La lingüista alemanya Alina Moser es defineix com a alemanya catalanoparlant, o catalana alemanyoparlant i afirma que el poder més gran dels catalanoparlants és parlar la seva llengua. Alina Moser és la protagonista del documental “Són bojos, aquests catalans!?” que, dirigit per David Valls, recull durant més d’una hora, l’experiència de la l’Alina en el viatge que va fer amb la seva furgoneta per tot Catalunya i on explica les dificultats que te una noia que només parla alemany i català per desenvolupar-se pel nostre país. Aquesta jove lingüista alemanya sosté en un vibrant article publicat a Núvol que el futur de la llengua catalana depèn sobretot dels catalans. El documental el podeu veure en el següent enllaç
i l’article on explica la seva experiència i la visió que ha pogut obtenir una persona estrangera que ha après el nostre idioma, del fet que a Catalunya i convisquin dues llengües, les seves dificultats i els problemes en que ella mateixa s’ha trobat, el podeu llegir en el nostre Blog.
Escollim cada dia en quina llengua volem viure
Quan la gent em pregunta si és veritat que no parlo castellà ho acostumen a fer amb una cara entre desconcert i incomprensió. Això sí, la majoria de gent agraeix el meu aprenentatge de la seva llengua amb un afecte i uns ulls brillants que em fan sentir tan important que em fa vergonya… Però és curiós, perquè si ens ho mirem fredament, no seria el més normal aprendre la llengua pròpia del territori on un se n’hi va a viure? Sembla que gairebé 40 anys després de la caiguda del règim franquista encara no han assumit que la seva llengua ja és -o al menys podria ser- lliure.
Per calmar el lector que ja es comença a mossegar les ungles de nerviositat, li puc dir que sí, que després de dos anys vivint a Catalunya, també parlo -o al menys entenc força bé- el castellà. Ara, això és una bona notícia? No n’estaria gaire segura. He vingut a viure a Catalunya, sabent només català, com podria haver anat a Islàndia, sabent o aprenent només l’islandès. Però òbviament a tothom li sembla normal que hagi après, a més a més, una altra llengua, la castellana, que jo no he triat lliurement. En canvi, a Islàndia dubto que algú m’hagués exigit l’aprenentatge de l’anglès o del danès, que allà són les llengües que s’ensenyen obligatòriament a l’escola, si no fos per temes laborals. No us sembla curiós?
I parlant del tema laboral, em ve al cap una situació molt reveladora que vaig viure fa poc més d’un any, buscant feina a l’àrea metropolitana de Barcelona. Havia enviat un currículum a una empresa que buscava parlants nadius de l’alemany que parlessin català també, per un servei d’urgències d’atenció telefònica. Quan vaig veure l’anunci vaig pensar: Vaja, em busquen a mi! I sí, em van trucar pocs dies després.
La senyoreta a l’altra banda, per desgràcia, només parlava castellà, així que vaig fer un esforç per fer-me entendre en la seva llengua, perquè aleshores ja m’havien encomanat que millor no parlar en català en segons quines situacions. (És sorprenent amb quina rapidesa assumim els prejudicis lingüístics.) Però al cap d’una estona de conversa prou esperançadora em va preguntar pel meu castellà, perquè al meu CV deia que en tenia un nivell bàsic, només. Jo, sincera i convençuda que això no podia influir en el procés de selecció, ja que buscaven algú que parlés català i alemany, li vaig dir que això era correcte, que no el portava massa bé. Greu error. Amb una frase havia perdut l’accés a la feina. “Moltes gràcies, quan hagis après castellà torna a enviar el CV.” Com? La veritat és que em vaig quedar parada.
Avui només en puc riure, de la meva innocència d’aleshores. Molt probablement hauria pogut fer aquesta feina sense problemes i fins i tot m’hauria ajudat a practicar una mica el castellà. Però m’havia descuidat d’un detall molt important: El català, al mercat laboral de Catalunya mateixa, és un suplement i no pas un requisit imprescindible com ho és el castellà. Un anunci, escrit en català, i demanant una persona que parli català i alemany, dóna per suposat que el lector sàpiga castellà també… Així està el català a la Catalunya del segle XXI.
Aquesta situació, com moltes altres que m’he trobat al llarg de dos anys, posa en evidència quina és la llengua dominant, la llengua comuna, d’aquest territori. Ens pot agradar o no, ho podem percebre com a problema o no, però en tot cas és inútil negar aquesta realitat, perquè ens negaríem la possibilitat de reaccionar i de canviar-la
En aquest sentit, la meva estratègia per defensar la llengua catalana no es basa en cercar els culpables per l’estat actual d’aquesta, sinó en animar cada parlant o futur-parlant a fer-la servir, amb la rigorositat necessària, en tots els àmbits de la vida on hauria de ser normal la seva presència, o millor dit: on un parlant nadiu desitjaria poder fer-la servir. Però això requereix una reflexió de cadascú sobre les seves necessitats, les seves ambicions. Ens hem de preguntar on volem arribar i on ens trobem respecte a això. Perquè a vegades sembla que els catalanoparlants, després de tants anys de repressió, s’acontenten amb “coses a mitges”, amb un ús “normalitzat” que en algunes ocasions només arriba a ser superficial.
Trobem exemples per aquesta superficialitat al llarg del viatge que vam fer amb el documental “Són bojos, aquests catalans?!”, que parteix de la idea del lingüista David Valls, per exemple just al principi, entrant a una farmàcia, on sí m’atenen en català, però no em poden oferir cap medicament amb el prospecte en català. O també al supermercat, on puc trobar amb més facilitat productes etiquetats en la meva llengua materna que no pas en català. Però a part de les situacions que vam poder retratar en aquests 70 minuts de documental, puc anomenar uns quants exemples de la meva experiència pròpia més enllà de la càmera.
Una situació que em fa especialment molta gràcia és quan un dia vaig demanar una magdalena a una parada d’aquestes del metro de Barcelona i la senyora em va respondre en anglès, com si li hagués parlat en una llengua estrangera. També m’he trobat que al Servei Català de Trànsit ningú no em va poder atendre en català ni em van donar l’examen del carnet en català que en principi havia demanat prèviament. Aquí he de dir que tampoc no em vaig queixar, perquè d’alguna manera anava a favor meu, ja que tot el material disponible a internet per estudiar era en castellà i així ja m’ho havia après en aquella altra llengua. Al lector li pot semblar normal, però poseu-vos dins la meva pell i digueu-me com us semblaria vist des de fora…
Però tornem al què deia abans: No busco culpables. Busco incitar els parlants a observar amb esperit crític l’ús que en fan de la seva llengua en cada moment de la seva vida quotidiana. Jo no sóc cap purista que vol fer desaparèixer qualsevol (suposat) castellanisme de la llengua catalana. No crec que el camí per mantenir aquesta llengua vagi per aquí. O al menys, no veig com a amenaça una paraula com “bueno”, que fins i tot jo he adaptat instintivament, d’alguna manera. Més aviat em preocupa l’ús indistint de les dues llengües, del català i del castellà, cosa que molta gent anomena “els beneficis del bilingüisme”. Però el bilingüisme, en un sentit rigorós, seria la igualtat entre les dues llengües i implicaria que tothom les parlés, que l’etiquetatge es fes en les dues llengües i que al cinema pogués veure tants films en una com en l’altra llengua.
Per a que passi això, encara quedaria molta feina a fer. Aquesta no la farà ningú altre per a nosaltres. Ni els polítics ni els mestres i professors. Ni els de Madrid ni els de la Generalitat. I llavors, també ens hem de preguntar si el bilingüisme realment és un objectiu desitjable, perquè no sabria dir cap exemple hagi funcionat del tot. Però això ja és un altre tema.
Vaja, quin discurs més fatalista! – podrien dir alguns lectors. Jo els dic que no es preocupin, que el futur de la seva llengua -o de les seves llengües- el tenen entre les seves mans. Si la pròxima vegada que es trobin amb una situació igual o semblant a una de les què he descrit més amunt pensaran en aquest article o reflexionaran sobre la posició que volen que tingui el català a la seva vida ja estaré més que contenta. Per mi és aquest, el camí. Escollim cada dia en quina llengua volem viure. I això ens dóna més poder que a qualsevol polític.
Alina Moser Dubbel
Estudiant de lingüística.
Article publicat al digital de cultura NÙVOL el 29 de juliol del 2013
