PIB, més del 30% de les exportacions, i els més de 20.000 milions d'euros que ens roben cada any. És normal que no ens vulguin perdre, només es resignaran quan el cost d'impedir la independència de Catalunya sigui l'inassumible de la dictadura per a ells, s'aturen a frec de la violència d'Estat. Quan el vot popular doni la majoria per l'Estat propi, el tindrem, diguin el que diguin i facin el que facin uns espanyols impotents de democràcia que només poden guanyar-nos si caiem en la ingenuïtat de creure les seves bones intencions. Potser les tenen, però si planegem com si no en tinguessin podem vèncer-los, com els hem vençut a Arenys de Munt.

5. UN RETROCÉS DE LES LLIBERTATS, i una mentida. El retrocés és prohibir que els Ajuntaments puguin cedir les seves sales i instal·lacions per realitzar les activitats legals que al govern espanyol no li agradin. No ho podran mantenir: el cost en imatge, repressió judicial i dedicació que els exigeix és exorbitant, sobretot perquè els coneixem, sabem de què són capaços, i quan prohibeixen una manera de fer una cosa sabem com fer-la d'una altra manera sense que la puguin prohibir, i si ho fan en tenim més. La prova és la consulta d'Arenys de Munt: es fa. La mentida és la de la vicepresidenta del govern espanyol negant que la seva Constitució inclogui el dret d'autodeterminació. L'inclou, als articles 10.2 i 96.1, mentre no els deroguin o el regne d'Espanya no es doni de baixa de les Nacions Unides.

6. QUAN EL GENERAL FALANGISTA Camilo Alonso Vega, conegut per Don Camulo, era ministre de l'Interior de Franco, una de les habituals manifestacions reivindicant l'espanyolitat de Gibraltar va arribar a l'edifici de l'ambaixada britànica, i l'allau de gent i la seva violència van fer témer que el prenien a l'assalt. És fama que Don Camulo va trucar a l'ambaixador de Sa Majestat oferint-li enviar més policies, i rebé la contestació: "No cal. Enviï'm menys manifestants". Com que tots ells propugnen el mateix, que la consulta no es faci, veurem si el president de la Generalitat o el delegat del govern espanyol (no es redundància) són els Don Camulo enguany de Falange. Potser cap ho sigui, però si algú ho és, m'inclinaria pel delegat del govern espanyol: a les clavegueres de l'Estat no hi entren les autoritats autonòmiques, per molt espanyoles que siguin. És qüestió de rang: “donde hay patrón no manda marinero”.

7. ESTEM FENT HISTÒRIA. El dia 13 de setembre i per primera vegada els catalans plebiscitarem la nostra llibertat. Qui tingui dret de vot a Arenys de Munt i l'exerceixi, i els que hi serem de cos o de cor, ens alçarem de puntetes quan a la Catalunya independent es parli d'aquest dia, i el nom d'Arenys de Munt ens farà sentir grans. Qui arribi a vell cada any en aquest dia convidarà els veïns i els dirà: "Avui és 13 de setembre. Avui va començar la nostra llibertat. Jo hi era. Jo ho vaig fer". Els vells obliden, però, per més que ho hagi oblidat tot, sempre es recordarà del que va fer aquell dia amb més esclat del comú. I aleshores els nostres noms seran familiars als seus llavis com els mots casolans, els que vam tornar la llibertat a la terra, tots serem recordats entre copes escumejants, i les bones persones ho explicaran als seus fills i el 13 de setembre no passarà -des d'ara fins al dia que s'acabi el món- sense que tots nosaltres no hi siguem recordats. Molts que ara no hi són sentiran llavors el mut retret dels seus fills: "On eres quan el teu país et necessitava? Què vas fer tu per la independència de Catalunya?", i maleiran el fet de no ser enguany a Arenys de Munt, de cos o de cor, i no trobaran cap valor a la seva vida quan escoltin algú que hagi estat a Arenys de Munt el 13 de setembre de 2009.

Alfons López Tena
Notari. President del Cercle d'Estudis Sobiranistes

Article publicat al diari AVUI el dissabte 12 de setembre del 2009


Doncs no n'aprenen

Fa uns dies, un servidor va abundar aquí mateix en una constatació que va ser força repetida en els dies previs a la celebració -mai més ben dit- de la consulta d'Arenys: que el principal responsable d'haver convertit el que en un principi no hauria passat de ser un imperceptible brindis al sol en un esdeveniment de rellevància enorme havia estat precisament l'Estat espanyol. Van ser els seus dirigents els que van posar tota una vicepresidenta del govern i tot un advocat de l'Estat -falangista, per a més senyes- al capdavant d'una ofensiva en tota regla contra la iniciativa del Moviment Arenyenc per l'Autodeterminació. El resultat ja el sabem: el que ordinàriament hauria estat un breu en alguns diaris -i encara- ha acabat sent notícia al New York Times i la premsa de tot el món. Per una vegada, els patriotes constitucionals van deixar de banda la seva habitual estratègia d'escoltar les reivindicacions catalanes com qui sent ploure i van decidir respondre per l'envestida: els devia posar nerviosos que, aquesta vegada, la reivindicació es fes a través d'unes urnes, ni que fossin de joguina. El canvi, com s'ha vist, els ha sortit fatal. I humilment em preguntava si la garrafal cagada els serviria per aprendre'n (s'ha de citar Laporta, ara que està de moda).

Doncs no n'aprenen, lloat sia Déu, sinó que hi reincideixen i encara treuen el santcristo gros. La senyora De la Vega ens ha tornat a refregar la Constitució pels morros per tercera vegada, el senyor Rajoy li ha demanat al deliqüescent ZP que es pronunciï "perquè no es tracta de cap tema menor", la senyora Chacón ens ha regalat les orelles amb un sermó sobre l'ordre, el seny i el sentit comú, i, de la banda de la terregada, la premsa amiga ha tornat a botzinar histèrica (era un plaer comparar la descriptiva tranquil·litat amb què la premsa internacional informava del tema d'Arenys i la forma manicomial amb què l'espanyola s'estripava les vestidures) i la senyora Esperanza Aguirre ha tornat a pixar clamorosament fora del test. Diu que li "aixequen l'estómac" (sic) les consultes on els discrepants reben pedrades. Doncs a mi, senyora, la gent que surt en defensa d'uns discrepants que resulta que són feixistes, i que proclamen el seu fanatisme per la mort, la persecució de la llibertat, l'abjecció i la infàmia, no m'aixeca res, però em fa venir com una basca. Què es pot esperar, de tota manera, d'algú que com la presidenta de Madrid té l'honor de tenir parentiu amb el gran poeta Jaime Gil de Biedma i és capaç de referir-s'hi en públic com "l'ovella negra de la família".

Al final, encara arribarem a la conclusió que, més que cap altra cosa, el problema d'aquesta gent és que són una mica obtusos: per si algú tenia cap dubte de com accedir a la porta de sortida, ells mateixos s'estan encarregant d'assenyalar-ne el camí amb neons lluminosos. Doncs moltes gràcies, i que Santa Llúcia els conservi la vista.

(Última hora: Al final, Zapatero ha tingut el detall de pronunciar-se sobre la consulta d'Arenys. Diu que no serveix per a res. Ho diu ell, com a eficaç president d'un país que serà el darrer d'Europa a sortir de la crisi, com el nen justet de la classe, mentre es fa fotos al costat d'Evo Morales, representativa imatge d'una política internacional que també supura eficàcia pels quatre costats. Poden tenir la legalitat de la seva banda, però el sentit del ridícul els falla més que una escopeta de fira.)

Sebastià Alzamora
Escriptor. Director de la revista "Cultura"

Article publicat al diari AVUI el dimecres 16 de setembre del 2009

Un altre pla B del és possible ?

Per sortir de la gàbia espanyola

Buscar un pla B per sortir de la gàbia jurídica espanyola. Aquest és un resum que proposo dels episodis viscuts la darrera setmana a la política catalana (manifestacions de la Diada com a reacció al malestar polític que viu el nostre país; consulta popular a Arenys, i tot el ressò mediàtic que ha comportat; les patètiques reaccions polítiques provinents de la Messeta, “patètiques” per ser que som al segle XXI; els silencis del govern català, etc).

Catalunya va proposar a l’Estat espanyol un pas polític endavant, iniciant un procés d’elaboració d’un nou Estatut i aprovant-lo posteriorment, seguint tots els procediments legalment previstos. I la resposta per part dels diferents actors espanyols ha estat, resumidament, que no. Que no estan disposats a acceptar-nos com som. Que no estan disposats a acceptar la personalitat nacional de Catalunya, en una pla d’igualtat amb la nació espanyola, dins de l’estat espanyol. És a dir, que una Espanya com Suïssa, en paraules de Gaziel, ens diuen, novament, que no la volen. No volen ser plurinacionals.

Davant d’aquest fet, què hem de fer els catalans? Acceptar la seva negativa? Renunciar als nostres posicionaments? Renunciar a defensar la nació? Renunciar al procés de construcció nacional? I tant que no! Si el Pla A (l’Estat plurinacional), no l’accepten, no és possible, és lògic buscar una sortida alternativa.

I la proposta iniciada diumenge a Arenys de Munt és la proposta d’una sortida possible. Difícil. Que l’hem de jugar intel·ligentment, naturalment. Però que, tenint en compte les absències d’altres plans B, cal que hi apostem. Hi sortiran tots els obstacles possibles (polítics, legals, externs … i interns) perquè no prosperi, ja ho sabem. Però lluny de menysprear el procés, com han fet alguns analistes, li hem de donar tot el suport necessari. És una via difícil, però que té les seves virtuts: en primer lloc, la de fer arribar el missatge a l’Estat espanyol i a la Unió Europea, que després de trenta anys de la Transició, hi ha un problema polític a l’Estat espanyol, que continua pendent de resoldre’s. Per tant, el procés que s’inicia a Arenys diu: “Som aquí!”. I, a més, internacionalitza el conflicte.

En segon lloc, li donem tot el suport perquè, sobretot, és una aposta radicalment democràtica. Els catalans sobiranistes tenim molts obstacles polítics i un ordenament jurídic que limita les nostres aspiracions nacionals. Però, no ho oblidem, tenim la democràcia del nostre costat. I, a diferència d’altres enfrontaments nacionals anteriors amb l’Estat espanyol, ara són els espanyols excloents els que, a la llarga, tindran problemes per defensar els seus posicionaments polítics nacionals. Seran ells els que quedaran a la defensiva. La proposta iniciada a Arenys té la virtut, doncs, de sortir de la base, i en un sistema polític democràtic, quan la democràcia va de baix a dalt, la voluntat política dels ciutadans esdevé imparable.

Per tant, ni eufòries desmesurades ni desqualificacions irrespectuoses. La negativa espanyola al pla A, i l’imaginari polític d’Arenys, ha precipitat aquest pla B. Consultes ciutadanes a favor de la independència de Catalunya. I la victòria d’aquest procés, a la llarga, depèn de nosaltres. Ep, això sí: perquè triomfi, cal que els catalans, majoritàriament, ho vulguem; cal que sapiguem crear una majoria social a favor dels posicionaments sobiranistes; i cal que sabem jugar amb intel·ligència i caràcter. El futur no està escrit.

Joaquim Colominas
Professor de Ciència Política a la URL
Comentarista polític del diari Avui

Article publicat al Butlletí num. 13 de la FCO el dilluns 21 de setembre de 2009

Synera ha fet camí cap a la independència

Una festa de la democràcia

La consulta que ahir va tenir lloc a Arenys de Munt pot qualificar-se, seguint el tòpic aplicat a altres consultes convencionals, de “festa de la democràcia”. Ho ha estat perquè els ciutadans han exercit lliurement el seu dret al vot: no han servit de res ni les interferències de la Falange (que no va aconseguir provocar cap incident per al consum de teles i diaris de Madrid), ni les de l’Estat (que va impedir que les urnes fossin a les dependències de l’Ajuntament). Sempre que es vota en llibertat és una festa: en el cas d’Arenys encara més, perquè es votava una pregunta que mai no seria admesa en un referèndum legal, beneït per un Govern espanyol. En els resultats, una de freda i una de calenta: només va votar un escàs 41% del cens, però el 96% dels vots emesos van ser a favor de la independència.

El sobiranisme català estava ahir eufòric, i en tenia motius. Probablement el més cridaner era haver posat en evidència les estructures arcaiques i de base totalitària de l’Estat. La desproporció de la resposta dels institucions espanyoles, via Advocacia de l’Estat o via declaracions de la vicepresidenta María Teresa Fernández de la Vega, deixava despullat el tigre de paper que per a alguns és Espanya. Era una consulta promoguda per un a entitat privada i sense cap valor legal, però l’Estat va posar tota la carn a la graella per impedir-la, amb un efecte inesperat: magnificar-la i convertir Arenys en un símbol. Tots els catalans hem pogut comprovar que Espanya pateix (malgrat el que puguin tronar les seves veus més cridaneres) d’un enorme complex d’inferioritat i d’una forta inseguretat en ella mateixa. És Espanya la Nació pètria i incommovible que es desprèn de les seves ràdios i diaris? Qualsevol observador imparcial haurà vist que no.

Compte, però. Aquesta constatació no ens ha de dur a menystenir Espanya. I, encara menys, a imaginar que Catalunya és més forta del que és en realitat. És veritat que, en aquest procés, Espanya ens ha ofert la seva cara més anacrònica i desagradable, però cal considerar que Catalunya, a part del voluntarisme ben intencionat dels sectors de la societat civil que han promogut la consulta d’Arenys, tampoc no passa el seu millor moment. Arenys és una alegria d’un poble que encara creu en ell mateix, però també és un símptoma que moltes coses no acaben de rutllar en la política catalana.

Diguem-ho clar: Arenys ens despulla. Com un mirall, ens torna una imatge de nosaltres mateixos que no és gaire agradable. Per exemple, el mirall reflecteix un president de la Generalitat, José Montilla, que no ha defensat els drets democràtics dels ciutadans, sinó que ha amagat clamorosament el cap sota l’ala. També despulla la inconsistència i la manca de lideratge del govern català: ERC i ICV recolzaven la consulta, amb CiU, mentre el PSC es mantenia al marge. Despulla la paràlisi d’un Govern que no ha estat capaç en tres anys (ni amb Puigcercós ni amb Ausàs de consellers) d’aprovar la Llei de Referèndums a què dóna dret l’Estatut. Arenys mostra al mirall la radiografia d’un país dividit en múltiples fractures nacionals (espanyolistes o catalanistes) i ideològiques (dretes o esquerres) que formen un puzzle molt difícil d’encaixar. Arenys, finalment, també posa de manifest la desunió crònica del catalanisme, en què les actuacions de CiU i ERC, que sempre es vigilen en clau electoral, acaben escampant molt de soroll però fent una suma que al final sempre té el mateix resultat: zero.

Com passarà la consulta d’Arenys de Munt a la història? Com el principi d’un canvi en la política catalana, en clau de fermesa, unió i dignitat? O com un foc d’encenalls, l’enèsima manifestació de ràbia, desconcert i impotència de la Catalunya del segle XXI? A hores d’ara, no ho sabem. La història no està escrita: els ciutadans i els polítics catalans tenim la responsabilitat d’escriure’n unes ratlles cada dia. Tant de bo no ens equivoquem.

Editorial de la Fundació Catalunya Oberta

Publicat al diari digital de la FCO el dilluns 14 de setembre de 2009

Referèndum d'Arenys de Munt

La UCS, dona suport i es solidaritza amb totes les iniciatives i accions que promouen la nostra Identitat Nacional. Per això ens fem ressò de la consulta sobre la Independència de Catalunya que el poble d’Arenys de Munt ha convocat pel diumenge 13 de setembre d’enguany. Els partits catalanistes van aprovar aquesta votació. Els socialistes van fer tot el que van poder per impedir la consulta. Però no se’n van sortir.

Els regidors del PSC d’Arenys va obeir les ordres del Sr. Montilla, delegat del PSOE a Catalunya. Cal parlar clar i que ningú s’enganyi: el PSC és un esquer, no és res més que una sucursal del PSOE. Al igual que al País Basc, PSOE i PP s’han posat d’acord per bramar junts contra la consulta. Ajudats per la Caterva Hispànica.

Amb la impossibilitat jurídica de poder prohibir una votació perfectament legal i les ganes d’impedir-ho, el tristpartit ha perpetrat una autèntica salvatjada. Va autoritzar una manifestació de la Falange contra la Consulta, el mateix dia, la mateixa hora i al mateix local de les votacions. Davant la protesta del batlle, s’ha prohibit l’entrada dels fatxes dins el col·legi electoral, finalment sembla que Interior han ajornat la data de la manifestació feixista.

Fem memòria. La Falange Española y de las JONS, és un partit nazi, feixista, fundat per un terrorista fill d’un dictador. Aquesta banda de criminals, van perpetrar milers d’assassinats i van protagonitzar la pitjor repressió contra Catalunya. Amb la Llei de Partits a la mà, aquest grupuscle de sonats, tindria de ser il·legal. Amb el tribunal de Nürnberg, els seus sequaços a la presó. En canvi, reprimeixen l’esquerra abertzale per les seves opinions. Conclusió: a Espanya la justícia està completament potinejada. Suggeriment: La Iguana-Saura tindria de fer un petit gest i dimitir.

Contra aquest acte legal i democràtic que fa tanta por a Espanya, els enemics de Catalunya ho han provat tot. Al final ha estat el mateix Zapatero qui ha decidit prohibir-ho utilitzant la justícia espanyola. Com es pot veure, democràcia espanyola és un altre oxímoron.

Tots els esforços que fa el govern de Madrid per impedir o boicotejar aquesta consulta, només serveixen per fer-ne una propaganda com mai haurien pogut imaginar els seus promotors. La seva estupidesa ens encoratja encara més per lluitar per la nostra llibertat. També han aconseguit convocar tota la premsa, ràdio i TV per aquest dia memorable i difondre la notícia per tot el món.

Felicitem al poble i l’Ajuntament d’Arenys de Munt per aquesta iniciativa. Desitgem als arenyencs, una jornada en pau i tranquil·litat i els encoratgem mantenir-se ferms. Esperem que la consulta sigui un èxit de participació i que guanyi el vot independentista. També fem una crida, perquè molts pobles de Catalunya segueixin aquest exemple. De moment més d’un centenar ho volen fer.

Si voleu ampliar la informació, adjuntem alguns enllaços amb articles periodístics que tracten del tema.
(Per enllaçar amb els articles copieu cadascuna de les adreces a la barra del vostre navegador)

http://paper.avui.cat/politica/detail.php?id=172380
http://paper.avui.cat/opinio/detail.php?id=173092
http://paper.avui.cat/cultura/detail.php?id=173823
http://paper.avui.cat/politica/detail.php?id=173164
http://paper.avui.cat/cultura/detail.php?id=173554
http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/arenys_de_munt_contra_l_rsquo_imperi_41511.php

Secretariat de la Unió Catalanista de Sabadell

Reflexions tornant de vacances

Per qui toquen les campanes? La Catalunya destrossada

Hola. Ja tornem a ser aquí. No sé a on, però és veu que tornem a ser aquí. Uns tornen i els altres no han marxat. Bé, no han fotut lo camp mai. Però, per què estem aquí? Per què estic aquí? Això m’han preguntat moltes vegades aquest estiu. Ja sabeu, et retrobes amb amics, familiars, ex dones, ex convictes, ex libris, ex de tot. Ex i ecs. Ja som ex i ecs catalans?

Entre berenars i sopars amb cel de préssec ens hem tallat les venes i borbollava pa amb tomata oli i sal. Orgasme existencial. I algú ha fotut cara de plat de duralex: “Cómo?” Deia un quinqui enllustrat per la universitat del betum. Com que sí, carallot. Com que sí. Que què fem? Mirem el paisatge, mirem la terra, mirem el que som, mirem el que estimem. Et parlem d’amor i tu em parles de que t’has enamorat d’unes miserables xancletes de potes d’aranya ludòpata. Entens la diferència? Somera, so cateto, a bavor, a estribord. Pallús. Mirem el nostre món que està desapareixent. Se’n va i diu adéu, adéu siau. Ai, aquest adéu que no té mà, aquest adéu fet de no res. Adéu.

Estúpidament sentimental. Miro l’Església de Sant Bartomeu. Lleida. El Tossal, aquí comença el Canal d’Urgell: la sang de Ponent. Senyores, senyors i cavalls de carrera: des de el segle IX palplantada. Pre romànic. Sí, clar, després els afegits que vulguis, romànic... fins que va arribar un estil inconfusible: el guerracivilisme. Des de la Guerra Civil Sant Bartomeu no té campanes. Les van robar els revolucionaris. Més de 70 anys sense campanes. I espera l’autobús. La Guerra Civil continua. Això no ha acabat. I si tu em preguntes per què estic aquí? Estic per això. Perquè aquí no hi ha final. Perquè ningú sap que existim. Perquè estem deixant d’existir. Perquè no tenim campanes. Perquè no toquen. Perquè ja ningú ens sent. Per dignitat. Perquè tenim la veritat. Negaràs que tinc raó?

Tenim o no tenim drets els ciutadans de la Catalunya destrossada? El país arrasat, aniquilat, sepultat. Qui parla de nosaltres? Qui escriu la nostra història? Qui parla del pagès que ha vist transformada letalment la seva terra? Sí, clar, ens desfarem amb elogis amb els immigrants dels anys cinquanta, seixanta, del segle XXI. I nosaltres? Tu saps el que s’ha patit en aquesta punyetera terra? No som ésser humans, no som ni criatures de Déu, ni del dimoni, ni de Naranjito. Som suor, esforç, del no res hem fet energia nuclear i sideral. Però això no val. No val res. Ja no val res. Ningú entén per què treballem, per què suem, per què res. Ens diuen que som rucs, que no sabem viure. Potser sí.

És evident. Cada dia hem de veure com desenes i desenes de persones no ens entenen en la nostra llengua. Cada dia hem de lidiar amb desenes i desenes de incompetents, dropos, desganats. Gent que no estima res del que estimem. Cada dia hem d’admetre que Catalunya s’ha espanyolitzat i que Espanya s’ha catalanitzat. Cada dia hem de reconèixer lo molt que ens hem equivocat. Pareu compte. En comptes de copiar lo millor d’Espanya, hem imitat lo pitjor. Aquí vaig.

Catalunya ha plagiat aquesta cultura d’estat funcionarial: aquesta maquinària grisa, laberíntica, insulsa, desmenjada, incomprensible. Aquesta ètica i estètica d’edificis de ciment i funcionaris del no res. Premiem la façana i escopim a les persones. Per què no copiàvem lo millor d’Espanya? Què és? Doncs els bars, les tavernes... Els autèntics epicentres de la cultura i la litúrgia espanyola. Temples de caliu, de socialització, d’il·lusió de festivitat. Doncs, no. Au, fot-li conselleries i consellers, i romancers i pixatinters i saltataulells i... no sé què. Aparentem el que no som.

Neguem la realitat: hi ha i haurà una lluita entre Catalunyes. Neguem un conflicte que existeix. Neguem la veritat. Molts no reconeixem una Catalunya espanyolitzada. I, sobretot, ho dic en un sentit cultural. Espanya ens ha pispat les campanes. Espanya no ens deixa fer res. I espera, que no hem vist ni una musaranya. Però... nosaltres som els rucs més rucs de la història dels rucs terrenals i universals. Ihà-ihà (es veu que així brama el ruc).

Ja pots xiular si l’ase no vol beure. Però, desenganyem-nos, el futur de Catalunya passa per explicar la veritat. Aquesta és la nostra revolució: explicar el què ens ha passat, el què ens passa. Si diem la veritat serem lliures. No tingueu por... perquè... per qui toquen les campanes? Per tu, és clar, tros d’ase confitat.

Francesc Canosa Farran
Periodista.
Professor de la Facultat de Comunicació Blanquerna

Article publicat a elSinguraldigital.cat el dissabte 5 d’agost del 2009

Dues pedres a les sabates

Els "èxits" del tripartit

El Govern tripartit català s'ha fonamentat en dues qüestions que ha convertit, de forma propagandística, en els seus principals èxits. Un n'és el nou model de finançament, i l'altre n'és l'Estatut.

El finançament ha estat objecte d'una de les majors campanyes publicitàries que es recorda en la història de Catalunya. D'aquesta manera s'ha convertit en èxit un monumental fracàs. Mitjançant aquesta campanya de manipulació, que ha estat un autèntic frau, s'ha intentat donar la imatge que aquest sistema implica grans beneficis.

D'entrada, el primer benefici és que la Generalitat haurà de tornar diners a l'administració espanyola. El sistema es fonamenta en els ingressos tributaris, i si aquests ingressos disminueixen, el sistema entra en números vermells.

Cada any, l'administració espanyola calcula els ingressos tributaris que rebrà i avança a les comunitats autònomes una quantitat en funció d'aquest càlcul. En èpoques de creixement econòmic, com fins ara, aquest càlcul era inferior al que després recaptava l'Estat, i per això havia d'afegir una quantitat al que ja havia avançat.

Tanmateix, en èpoques de crisi, com l'actual, passa exactament el contrari. És a dir, el càlcul partint del qual s'avancen unes quantitats a les comunitats, resulta que és superior al que després es recapta realment. Per tant, les comunitats han de tornar diners.

La ministra d'Economia ja ha anunciat que el deute de les comunitats amb l'administració espanyola, per l'aplicació d'aquest mecanisme, és d'uns 6.000 milions d'euros. No s'ha donat oficialment la xifra que correspon a Catalunya, però podria ser d'uns 750-800 milions d'euros.

Aquest és el primer èxit del tripartit, consistent en negociar un sistema de finançament que, en èpoques de crisi, es torna en contra de les comunitats autònomes, com ha passat ara. Quan ha començat a entrar en vigor, el primer resultat és que Catalunya ha de tornar diners a l'administració espanyola.

El segon èxit és l'Estatut, que va ser votat de forma favorable per una part molt petita del cens electoral. Aquest fet no deslegitima legalment el text, però és evident que li treu molta legitimitat política. De fet, la realitat és que són molt pocs els catalans que van donar el seu suport a aquest text.

Però, a més, aquesta norma, producte d'una considerable retallada de l'Estatut que va aprovar inicialment el Parlament, pot experimentar ara un altra àmplia retallada amb la sentència que ha de pronunciar el Tribunal Constitucional.

Estem davant d'un altre èxit, acompanyat, també en aquest cas, per una altra descomunal campanya de manipulació de l'opinió pública i de falsejament de la realitat per convertir un enorme fracàs en un triomf.

En espera de la sentència del Constitucional, Montilla demana silenci; l'autèntic vicepresident polític de la Generalitat, Antoni Castells, no ho respecta i ja ha qüestionat la sentència demanant fer front a una retallada; Josep Lluís Carod Rovira demana una mobilització; la direcció d'Esquerra Republicana contradiu Carod Rovira i demana calma, i Iniciativa per Catalunya, com sempre, espera a veure qui guanya la pugnar per apuntar-se al cavall guanyador, amb l'esperança que el guanyador sigui Montilla.

Com es veu, la unitat del tripartit és un altre èxit de Montilla, que s'uneix al finançament i a la realitat d'un Estatut retallat, sense suport ni legitimació política i en espera d'una nova retallada. A més, a Montilla, ja no li fan cas ni al seu partit. Aquest és el Govern de Catalunya i aquesta és la situació.

Antonio Galeote
Periodista.
Director del diari digital Diario Ibérico

Article publicat al diari digital e-Noticies el dissabte 29 d’agost del 2009

Relaxem -nos a l’agost

Sobiranes vacances

Com faríem les vacances si tinguéssim la independència? Sap greu desenganyar-vos, però em temo que tindríem els mateixos dies de festa que tenim ara; i si fem cas d'allò de la laboriositat catalana, potser encara menys. Però hi guanyaríem en molts i destacats descobriments.

Crec que nosaltres viatjaríem més a gust per Espanya, sense cap atac de fetge en veure les grans autovies i el trens ràpids i els aeroports de primera que s'hi fan. Ens semblaria molt correcte que es gastessin els seus quartos en allò que triessin. I Madrid ens faria cara de gran ciutat, animada i potser fins i tot atractiva, no pas aquesta fila de gran atracadora que ens fa ara. Descobriríem que bonic que és passejar sense ser víctimes de res.

Els espanyols vindrien a estiuejar a la República Catalana, i en marxarien ben contents. En lloc de rondinar pels rètols i les converses que no entenen, s'esforçarien un pèl. Trobarien que Lleida s'assembla mooolt a Lérida, molt més que no pas Köln a Colònia, i n'estarien del tot encantats. Descobririen que el català, parant bé l'orella, es pot seguir amb facilitat, i se sentirien ben cultes.

Admirarien els nostres parcs naturals, els paisatges, les platges i els monuments cuidats amb els impostos del país (els quals com sempre serien excessius però es quedarien a casa). Ja no dirien coi, aquests catalans quins avars i quins explotadors d'obrers hispans. Dirien oh, aquests catalans, que pencaires i que llestos i quin amor propi. Amb un poc de sort, alguns espanyols fins i tot aprendrien a respectar-nos, i es lamentarien d'haver-nos perdut per haver tibat massa la corda. I descobririen que bonic que és passejar per plaer, oblidant el conqueridor que porten dins el cos.

Però també hi perdríem. Ja no tindríem les botigues de souvenirs farcides fins dalt de toros, balladors cordovesos i castanyoles. I és possible que un dia tràgic, Déu no ho vulgui, acabéssim perdent també aquells barrets d'ala ampla i boletes, typical Spanish (no sé ben bé per quins set sous, suposo que és perquè són inventats, es venen a preu d'estafa i fan fer el ridícul a qualsevol que els porta). Ja ho deia aquell; no hi ha camins fàcils a la llibertat.

Alfred Bosch
Periodista

Article publicat al diari AVUI el diumenge 16 d’agost del 2009.

Una altra opinió sobre el finançament

Una vacuna contra el Tripartit

Mentre els diaris van plens de notícies sobre els estralls causats pel virus H1N1, s’ha produït una epidèmia molt més preocupant en terres catalanes. No obstant, aquest brot de “mitomania” –una psicopatologia consistent en inventar històries fantàstiques– sembla restringit, de moment, a persones ostentadores de poder mitjançant la fórmula tripartida.

El primer símptoma d’aquesta angoixant malaltia es produí quan, de forma sorprenent, Joan Puigcercós va anunciar que el nou acord de finançament permetria “eixugar un terç el dèficit fiscal de Catalunya”. Segons l’enfocament monetari per al càlcul de les balances fiscals, emprat en estadístiques de prestigi com l’Eurostat, Catalunya patirà enguany un espoli d’uns 20.000 milions d’euros, entre un 9 i un 10% del seu Producte Interior Brut (PIB). Tenint en compte que el nou model de finançament, segons les previsions de creixement (o decreixement hauríem de dir) de l’economia catalana, i un cop excloses les partides per competències exclusives catalanes com els Mossos d’Esquadra o les presons, arribarà a uns 3.000 milions d’euros l’any 2012, sembla evident la fal·làcia d’aquest ripollès; Catalunya, en el millor dels casos, veurà minvar el seu espoli fiscal en una sisena part del total, no pas un terç. Perquè ens entenguem, l’espoli romandrà inalterat en un 83% del seu volum present.

Un altre illustre tripartit, el properament defenestrat Joan Saura, també féu mostra de la seva tendència a la mentida tot afirmant que els nous recursos aportats per l’Estatut s’haurien de dedicar a la “despesa social”. Saura, potser tocat per la tramuntana en la seva burgesa residència d’estiu a Port de la Selva, deu haver oblidat les matemàtiques més bàsiques; amb el nou model de finançament, enguany aportador d’uns 2.000 milions d’euros, la Generalitat no podrà ni cobrir la meitat del seu dèficit, estimat en uns 4.500 milions d’euros pel 2009. Per tant, Saura i la resta del tripartit haurien de començar a parlar de les indispensables i doloroses retallades de la despesa pública a Catalunya. L’alternativa, òbviament, és continuar disparant el deute de la Generalitat fins a nivells insostenibles. No obstant, en contrast amb aquesta bòfia, cal agrair la sinceritat de Saura quan anuncià la futura reedició del tripartit en cas que sumessin al Parlament el 2010.

Finalment, el líder de la troupe tripartida, José Montilla, va aconseguir arribar als nivells més elevats del cinisme afirmant, de forma categòrica, que l’acord de finançament complia amb l’Estatutet de 2006 “plenamente” i “sin lugar a dudas”. Deu ser que l’incompliment del calendari d’aplicació, la bilateralitat i criteris com la població, no tenien cap importància per al, suposadament, “Molt Honorable”.

L’operació de màrketing de l’acord empresa pel tripartit només pretén amagar un dels episodis més lamentables de la història contemporània de Catalunya: malgrat tenir la força de la llei, el tripartit acceptà ser humiliat per Madrid. Dotze mesos addicionals de tripartit ens han costat l’eternització de l’espoli i l’aprovació incondicional dels pressupostos de Zapatero; esperem que l’electorat català no oblidi aquesta traïció i es vacuni, definitivament, contra el virus tripartit.

Agustí Bordas i Cuscó
Conseller de polítiques del Govern Federal Canadenc.
Viu a Ottawa, Ontario. Català amb passaport canadenc.


Article publicat a elSingulardigital.cat el dijous 30 de juliol de 2009

Relleu a lCV - El darrer dels pares del Tinell

Se'n va la iguana

I amb Saura ha caigut la darrera icona de Pacte del Tinell. Cinc anys i mig després d'aquell acord eufòric i que tantes promeses duia sota el braç, ja no en queda cap dels líders i les belles promeses han degenerat en crua i ultratossuda realitat. Tots tres han deixat la política per la porta del darrere, amb deshonor i obligats pel seus propis partits. Podem posar-hi tota la mercromina que es vulgui, però ha estat així. Primer Maragall, més tard Carod i ara Saura. Més enllà del que encara li quedi al projecte que engendraren, el fracàs personal ha estat total.

Joan Saura i Laporta accedí a la presidència d'Iniciativa per Catalunya l'any 2000, després d'haver estat diputat al Parlament i a Espanya, i deixant enrere el caràcter amarg de Ribó i els seus plantejaments encarcarats i sempre de tan mal humor. Assumí de seguida les reivindicacions ecologistes i sota la seva direcció el partit s'omplí de flors, pardalets i alegria. Aquesta estratègia happy flower el dugué, el 2003, a passar de 3 a 9 diputats i a formar part per primera vegada del govern de la Generalitat.

Va ser nomenat conseller de Relacions Institucionals i Participació, una conselleria neutra, buida i propícia per practicar tota classe d'amabilitats, que no li va suposar cap tensió amb els seus votants i des de la qual va poder continuar practicant la retòrica anti-sistema que tants bons resultats li havia donat fins llavors i que tants bons resultats li tornà a donar l'any 2006, quan de 9 diputats passà a obtenir-ne 12, també gràcies, en part, al desencís que a les files socialistes causà la violenta decapitació, quasi física, del fins llavors president de la Generalitat i del PSC, Pasqual Maragall.

Per frenar aquest progressiu ascens electoral, Montilla va donar-li una de les conselleries que més conflictives li podien resultar a un apologeta de tota classe de moviments marginals, okupes i manifestaires. I és així que com a conseller d'Interior i màxim responsable polític, per tant, dels Mossos d'Esquadra, conegué els moments més durs i més difícils de la seva carrera política.

Fracassà estrepitosament en l'intent de situar-se com una mena de mitjancer entre la policia i els seus electors anti-sistema, mantenint una ambigüitat perillosíssima quan has de dirigir la policia. En alguns moments ha semblat més interessat a investigar els Mossos que els delinqüents, i en episodis com les suposades tortures de la comissaria de les Corts, després desmentides pel jutge, o les càrregues policials contra els estudiants que es tancaren a la Universitat de Barcelona, reaccionà tard i malament, sense un missatge clar i aconseguint la indignació de les dues parts: la dels estudiants que se sentiren agredits i la dels Mossos que se sentiren acusats i més aviat poc defensats pel seu màxim representant polític. Durant les ventades del mes de febrer, no fou capaç de cap previsió i rebé fortes acusacions de manca de professionalitat i de lideratge. A propòsit dels focs d'aquest estiu no són poques les veus que han qüestionat la retallada de recursos al cos de Bombers. En tot cas ha causat estupor que, amb 5 bombers morts, el conseller hagi dit que l'actuació de les forces que dirigeix havia estat impecable.

En assumptes més internacionals, encara es recorda la vegada que va comparar Israel amb ETA i els gravíssims problemes institucionals que amb aquestes declaracions li creà a Catalunya en general i més concretament a la Generalitat.

Si la primera etapa de la trajectòria de Joan Saura va ser triomfal i plàcida, tot i que molt superficial, quan arribà l'hora de la veritat i de posar-hi el contingut polític, podem qualificar el resultat de naufragi espaterrant. Quan, més enllà de la manifestació i la propaganda, ha arribat l'hora de la talla política, la happy flower s'ha sumit en una tristesa infinita.

Conegut en els cercles periodístics com el conseller iguana, per la seva simpàtica semblança amb l'exòtic rèptil, se'n va un dels consellers que més contestació ha tingut d'ençà de la restauració democràtica. El vicepresident Carod va dir d'ell i del seu partit que eren una marca blanca del PSC, i l'obstinació a centrar la seva actuació política exclusivament a les faldilles d'aquesta formació política, l'ha obligat sempre a una obediència servil que contribueix més aviat poc a projectar la imatge de la fortalesa del líder.

És un misteri fins on hauria pogut arribar Joan Saura si no hagués acceptat mai cap conselleria compromesa, especialment en un país que, com Catalunya, tant premia una certa existència flotant i totes les formes del nihilisme. Montilla calculà amb precisió quan va pensar que una conselleria com la d'Interior frenaria les expectatives electorals del seu aliat polític més submís, fins al punt que ahir al migdia Saura anunciava solemnement que no es presentaria a les eleccions del 2010.

És una més de les seves frivolitats anunciar que plega sense dimitir del seu càrrec al capdavant d'una de les conselleries més delicades i que un lideratge més clar necessita. Potser no és aquest el seu objectiu, però actuant així dóna credibilitat als que diuen que els d'Iniciativa s'aferren al tripartit per acabar-se de pagar la hipoteca.

Salvador Sostres
Periodista

Article publicat al diari AVUI el diumenge 26 de juliol del 2009

Nacionalisme espanyol i catalanofòbia

Expulsats d’Espanya

El fet que una part del nacionalisme espanyol reconegui d’una manera explícita que té mania als catalans –és a dir, que assumeixi orgullosament la catalanofòbia- és un salt conceptual de conseqüències incalculables. L’objectiu natural del nacionalisme espanyol era aconseguir el que podríem anomenar la unificació sentimental d’Espanya, que tots els ciutadans de l’estat se sentissin nacionalment espanyols. Per tant, el seu problema era que un nombre rellevant de catalans no se senten nacionalment espanyols. Però ara el nacionalisme ha fet un salt qualitatiu: no és ja que hi hagi catalans que no se senten espanyols, és que una part dels espanyols no senten els catalans com a espanyols. No els senten com a propis, ni tant sols com uns propis errats i perduts.

Contra l’estatut del 32, el nacionalisme espanyol cantava allò de: “Cataluña es un trozo de España, aunque ingrata lo quiera negar. Y por más que se empeñen algunos, no se irá, no se irá, no se irá”. Doncs ara, contra l’estatut del segle XXI, hi ha una part important del nacionalisme espanyol que no creu que Catalunya sigui un “trozo” de España, sinó que en tot cas pensa que és una propietat d’Espanya. Una propietat externa al propi cos. No sent els catalans com a membres del seu mateix grup nacional, no assumeix el que fan els catalans, no li agraden. Però suposo que manté el final de la vella cançó: “y por más que se empeñen algunos, no se irá, no se irá, no se irá”.

Quan una part del nacionalisme espanyol assumeix la catalanofòbia, està expulsant els catalans d’Espanya. Això és revolucionari. I no és només una actitud teòrica. També ho és pràctica. Si els nacionalistes espanyols fossin conseqüents amb la seva idea històrica d’Espanya, de la qual Catalunya seria un “trozo”, haurien d’alegrar-se de les victòries del Barça, perquè per a ells serien espanyoles. I –perdó perquè repeteixo tantes vegades com puc aquest exemple, perquè em va frapar- quan va morir Baltasar Porcel, que per a ells hauria de ser un escriptor espanyol en llengua catalana, haurien intentat fer-lo seu i haurien valorat la seva talla literària. En la pràctica –em repeteixo- el van “ningunear” més que si hagués estat de nova Zelanda. El nou nacionalisme espanyol –o una part- ha decidit desprendre’s emocionalment de Catalunya. No és que els catalanistes no càpiguen en el seu concepte d’Espanya, és que no hi caben els catalans en general.

No ens volen. Ens expulsen del seu concepte d’Espanya. No som dels seus. I no és que excloguin només als qui ja es voldrien excloure, és que exclouen també a gent que estaria encantada de ser considerada espanyola, especialment en una idea d’Espanya en la que fos possible ser espanyol sense haver d’apostatar públicament de la pròpia catalanitat. No sé si això és bo o dolent. No m’agrada, perquè és agre i fomenta la confrontació. Però no sé quines conseqüències pràctiques pot tenir. Certament, el nacionalisme espanyol sempre ha estat reactiu contra el catalanisme. Però ara s’exhibeix també reactiu contra la simple catalanitat. No sé on els portarà i on ens portarà. Simplement constato que és una novetat.

Vicenç Villatoro
Escriptor i periodista

Article publicat al diari digital elSingulardigital.com el dimarts dia 21 de juliol de 2009

El garbuix de l'acord de finançament

Tot seguit reproduïm tres comentaris sobre el nou acord de finançament, apareguts els darrers dies i que opinen arran d’aquest tema. Potser ens ajudaran a donar una mica de llum sobre la foscor de xifres i dades amb que ens bombardegen des de tots costats.

Un engany col·lectiu

El nou finançament de Catalunya sembla haver-se convertit en una arma electoral. Però aquesta afirmació és un error. En realitat, s’ha transformat en l’arma electoral. Quin altre mèrit es pot atribuir el govern tripartit? El nou Estatut és un fiasco. El govern de José Luis Rodríguez Zapatero no ha fet res per començar a desenvolupar-lo amb credibilitat. Si no hi ha transferències, no és possible aplicar-lo. Només cal parar-se a pensar un moment què ha costat aconseguir un finançament que no el compleix perquè fa curt. Podrien passar dècades per aconseguir pactar tots els articles que impliquen un acord entre el govern de l’Estat i la Generalitat. La legislatura s’acaba i Madrid, a més, ha estat incapaç d’oferir un bon traspàs del Servei de Rodalies de Renfe i ha proposat una nova gestió de l’aeroport del Prat que és una burla. Com que l’’encaix’ amb Espanya no funciona, el govern tripartit sempre podria recórrer als mèrits propis. En té pocs. Sense anar gaire lluny, fa escasses setmanes va impulsar una campanya de publicitat felicitant-se pels “petits gestos” que havien permès reduir tant i tant els incendis forestals, i ara el foc es desboca cada dia. Poc poden fer i oferir, també, els departaments que podrien presentar un impacte en la societat més evident, quan s’han quedat sense recursos i han hagut d’aguantar retallades de pressupost consecutives que els han obligat a no complir els seus compromisos. Davant tantes evidències, el finançament és l’únic mèrit que pot oferir aquest govern als catalans. I per això han de proclamar que és el millor. I per això tota la campanya que han engegat i tots els suports que han forçat semblen només pura estratègia. Un engany col·lectiu. Un més a sumar a una llarga llista.

Editorial de la Fundació Catalunya Oberta

Publicat al butlletí num. 190 del dijous 23 de juliol de 2009

La paradoxa Puigcercós (N-x > N)

La discussió del finançament autonòmic –autonomies amb concert a banda- ha deixat algunes aportacions rellevants a la matemàtica recreativa, molt repartides tant a Madrid com a Barcelona. Però una de les últimes i no de les menys apassionants seria el que podríem anomenar la paradoxa Puigcercós. No sé ni fava de matemàtiques, però diria que la podríem resumir en una equació: N-x > N. És sens dubte una paradoxa, perquè es fa estrany que si a un nombre li restem alguna cosa en surti un nombre més alt. És com si diguéssim que després de treure unes quantes llesques a una barra de pa la barra té més pa que abans. Doncs això és el que hem dit.

Diguem N a la quantitat que correspon per al finançament de Catalunya a partir dels criteris marcats per l’Estatut d’autonomia. Com que l’Estatut és ambigu i interpretable, aquest nombre no és una quantitat única i definida, sinó que és una forquilla: entre la interpretació més generosa i la més gasiva de l’Estatut hi ha un marge.

Diguem x a la diferència entre la quantitat que s’ha acordat en el pacte sobre finançament amb la ministra Salgado i el màxim que es podia obtenir de la interpretació de l’Estatut. És obvi que la quantitat obtinguda en aquest pacte està per sota d’aquell màxim. No és segur que estigui per sobre del mínim, però és obvi que es podrien haver obtingut quantitats més altes sense incomplir l’Estatut. En altres paraules, hi ha molta gent que diu, creu, escriu i documenta que l’acord de finançament no compleix l’Estatut, en queda per sota dels mínims. Però fins i tot els qui diuen que l’acord és estatutari reconeixen que ho és pels pèls, per la banda baixa, aplicant les lectures més gasives i restrictives.

Doncs bé, la paradoxa Puigcercós és que, al seu parer, si restem x a N, el resultat queda per damunt de N. Dit d’una altra manera: Puigcercós va rebutjar l’Estatut per insuficent, també en termes de finançament de Catalunya. Doncs ara, una quantitat que queda en qulsevol cas per sota dels màxims que marcava l’Estatut i segons com es miri fins i tot per sota dels mínims, és considerada satisfactòria, justa i un èxit esclatant.

Per entendre la paradoxa Puigcercós fem una simulació amb xifres. Posem que nosaltres volem 10: la independència. O com a mínim, 8: el concert econòmic. L’Estatut no arriba a una cosa ni a l’altra i segons com l’interpretem ens dóna una forquilla que va entre el 3 i el 6. Esprement-lo al màxim, màxim, ens dóna 6. Ara hi ha hagut un acord de finançament que no sabem segur si ens dóna 2, perquè queda per sota dels límits de l’Estatut, o ens en dóna 3, que és el mínim de l’Estatut ajustadíssim. Doncs bé, la paradoxa Puigcercós és considerar que 6 és poc i 3 és prou. Que és més 3 que no pas 6. I es miri com es miri, encara que tu en vulguis 10 o en vulguis 100, 6 és més que 3. Si ara aquest finançament et sembla just i acceptable, havies d’haver acceptat també llavors l’Estatut. Si l’Estatut era insuficient, que potser ho era, ara no pots acceptar aquest finançament, que hi queda per sota. Si tu et conformes ara amb 3, també t’hauries d’haver conformat llavors amb 6. Si no pots acceptar res per sota de 10, no et podies conformar amb 6, però encara menys ara amb 3. No falla. Es miri com es miri.

Vicenç Villatoro
Escriptor i periodista.

Article publicat al diari digital elSingulardigital.com el dimarts14 de juliol de 2009

Com saber que és un mal acord

No cal saber res sobre economia per entendre que el nou model de finançament segueix enganyant Catalunya. De fet no cal ni llegir el document, ni l'Estatut, ni molt menys fer números amb la calculadora. Tampoc cal escoltar els arguments que per fi CiU ha començat a donar per justificar la seva postura. De veritat que no cal fer res de totes aquestes coses per saber que l'acord és dolent, es pot jutjar amb els ulls tapats i sense tenir ni idea de res. L'única cosa que cal entendre és que Espanya, per defecte, sempre ens estafa. Cal desconfiar-hi per norma perquè és impossible que allò que ells considerin positiu pugui ser-ho també per a nosaltres. És una regla de tres que no ha fallat mai, i per això no cal conèixer els detalls de la història. A l'hora d'opinar sobre Espanya, els apriorismes sempre són certs. Ni ens respecten a nosaltres ni respecten la llei, que en aquest estat no és garantia de res. Què és això d'estar-se tants mesos negociant una llei? Les lleis no estan per ser negociades sinó per ser complides! Només hem pogut treure alguna cosa de profit quan hem pogut amenaçar-los d'alguna manera, quan ens han necessitat. Per negociar s'ha de tenir alguna cosa amb la qual poder negociar, tu em dones això i jo et dono allò altre, i si no tens res per intercanviar ni res amb què pressionar, estàs condemnat a acceptar allò que et vulguin donar. És a dir, almoina. Si els 25 diputats del PSC comptessin, l'acord seria, sens dubte, molt més fiable. Si Esquerra hagués tingut mai la voluntat real de trencar el tripartit en cas que el model proposat no complís l'Estatut, també seria molt més fiable. Però ni una cosa ni l'altra, i per això l'única possibilitat que hi ha és que els espanyols ens hagin pres el pèl. Com pot creure's algú que haguem guanyat la partida sense tenir cartes?! L'acord ja era dolent abans que se signés, i per això no val la pena ni considerar-lo. Era un engany garantit, preveure'l era més fàcil que fer la quiniela el dilluns. Amb Zapatero, el PSOE ha quedat tan desprestigiat a Catalunya que ni tan sols la gran campanya que està fent el tripartit per defensar el nou model podrà entabanar la gent. La teca que ve del PSOE ja tothom sap que sempre està enverinada. Tot i així, no està de més que els experts expliquin tot allò que fa que el model sigui il•legal. I que el tripartit perdi per golejada!

Àstrid Bierge
Periodista.

Article publicat al diari digital elSingulardigital.com el dilluns 20 de juliol de 2009

La pressa de pèl del Govern

Cronologia d'un engany



Quan s'està a punt d'arribar a un acord en finançament, un vídeo a youtube titulat "Cronologia d'un engany", recorda les diferents promeses incomplertes per part de les parts del procés de negociació. Montilla, Castells, Martí Carnicer, Zapatero, De la Vega, Jaume Bosch, Saura, Geli o Miguel Ángel Revilla són els seus protagonistes.

El vídeo recorda les dates del 9 d'agost, 17 de novembre, 31 de desembre, 13 de febrer, 12 de maig, 15 de juliol i en aquest sentit recorda que "ens han enganyat amb les dates" i es fa la pregunta de "si ens enganyaran amb el finançament?".

Notícia publicada al diari digital e-notícies el dissabte 11 de juliol de 2009

Les pensions en una Catalunya independent

Escanyar els pensionistes

L'absència d'arguments favorables a la dependència de Catalunya, el fet que ningú sigui capaç de defensar amb raons que als catalans ens és més beneficiós formar part de l'Estat espanyol que tenir un Estat propi, s'intenta amagar pels unionistes amb una doble estratègia. Aquells que tenen com a prioritat la defensa dels interessos dels catalans, que concreten en una autonomia més o menys potent, malden per fer poc atractiva la independència contraposant-la al que anomenen les preocupacions de la gent, que defineixen arran de terra i de la manera més estreta possible: tenir salut i feina, pagar la hipoteca, pujar els fills, sostenir la gent gran amb les pensions, i poca cosa més. Tot allò que se'n surti, diuen, és fer volar coloms, no tocar de peus a terra, i allunyar-se de la realitat, tal com durant la dictadura de Franco definien els seus propagandistes les aspiracions i la lluita per la democràcia, que també contraposaven als veritables interessos de la gent. Ni llavors els contraris a la democràcia, ni ara els contraris a la independència, expliquen per què i en què la dictadura, o la dependència de Catalunya, són beneficioses pel que fa a la salut, la feina, les pensions, i la resta d'allò que uns i altres anomenaven i anomenen "el que importa a la gent".

AQUELLS QUE TENEN COM A PRIORITAT la defensa dels interessos dels espanyols afegeixen, contra la independència, l'argumentari de la por: no és possible, no us deixarem, traurem els tancs, us farem fora d'Europa, boicotejarem els vostres productes, us arruïnareu, no podreu pagar les pensions, etc. Salvades totes les distàncies, i sense confondre els unionistes catalanistes, més aviat resignats, amb els unionistes espanyolistes, més aviat agressius, uns i altres tenen en comú, però, l'absència absoluta d'arguments i raons que avalin els seus postulats respectius. Parlem-ne, doncs, estudiem "el que importa a la gent", i vejam si, des d'aquest punt de vista, és millor la dependència o la independència. Poden pagar-se les pensions en una Catalunya independent? Poden pagar-se en una Catalunya dependent?

RES MÉS SENZILL; N'HI HA PROU A ANALITZAR quant paguem cada any les empreses i treballadors en cotitzacions socials a Catalunya, i quant en paguen a la resta de l'Estat; quant en reben en pensions cada any els nostres jubilats i vídues, i quant en reben fora de Catalunya. Cal recordar que el sistema de pensions establert a l'Estat espanyol és un sistema de repartiment que implica que la Seguretat Social utilitza les cotitzacions que recapta cada any per fer front a les pensions que ha de pagar cada any. Cal recordar també que els ciutadans de Catalunya som el 16% del total de l'Estat, i que el nostre PIB és una mica inferior al 19% del total, però hem pagat en cotitzacions socials molt més que això. De l'any 2004 a l'any 2007 les empreses i treballadors a Catalunya hem pagat en cotitzacions socials 88.945,2 milions d'euros, el 23,9% de tot l'Estat, però els pensionistes a Catalunya han rebut 75.847,8 milions d'euros, el 20,6% de tot l'Estat. En només quatre anys se n'han anat a Espanya per no tornar 13.097,2 milions d'euros, que les autoritats espanyoles han cobrat als catalans per regalar-los als espanyols. Prop del 2% del PIB de Catalunya s'ha perdut cada any en aquest espoli. Si tinguéssim un Estat propi, o una Seguretat Social pròpia, amb aquests 13.097,2 milions d'euros podríem: 1. Incrementar les pensions de jubilats i vídues catalanes un 25%, 174,7 € cada mes, 2.445,8 € cada any. 2. Nodrir un fons de reserva per cobrir les pensions futures. 3. Abaixar les cotitzacions d'empreses i treballadors un 14,7%, mantenint les actuals pensions.

COM QUE ELS NOSTRES DINERS SE'N van a Espanya, la realitat és que són els seus jubilats i vídues els que s'aprofiten de l'escanyament dels nostres. En quatre anys 38,5 milions de ciutadans de l'Estat, Catalunya exclosa, han nodrit el fons de reserva de la Seguretat Social amb 4.500 milions d'euros, mentre 7,5 milions de catalans l'hem nodrit amb 13.097,2 milions d'euros. Som nosaltres els que financem unes pensions per als espanyols que ells no poden sostenir; som nosaltres, empreses i treballadors a Catalunya, els que paguem el 74,4% del fons de reserva de la Seguretat Social de tot l'Estat.

NO ÉS ESTRANY QUE MAI CAP instància espanyola hagi publicat un estudi sobre aquest tema, que hagin amagat les dades, i que els seus polítics i funcionaris hagin mentit i menteixin amenaçant-nos amb la pèrdua de les pensions si esdevenim independents. Ben al contrari, és pertànyer a Espanya el que posa en risc les pensions dels nostres jubilats i vídues, perquè en situació de crisi els espanyols no en tindran prou amb l'escanyament català per sortir-se'n, i la fallida de la seva Seguretat Social ens arrossegarà amb ells.

ÉS UNA BONA OCASIÓ PER ALS QUE sostenen que no cal la independència, que ens en podem sortir dins l'Estat espanyol. La independència té un efecte clar i immediat: sense pagar més en cotitzacions socials, cada jubilat i cada vídua a Catalunya rebria 2.445,8 € més cada any, i s'acabaria d'un cop amb l'espoli de pagar el 23,9% de les cotitzacions socials i rebre només el 20,6% de les pensions. Tindríem una Seguretat Social sanejada i viable, amb un superàvit constant i sostenible.

L'AUTONOMIA ACTUAL TÉ TAMBÉ un efecte clar i constant, l'espoli de les nostres empreses i treballadors, l'escanyament dels nostres jubilats i les nostres vídues, la ruïna dels catalans. Tocant de peus a terra, com pensen els autonomistes acabar amb aquesta injustícia? Com consideren possible ocupar-se dels problemes de la gent, i resoldre'ls? Potser tindran mai els vots dels diputats espanyols per tornar als catalans els que ens pertoca, i que els espanyols deixin de robar-nos? Tots els diputats catalans al Congrés són 47; per canviar aquest sistema espanyol indecent en calen 176, i per blindar el canvi amb una reforma constitucional en calen 234. Algú és capaç de dir que obtindrà aquest suport a Espanya? Com i quan? Fets, no paraules.

LA INDEPENDÈNCIA NOMÉS NECESSITA per reeixir el suport i el vot de la majoria dels catalans, només depèn de nosaltres; les reformes a Espanya no depenen de nosaltres, necessiten el suport dels espanyols, i ni el tenim ni el tindrem.

L'estudi íntegre, i la seva presentació gràfica, es poden trobar a:

http://www.cercleestudissobiranistes.cat/

Alfons López Tena
Notari. President del Cercle d'Estudis Sobiranistes

Article publicat al diari AVUI el diumenge 28 de juny del 2009

Volem Seleccions nacionals catalanes

Futbol i política

Aquest article és d'una obvietat descarada. Però necessària. Perquè aquest país sembla condemnat a repetir, una vegada i una altra, els mateixos arguments contra les mateixes fal·làcies. Potser seria millor no fer-ho. Però el cansament desemboca, de manera fatal, en la resignació. I resignar-se és donar la raó al fal·laç. Una vegada més, arran de les victòries del Barça al llarg de la temporada passada, de la xiulada immensa al camp del Mestalla a l'himne espanyol i dels símbols habituals que acompanyen l'equip -senyeres i senyeres estelades- i dels que no l'acompanyen -banderes espanyoles-, i arran també de la intervenció espanyola en la Copa Confederacions, s'han tornat a sentir les trampes de sempre. Una trampa bàsica és proclamar que no s'ha de barrejar "futbol i política". No ho fa ningú. Entenent "política" com la gestió de les coses públiques a través d'un sistema democràtic o no. Ningú no fa "política" amb el Barça ara. Se'n va fer -potser no tanta com hauria calgut- quan no se'n podia fer fora dels camps. És a dir, durant les dues dictadures que aquest país va patir al segle XX. Però ara no se'n fa. O se'n fa d'una altra manera. Al Camp Nou i a tot arreu, on les llotges esdevenen places d'exhibició pública dels uns i dels altres per fer "política".

Però això és diferent. Qui acusa els seguidors del Barça o el club de "fer política" en realitat els acusen de "fer nació". Una nació diferent de la dels detractors. És a dir, quan els seguidors del Madrid exhibeixen amb arrogància o amb agressivitat les banderes espanyoles o quan una part de la grada del Mestalla crida "Espanya, Espanya!" cada vegada que l'equip propi fa un gol al Barça, això no és política. Això deu ser justícia social. Quan el sistema d'organització del futbol mundial -com el dels altres esports- s'estructura basant-se en federacions "nacionals" que no sempre es corresponen amb les nacions reals, això tampoc és política. Això deu ser caritat cristiana. Quan es munten campionats i campionets on es baten seleccions "nacionals" que tampoc no responen a les nacions reals sinó als Estats, i les institucions de cada Estat -les públiques i les privades- s'aboquen a defensar els colors de la pàtria i consideren cada partit com una batalla guanyada contra qui sigui, això tampoc és política. Això és fe patriòtica. En definitiva, la "política" la fan els altres. Els discrepants. El sistema homologat internacional fa normalitat esportiva. Demanen als rarets que no en facin, de política, que és tant com dir que no utilitzin el futbol amb els mateixos fins amb què el manipulen ells.

Contra aquesta trampa hi ha catalans de bona fe que repliquen que sí, que ells en fan, de política, quan demanen, per exemple, seleccions nacionals esportives, i que hi tenen tot el dret. Hi tenen tot el dret, és cert, però ells no en fan, de política, o almenys en fan tanta com en fan els altres, els que es consideren homologats nacionalment.

Cal anar a pams, una vegada més. Un equip de futbol -que és l'esport de masses per excel·lència en aquesta part del món- sempre representa un sentiment de pertinença que va més enllà de l'esport. Pot expressar un sentiment de ciutat, de discrepància respecte al club hegemònic en la mateixa ciutat, de barri o de país. L'Hèrcules, per exemple, representa un sentiment de ciutat, mentre que l'Alacant expressa la discrepància local. El Madrid més aviat representa un sentiment de nació i d'Estat. És una paraselecció nacional, tot i que Espanya ja en té. Quan el Madrid juga contra el Barça o contra el Bilbao representa Espanya i quan ho fa contra un equip estranger en una competició internacional, també. Almenys així ho entenen una part determinant dels seus seguidors. I així ho han entès durant dècades les institucions d'aquest Estat, que hi han abocat tots els recursos que han pogut contra l'enemic extern o contra l'intern.

El Barça representa, també, per a moltíssims dels seus seguidors i per a moltíssims catalans el seu país: Catalunya. Un país que no té una selecció nacional homologada. Això fa que, sovint, els seguidors d'altres clubs catalans s'enfadin per aquesta "apropiació indeguda" o "exclusivitat". Tenen raons per fer-ho, però la història s'escriu a poc a poc i, els agradi o no, la d'aquest país s'ha escrit així. El Barça "és més que un club" per diversos motius, però també per aquesta convicció. Creure-hi, expressar-ho simbòlicament, viure-ho, no és fer política. És fer país. Agradi o no agradi als qui no ho suporten.

Vicent Sanchis
Periodista

Article publicat al diari AVUI el diumenge 28 de juny del 2009

Catalunya cap a la independència

Ara és l'hora?

Ahir mateix, i per pura casualitat, vaig assistir a tres reunions completament diferents; una era de caràcter professional, una segona era de caràcter polític i la tercera era de caràcter acadèmic. En totes tres es va parlar de Catalunya i en totes tres vaig escoltar persones d'ideologia i de tarannà molt distants entre elles que deien, primer, que el camí cap a la independència és, en una Europa lliure i democràtica, més fàcil que mai; segon, que l'entesa amb Espanya és impossible i que això afecta qualsevol ideologia governant; tercer, que només la malaptesa i el titubeig dels catalans impedeixen un avenç efectiu; i quart, que l'actual govern espanyol és manipulador i letal per a Catalunya. No m'ho invento, les coincidències van ser notòries. No pretenc, és clar, fer una anàlisi social ni tampoc treure conclusions precipitades, però sí que voldria remarcar que les coincidències, quan es tracta de grups socials molt allunyats, són dignes d'anàlisi.

Cap d'aquestes coses no és ni nova ni sorprenent; el que és interessant és la coincidència. A part d'aquestes quatre afirmacions calcades d'un lloc a l'altre, vaig sentir parlar de moltes altres coses: la mala utilització dels nostres escassos béns; la indefugible necessitat de situar Catalunya en un marc internacional; la creixent desinformació del mateix poble català de la seva pròpia història i coses per l'estil, però el diagnòstic era coincident. Si els interlocutors d'aquestes tres trobades tenen raó, i continuem amb una actitud passiva i derrotista, em penso que haurem de respondre a dures preguntes dels nostres successors. Si podia ser i ho vam impedir nosaltres mateixos, no tenim cap mena de perdó històric.

Isabel-Clara Simó

Escriptora i Periodista

Article publicat al diari AVUI el dissabte 20 de juny del 2009

Les eleccions europees

Catalunya no es pot permetre una actitud abstencionista

Les eleccions europees del dia 7 de juny obliguen a fer alguns comentaris.

El primer és que hi ha hagut una abstenció molt alta. I molt més alta a Catalunya que a la resta de l’Estat. Hi deu haver diversos factors que ho expliquen. Un d’ells és que la polarització ha estat molt forta, però no deu haver influït tant aquí com a fora de Catalunya. I segons com, això podria veure’s com a quelcom positiu. Perquè en l’àmbit espanyol ha estat una campanya polaritzadora, bruta, de molt baixa qualitat. Baixa d’idees i d’ètica. Cal suposar que els protagonistes creien que l’enfrontament descarnat i feridor mobilitzaria millor els sectors més afins. I potser ha estat així fora de Catalunya. Encara que aquí, poc o molt, això també deu haver afectat, però no amb la mateixa intensitat. Tanmateix tot plegat no justifica la molt baixa participació catalana. Que significa un toc d’alarma molt seriós.

La campanya a Catalunya també ha tingut alguns aspectes de poc nivell. Però no ha caigut tan avall com la d’Espanya en general, protagonitzada només pels dos grans partits espanyols. Per tant, aquí l’efecte excitant propi d’una baralla de galls no s’ha produït, o s’ha produït poc. I això és bo. El que no és bo és que aquest dèficit de l’interès pel sang i fetge no hagi estat compensat per un interès de més qualitat cívica i social. I en honor a la veritat cal dir –i és just de dir-ho– que el debat europeu protagonitzat des de Catalunya ha tingut molt més nivell.

Però no ha mobilitzat prou.

El que aquest editorial vol subratllar és que Catalunya no es pot permetre una desmobilització tan alta. Potser Espanya se la pot permetre.

Però Catalunya, no. Perquè les estructures institucionals i polítiques i àdhuc econòmiques amb què ha de treballar no són del tot ajustades ni a la seva societat ni a la seva economia ni a la seva identitat col·lectiva. Per tant, li cal sempre un suplement o un complement de contribució de la gent, de la ciutadania. Li cal un estat d’ànim, una disponibilitat de la gent més alta que els dels països on l’Estat els resol millor els problemes bàsics. Li cal que la seva gent es mobilitzi més.

Històricament ha estat així, i això ha estat fonamental per al progrés de Catalunya, com a mínim durant els darrers 200 anys. És a dir, durant tot el temps de construcció de la Catalunya moderna. Per tant, és imprescindible i urgent que els catalans superem aquesta morositat.

És habitual parlar del desprestigi de la política i dels polítics com a causa principal de l’abstencionisme i de la desafecció ciutadana per la cosa pública. I és segur que la classe política ha d’autoanalitzar-se i rectificar determinades maneres de fer. Ha d’interrogar-se sobre si dóna la imatge de manca de sinceritat o no, i fins i tot si aquesta manca de sinceritat és real o no; sobre si tendeix a constituir-se en casta; sobre si ajuda a crear més burocràcia de la necessària; sobre si introdueix un excés d’agressivitat en el debat polític; sobre si posa molt sovint el partidisme per sobre de l’interès general; sobre si actua només a curt termini, només per al titular del diari de l’endemà, etc. Que els polítics recordin que l’ofici de polític és especialment important i noble perquè és el polític qui s’ocupa més que ningú del bé comú. És així per definició. Però que recordin, també, que fàcilment pot no estar a l’alçada que la seva tasca requereix. I això de seguida es fa evident perquè el polític treballa molt a la vista de tothom.

Però tornaria a ser un acte poc responsable que els ciutadans donessin tota la culpa als polítics i no assumissin cap mena de responsabilitat del que passa. I en tenen molta, de responsabilitat. I molt repartida. Molta gent parla ara de crisi de valors i d’actituds poc positives. Una crisi general, que afecta els polítics i afecta tothom. I que, entre altres coses, es manifesta en el gest de no anar a votar. És diferent el vot en blanc, que és un acte de ciutadania responsable; un acte de protesta o d’advertiment cívic. Ve a dir als polítics «no m’agradeu, i us ho faig saber d’una manera responsable i cívica; reflexioneu i canvieu».

Però si analitzem la nostra cultura ciutadana veiem que la crisi de valors i que la insuficient acceptació de responsabilitats són molt generals. Per tant, com a mínim, s’imposa que els ciutadans no exhibeixin actituds de superioritat moral respecte als polítics, sinó que també ells analitzin el seu grau de compromís cívic.

Tot això requereix que els polítics en alguns aspectes canviïn. Alguns més que altres. Perquè en política no tothom assoleix el mateix grau de manipulació, de partidisme, d’ànsia del poder pel poder, etc. I requereix que els ciutadans evitin de caure en el «tots són iguals», que en el fons amaga mandra.

I això porta a un últim comentari. O a una pregunta: Com i qui pot contribuir a superar totaixò? Hi pot contribuir gent i factors diversos, però, d’entrada, hi ha de contribuir tothom que sigui capaç de magisteri. Que tingui capacitat d’influir. A nivell familiar, a nivell local, a nivell general. A l’escola, a les entitats de tota mena, als mitjans de comunicació.

Parlem un moment d’aquests darrers. No caiguem en l’error de penjar-los el mort. De dir que els mitjans de comunicació són els responsables del mal ambient. No és veritat. És veritat que, de vegades, es deixen arrossegar per la idea que el públic vol confrontació i espectacle, més que no pas informació i criteris més consistents.

Però seria un error carregar-los la responsabilitat del que passa. Ara bé, dit això, sí que ens cal demanar-los que actuïn molt en termes constructius i amb pedagogia.

No els podem fer culpables del que passa, seria erroni i injust, però els podem demanar, en positiu, que ajudin intensament a enfortir les idees, els valors i les actituds que poden col·laborar a mobilitzar positivament la societat. I això no es fa apel·lant al vot en un editorial dos dies abans d’unes eleccions, sinó amb el to que els mitjans facin servir habitualment a l'hora d'informar.

Les eleccions de diumenge passat es poden interpretar de diverses maneres segons quin sigui el prisma polític del partit. Hi ha qui té motius per estar satisfet i hi ha qui no en té. Però, des del punt de vista de país, el judici ha de ser negatiu.

Indiscutiblement negatiu. Ja ho hem dit al començament d’aquest article: Catalunya depèn massa de la qualitat cívica i patriòtica de la seva gent per poder-se permetre una actitud abstencionista tan acusada. Alguna cosa falla. I la fallada potser és difosa. Però no és una fallada només política. És una fallada que obliga a fer-nos aquesta pregunta: tots plegats, quin exercici d’honestedat política, de compromís ciutadà i de reforçament moral hem de fer per tirar endavant Catalunya?

I per acabar, un comentari molt breu. Tot això es pot superar si utilitzem bé els nostres actius (que els tenim) i, sobretot, si ens mobilitzem. El que cal és ser conscients que fonamentalment depenem de nosaltres mateixos.

Jordi Pujol

Editorial publicat al butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol el 9 de juny de 2009

Presentació a Sabadell del III Congrés Catalanista

Sota els auspicis de l’Associació Sabadell Memorial, la Unió Catalanista de Sabadell va proporcionar el seu suport organitzatiu a la presentació a Sabadell del 3er. Congrés Catalanista.

Catalunya no es defineix i, fins que no ho faci, estarem en un estat d'indefinició col·lectiva que no ens portarà enlloc. Si el que volem és un Estat propi, Catalunya ha de passar per una operació d'urgència i solucionar els seus problemes. Aquestes són algunes de les conclusions que es podrien extreure de l'acte que el Tercer Congrés Catalanista va oferir al Casal Pere Quart el dia 2 de juny. Diferents representants de l'organisme van passar per Sabadell per explicar quin hauria de ser el futur de Catalunya.

"El Congrés és una resposta a la situació d'emprenyament de la situació actual que tenim els catalans", va dir Manel Pagès, moderador de la xerrada. El va seguir de prop Josep Espar, secretari general del Congrés, segons el qual a Catalunya es necessiten dues paraules: "prou i cal". "Com a poble, no podem continuar de la manera que estem. Hem de dir prou i cal, urgentment, fer alguna cosa. Es parla de federalisme, confederalisme, autonomisme, independentisme, separatisme... però ningú fa res", va apuntar Espar.

Amb les eleccions europees com a teló de fons, Espar va destacar la necessitat de portar un Estat propi a Europa. Per la seva banda, Jordi Cuixart, vicepresident de l'àmbit d'Economia i Innovació del Congrés, va dir que el que calia era "fer-se un lloc entre les nacions del món". "El discurs, en qualsevol cas, sempre ha de ser esperançador, pensar en el que podem fer per salvar el país", va explicar.

Patricia Gabancho, vicepresidenta de l'àmbit de Política, va donar especial importància a l'espai de reflexió que significa aquest Congrés, especialment en l'aspecte polític. "La tasca de l'àmbit de Política és informar els ciutadans amb papers i no amb actes presencials", va destacar Gabancho.

Als anys 1880 i 1883, en els prolegòmens de l’empenta catalanista de finals del segle XIX i de principis del segle XX, es van convocar el primer i el segon congressos catalanistes que van enfortir la necessitat d’un catalanisme obertament polític a més del catalanisme cultural: memorial de Greuges (1885), Bases de Manresa (1892), eleccions de 1901, Mancomunitat de Catalunya (1909) hi estan relacionats. Valentí Almirall, Prat de la Riba i més tard Cambó i Macià aprofitaren els seus plantejaments i les seves conclusions. Aquest Congrés Catalanista és continuació dels congressos que van tenir lloc a finals del segle XIX.

Ara ens trobem en un món que canvia vertiginosament. Nous problemes, nous reptes a nivell europeu i mundial apareixen quan la realitat de Catalunya, sempre en construcció, no ha culminat els processos de recuperació ja desvetllats aleshores. Continuem tenint la necessitat d’enfortir els nostres factors identitaris, les nostres estructures de poder. Ens cal una adaptació als nous temps.

El Tercer Congrés Catalanista va començar el novembre de 2008 i acabarà a finals d'any. Per aquestes dates, ja haurà recorregut totes les províncies catalanes explicant el que breument es va dir ahir a Sabadell davant gairebé un centenar de persones. Aquest 3r Congrés Catalanista tindrà la finalitat de fer una reflexió en profunditat que analitzi què som i què tenim els catalans i catalanes i es plantegi serenament cap on volem anar.

Si voleu conèixer amb més detall les idees, motivacions i activitats que duen a terme els organitzadors del Tercer Congrés Catalanista, podeu entrar a la seva web:

http://www.congrescatalanista.cat/index.html

Secretariat de la Unió Catalanista de Sabadell

Copa, Lliga i Champions - (Dues visions)

Barça independent

El Barça és un bon aliat, per a la independència de Catalunya? Parlem-ne. Per descomptat, el tricampió ha fet d'imant de la catalanitat durant molts anys, i en els darrers temps no hem tingut millors espots promocionals que els seus, en matèria d'integració, normalització, mundialització i totes les paraules acabades en ció. Per no dir que l'estelada fa de pebre picant en les celebracions blaugranes, fins al punt que els grans triomfs esportius sembla que ens duguin a les portes de la plena llibertat nacional.

Ara bé, mentre no hi ha dubte que el Barça és un bon amic del nacionalisme banal, o fins i tot de l'independentisme banal, no tinc tan clar que estigui interessat en la independència. El més que un club és idoni mentre s'alimenti de (menys que) un país, però no m'imagino l'armada culer amb la mateixa potència d'ara en cas de secessió política.

Dins d'un futur Estat català, el FC Barcelona segurament s'encongiria. La seva funció substitutòria, d'ambaixador nacional torrefacte, aniria de baixa davant l'existència d'una esquadra oficial catalana; la rivalitat amb el Madrid s'ensopiria, i el sistema futbolístic català no aguantaria un colós de dimensions com les actuals. No hi hauria ni incentius, ni base, ni diners, ni necessitat per mantenir tal criatura.

Aquest no és un tema menor en l'imaginari popular, si fem cas de la gresca dels darrers dies. El dilema és tan destacat que diverses ments privilegiades s'han inventat fórmules màgiques diferents per resoldre'l. La fórmula Gabancho consistiria a apuntar el Barça a la Lliga italiana. La fórmula Junqueras, crear una autèntica Lliga europea, i que les Lligues estatals operessin com les divisions regionals d'avui. I molts altres, n'estic segur, apostarien per la fórmula "ni França, ni Espanya, Barça", que consistiria a proclamar la independència del club i deixar-se de maldecaps polítics.

T'ho miris com t'ho miris, qui més hi sortiria guanyant, en una Catalunya rica i plena, no seria l'univers culer. Si voleu un argument futboler per aspirar a la independència, més val posar l'accent en el Madrid -que hi perdria gairebé tant com el seu etern rival, perquè a la força també s'arronsaria.

Alfred Bosch
Periodista

Article publicat al diari AVUI el diumenge 31 de maig del 2009

La raó d'Espe

En primer lloc: Esperanza Aguirre tenia ganes de tocar la pera quan se li va acudir subratllar l'espanyolitat del Barça. Espanyola és la Lliga guanyada, espanyol és el rei que atorga una altra Copa i espanyola són la capital i la comunitat autònoma catalanes. La presidenta madrilenya feia aquestes precisions moments abans de la final de la Champions, tot pixant al voltant d'algunes il·lusions. Per marcar territori en una festa que evidentment no és seva. I per aixafar-nos-la, esclar.

En segon lloc: aquests dies hem sentit repetir a tort i a dret que la victòria a Europa és del gran equip espanyol blaugrana i que, al capdavall, a Barcelona es va celebrar també molt l'Eurocopa guanyada per la selecció comuna. Zapatero ho va deixar també molt clar: "Este año Eurocopa y Champions", una curiosíssima manera de barrejar naps amb cols. Tanta insistència política i periodística només fa que remarcar que a Espanya saben molt bé què som i què representem, i què vol dir Més que un club, i quanta al·lèrgia mantenim cap a alguns símbols. Abans d'en Laporta, també. Doncs constatat queda.

Però en tercer lloc: les afirmacions de la senyora Esperanza són exactes. I veritat. Quan s'acaba la festa i el somni, la llei és rotunda (algunes lleis, esclar: l'Estatut no compta) i una bandera ens agermana: la d'ells. Les victòries les deixem per al futbol, ficcions momentànies. Potser ara ens adonarem que la ficció pot ser l'origen de les realitats. Som el que imaginem. Just do it.

Jordi Cabré
Escriptor

Article publicat al diari AVUI el dilluns 1 de juny del 2009

L'independentisme s'organitza

La fórmula: d’Agustí Bassols a Heribert Barrera

Tantes discussions sobre el traçat del full de ruta de la independència, tants articles cremats buscant llum per a la transversalitat que se’ns escapa de les mans, tantes crides caigudes al buit sobre l´anhelada unitat, i vés per on que els Honorables senyors Bassols i Barrera han deixat el tema llest per a sentència.

Avantatges de ser una nació empantanegada i a mig fer. Així com als casals d’avis de Dinamarca i Estònia els seus vells es dediquen a fer la partideta de cartes de després de dinar i a tapar-se amb una manteta a la vora del foc, aquí en canvi organitzen associacions independentistes o continuen la seva lluita de tota una vida en la defensa d’uns ideals.

Fa dues setmanes, el conseller Bassols senzillament enterrava el fantasma de la por que ha rossegat el catalanisme durant tants anys. La naturalitat i la senzillesa amb la que ell i els Srs. Cahner, Ros Hombravella i l’amiga Patrícia Gabancho defensaven la independència, per justícia i per necessitat col·lectiva, era el gest d’audàcia que calia per donar per liquidat tants anys de tàctica estèril, de parlar amb mitges paraules, d’insinuacions tèbies. En una sala plena de gom a gom d’un públic de votants pujolistes des de 1980, el catalanisme de tota la vida donava el pas endavant que molts veníem somniant que fes. Acabat l’acte, la preguntava que flotava a l´Ateneu, entre els retrats de Pompeu Fabra i en Quim Borralleras que s’ho miraven expectants, era tant òbvia com la de si es podia continuar essent només catalanista després d’un exemple com aquell. Ni les tortugues del Jardí Romàntic no en tenen cap dubte. Tampoc elles ja no s’acontenten amb una fulla d’enciam, el volen sencer.

Uns dies després, el president Barrera, que havia assistit a la festa catalanista de l´Ateneu a primera fila, a propòsit de l’article del doctor Carretero, li donava el seu suport amb les paraules següents: “cal passar a l’acció. Macià ens ha de servir sempre d’exemple”. Un gest que alguns han desdenyat: “coses d’en Barrera, ja se sap”. Coses d’en Barrera? Del polític que és una de les màximes autoritats morals del país per una trajectòria impecable? Del jove activista que ja a l’exili de Perpinyà va començar la lluita? Del diputat que va votar No a la Constitució que ens ficava a la gàbia? D’un dels catalans impossibles que sempre ha estat on ha pensat que calia ser simplement per una qüestió de consciència i d’ètica política?

Bassols-Barrera, aquesta és la fórmula. Aquí és on hem d’aixoplugar-nos. Aquí hi cabem tots. Cada un d’ells no pot estar més allunyat de l’altre, segurament, de moltes qüestions socials, però ara, avui, en aquest país nostre, això no els distreu ni un segon l’atenció. Un porta lluitant per la independència durant molts anys i l’altre acaba d’abraçar la causa. També això s’ha criticat. I què? Molt ben benvingut. Encara seran rebuts més entusiàsticament els que vagin arribant. La paràbola del fill pròdig es quedarà curta davant de cada nova incorporació a l´independentisme. Això ha de ser una Festa Major cada cop que algú vingui amb nosaltres.

El professor Resina deia dissabte a l´Avui, en un dels millors articles que s’han escrit els darrers mesos: “La llibertat no pot ser monopoli de cap partit, sinó del compromís de catalans de totes classes i procedències, no perquè les diferències hagin de desaparèixer en un pretès agermanament, sinó perquè la llibertat és el bé prioritari de tots”. Bassols-Barrera, el vell independentista i el que acaba d’arribar. Aquesta és la fórmula. Aquesta és la transversalitat que necessitem. Sobiranistes de Convergència i Unió, independentistes d´Esquerra Republicana, amics de Reagrupament i d’El Matí, companys de les CUP, de Catalunya Acció i de totes les agrupacions i partits independentistes, no estem d’acord tots en què la independència és justa i necessària? No posem cada u de nosaltres el nostre país per damunt de qualsevol altra cosa? No és la llibertat el bé prioritari de tots? Doncs deixem-nos endur avall per la il•lusió que els nostres vells tan joves tenen encara en el nostre país! Que ens arrossegui el corrent de la seva esperança! Jo no penso posar cap resistència.

Fa dues setmanes, a l´Ateneu, el conseller Bassols tancava el seu parlament amb el mateix crit que Carrasco i Formiguera llançava sempre al finalitzar els seus parlaments: Visca Catalunya lliure! Va ser un crit fort, vibrant, jove. I tots els que estàvem a la sala, encapçalats pel president Barrera, vam seguir-lo.

Quim Torra
Advocat

Article publicat a elSingulardigital.cat el dijous 28 de maig de 2009